Volíem canviar el món

I no teníem cap full de ruta per fer front a un repte tan agosarat, però en la nostra inconsciència juvenil, en la nostra candidesa entendridora, pensàvem que era possible. Tot just sortint de la difícil etapa de l'adolescència ens vam trobar amb la mort del dictador. I llavors ens assabentàrem de que aquest país havia patit una dictadura, perquè era tan ferm el control informatiu que l'única realitat que coneixíem era l'oficial i els pares, que ens podrien haver posat al corrent, no volien problemes. Tot a casa eren insinuacions, paraules mig silenciades: prou feina tenien amb anar tirant. Va arribar la transició i el camí cap a la democràcia es va recórrer amb sang: el dictador havia mort però el franquisme encara estava instal·lat en el moll de l'os de les institucions i dels aparells repressors.

Arribaren les primeres eleccions democràtiques i el país va viure una efervescència política que, per a molts, era totalment nova. Hi havia una sopa de lletres de sigles de partits per poder triar. Vam posar els ulls en l'esquerra: Per sobre de tot érem demòcrates i rebutjàvem les tiranies dels blocs soviètic i xinès. L'eurocomunisme s'imposava amb força. Georges Marchais a França i Enrico Berlinguer a Itàlia eren els valedors d'aquest socialisme de rostre humà. Però el mur de Berlín va caure i el capitalisme va trobar darrere el teló d'acer un mercat enorme per explotar. Encara varen quedar més lluny, en el record i la mitificació el Che i l'experiment socialitzant de Salvador Allende a Xile, fulminat per un sagnant cop d'estat i una dictadura ferotge.

Llavors vam posar les nostres esperances en l'ecologisme. Volíem un planeta nou, menys contaminat, uns habitants respectuosos amb el medi ambient i la biodiversitat, un món sense centrals nuclears. Seguíem essent uns il·lusos. Varen sortir els partits verds. A Alemanya arribaren a formar part del govern gràcies a un pacte amb els socialistes i l'ecologisme es va diluir en la burocràcia. Després vam fixar-nos en nosaltres mateixos. Poc a poc, vàrem prendre consciència del nostre país i després de convèncer-nos, al llarg de vint-i-tres anys de pactes i peixos al cove de que no hi havia cap altre opció, vam abraçar la fe de l'independentisme. Ha plogut molt des de les primeres eleccions i avui tenim a Catalunya un tripartit dipositari de somnis trencats: socialistes, ecologistes i independentistes. Sembla que els preocupa molt l'abstenció, però només els primers dies després d'uns comicis. Encarreguen estudis, pagats amb diners de tots nosaltres, per esbrinar que li passa al ciutadà que no vota, que està desencisat i en plena desafecció. Incapaços de veure més enllà del seu nas, tampoc els interessa escoltar el que diu el poble. Ja en tenen prou amb els "seus": militants i simpatitzants sense el més mínim esperit de crítica.