Mitrash (Capítol 7)

Un relat de: Kaluqui

Capítol 7:
El Gran Bosc Llòbrec

Després de les presentacions, l'orc es va excusar un moment per anar a fer uns encàrrecs. Ens va dir que tardaria menys del temps que nosaltres empraríem en cansar-nos d'estar asseguts en repòs.
Tots estàvem cansats, uns més que d'altres. A l'Amazona només li quedaven déu fletxes de gel i jo no podria tornar a conjurar fins haver menjat i reposat una estona. En Jevediah semblava el més il·lès de tots.
De tots quatre, el semielf era el que semblava més derrotat. Jeia ombrívol i sol al costat del gran roure, en actitud pensativa. El que cap de nosaltres havia endevinat era que sentia una gran frustració per no haver complert la seva missió. No havia estat prou fort ni prou destre per fer fora els orcs de l'indret i ara s'ho feia pagar a sí mateix.

Per raons que ara no diré no podia tornar al seu exili errant, i se sentia lligat a la nostra companyia. Cap de nosaltres volia abandonar-lo, i menys després de veure el que era capaç de sacrificar per una causa noble.
L'orc va tornar quan ja el sol treia el nas entre les altes copes. Duia amb ell la capa d'en Zorak i l'Slàncer amb la seva beina.

Es va presentar, el seu nom era Rasak, i pertanyia a una espècie d'orcs molt poc usual, que en temps remots havia conviscut amb els homes pacíficament. Era la raça sluzmuz . Desconeixia el seu passat, al igual que jo, i havia vagat pel Bosc Llòbrec des d'on abarcava la seva memòria. Coneixia la nostra escomesa no obstant, per raons que no va voler revelar.
Quan li vam preguntar, ens va dir que un dia un exen va passar per allí. Es dirigia al nord i va parlar amb els diferents clans d'orcs de la zona.

-L'exen es deia Dringo?? - Vaig preguntar exaltat
-No va dir el seu nom a ningú, i tampoc m'interessava - Va contestar l'orc - El que em va estranyar era que algú intentés anar a l'Altiplà Sagrat dels savis antics sabent la perillositat que suposava arribar-hi des del sud. Per això us vaig esperar i fa cinc dies que vau aparèixer per l'estepa.
-Com és que jo no et vaig veure??! - Va interrompre en Kaluqui després del seu tan perllongat silenci.
-Ets parent dels elfs silvans, pel que delata la teva vestidura i les teves faccions, però el teu rostre no és del tot élfic. Segur que un dels teus pares era humà.
Les qualitats innates dels elfs silvans per sentir cada petita brisa en el bosc no son tan fortes en tu - Va argumentar en Rasak - Els orcs d'sluzmuz han viscut molt més temps en companyia tant d'elfs com d'homes, i sé que les habilitats d'ambdues espècies són ara innates teves. Llàstima que jo sigui provablement l'últim exemplar viu dels sluzmuz, el bosc segurament agraïa els nostres servéis.
-Era estrany que mai hagués sentit parlar d'aquesta espècie - Deia l'amazona - La llarga història de Numínide no coneix aquesta raça boscana, i això que les coneix totes des de temps immemorials.
-De fet jo no hagués conegut res de tot això si un bon home que em va trobar al bosc no m'hagués reconegut i explicat la història de la meva raça. Ell va ser qui em va ensenyar les arts curatives i d'atac màgic. Potser el coneixeu, sent del sud. Es diu Liexor Lestelat.

Després de dinar bé la nostra marxa va tornar a obrir-se. L'últim tram del nostre viatge ens portaria encara uns tres dies més, fins la falda de la Altiplà Sagrat dels savis antics. No sabíem quines sorpreses ens esperaven encara entre els arbres que s'aixecava amenaçants davant nostre. Semblava que l'expert Rasak coneixia aquell gran bosc com la palma de la seva verda mà.
El dia va transcórrer sense incidents, tots anàvem a bon pas, confiats de que ni els orcs de Groak, ni cap clan menor ens atacaria per por a l'Slàncer o a la terrible màgia d'en Rasak (no sabien que la resta de l'equip posseïa encara facultats inimaginables que els farien tremolar)
El gran roure va quedar sol, però vam deixar l'indret tranquils perquè provablement cap monstre tornaria pels encontorns per por a ser víctima d'espantosos encanteris. La seva llum seria la que trencaria per sempre més la omnipresència de la foscor del gran Bosc Llòbrec.

