2,3 g

La Courage. l'enorme nau sense finestres avançava entre les estrelles amb els motors apagats.

Les góndoles d’FTL inactives i els motors de propulsió cinètica estaven aturats mentre s'apropava al seu destí, després de 3 mesos de viatge interestel·lar.
Mei Hua es va despertar i es va aixecar d’un salt. El seu menut cos de 7 anys es va enlairar sobre el llit fins a topar amb el sostre de la seva cabina. Va posar les mans, rient, per no xocar. Es va impulsar més lent cap a terra. Agafant-se a diferents llocs i va anar flotant cap a l’habitació del seu pare, que encara dormia. Se li va apropar, agafant-se fins a quedar suspesa a sobre d’ell que encara dormia. Mei Hua no va poder esperar més i el va agafar per les galtes per apropar-se i despertar-lo. Kwai Hua va entreobrir els ulls, va somriure en veure-la i la va agafar i abraçar cap a ell. Li va estampar un petó al front on els cabells llargs s’escampaven cap a fora del seu caparró.

- És avui, papa!

Kwai Hua va assentir. Amb l’expressió mescla d’alegria i tristesa alhora.

- És avui, Mei.

- Podré parlar amb ella?

Kwai Hua la va posar al costat.

- Sí, Mei. Podràs parlar amb la mare. I aquesta vegada et contestarà de seguida. No seran gravacions.

Mei Hua va recordar una cosa important. Es va impulsar i va sortir cap a la seva habitació. Se la sentia quan s’agafava als llocs, quan donava algun copet si no frenava prou, i quan grunyia perquè no havia calculat bé i s’anava cap a una altra banda. Al cap de poc va reaparèixer per la porta de la cabina del pare. Portava un dibuix a la mà. Es va impulsar, sabent que el seu pare l’aturaria, com així va fer en Kwai Hua. Ella li va posar el dibuix a la cara mentre girava per quedar-se al seu costat, tots dos mirant cap al sostre mentre la Mei sostenia el dibuix.

- És molt bonic. Segur que li agradarà molt - li va dir el pare.

- Li podrem donar, oi?

- Sí… Sí. Li podrem enviar, els enviem moltes coses que necessiten. Li agradarà molt tenir-lo, Mei.

Al dibuix, una figura petita amb línies radiants al cap, simulant els cabells en gravetat zero, al costat d’una figura gran, miraven un rectangle on hi havia dibuixada la Kumiko. La seva mare. Els cabells li queien pels costats del cap. Havia fet el dibuix feia pocs dies. I havia entès com seria la conversa amb la mare, al planeta Otto des de la nau Courage on el seu pare i ella havien arribat.

- No la podrem anar a veure?

En Kwai Hua va prémer els llavis, acceptant la realitat. Va dir-li el més suau que va poder.

- No, Mei. No podem baixar al planeta. Ja ho saps… Seria perillós, com ho va ser quan la teva mare i els altres van haver de baixar. Tu eres molt petita… Després de l’accident, la teva mare va tenir molta sort. - el pare li va regalar un somriure amb molt d’esforç

- Vinga, anem a esmorzar! Què vols avui? Anem! A veure què té d’especial la Isabelle o en Mauro… Segur que han pensat alguna cosa especial avui. Anem, que després la nau farà la frenada final.

Quan van arribar, dutxats i vestits al menjador, ja hi havia força gent. Van entrar flotant i agafant-se i impulsant-se amb les diverses barres situades per tot arreu de la nau. Van saludar alguns viatgers mentre arribaven a la fila de gent flotant i agafant ampolles i plats pel primer àpat del dia. Ja feia un mes que havien sortit tots de la fase d’hibernació del viatge i havien tingut molts moments per conèixer-se i fer amistats.

- Bon dia, Mei! - En Mauro la va saludar mentre li apropava un paquet preparat amb l’esmorzar. - Avui tenim pastís de pastanaga!

La Mei va riure mirant el seu pare. Mai s’equivocava. Havien fet un pastís especial. Va agafar el paquet i tots dos van anar a una de les “taules”, un espai on agafar-se i on deixar l’ampolla i els plats perquè no anessin flotant per la sala, cosa que quasi sempre li passava a algú o altre.

Després d’esmorzar van anar a la finestra, l'única part de la nau que donava a l’exterior. Una sala amb poca llum indirecta per poder veure millor l’espai exterior. Les dues mampares de protecció cobrien tota la finestra. Aleshores, tal com estava previst, es van començar a separar, una meitat cap amunt i l’altra cap avall. Va aparèixer una fina línia horitzontal al mig de la finestra que es va anar ampliant a mesura que les mampares de protecció es movien. Al cap de pocs segons només l’aliatge transparent els separava de l’exterior. Estrelles. Tota la finestra de deu metres de llarg i dos d’alçada, n’estava plena. La Mei va mirar a tot arreu, una mica desconcertada.

- On és, papa? No veig el planeta.

Encara ens falta, Mei. D’aquí a poc posaran els motors per frenar-nos, una última vegada, mentre facin la inserció orbital. Arribarem d'aquí a unes hores. Mira! Allí a la dreta, el veus? Aquella bola de color marró rogenc clar. Sembla Mart.
La Mei es va agafar a la barana de baix la finestra i va posar la mà al vidre interior. La veia. Una petita pilota, quasi un punt.

- La veus, Mei? Al costat d’aquell estel rogenc? L’estrella és Wolf 359. I la piloteta és Otto, el planeta on viu ta mare. Saps per què li van posar aquest nom, oi?

- Sí, papa. Perquè si sumes 3 i 5 i 9 dóna 17. I 1 més 7 en donen vuit, que en italià es diu otto.

- Sí, filla. - En Kwai li va passar la mà pels cabells esvalotats de la Mei per la manca de gravetat.

- I no pot sortir, papa? Segur?

Quantes vegades li ho havia preguntat? Era la pregunta que feia quasi cada dia. Esperant que un dia la resposta fos diferent. Avui no en seria, de diferent.

- No, filla. No pot sortir. Ningú pot.

- Però li podem enviar coses, oi?

- Sí, Mei. Li enviem coses. Com el teu dibuix. Com els que li he enviat aquests anys. I a més, avui la podrem veure i parlar de debò, no serà res gravat. Et contestarà. Parlarem com parlem tu i jo ara.

Al cap d’unes hores van donar diverses vegades les instruccions per a l’última frenada. Els tripulants de la Courage es van assegurar que tots i cada u dels passatgers entenien què havien de fer i se situessin en els llocs i en les posicions adequades per a la maniobra final de frenada. Tots eren a la sala del gran finestral, que s’estava tancant lentament, on un centenar de persones se situaven en els seients i es cordaven els cinturons de seguretat. En Kwai i la Mei ja estaven asseguts, un al costat de l’altre, amb els cinturons cordats. De sobte, mentre les llums indicaven que els motors s’estaven activant, les parets i l’aire van vibrar i un soroll va envair tota la nau mentre el petit cos de la Mei s’enfonsava al seient. Ella va riure.

- La gravetat! Ha tornat!

- Sí, Mei. - li deia el seu pare mentre li acaronava la mà - la gravetat ha tornat mentre fem la frenada.

- La de la mare no és com la nostra a la Terra. És com aquesta? Aquesta és més forta.

- No, Mei. La de la mare és molt més que aquesta. Oi que ara no podries flotar com abans?

La Mei s’ho va pensar primer, abans de contestar.

- No. Penso que no podria… La mare no pot flotar?

- No, Mei. La Kumiko no pot flotar, ni saltar. I quan van arribar no podien quasi ni caminar.

Com li podia explicar el pou gravitatori on vivia la seva mare? Com entendre que el radi més gran que el de la Terra ampliava el delta-v i la velocitat d’escapament per sortir-ne. Com explicar-li que el mateix coet i el combustible pesaven molt més allí que a la Terra. Com explicar-li que hi havia milers d’intel·ligències, humanes i artificials continuaven pensant en com poder-los treure, amb el mateix esforç que al principi tot i que l’esperança ja no existia.

