24 de Novembre

Un relat de: Basileia

Una gota de suor li regalimava galta avall. Encara aquells 30km amb bicicleta l'esgotàven i tot i fer temps i temps, massa com per comptar-ho, que feia el mateix recorrègut, les cames se li tensàven, el múscul li oprimia i la respiració se li accelerava. Molts cops havia pensat que era molt d'esforç per el poc tamany del seu cos, però n'estava orgullosa; aquelles cames l'havien salvat anys enrere, i tot i no ser les mateixes sabia del cert que no li flaquejerien en els últims metres.

24 de Novembre, i tot i això la temperatura no devallava. Al seu país mai havia vist arribar el fred abans d'hora, i ara encara era massa aviat. La calor feia que els camins, amb el temps carrers, fossin plens i el mercat encara prenia els colors vius de les estores ...va imaginar-se els magatzems dels comerciants plens de mantes a punt per ser tretes; al moment que la suor se li enganxava a la pell morena, pell trencadissa d'una vida que no li havia ofert protecció.

Va arribar a l'escola amb el cap ple de pensaments, d'idees que li anàven i venien. Buscava la manera d'explicar i fer arribar als nens el calfred que ella sentia en pensar en el passat; volia trobar la manera de conscienciar-los i fer-los volar enrere en una història que només estava explicada als llibres i que tenien la sort de no haver viscut. Desitjava que no passessin per alt les llàgrimes, les pors i la lluita. No volia espantar-los, però per sobre de tot, es negava a que oblidessin.

Absent de la realitat, l'Eniah, que era com se l'anomenava des de feia uns pocs anys, i cosa que no havia estat sempre així, caminava envoltada dels més petits, sense adonar-se'n. En la seva cultura es creia, que quan una persona millora, creix, evoluciona...de manera personal, íntima, interior, i creu canviar d'etapa, disposada a començar un nou cicle, passant a ser algu millor, té el dret de proclamar-ho, festejar-ho, i canviar aquell mot per el que se la coneix i triar el que de tot cor cregui adient per el nou moment, la nova vida. La resta accepta aquell dret i l'utilitza des de el primer moment, perquè ja no és la mateixa persona , ja no parlen ni es refereixen al mateix èsser.
Ella tenia l'orgull d'haver provat diferents mots, d'haver-los estimat...i ara els recordava, un a un, com un passat que només era el seu. El seus noms formàven part d'ella com qui guarda o reté objectes, però amb la certesa que eren parts de vida que només ella coneixia i valorava. Tenia el deure de portar-los sempre a sobre, perquè l'actual perdia sentit si la resta no hi eren presents, perquè cap canvi te valor sense els errors anteriors.

Ara es trobava a l'entrada de l'únic edifici que pertanyia a aquell centre. Feia una vint anys que havia estat construït. Encara podia sentir l'olor a fang a les seves mans si tancava els ulls. Moltíssima gent havia col·laborat en la seva construcció; era un gran projecte. Havia de donar ensenyament a tots els nens, ara també nenes, dels poblats veïns i feina a alguns dels que s'havien pogut formar per a la tasca. Recorda com van lluitar a favor, convencent als adults que era una oportunitat, que si no se la creaven ells, ningú els donaria. Ara ja, ningú en questionava la seva eficàcia, amb els anys, tots n'havíen vist els resultats. I realment eren molts els adolescents que aspiraven a acabar els estudis a Europa, buscant una nova vida. I tot i que els ancians de les families no ho acabaven d'entendre donàven suport als joves, sense tancar portes, de cap manera volien reprimir somnis; era una manera de demostrar que no havíen lluitat en va.
Abans de entrar a l'aula ja se sentia el rebombori i les rialles. Es tractava d'una sala molt petita, no calia més, eren els més grans, i alhora els menys nombrosos. No tots acabàven els estudis, per diferents motius, alguns massa tristos. Obri la porta i es crea el silenci. Després de tants anys i encara es respirava respecte i admiració.
Des de el primer dia aquelles ments, molt joves encara, havien vist en l'Eniah, la dona lluitadora i forta que era, havien notat els rastres de tendresa i paciencia que no l'abandonàven, i havien sentit les paraules savies i properes amb que els parlava. Per tot això, i la màgia dels seus ulls verds, aquell grup la mirava amb atenció esperant una vegada més les frases que els transportarien a una altre època, a un altre món.