En Kaluqui corria tota l'estona més que nosaltres. Els més despreocupats pensaven que volia estar a prop del perill per avisar-nos amb antelació, però jo i en Rasak ens adonàrem que alguna cosa el corroïa per dins.

-Aniré a parlar amb ell - Va proposar l'orc - Mentre vosaltres éreu a l'estepa jo vaig veure moltes coses estranyes que les bones fades em van permetre veure.
-Com vulguis, però ves-hi ja. Sinó ho faré jo, li dec una disculpa

El semielf ens portava molt avantatge. Jeia apaciblementent en un tronc caigut tot esperant que en deu minuts arribéssim tots. La seva mirada estava perduda en el blau cel i la armadura de malla resplendia gràcies al sol.

-Malgrat les ferides que tens al cor, per fora resplendeixes amb llum pròpia - Digué una veu al seu costat.
L'orc es va asseure al tronc, a la vora seva.
-Per qué em vas salvar la vida?! - Va dir el semielf sense embuts - Ningú et va demanar que ho fessis
-No em coneixes, Kaluqui de Darz. Però jo sé moltes coses de tu. - L'orc va apartar a un costat la seva capa morada. Al cinturó duia una destral - Aquesta destral va fer el mateix que la teva espasa de dos punys fa temps. En circumstàncies semblants tu i jo vam convertir-nos en renegats i l'exili fou la única sortida.
-Vas espiar-me durant el concili de les fades, oi? - Va dir sorpés el semielf
-Vas rebre el perdó pels teus actes, ja no t'has de seguir afligint.
-La condició pel perdó era protegir el gran roure!!, i per culpa de la meva debilitat no va ser possible aconseguir-ho!! Així doncs mereixia la justa mort que m'esperava.
-La mort no és l'última cosa que s'ha d'esperar
-Per a un ésser maleït com jo no queda res més que el motivi a viure. Només aconseguir compensar els seus mals actes. Si fracassa en l'intent, la vida en soledat és inútil i només serveix per produir més odi dins seu. Hauria d'haver mort avui.
-Però el cas és que jo et vaig salvar, perquè no podia suportar veure que et rendies tan fàcilment. Mira'm a mi!! Jo vaig fer el mateix pels mateixos motius i ara visc en pau i equilibri.
-Les teves qualitats t'han portat on ets ara, però i les meves, que no serveixen ni per derrotar un monstre estúpid i feble!!??

L'orc va mirar de seguir animant el semielf

-Tens qualitats, la teva naturalesa te les ha donat, i el món hostil les ha reforçat. És la falta d'un mestre i d'algú que t'empenyés en un camí segur la causa de que ja no tinguis ganes de seguir existint
-Quin remei proposes a la meva trista situació, orc??!! - Va dir el pobre Kaluqui amb vives llàgrimes als ulls
-Jo - Concluï en Rasak

El semielf va tancar els ulls i se'ls eixugà amb la màniga de la bruta camisa blava.

-I dius que no recordes el teu passat... - Va somriure tot mirant-lo de nou - A mi no m'enganyes. Les fades...elles maquinen alguna cosa i tu ets el seu braç executor. Però no em preocupo, segur que és un plà benèvol.

Quan vam arribar a la clariana on en Kaluqui i en Rasak havien parlat els vam trobar lluitant vivament. L'orc no feia servir la seva màgia per igualar les forces, i per descomptat l'Slàncer no estava desembeinada. Era una lluita cos a cos amb pals de fusta.

