Mitrash (Capítol 3)

Un relat de: Kaluqui

Mitrash.

Capítol 3: L'amazona

Un dia després de la nostra trobada, el cavaller Jevediah i jo caminàvem per un bosc desconegut rumb al nord-oest. L'indret es deia Numínide, on els arbres eren pilars grandiosos com columnes de catedral que semblava que volguessin tocar el cel amb les seves branques més elevades. De sobte, observant l'espessorall en Jevediah va recordar alguna cosa:
-Ondia!! - Va dir exaltat el fornit soldat - Quasi me n'oblido!!!
-El què? - Vaig dir jo calmant-lo.
-Un encàrrec del senyor Viroled per vostè senyor Den, va dir que era molt important i que li donés així que el trobés. Tingui, només vostè el pot obrir.
Va rebuscar entre el seu sarró i va extreure'n una petita ampolla de vidre doble d'uns 15 centímetres tallada hexagonalment que contenía com un fum violat que no parava de moure's, tenia tot l'aspecte d'una poció curativa:
-Quan me la va donar el senyor Viroled em va dir que de seguit la destapés vostè i que no es preocupés del que en sortiria.
-I per què l'he d'obrir jo? - Vaig dir tot estranyat.
-Perquè té un encanteri per el qual només l'esperit d'en Den Lures el pot obrir, va dir ell amb seguretat.
Vam empassar saliva tots dos, la frase "...que no es preocupés del que en sortiria" ens tenia molt neguitosos.
Amb mà tremolosa, vaig estrènyer l'ovalat tap del recipient. Estava fortament apretat al seu coll. No me'n sortia amb el guant, i ho vaig provar enrroscant-hi la capa fins que vaig notar un gir.
Després d'apartar-la per comprovar que efectivament el tap s'escolava a fora vaig agafar el cul de l'ampolleta amb una mà i amb l'altra. Amb els polzes el petit tap es va extreure del tot.
El fum violat del seu interior es va tornar més intens abans de sortir amb vigor a fora, tant fortament que em va tirar un pas enrere, però el vaig poder contenir. Semblava impossible, però dins d'aquell espai tant reduït com era el de dins l'ampolla, hi havien cabut molts centímetres cúbics de fum, i continuaven creixent, ocupaven tot el camp de vista!!!, sentia els crits ofegats del guerrer dient "Amo Den!!! què li passa?!!!", llavors ho vaig comprendre tot, aquella massa de gas m'engolia.
Després d'uns asfixiants moments, tot el fum màgic em va entrar per la boca a la velocitat del vent i vaig notar un augment considerable de la meva capacitat màgica, i de l'ampolla que encara expirava va sortir un petit paper, (decididament, una ampolla que donava molt de sí).

Agafant el petit pergamí al vol l'esbufec de l'ampolla s'aturà. Vaig desenrotllar-lo. Deia així:

A l'excel·lentíssim fill del senyor Alasad:
Com ja sabrà gràcies al protector que os envio, el seu pare es troba en perill, i això només es resoldrà on os ha explicat en Jevediah (com a mesura de seguretat no os en dic el motiu, per si aquest document cau en mans del personatge que tots dos coneixem bé).
El que os acaba de passar és que un esperit de la guerra se os ha posat dins el cos i ara el teniu al vostre servei. Es diu Ònius, el destructor. (en aquell moment se'm va gelar la sang, Tenia dins el meu cos un déu de la guerra, i el podia invocar quan volgués!!!)

La carta continuava: Per invocar aquest ésser es gasta molt poder màgic, així que per la seva salut, utilitzi'l en cas d'extrema necessitat. Espero que amb la seva responsabilitat arribi sa i estalvi al destí que ens espera mútuament.
Atentament, l'aprenent del senyor Alasad Lures i cosí vostre; el mag Viroled Lures.
Al final de la carta hi deia la invocació d'en Ònius en el llenguatge secret que el meu pare i jo empràvem quan estudiàvem màgia, perquè ningú sabés el que dèiem. Es veu que el meu pare havia fet el mateix amb en Viroled.

En Jevediah va restar tota la resta del matí més callat que de costum, li era incomprensible que algú pogués fer aquelles coses tan extraordinàries. Definitivament els mags el treien de polleguera.

Amb l'ajuda de les nostres armes, anàvem tallant la malesa que cada cop era més frondosa, quan vam sentir un crit molt agut, però vigorós:
-AAAIIÉÉÉÉÉÉ!!!
-Què és això?!!
-Jo diria que son crits de dones - Va dir en Jevediah
-Dones? - Vaig fer jo alleugerat
-Sí, però no es tracta d'una salutació, sinó d'una declaració de recerca i captura, em sembla que estem en territori de les amazones.
-Les amazones?