En veure les seves cares expectatives va endevinar que avui no esperàven menys d'ella, però dubtava quina era la millor manera de parlar-los del seu propi passat, massa lluny a vegades, massa dur sempre.

Les mans li tremolàven, se sentia insegura, dubtava de poder donar a aquelles ànimes ansioses el que desitjàven escoltar. Per fer temps, va escriure quatre dates a la vella pissarra que penjàva rere seu, i entre elles la data del dia en que es trobava; 24 de Novembre...no se'n havia adonat fins ara. Ara entenia la tremolor, ara trobava significat als dubtes...ara s'havia el que havia de dir...:

Jo només tenia quinze anys...només quinze quan vaig començar a ser conscient del que és la por i el buit de la tristesa, l'impotència i la ràbia, però amb la mateixa edat va ser quan algu em va ensenyar que era la bondat i la lluita, l'alegria i la tendresa. Només tenia quinze anys i encara puc sentir-ne la veu de les paraules no dites, al rastre del voler, encara puc olorar el sentiment d'enyorança...encara puc plorar d'alegria.

El poble no era el que és ara, ni per extensió, ni per aspecte. Jo vivia en una familia nombrosa a les afores; amb set germans jo només era una més, una més a treballar, una més a alimentar. A casa també convivien els àvis, els pares i dues germanes de la mare, les gallines, els gats, el gos, i les cabres també formàven part del nostre petit ecosistema. Com a la majoria de families, res no ens sobrava, i tot i tenir la sort de que la salut feia acte de presència amb feines menjàvem cada dia. Sé que sabeu de sobres que la pobresa ha conviscut sempre amb nosaltres, les vostres families us n'han parlat, però deixeu-me que ho repeteixi, sense ella no seriem qui som ara. Viviem amb una rutina sense preguntes, la vida era així, llevar-se de fosc per ajudar als homes al camp, donar de menjar als animals, anar a buscara aigua a 50km de casa,



cuidar dels més petits, fer les feines de casa, ajudar als ancians del poble,...poques coses ens feien sortir de la rutina, però també eren molt pocs els moments que teniem per pensar en la nostre situació, mai ens hem compadit del que ens ha tocat viure, mai hem mirat enrere, i mai hem deixat de llevar-nos a l'alba per fer front al que ens portava el nou dia.

Un cop a la setmana, sovint menys, arribava algun camió amb provisions de diferents productes. Nosaltres l'anomenàvem " gana" ja que l'esperança ens creava expectatives, però sempre ens quedàvem amb les mans buides. Recordo una vegada que repartien roba, vaig aconseguir un jersei d'un color llampant, i quan me'l vaig posar vaig adonar-me de l'enorme quantitat de forats que tenia. A mi sempre m'havien ensenyat a no ser desagraïda, però aquell moment em va superar...vaig pensar en la persona que havia pensat que allò ens podia servir, hauria de ser algu que ens consideres menys dignes, menys persones, i se'm van caure les llàgrimes. No volia compassió, no me l'havia guanyada, no volia les sobres d'una vida amb més comoditats, però sobretot no volia conformar-me amb allò que estava segura que no em mereixia. Des de aquell moment, una espina va quedar clavada a la meva ànima, no era odi, però segurament ràbia, a una altre cultura, a unes vides que no coneixeria però que creia convençuda que no tenien ànima, o cor, o allò que feia que mires al del costat d'igual a igual. Encara era una nena i havia d'aprendre molt, però no entenia com algu que pretengués ajudar amb rebuig podia ser feliç i ostentar de poder.

Vaig arribar a casa i vaig cosir el jersei, el vaig deixar prou bé com per sentir dir més d'una vegada que em quedava molt bé; potser només eren mots que necessitava creure'm per seguir endevant, però la meva gent me'ls oferia, amb sinceritat, era l'únic que ells em podrien donar mai, l'únic que els sobrava, i jo els tornava un ampli somriure que se que valoràven.



La vida a aquí no puc dir que fós diferent perquè no n'he conegut cap altre, però se que tots apreniem a no dubtar de la nostre sort. Els més vells deien que no tenir diners a les butxaques no volia dir tenir una ànima menys rica o un cor més poderós, l'important era creixer com a persones. Les nostres robes no han tingut mai butxaques, potser perquè portem tot el que ens fa falta dins la ment i el pit.

Els dies eren diferents els uns dels altres, o els feiem diferents. Les cançons, els balls, els més petits, les anecdotes dels grans, la "gana", ...tot era un bon motiu per treure alguna rialla, i estar amb la resta d'amics i familia. Molts dies no sopàvem, però l'estòmac no feia tant mal si la ma de la mare et tancava els ulls, i la feina el camp no era tant feixuga amb els ànims del pare. No vull dir que les coses fossin més fàcils del que us han explicat, al contrari, però tot te el valor que lo volguem donar, i les ganes de tirar endevant plantava cara a l'impotencia de la situació.

Un dia però, el camió que va arribar al poble no era el mateix de sempre. Era molt més gran, més...diferent. No estava brut, ni vell, ni anava a poc a poc. Va entrar al poble fent molta pols, i duia escrites unes lletres gegants que no vaig entendre. No sabia llegir. Només els nois tenien l'oportunitat d'aprendre'n. Mai vaig preguntar perquè. Tot i això, les formes, els colors, els tenia vistos...més endevant sabria perquè. Aquest cop però no es va obrir cap porta per darrere, sinò que unes portetes pels laterals van còrrer cap als costats i va començar a sortir gent del vehicle, se que sabeu que us estic parlant d'autobusos, i que n'heu vist alguns, però per nosaltres era molt extrany. Tot restava amb silenci, la gent s'anava apropant, s'amuntegàven per veure que pas
sava, però ningú deia res. No sabia que havia de sentir, si sorprendrem i alegrar-me. No sabia qui eren, ni perquè baixàven allà, a casa nostre, ignorava els motius, només sabia que alguna cosa passava, alguna cosa canviava a partir d'aquell moment.



Una dona, de les últimes en posar els peus a terra, es va acostar a nosaltres, bé a una part, perquè en aquell moment ja erem una multitud els que estàvem alla palplantats, esperant alguna cosa, sense saber que. Parlava la nostre llengua, llavors o creia normal, no sabia que n'hi havia més, tantes més. Des del meu lloc no sentia que deia, i tampoc m'inportava, ho sabria quan fós el moment, entre la nostre gent no s'amagaven mai les coses que ens incumbien a tots.
No podia treure els ulls de sobre de la resta d'essers que havien baixat del vehicle. Homes i dones, de diferents edats, amb diferent color de pell i d'ulls, amb diferents robes, però amb la mateixa expressió a la cara; por.
Buscava en ells alguna resposta, els mirava un a un i pretenia endevinar que portàven dins. I ells, ells també ens observaven un a un, potser també buscàven respostes. Poc a poc les seves cares van quedar retingudes dins la meva ment. Saltava d'una a una altre després de quedar convençuda que la seva mirada no volia dir-me res més. De cop, saltant-me l'ordre, uns ulls blaus em van cridar l'atenció. Poques vegades havia vist una mirada tant intensa, i vaig haver de parar-me i deixar passar els segons, no podia desenganxar-me. L'amo d'aquells ulls era un noi jove, de cabells llargs i somriure perdut. Les mans el delataven nerviós, i buscava refugi en alguna ànima coneguda, però semblava no trobar-la, allò no era el seu món i se n'estava adonant.

