Xocolata desfeta

Quan vam tornar a Torrelloba, jo ja havia anat a un concert dels Antònia Font i la Lorda ja m'havia presentat el seu nòvio. Als Antònia Font els vaig veure a una Telecogresca, on també em vaig trobar la biòloga que mirava les estrelles, però els dos anàvem tan borratxos que, pel que jo recordo, no ens vam arribar a creuar més de dues frases. La Lorda em va presentar el nòvio un dia que me'ls vaig trobar a la cua del Verdi, evidentment em va caure fatal.

El viatge a Torrelloba va ser més curt i més avorrit, ara que ja ens sabíem el camí. Fins i tot sabíem qui tocava: com a tantes i tantes festes majors, la Salseta i l'Orquestra Sintonia. El Xavi no ens va deixar entretenir pel camí perquè frisava per veure de prop a la Clara, la cantant que li tenia el cor, i algun altre òrgan vital, robats.

Al Xavi el tenia entretingut davant de l'escenari, i al Pau el vaig perdre en un de tants viatges a la barra, quan vam trobar una noia que ens sonava i que, al tornar a passar amb les cerveses plenes, vam reconèixer-li el tatuatge en forma de dofí que deixava veure la seva camiseta de tirants de color groc taxi. Ens vam recordar que l'havíem conegut al poble de la cosina pèl-roja del Xavi. El Pau, que encara es recordava que es deia Patrícia. li va oferir la cervesa que duia pel Xavi, i va començar a fer-li brometes sobre el seu dofí i un hipotètic nòvio mariner. Veient que la noia li somreia entre alcoholitzada i estranyada, i potser fins i tot amb un punt de curiositat, vaig entendre que sobrava i me'n vaig tornar a buscar el Xavi.

Fos com fos, quan després de que la Clara tanqués el concert amb una versió molt particular del What's up de Four non Blondes, del que no quedava ni una paraula de l'original, vam intentar recuperar el Pau, no vam trobar ni rastre ni d'ell ni de la noia ni del dofí. Tampoc no ens vam entretenir massa a buscar-lo, vam tornar cap a la barra, que sabíem que ella si que no es mouria de lloc, i entre riures i converses amb amics que mai t'hauries esperat que fessin cap en aquell poble perdut se'ns va escolar la nit, com l'escuma que vessa de la cervesa que omple un cambrer adolescent.

Així ens vam trobar, sense saber com, fent cua a la única barra que resistia oberta quan despuntava el sol. Tres senyores de l'edat de ma mare, tan actives que se'ls quedava la barra petita, servien coca i xocolata desfeta a preu fet i encara tenien temps d'esbroncar un adolescent que intentava sucar la coca en un got de cervesa objectant que la xocolata li feia sortir grans.

Ens vam asseure amb el meu got de xocolata a les escales de la creu de terme, des d'on es tenia una magnífica perspectiva de la plaça. A l'escenari, la Salseta encara tenia forces per tocar algun tema dels Rolling. En canvi, entre les hosts del públic, només aguantaven o trenta persones botant i cridant, mentre que, dispersos per la plaça grups de gent s'anaven acomiadant. Esbarriats per terra, centenars de vasos de plàstic esberlats, com si algú s'hagués dedicat a sembrar-los a la primavera i haguessin florit a mig agost. Començava a refrescar, i la xocolata calenta entrava com un regal del cel.

Se'ns va acabar la coca i vaig tornar a la barra. Ens vam creuar amb un gos que menava un grup de punkis, els darrers clients de la barra. La senyora ens va somriure, suposo que contenta de veure algú que s'havia llegit les instruccions sobre com menjar la coca amb xocolata. Ens va preguntar d'on érem. Acte seguit que hi fèiem tan lluny. Va estar contenta quan li vam dir que Torrelloba era, sens dubte, el millor dissabte de festa major de l'estiu. Ens va dir que a veure quan duraria, que aquest jovent, senyalant a un grup de noies, suposava que alguna, potser la rossa riallera dels pantalons pirata blau parquímetre, era la seva filla, aviat es cansen de tot. En aquell moment, amb la primera llum del dia, amb una dotzena llarga de cerveses i un got de xocolata desfeta a l'estómac i unes quantes calades de mai als pulmons, em va semblar que a ella li feia més il.lusió que a la filla estar allí. Prou que deia que ja n'estava farta, que cada any deia que era l'últim, que l'endemà tothom volia tenir el dinar a la taula, però també li brillaven els ulls color avellana quan deia que aquell any havien tingut tanta feina. Que potser, escombrant una mica cap a casa, havien vingut cinc-centes persones més que l'any anterior. Que l'any vinent, ja li havia dit el seu marit que haurien d'ampliar l'aparcament. Es deia Antònia, curiosament.

Mentre parlaven, la Salseta encara tocava Hey Jude, amb els darrer contingent de la resistència ballant agafant-se per les espatlles. De lluny ens va semblar veure el Pau. Vam endevinar un dofí a les espatlles de la noia amb la camiseta color taxi que tenia abraçada. A les cases que donaven a la plaça, s'aixecaven les persianes, i alguna padrina tafanera treia el cap per preguntar com havia anat la nit als que recollien les barres. Li vaig preguntar a l'Antònia qui era aquell home emmurriat que hi havia al capdamunt de les escales de l'església. Es veu que era el capellà que es queixava que el concert acabava cada any més tard i tenia tota la clientela enfeinada quan tocava a missa de festa major. Vam somriure i, mentre de fons se sentia la cançó dels Looney Tunes que indicava indefectiblement que fins i tot els de la Salseta volien anar a dormir, vam aplegar un parell d'escombres que quedaven soltes i vam ajudar a l'Antònia a granar les flors de plàstic esberlades tot cantussejant allò tan bonic de "I arriba un dia que sa vida és un teatre que se diu felicitat, primavera i trinaranjus.."