No vam estar parats ni vint segons que uns personatges van irrompre en l'indret fent una rotllana al nostre voltant. Efectivament eren dones, unes sensuals femelles de terça i tòrrida pell, algunes molt corpulentes i d'altres no tant, però més atlètiques, totes armades amb bells arcs compostos. Una d'elles, de cabells rojos molt ben pentinats en una sola trena que li queia per l'espatlla, i que vaig suposar que era la cap del grup per la seva indumentària diferent a les seves companyes, es va atansar cap a nosaltres amb posat amenaçant. Després d'identificar-se com Elotho va dir-nos:
-Tu enemic?- Va dir sense embuts
-Jo? - Vam dir tots dos alhora
-No!!! tu!!! - Va cridar assenyalant-me
-Bé, no... cap dels dos som enemics, només som viatjants que anem de pas...
Al finalitzar la meva frase totes les dones del grup menys la de davant nostre es van posar a ballar tot dient:
-HOMES AMICS, HOMES QUEDAR-SE...
Aquesta dansa va tocar-li la fibra al meu acompanyant:
-Ja s'ha acabat la burla!!!. - I va posar la mà a la funda. Jo el vaig aturar dient-li:
-Espera, només fins que acabi de dir el que ens ha de comunicar, després ja sabrem què fer:
-Estranger, tu quedar-te i tribu amazones cuidar-te fins que marxis, nosaltres sabem que tu ets mag poderós, no facis mal a nosaltres o nosaltres t'atravessarem el cor amb una de les nostres fletxes encantades de gel, entesos?

Vam acompanyar les dones al seu poblat muntat molt sàviament en una depressió dins la malesa del bosc, però amb desaigües estratègicament procurats al seu voltant. Allí vam ser alimentats amb carn de cérvol i de falcó del zèfir, reposats en còmodes llits de plomes que vam saber per casualitat el dia següent que pertanyien a un grifó.
A l'hora de dinar, totes les dones es van ajeure al voltant de la taula i nosaltres dos un a cada extrem. En aquell moment em vaig adonar de que no es veia cap home, ni a l'assentament ni fora d'ell.
El cas és que en aquelles contrades havia passat a l'inrevés que a Dejavé. En els boscos de la terra de Numínide les dones estaven més preparades per a la guerra que els homes, així que mentre elles s'incorporaven a les tropes ells es quedaven mantenint els poblats. Aquí també van passar les maleïdes hosts dels orcs i sembraren morts i segrestos per a l'esclavatge.
-Per això portem tants anys buscant els nostres homes fora del bosc o en casos com aquest.
-No deus voler dir que...
Una dona de semblant estirat s'aixecà prestament i parlà amb severitat:
-Senyora Elotho!! vol fer el favor de comportar-se com se li ha ensenyat des de que era petita??!!
-Lithnique, per favor, jo no serveixo per aquestes coses, la guerra és el meu fort, no les peripècies amoroses!!
Van estar discutint una estona, i no haurien parat si no hagués estat per la meva intervenció
-Ho sento per vosaltres, però jo no soc la persona indicada per aquest menester. Com ja he dit som dos aventurers que estan de pas, i això vol dir que no ens podem quedar aquí, em sap greu.
La Lithnique, per tota resposta va fer portar el gran llibre de les lleis amazòniques. Va estar estudiant-lo per espai d'uns minuts mentre servien les postres.
-Aquí diu que si el pretendent escollit no pot consumar la cerimònia d'enllaç, la muller el vigilarà nit i dia sense asseparar-se d'ell fins que es decideixi consumar dit acte d'enllaç.
Alló volia dir que seriem tres els que peregrinaríem al nord.
-Em sembla que el seu pla de treure-se'les de sobre no ha funcionat - Em va dir en Jevediah amb la mirada
-Encara em queda una carta a la màniga apreciat amic. - Vaig respondre jo de la mateixa manera - Intenteu comprendre la situació per favor!! - Vaig dir en veu alta - Aquest viatge estarà ple d'uns perills terribles que cap dona podria suportar
-Què insinues noi, que no sé lluitar?! - Digué ella - Doncs et repto a un duel a espases perquè et convencis del contrari!
-N...no, si no cal, jo...
Ella, sense fer-me cas va despenjar una espasa de la paret i em va estocar. Jo, encara desconcertat per la seva sobtada decisió, no vaig poder evitar que em clavés la seva espasa curta al braç esquerre.
-Sí que ha estat fàcil, pensava que hauries durat més, em sembla que m'havia equivocat amb tu quan et vaig veure al bosc.
-Grrrr! no t'equivoquis amb mi!! sóc més perillós que no et penses!!
I tot seguit vaig desembeinar la meva espasa i el meu braç bo va iniciar l'atac. He d'admetre que era feina dura. L'espasa curta de la meva "promesa" era molt més manejable ara que jo no podia aguantar la meva llarga espasa amb la mà bona. Només tenia l'avantatge de que la meva era més contundent que la seva:
-No, para d'una vegada!! no veus que l'esforç et fa sortir més sang!? - Deia ella alertada - Para et dic!! mira, si vols, deixo l'espasa a terra i declaro que he guanyat sense necessitat de que moris.
-"Què s'ha cregut aquesta?" - Vaig pensar jo - No et creguis que guanyaràs tan fàcilment!!
I amb un còmic gir de cintura vaig fer volar l'arma que duia aferrada a la mà, i que cada cop pesava més, cap a la meva enemiga, la qual, encara fresca, va apartar-la amb el seu guantellet de cuir. Aquella vegada si que estava defallit; havia perdut massa sang per mantenir un encarament cos a cos, i la meva espasa ja semblava que pesés deu vegades més

L'arma va caure a terra, feixugament i amb estrèpit, i dins meu es va manifestar un sentiment d'alleujament. Vaig fer com si defallís definitivament i em vaig arraulir:
-Estimat!!! - Va fer Elotho quan em va veure així. I tot seguit, però espasa en mà, va anar a veure si em passava res.
-"Si bé a veure com estic, vol dir que es preocupa per mi" - Pensava jo reunint forces - Però té una curiosa forma de demostrar-ho.
Quan la meva agressora va arribar
a la distància adequada, la força de flaquesa acumulada va aflorar i d'un magnífic revés la vaig propulsar cap a fora del menjador.

Vaig comprendre que aquell duel no el guanyaria si no utilitzava la màgia, i a més aquell esdeveniment s'havia transformat, d'un duel en el que es jugava l'honor, a una batalla a vida o mort amb un macabre to humorístic.
Com bé vaig poder, em vaig arrossegar fins on es trobava la causa de tant sofriment, que jeia estirada a terra queixant-se de dolor. La "Ira de la cinquena fosa" tornaria a entrar en acció.
-Ràpid!!, porteu el meu arc i fletxes!!! I també l'escut antimatèria!!!
No savia què demanava aquella feréstega noia, però no em deixava gaires ànims en el cor.
La dona enviada per l'Elotho es va endinsar a l'edifici i en va sortir pocs segons després amb l'encàrrec de la seva patrona.
-Senyor Den!!!, no ho faci!!! - Demanava en Jevediah - No veu que pot morir?
-Tranquil Jevediah, aquest moviment que faré ara em deixarà exhaust però no moriré - Vaig dir jo amb solemnitat. - I en cas que em desmaï et confio l'encàrrec de salvar la situació, ho sabràs fer!? - Vaig dir encoratjant-lo.
-SÍ, SENYOR!!! - Va cridar ell rudament
-Bé...encara estàs a temps de demanar-me perdó Elotho!!
-Ets boig? - Va dir ella burlant-se - Vols que fugi d'un guerrer tan penós com tu? - Va dir fent gestos despectius amb la mà - Però tu t'has mirat?, braç caigut, sense arma, i dolorit! ja, ja, ja!!!
-No riuràs tant quan vegis de què sóc capaç!! a més, per què has fet treure un escut i fletxes encantades de gel si no tens por de mi, eh?!!
Ella va quedar muda davant d'aquella pregunta, però amb posat còmode, sense patir per la seva reputació.
El somriure malèvol que s'escapava dels llavis de l'Elotho no em va presagiar res de bo:
-Haaa!!! - Va cridar costosament la guerrera, i va frenar el meu potent tornado que havia fet volar el paller del costat del menjador amb el seu vermell escut, (una cosa impossible als ulls d'un mag)
-Però qué passa?!! - Vaig dir jo, que ja em costava prou aguantar el braç dret.
-Et sorprèn estimat?!, no m'estranya, aquest escut té poders que anul·len la màgia, així que no em pots atacar amb aquestes tècniques!!
-Va...vaja - Vaig dir jo, que ja estava a les últimes.
Els meus músculs estaven ja agarrotats, el meu cap em rodava de feia estona, però va tenir temps de pensar dues genials idees; l'una era que en Jevediah encantés l'espasa de la flama blava i intentés lluitar-hi, però no hi havia temps de parlar, perquè si feia l'efímer l'esforç de empènyer el vent dels meus pulmons cap a fora donant-li entonacions, sentia que em desmaiaria.
Només hi havia una possibilitat, aplicar els coneixements que havia après a les lluites precedents. El més recent era allò que havia fet en Dringo, però no estava segur de que el braç dolorit servís per fer un atac senzill. L'esforç em mataria. Si al menys tingués algú amb poders curatius al voltant...
Frenèticament i amb moviments lents i feixucs la meva dèbil mà rebuscava dins el meu sarró. Va trobar el cinturó que aquella hostalera m' havia confiat amb tanta insistència. En aquell moment no creia que la troballa de la peça de roba em tragués de l'embolic.
Només tocar el cuir blanc de la corretja, tot ell se'm va enrotllar en el braç, i vaig sentir que la totalitat dels meus músculs es revitalitzava i la pell desprenia manà en estat pur, que feia que la roba de la meva túnica es bufés.
No pensava en res, només en conjurar un atac senzill
-Témpans!!!
Després de l'esforç no recordo res més.