L'Irian, pare d'un amic, i conegut per tots, ens va fer saber que aquella gent era allà per aportar-nos coses noves, per ajudar-nos a millorar, per fer que nosaltres mateixos trobèssim la manera de sortir del nostre estat. Llavors ho vaig trobar una mica còmic. Creia que si nosaltres no haviem trobat la manera de sortir de la pobresa, tampoc se'n sortirien ells, però tothom es mereix oportunitats. Es tractava de voluntàris d'una ONG que havien estat treballant per poblats propers, obtenint bons resultats, i ara n'enviaven més per cobrir més part de la zona. Escoltava aquelles paraules amb interès. Admirava la feina que estàven fent i en vaig treure la primera lliçó, i es que la riquesa no


transforma ni fa malbé a tothom.

Aquella gent, com era d'esperar no tenia lloc on allotjar-se tret del vehicle amb que havien arribat, i el primer que vam fer va ser instal·lar-los a les nostres cases. Es van repartir de manera que les families que els sobres algun racó on poder dormir acollia a algun dels nouvinguts.

Potser va ser cosa del destí, o potser l'atzar, però aquells ulls blaus que m'havien deixat atònita entràven a casa meva al cap d'una estona. El vaig saludar amb un somriure, i per l'expressió del seu rostre vaig entendre que estàva tan sorprés com jo.

Els dies passàven, i tot havia tornat a la normalitat. Nosaltres seguiem amb la nostre rutina, i els "extranys" que així els coneixiem feien la seva feina. Alguns d'ells feien feines a l'hospital de la capital, marxàven ben aviat al mati i tornàven força tard. Eren els que menys veiem però valoràvem molt el que estàven fent. D'altres ens van ensenyar noves maneres de conrear i fer creìxer plantes i llavors amb el que teniem; una bona part va dedicar-se al projecte d'una escola, i tot i que encara no s'havia posat ni la primera pedra ja sentiem l'orgull que seria pel poble. Per últim, i els més joves, ens ensenyàven a llegir, escriure, de ciències i d'història; i així és com vaig conèixer a en Gino. Tot i viure a casa, eren poques les vegades que hi havia tingut contacte, potser per ser un noi, potser per respecte, ho potser perquè no havia trobat l'ajuda que m'havia demanat, a distància, aquell primer dia. Ell es va oferir a ensenyar-me, i jo vaig demanar permís a la familia. No negaré que ho vaig tenir difícil, i no perquè no ho volguèssin sinò perque els meus germans ja anàven a l'escola de la capital, i no podien permetre's que jo dediques menys hores a la feina. La fam era una realitat, que no podia amagar-se amb cançons boniques, però vam arribar a l'acord que després de l'àpat del vespre, podria dedicar-hi alguna hora.




Aquell mateix dia doncs, després de quatre patates bullides, i l'estòmac roncant-nos vam posar-nos sota la llum d'una espelma i vaig rebre la meva primera lliço. Durant unes setmanes aquell moment del dia es va convertir en el més esperat. Era una manera de sentir que podia fer alguna cosa més treballar la terra, i que era capaç d'aprendre com qualsevol persona, com qualsevol noi. En Gino dedicàva hores i paciència a fer-me entendre les lleis de la gramàtica, buscàva mil maneres d'explicar-me com havia d' utilitzar els númèros, però el que més li apassionava, i això em transmetia era parlar-me del seu passat com a poble, i del meu; del passat de la humanitat, la història que compartiem i que continuàvem escrivint cada dia. Se li il·luminàven els ulls quan veia que podia entendre que era la monarquia, o esgarrifar-me amb el que havia estat la 2a guerra mundial. Cada dia allargàvem més les hores de classe, però jo admirava aquella manera de fer i sentir. Les hores que passàvem junts es limitàven però a temes d'estudi, i tot i que als seus ulls i podia notar buidor jo em resignava a creure que se sentia útil fent el que feia. No vaig parlar-li mai del que veia en ell, ni a ell se li va escapar cap esbós del que era i havia estat la seva vida. I havia com un pacte entre els dos, que es limitava al present, i quedàva segellat amb la constància.


Un dia vaig tornar a casa abans d'hora. Els pares i germanes encara eren al camp, però m'havien deixat marxar abans per un dolor a l'esquena. Els meus germans encara no havien tornat d'escola, i creia que en Gino seria fora fent alguna de les tasques que li tocàven. Vaig entrar doncs amb pocs miraments i vaig trobar-lo sentat a un racó, llegint. Ell es va sorprendre i es va tapar la cara. Estava plorant. Jo no havia vist plorar a gaire gent; només la mare, quan un dels meus germans va neìxer mort. Però va durar pocs minuts, no crec que fós perquè no ho sentis. I ell plorava.


A mi no m'havien ensenyat mai que havia de fer, però les meves mans van pensar que aquell full que llegia era el motiu de tanta tristesa i el van arrencar de les seves mans. Volia fer fora aquell esperit transformat amb paper, ara no serviria una oració, ni cerimònies, se'm va passar pel cap cremar-lo. Abans de tot això però ell em va dir que no ho fés. No ho entenia, no creia que li agradés plorar. Em va agafar la mà i em va fer seure. Volia explicar-me alguna cosa, i per primera vegada tenia la sensació que eren els seus ulls qui em parlaven, tal vegada el seu cor:
aquest paper, això que has estat a punt de destruïr, aquest munt de lletres que hem fan plorar...és una carta directe al meu passat. Frases escrites per gent que he estimat, i que estimo tot i la distància. Son paraules que hem recorden el que he estat fins ara, i com i perquè he arribat a aquí. Son moments plasmats amb boligraf que hem transporten a racons del meu món, i que em recorden com m'he fet valent. Saps, al meu poble, les coses son molt diferents, tothom viu les seves vides, lluny de la resta, tothom pensa en ell sense que importi res més, però aquest full em diu que hi ha hagut gent que m'ha deixat entrat a la seva vida, i que jo els hi fet un racó a la meva. Em fa pensar en la meva familia, que tot i no ser i fer mai prou m'han estimat i m'han deixat marxar perquè busques aquí el que em faltava, em fa oblidar el rencor i les llàgrimes viscudes allà. I si, em posa trist adonar-me que tinc tant lluny persones que em fan tanta falta, i que per molt que cridi no em sentiràn, per molt que plori no deixaràn de somriure, i...

Però, no has estat tu qui ha triat venir, deixar tot allò, com et por fer tant mal algo que has escollit tu?

No ho sé. Només sé que ploro, que crido, que...i que res no canvia.

Potser és que el que tu vols canviar no es pot canviar, o no com o estàs intentant.


No entenc que em vols dir.

Vull dir-te que el que tu vols és fer el que el cor et diu sense moure't, sense que la teva vida no canvii. Tens tanta por a perdre, que et perds a tu mateix.

Continuo sense entendre gaire bé.

Doncs...jo, jo no tinc grans coses, almenys no materials, però si que tinc somriures cada dia, i cançons, tinc abraçades, i persones bones, com tu, a prop. Se que si marxes d'aquí les enyoraria, però també sé que les portaria amb mi, sempre. No dubtaria ni un segon en somriure al recordar, perquè recordar és reviure, i quan recordem a qui estimem revivim els moments feliços, no podria plorar per això. La vostre cultura, agafeu amb tanta força el que creieu vostre, que quan us n'allunyeu us penseu que ho perdreu, i no es veritat. Saps que quan tornis a casa, la teva mare seguirà allà, estiman-te igual, estant per tu, igual; i el teu germà haurà viscut coses noves, però seguirà sent el germà petit que et necessita. I els que t'envoltaven, aquells que compartien els teus somriures, aquells els seguiràn recordant, vivint la seva vida, però el teu racó en el seu cor no l'haurà ocupat ningú, perquè en aquell racó no hi encaixa ningú més. Sé que ets una persona bona, d'ànima pura, lluitadora i valenta, però també sé que la teva mirada amaga pors, i les has de fer desaparèixer, perquè la por és la cadena més forta que et pot lligar a qualsevol lloc, i no et deixa avançar ni viure.