La finestra d’observació quedava a la seva esquerra, però ara estava tancada des de l’exterior per evitar danys en l’estructura per les vibracions dels motors. Al cap d’uns minuts les vibracions van ser molt menors. Els cossos de passatge i tripulació se separaven altre cop dels seients, units pels cinturons de seguretat. La finestra es va tornar a obrir. Una fina línia central de deu metres va tornar a aparèixer i ampliar amunt i avall. Aquesta vegada va entrar molta llum rogenca per la proximitat a l’estrella. A mesura que se separaven les mampares, el finestral anava mostrant el planeta Otto. Ocupava el terç central de la gran finestra. Es podien apreciar les muntanyes, alguns cràters, i al voltant, la fina línia de l’atmosfera del planeta. Era preciós.

L’estrella quedava molt propera, però la lluminositat vermellosa no els impedia veure el fons estel·lar, negre, plagat de milers de punts de llum. Al vidre de la nau van aparèixer dos indicadors. Un al planeta, a l’hemisferi nord, un cercle on estava la ciutat, Xiiwang, “esperança” en xinès. Tenia sentit cinc anys enrere, tot i que ara ningú en tenia ni a Otto ni a la Terra. L’altre indicador era a baix a l’esquerra de la finestra, rodejava una estrella, un punt petit com qualsevol altre: el Sol.

Per un dels panells laterals de la nau apareixien dades telemètriques, la comunicació del pont de la nau amb el govern de la ciutat. Dades dels 93 habitants actuals, tots adults. També apareixien les imatges de tots i cadascun dels habitants, amb les dades com noms, estudis, rang o les tasques que feien actualment. La imatge de la Kumiko va aparèixer en una de les pantalles. Kwai la va veure i va assenyalar-li a la Mei.

- Mama! - va ser un xiuxiueig de la Mei. Kwai li va rodejar el cos menut amb el braç i la va prémer contra ell.

Van passejar per la nau. A la bodega de càrrega van veure els vehicles, els robots dissenyats per a aquella gravetat i els exoesquelets per facilitar la vida als supervivents de la Bluebird. Un d’aquells seria per la Kumiko.

Una hora després, la Mei i en Kwai estaven a la seva cabina, davant la pantalla amb els logos de la Courage que ocupaven tota la pantalla. La nau havia tornat a apagar els motors després de fer la inserció orbital i tornaven a ser en gravetat zero. De sobte va aparèixer la Kumiko. La inicial expressió seriosa va esclatar en un somriure obert quan va veure en Kwai i la Mei. Es va tocar la cara amb una mà. Va tocar la pantalla. Estava callada perquè tenia un nus a la gola.

- Mama! - la Mei va somriure amb els ulls oberts i els cabells estirats al voltant del seu crani en gravetat zero

- Mei! - Que gran estàs! - va mirar a en Kwai - Hola, amor!

- Mama! T’he fet un dibuix. Te’l vull ensenyar, però també vull que sigui una sorpresa quan te’l donin i no te’l vull ensenyar ara per això.

- Oh! Mei. Segur que m’agradarà molt. Tant si me l’ensenyes ara com si el veig quan arribi amb tot el que porteu per a nosaltres. Has fet amics a la nau, Mei?

- Sí! Hi ha quatre nens més que han vingut. Dos també tenen els pares amb tu. En Samuel i la Hilda.

- Sí, Mei. Ja sé qui dius. Jo treballo amb el pare de la Hilda.

En Kwai mirava a la seva esposa i per primera vegada des de feia anys va sentir com el cor se li encongia una mica.

- Kumiko - va dir - t’estimo. T’estimem molt, oi, Mei?

- Sí! Mama, potser algun dia podreu sortir. Saps què? Estic estudiant molt. I quan sigui gran seré física i enginyera. Així podré inventar una manera perquè pugueu sortir.