Unes fortes sacsejades em van despertar, estava en una posició encarcarada i no em podia moure. A més, encara no podia veure res, encara ho veia tot fosc. Una profunda pena em va recórrer cada centímetre de l'ànima:
-Cec!!!, oh, no pot ser cert!!! m'he tornat cec per culpa del meu desmesurat orgull!!!, oh, destí fatal!!!
De sobte, vaig notar que descendia amb rapidesa i el meu darrere tocava terra, i la llum celestial va enlluernar el meu cap:
-Gràcies, oh Gueisly!!! gràcies per tornar-me a deixar una altra oportunitat!!!
Entre els meus crits d'elogi una veu més que coneguda em va sorprendre:
-Calmi's, senyor Den, que no es troba en despossessió de cap de les seves facultats
-Sí això, calma't estimat, que no et convenen grans esforços!!! - Deia una segona veu que em va acabar d'alarmar del tot, i de sobte em vaig adonar que estava com aplegat dins d'un recipient o sac.
Els dubtes que corrien per la meva ment es van dissipar quan em vaig desplegar del tot i podia comprovar, no sense indignació, que havia estat traginat grotescament dins un sac i que em trobava amb la ferida completament curada i en un terreny desconegut, en companyia del meu company (que pensava repassar en el seu degut moment) i la causa de tot aquell malson, l'Elotho:
-Aaaaah!!!, què ha passat aquí!!! - Estava foll de ràbia i totalment desorientat i desconcertat - Quèèè...què vol dir tot això?!! on som?!! que redimonis hi fem aquí?!! contesteu!!!
-Tranquil·litza't futur espòs, nosaltres hem fet llarg trajecte fins als límits de bosc i creuat tot el territori de Numínide i ara som a les faldes de les grans muntanyes de gel.
-Sí, tranquil·litzis senyor...
-I tu!!! - Vaig fer jo fixant la mirada en ell
-Digui senyor
-Com has pogut permetre que fos tractat així, portat com si fos un sac de patates a la teva esquena??
-No hi havia cap altra solució, comença a fer fred i la seva inconsciència perillava estant vostè a l'exterior.

El meu braç es movia amb normalitat, i vaig comprovar que aquell estrany cinturó fos com fos la manera que se m'hi havia enganxat i provocat aquells successos ja esmenats, ara tornava a ser al sarró, i per l'actitud d'aquells dos inexperts en arts màgiques que m'acompanyaven ja sabia que creien que aquell augment de poder del conjur de Témpans va ser una simple revifalla dels meus poders.
Pensava seguir protestant i dient el que em semblava del seu comportament, però les paraules se'm van quedar aturades al contemplar el paisatge, que tot i haver-lo vist tantes vegades de lluny ara semblava com si mai l'hagués contemplat. Allà, majestuoses i eternes, s'alçaven les Muntanyes Gèlides amb els seus ancestrals pics que havien vist la terra de Bébarant quan encara no tenia nom, les guerres de l'antigor i la proliferació de totes les races d'habitants, tan bones com perverses. Era com un titànic mur blau i blanc que ens estigués dient als tres que allà s'acabava el món, que darrera seu no s'havia escrit res encara.

Va passar una setmana des que havíem travessat la Fondalada dels Bàrbars, frontera entre Numínide i les Muntanyes Gèlides enfrontant-nos només amb petites bèsties i monstres de la fronda; hidres i gòblins. Només una banda de lladres va fer que ens moguéssim una mica més del compte, i allí em vaig adonar del vertader poder de l'espasa de la flama blava, la qual, a més de oferir una increïble facilitat per a ser encantada, si s'usava la fulla per fer una estocada horitzontal, havent-la encantat amb el conjur de "Columna de Cascada", desplegava tot el seu poder en ella tancat en forma de ràfega de foc que s'estenia en línia recta fins que "l'usuari" no la guardava dins la beina.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: