Viu de pressa

Un relat de: Kaluqui

Era un home sol, assossegat en les seves maneres i les seves faccions, però ferreny en un passat.
Seia tot sol en una taula, com un vell mussol al aguait esperant que una pobra rata li servís, potser, de sopar.

Els seus ulls, ombrívols i esbiaixats per la cervesa, conservaven aquella espurna d'amargor i d'odi que tot rodamón conserva des de l'inici del viatge fins l'hora de la mort en un carreró qualsevol i en una ciutat qualsevol. Ningú li dirigia ni que fos una mirada. Per descomptat ell mateix s'havia pagat les cinc gerres. Cap vianant generós, cap viatjant com ell s'havia dignat a dirigir-li la paraula. Desprenia una aura inquietant.

Per estrany que semblés, aquella au de mal averany, aquella relíquia del passat s'havia guanyat l'afecte de la filla de l'hostaler. Li va servir el sopar molt afectuosament, preguntant si ho trobava bo, si el brou cremava massa, si les costelles de porc estaven massa fredes... Amb el somriure subnassal que feia el seu estimat client ja en tenia prou.

Després de sopar, va netejar totes les taules i fregà tot el terra. Ho va endreçar tot, menys l'espai del viatjant. Ell encara ocupava el seu lloc: encorbat, mirant l'últim glop sense atrevir-se a apurar-lo, callant i amb aquella expressió de feble esperança al rostre arrugat. Finalment va passar el que ell es temia des de feia hores, ella va asseure's davant seu.

-De manera que has de ser tu... - Va dir la veu rogallosa

La jove hostalera es va quedar astorada davant l'inesperat gest, sortit d'un mutisme sepulcral i obscur. Va pensar de seguida que l'home era boig. Va estar a punt de marxar-se, però un cop més un estrany magnetisme la va subjectar fermament al seient.

-Que seré jo? És que m'ha de donar alguna cosa? - Va dir sense creure's capaç d'haver dit mai aquells mots

L'home se la va mirar severament, sense emoció:

-No són les paraules que se solen dir a un desconegut. Que què et donaré has dit? Doncs una oportunitat.

-Oportunitat de què?

-De sobreviure - Va dir el fosc personatge encongint-se de por i observant tots els racons com una bestiola.

Ella ja se n'anava, la va agafar pel braç.

-Deixi'm, em fa mal!

-No ho entens, no entens res del que passa aquí, no tens ni idea del que passarà aquesta nit...una nit en aquest poble i en aquesta època de l'any per a mi i per a tu és fatal!

La noia sempre havia escoltat dir a la seva mare que quan un boig intenta arrossegar-te cap a la seva bogeria, el millor que es pot fer és deixar-lo que digui el que vulgui, i després amb una mica de sort, la deixaria estar i se n'aniria.

-Jo abans era navegant - Va començar a dir el vell carcamal - si la memòria no em falla fa vint anys que jo, tripulant un vaixell pels mars del sud vaig arribar a una illa en recerca d'or i fama. Però el meu principal anhel sempre havia estat trobar la manera d'ésser immortal.

La noia ja estava convençuda que en aquell moment el borratxo li asseguraria que era immortal, però l'únic que va fer va ser donar l'últim glop a la cervesa i prosseguí amb el seu relat.

-Al principi no m'ho vaig creure que hagués trobat la forma de fer realitat el meu somni, però les pistes eren massa clares: Una immensa roca tallada en forma d'au amb les ales esteses ho demostrava, era la llegendària "Illa del Fènix". Per què no vaig fer cas de les advertències? No ho sé. De fet ni me'n recordo del que hi posava. Segurament cíniques calúmnies contra els profanadors. No, jo només tenia ulls per aquella bèstia mitològica la sang de la qual et donava la eternitat si te la bevies - Tornà a xarrupar la gerra fins deixar-la buida. Després se serenà una mica.

-Moluck, aquest nom m'acompanyarà fins la fi dels temps. Allò de la història del Fènix no és absolutament veritat, una au encara era bonica de veure. Moluck desperta un terror...no, Moluck és el terror en sí. - L'esquelètic cos del mort vivent tremolà com una fulla sense remei fins que la noia va poder fugir de la seva pinça encarcarada, però no va fugir. Sentia pena per aquell pobre boig.

-Va matar tots els meus homes, per causar-me dolor i impotència. Des de llavors cap ésser humà pot fer verídica la meva història. No hi ha ningú que pugui assegurar que no estic boig quan dic que una bèstia antediluviana i immortal està deambulant pel món i que jo soc el causant de les desgràcies que hi han cada principi de segle en algun poble o ciutat poc importants i quasi oblidats.

La noia se'l mirava cada cop més estranyada i incrèdula.

-És clar, no saps el teu paper en aquesta obra - Va aixecar-se com un llop vell, i s'acostà a ella ranquejant.
-Ets realment maca, però no és afecte ni pena el que sents per mi. Ni tan sols t'has assegut amb mi per pròpia voluntat. Tot ha estat l'embruixament d'en Moluck. Ell ha decidit que tu, que estàs a la flor de la vida, et salvis de l'holocaust que viurà la teva ciutat aquesta nit. Perquè quan jo no pugui aguantar més la son, ell sortirà de la foscor i assassinarà sense pietat tots els seus habitants, ja siguin homes, dones o criatures de llet. Per això tens dues possibilitats: o fer l'equipatge i estalviar-te l'horror, o creure que aquest vell està boig i despertar-te l'endemà en un poble fantasma sense ningú tret de tu. Moluck no deixa cadàvers. Mai.

La noia va desfer-se de la mà rasposa del rodamón, que li acariciava malaltissament el mentó i va córrer a buscar el seu pare, un home cepat i amb males puces que va atonyinar sense compassió el raquític cos del vell fins deixar-lo mig mort. Va fer un esforç sobrehumà per no caure desmaiat fins una hora prudent, quan tothom estigués adormit.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Un matí feixuc en un poble de muntanya, sinònim de boira matutina i silenci previ al cant dels ocells. Condicions com aquelles van afavorir els crits, el lament, la desesperació de la jove en la soledat del silenci.
Passada la por, assumida la pèrdua, es posà a buscar el culpable sense acabar de creure's que aquell profeta malastruc havia estat el causant de tanta desgràcia, de tanta mort.
El va trobar al vell mig de la plaça, on ella jugava a la xarranca quan era petita.

Va topar directament amb el seu esguard, ell sabia que el buscava. Abans de desaparèixer com un núvol en un somni, va moure la boca sense dir res. Quasi sense entendre per què, la noia va comprendre que era un consell, el consell més indicat per als que ja no els queda res i que el fantasma bé sabia: "Viu de pressa, ja no s'ho val".

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: