Xec en blanc esdevingut paper moll

Era tard. Mirava enrere i veia com la foscor ho anava ocupant tot, fent-se la mestressa. Les tenebres no cedien ja gens a l'impuls elèctric mínim que les velles neurones del cansat cervell del bo de Macià intentaven en va generar per esbrinar alguna cosa del seu passat. No calia ja ni plantejar-se el veritable i impossible repte de cercar en l'horitzó del futur. Si és que hi havia futur, si és que hi havia present. Tot era passat i tot el passat era lluny, obscur i inabastable. I, no obstant, sense perfilar imatges nítides, el vell Macià era capaç d'intuir tot un conjunt de vivències i fets pertanyents als temps quan el temps, el futur, semblava un xec en blanc. Encara ara, en moments de màxima lucidesa, l'ancià podia sentir un confós residu de músiques, de veus, de bullícia... d'amor, de vida. Tot molt diluït, molt derrotat pel pas del temps i, a cops, vençut per la necessitat d'oblidar per desfer la melangia i l'enyor. Ara, ell, assegut, sol. No podia recordar l'última vegada que una mà amiga li va prendre la seva, l'últim cop que una veu tendra s'hi adreçava i s'interessava per aquesta desfeta humana, una desferra. On havien anat tots aquells qui l'estimaven, que l'admiraven, que el feien sentir volgut i com algú amb qui valia la pena de passar trossets de vida, a cops una vida sencera? Potser estaven també abandonats per tot i per tothom, en un cau fosc, brut i fred, com ell? O qui sap si ja eren cadàvers deixats fins pels últims cucs que els havien vetllat, macabra darrera companyia. S'imaginava, les sentia, sense copsar-les clarament, cares de dona, riures d'infant, tacte de cossos joves delerosos d'apropar-se al seu cos també jove. Però eren indefectiblement lleus empremtes d'un passat distà, perdut i lluny del record. Podia ser veritat que haguessin estat per a ell aquells esguards càlids, les paraules que ja no entenia, però que endevinava amoroses? Segurament que no era ell sinó un altre Macià aquell de qui, gairebé, recordava la imatge: ben plantat, atractiu, colrat pel sol. Sí, definitivament, aquell era un altre Macià.