Si no abandones els temors, tornaràs a casa algun dia, i la tristesa no et deixarà viure, perquè hauràs deixat enrere una altre part de la teva vida, on has deixat entrar ànimes que tornaràs a recordar amb llàgrimes. Gino, allà on tu vagis va la teva vida, sencera i única, i van les paraules i els moments, les mirades i els somriures, els pe
tons i els adeus; allò on la vida et guii i el cor estigui disposat a cedir només seràs feliç si no et deixes lligar per les cordes de la culpa o l'enyor. Jo sé molt poc del que hi ha a l'altre banda d'aquest desert, o del que diuen els llibres..però sé veure quan unes mans volen ajudar, i les teves estan ansioses per podre treure patiment. Deixa que es moguin i que et facin sentir útil, deixe-les lliures perquè facin el que han vingut a fer, no les limites per por a estimar i deixar entrar altres mans dins teus, elles també et poden ajudar, elles també et poden salvar.

En aquell moment va estripar aquella carta que li portava tant de patiment, va respirar profundament i es va aixecar. Mentre dubtava si aixecar-me i seguir-lo ell ja tornava a ser allà. Es va seure davant meu, a molt poca distància. Em va agafar la mà, i va obrir la seva damunt. Alguna cosa havia deixat caure. Estava fred. Vaig mirar el palmell de la meva mà, i vaig observar una figureta de fang amb forma d'animal. No podia endevinar ben bé de quin animal es tractava, però em van agradar els colors, eren vius i alegres. En Gino em va explicar que era una figura que li havia fet el seu germà feia uns quants anys pel seu aniversari, per ell era un regal molt especial i amb molt contingut emocional, sobretot ara que trobava a faltar aquell persoantge que tant havia crescut però que ell sempre veuria com el "nene".
Avui és el meu aniversari, 24 de Novembre, i avui m'has ensenyat una lliçó que no oblidaré mai, avui he trobat sentit a tot el que ha estat la meva vida fins ara. I com que res és com s'espera en el teu païs, el regal te'l faig jo a tu, perque vull que guardis alguna cosa que em pertany pel sentit que té però que tu podràs tenir entre les teves mans sempre que ho necessitis.


Ho guardaré, ho cuidaré, ho portaré amb mi, sempre. Però més important que tot això és que tu sol ja t'has fet el racó que et mereixes a molts dels nostres cors, perquè vas venir amb l'intenció sincera d'ajudar a millorar el nostre món, i no marxaràs amb les mans buides. Has rebut i rebràs més del que esperàves. I ara, et vull fer un regal, per el dia especial que som, i perquè has fet mèrits per rebre'l. Et vull regalar un nom. Perquè la teva vida acaba de canviar, acabes d'aprendre nous valors, i has trencat les cadenes de la por. Però aquest nom només és vàlid si l'acceptes i el proclames.

Sense cap dubte.

El teu nou nom serà Zaid. No és un nom buit, sinò que és ple de significat. Es reconeix amb aquest nom aquella persona que és capaç de crèixer, que respecte els demès, i necessita ser respectat, per mi serà el nom d'aquell, ja home, que em va ensenyar tot el que portava dins sense demanar res a canvi. T'agrada?

Es molt aviat per dir-ho, però el faré meu, i honrare els seu significat, el que te pel teu poble, i el que li has donat tu.

Aquella nit es va preparar una cerimònia per honrar i donar la benvinguda al nou nom, i amb ell a la nova persona que es trobava entre nosaltres, en Zaid. Per primer cop aquells ulls no demanàven ajuda, sinò que brillaven, com només brilles les estrelles en les nits més clares.

A partit d'aquell dia, en Zaid es va involucrar més que mai amb el projecte de l'escola, va aconseguir que les coses anèssin més ràpid, però sense abandonar cap de les seves tasques, incloses les nostres classes, que havien passat a ser converses entre dues ànimes nues.



Als dos mesos va començar la construcció de l'edifici. Tota la gent del poble dedicava els pocs moments lliures a ajudar en el que pogues. Tots vam contribuir perque l'ensenyament i la cultura fós una realitat entre la nostre gent. I amb mig any va estar enllestida. Per aquelles èpoques jo ja llegia i escrivia perfectament, també era capaç de fer algunes petites marevelles que en Zaid anomenàva matemàtiques, i sense oblidar la passió que em va transmetre per sempre voler saber més del nostre passat, cultura, països, politica, evolució...allò que ell englobaba com a història i que jo faig agafar com una oportunitat per satisfer les meves ànsies de saber. Amb 16 anys doncs, em van proposar fer de mestre a l'escola amb els nens més petits. La proposta em va sorprendre i emocionar, però vaig rebutjar-la. En aquells moments no podia deixar la feina al camp, la familia no se'n sortiria tenint en compte que els primers mesos no cobraria res fins que tot no estès en ple funcionament. Aixi doncs vaig conèixer el que era la tristesa, però vaig aguantar, amb la consciència tranquila i amb els peus tocant a terra. Allò era la meva vida, i seguiria sent-ho fins que algú amb més poder no fés alguna cosa per aquella gent, que encara, es moria de gana.

Va arribar el setembre, i en Zaid, i la resta de voluntaria ja tenien data de tornada a les seves terres. El dia s'acostava, i els preparatius per la festa de despedida portàven enfeinats a tothom.











Va arribar el dia. Era un dia calurós, amb un sol brillant com a ofrena. Les cares volien somriure, i en part o feien, haviem apres a no retenir les ànimes,i deixar volar aquells que així ho desitjàven. Es va fer un sopar amb tota la gent del poble, oblidant per un moment l'estat en que viviem i les condicions que ens envoltàven; només importaven les persones presents, el motiu. Les rialles van estar asegurades, i ningú volia recordar que la tristesa també en formava part. Només quan ja va estar ben entrada la nit es va començar a fer present el dolor enmascarat d'esperança.

Van començar els adeus, i tot i que no marxàven fins l'endemà al matí, molts van voler-ho fer de nit, amb el rostre mig amagat.

Jo i en Zaid vam seure a la sorra encara calenta, i vam esperar en silenci. El temps semblava aturar-se, però jo sabia que la sortida del sol era propera. Em va agafar la mà, i amb una veu a amb feines trencava el silenci va prometre no oblidar-me. N'estava segura. Va tornar a regnar el silenci, però aquesta vegada el vaig trencar jo, amb un gràcies. Però em va fer callar, sabia que el que em volia dir. Ell ens havia ajudat a millorar la qualitat de vida, però jo li havia salvat l'anima.

Tota la classe estava en silenci, i a l'Eniah li queia una llàgrima, però no era tristesa, ho sabia prou bé, era la punxada agradable del record. Sabia que el tema d'aquella classe hauria d'haver estat la pobresa, però estava segura que tots aquells joves que se la miràven entendrien el significat del que els havia volgut dir; no hi ha pitjor pobresa, pitjor fam, pitjor dolor...que el de l'ànima.











Va sortir la última de l'escola, i va arribar a casa ja de fosc. Era una nit clara, i li venia de gust absorvir el plaer de contemplar les estrelles, i admirar la lluna, que s'oferien davant seu imponents, majestuoeses, còmplices i nues.
Es va posar la mà a la butxaca, i en va treure aquells figura de fang, freda, que tant de temps l'havia acompanyat, i que ho seguiria fent...i un nom se li va escapar dels llavis: Zaid.







* Havien celebrat el seu aniversari, ja en portava quaranta dos, però seguia tinguent aquella ànima de nen que no l'havia abandonat. Amb una vida ja feta, una feina que l'omplia, i uns amics a qui valorava per no haver-lo deixat mai fora de les seves vides arribava a un 24 de Novembre no menys especial que la resta. Havia aconseguit reunir alguns d'aquells personatges que feia temps que no veia, i juntar-los amb tots aquells que no passava dia que no tenia notícia. Era feliç, ho sabia, ho sentia. No podia demanar més. Era conscient de la seva vida i n'estava orgullós, i tot i saber del cert que li quedàven moltes coses per fer, estava segur que era prou valent per acabar-les portant a terme. Somreie, sense motiu, o per masses, somreia. I sentat allà enmig de tantes mirades conegudes va tenir la necessitat de sortir a fora, respirar fons. Un desig del moment, que com havia fer fins ara, els complia a l'instant. Va demanar permís per abandonar-los uns minuts, i va prendre camí cap a fora. El cel estava estrellat, i la lluna...que bonica. Com sempre, sentia un contacte directe amb tot allò que el cel li oferia, però aquella nit tenia una sensació diferent, ja viscuda...el silenci, l'escalfor d'una mà, d'una ànima, ella...i va ser més feliç si es que realment podia ser-ho més.

Comentaris

  • Mots, llàgrimes, somriures, ...[Ofensiu]
    Unaquimera | 05-12-2006 | Valoració: 10

    Un relat que comença parlant de l'esforç... de l'esforç personal, d'aquell que fa suar i que necessita constància i continuïtat, que esgota però satisfà!
    També parla, quan s'endinsa en el tema, del passat i de la lluita, la història i la consciència, l'espant i l'oblit... d'evolucions íntimes, personals, interiors, amb el fi de millorar, per créixer!

    Justament aquest és l'eix principal de la història i de l'Eniah. És molt bona la descripció de la protagonista, una "dona lluitadora i forta": amb poques paraules, una imatge rotunda.

    A partir d'aquesta presentació, comença una història retrospectiva, fent referència sempre a una data, la del títol, que evoca records per acumulació de fets, de sensacions, de descobertes... fins al present!

    Entre línies, varies frases que destaquen amb lluentor pròpia, al meu parer:
    " Encara era una nena i havia d'aprendre molt, però no entenia com algú que pretengués ajudar amb rebuig podia ser feliç i ostentar el poder": realment, un pensament innocent, infantil, que desconeix que precisament ostenta el poder qui rebutja, qui desdenya, qui marca la distància...
    " potser només eren mots que necessitava creure'm per seguir endavant, però la meva gent me'ls oferia, amb sinceritat, era l'únic que ells em podrien donar mai, l'únic que els sobrava, i jo els tornava un ampli somriure que se que valoraven": de veritat, aquest és el tipus de regals que es permeten les persones que no actuen per interès, que res no tenen, per oferir ni per perdre, si són sanes d'esperit i de ment, és clar...
    " la riquesa no transforma ni fa malbé a tothom ": sincerament, aquesta és una base d'esperança...

    Me n'alegra molt haver llegit aquest relat, llarg però profitós, que no es fa gens pesat ni perd el seu fil conductor, amb un sentiment que acompanya la lectura gratament.
    M'ha permès conèixer-te una miqueta com a persona, crec...
    Enhorabona a l'autora i una abraçada llarga, llarga i calorosa com l'ambient que descriu,
    Unaquimera

l´Autor

Foto de perfil de Basileia

Basileia

38 Relats

173 Comentaris

50511 Lectures

Valoració de l'autor: 9.66

Biografia:
... descobrint la vida pas a pas sense deixar-me cap detall..


m'agrada volar amb tu, m'agrada llegir històries que podrien ser reals, a voltes ho son...m'agrada ballar al meu ritme, i sentir les teves cançons...m'agrada riure amb tu, i de mi...m'agrada...m'agrada escriure, paraules tant íntimes per no ser llegides, m'agraden els somriures i els noms extranys, l'equilibri dels colors posats sense lògica...m'agrada que em toquis, i ser aquí...

..viu cada moment com si fos l'ultim...


R en Cadena


En Mandalf em va encadenar i jo he enganxat a aquarela, helena, instants i follet groc.