En Kwai va prémer la seva filla contra ell. Sabia que ja hi havia les ments més brillants de la Terra, i d’Otto, intentant descobrir com sortir d’un planeta on la velocitat d’escapament era més alta que el de qualsevol nau dissenyada amb la tecnologia actual. Feia cinc anys la nau Bluebird orbitant el planeta Wolf 359 b, que encara no tenia nom propi, va tenir una sèrie d’accidents que van fer que perdés el control de navegació principal i va caure al planeta.

Van fer un aterratge no planejat, un NSL (Not scheduled landing). A un planeta només un 50% més gran que la Terra, amb un diàmetre de poc més de 10.000 kilòmetres i amb una gravetat de 2,3 g. El cos de la Kumiko de 52 kilograms a la terra va passar a pesar 120 kg de cop. I així va continuar any rere any. Ella i 93 dels 137 tripulants van tenir la sort de sobreviure. Si era bona o mala sort, sempre era motiu de discussió. 14 tripulants van morir en els accidents que van dur a la pèrdua d’òrbita i al NSL. 25 van morir en els següents dies per problemes circulatoris i cardíacs deguts a l'augment de gravetat, especialment tots els que eren més alts. 15 van morir durant aquests cinc anys en algun accident o malaltia, 7 dels quals van morir pel traumatisme greu després d’una caiguda a nivell. Aquesta gravetat no perdonava. Una caiguda era perillosa. Caure era trencar.

La Mei li va escriure tres pàgines més a la seva llibreta especial on li deia a la mare tot el que se li acudia. La llibreta junt amb el dibuix el van entregar per ser transportats al planeta juntament amb diversos materials necessaris per a la gent atrapada al planeta, llavors genèticament modificades, proteïnes, aliments, metalls, electrònica i tot el que podien necessitar. En Kwai també li va posar una carta. Un full escrit per davant i darrere. Li explicava que l’estimava. I que encara que no podia escapar del planeta, era lliure, si ho necessitava. Que volia baixar amb ella, però, ja ho havien parlat, la Mei no podia baixar i necessitava el seu pare.

En Kwai acceptava que la situació no canviaria. Ell no volia ser una càrrega més a suportar. Amb la gravetat d’Otto, la Kumiko en tenia prou. Ell li volia donar ales. Quan l'escrivia, plorava. No eren les paraules que mai hagués volgut escriure a la Kumiko. Però eren les que ara li volia transmetre.

L'endemà, la primera nau automàtica es va desacoblar de la Courage i va començar a descendir cap als afores de la ciutat de Xiiwang. Les altres setanta naus anirien baixant diversos materials durant els dies següents. La Mei i el seu pare van parlar cada dia diverses vegades amb la Kumiko. L'últim dia que vàren parlar va ser la primera que la Mei no va mostrar el seu somriure diari.

Deu dies després d’haver arribat, la Courage començava els preparatius per tornar a la Terra. El capità va preparar una extracció orbital lenta, amb poca vibració per mantenir la finestra oberta durant dies durant els quals es van mantenir les comunicacions entre les famílies a un costat i l’altre del pou gravitatori immens d’Otto. L'últim dia, asseguts i cordats van veure com el planeta Otto, que s'allunyava lentament, i l’estrella Wolf 359 es feien a poc a poc més petits.

Quan van tornar a les càpsules d’hibernació per preparar-se pel salt final fins a la Terra, Kwai la va posar dins i es va assegurar que estava còmoda i seguia totes les normatives de protecció. Sabia que un membre de la tripulació vindria a assegurar-se de nou abans de fer dormir a la Mei i tancar la càpsula. Després li tocaria a ell. La Mei ja començava a notar els efectes de la premedicació. Estava relaxada i li començava a venir son.

- Papa…

- Digues, Mei - Kwai li acaronava la galta

- Inventaré com fer perquè la mare i tots puguin sortir d’allí…

- Segur, Mei! - es va acotar dir i li va fer un petó al front.

- Bona nit, pare…

- Bon viatge, Mei. Fins d’aquí una estona…