-Tens l'ímpetu i comets passos en fals que encara has d'eliminar - Deia l'orc tot llençant el seu pal i acostant-se al seu alumne - Però amb uns ulls crítics que els puguin veure des de fora arribaràs a ser un gran lluitador. Temible si s'hem permet l'afirmació.
-Heu acabat d'animar el jove? - Va apuntar en Jevediah tot divertit - Doncs acampem aquí aquest vespre i demà continuarem.

Aquella nit va arribar bastant tard. Tothom va poder aprofundir en el relat de la seva història personal als que s'havien integrat al grup recentment. I al seu torn, els altres també van explicar tot el que van poder (o voler).

En Kaluqui tenia problemes per recordar el motiu pel que estava sota les ordres d'en Réflantorg, l'espectre de foc. Alguna cosa dins la seva confosa ment l'obligava a estar allà, i fins i tot s'hi va arribar a sentir bé. El passat anterior a allò no el recordava molt, només petits fragments borrosos. Lluitant en un exèrcit elf, mirant fixament una noia...I el que més bé recordava, la seva estada amb les fades, quan era molt jove. Elles l'havien criat, i en algun moment aquell estil de vida s'havia trencat tràgicament.

En Rasak continuava, per la seva part, tan hermètic com misteriós, però com en Kaluqui confiava en ell, el vam deixar estar.

En Jevediah i jo vam parlar una estona després, a soles. Vam acordar no fiar-nos del tot ni de l'orc ni del semielf. Per més mèrits que haguéssin fet, en Kaluqui estava avans a les ordres d'en Finrad, i no coneixíem de res a en Rasak.
D'amagat vam començar a dormir per torns. El guerrer encara tenia recel de l'amazona, i tot i que jo no compartia la seva opinió, em va dir que em protegiria de qualsevol mal. Amb aquell formidable guardaespatlles no tenia res de què patir.

A l'endemà alguna cosa va alertar els sentits dels qui podien captar alguna cosa més que els humans poc habituats.

-S'acosta una energia negativa a l'indret - Va començar en Kaluqui
-És potent, sens dubte - Argumentà en Rasak amb respecte a la veu i empunyant la destral - Però serà perfecte per que provis les noves tècniques que has après.

El semielf no les tenia totes amb ell. Mirava el seu nou mestre sense convicció, però aquest li retornà la mirada amb una expressió confiada.

-Tranquil, noble Kaluqui de Darz, sigui qui sigui no pot oferir gaires problemes.
-Es molt a prop!!! - Va alertar l'Elotho. Tothom va preparar-se quan es va sentir una rialla altiva i diabòlica.

Davant nostre s'alçà un home fora del que era corrent. Devia mesurar uns tres metres, tenia una constitució anormal i anava vestit amb una espècie de tela grisa arrapada a la pell i decorada amb sanefes blanques. Tenia els cabells en punta de color carbassa, ulls lletosos i sense nineta i no tenia nas, al seu
lloc duia dos orificis que recordaven els d'un anur.
Mentre continuava rient, l'orc va dir:

-És "La quimera"!!!, el fantasma del bosc!!!. Ni tan sols jo l'he vist mai, fa molt que ningú té la mala sort de trobar-se'l.
-Per què? - Vaig dir jo sobresaltat - Que passa amb aquest fantasma?

Tot just quan l'última paraula sortí de la meva boca, aquell sobrenatural homínid, sense deixar de riure ni un sol segon, va córrer ràpidament cap a nosaltres amb els braços penjím-penjam.
Quan va ser a tocar nostre els alçà i un xiscle va fer que tots tanquéssim els ulls. Quan ens vam despertar hi havia un cos estirat a terra, davant del fantasma.

-"La quimera" s'ha cobrat la primera víctima en segles - Sentencià en Rasak.

El cos que hi havia allà estès com un sac era el cos d'en Jevediah

-És molt valent si s'ha llençat en l'últim segon per salvar-nos a tots nosaltres - Seguia l'orc mentre el fantasma reia de nou i observava el cos del guerrer amb impassibilitat.

-Jevediah!!!!! - La ràbia que sentia per la pèrdua del meu company va fer que perdés els papers. En un atac desesperat, la meva espasa va volar per l'aire, però el fantasma la va esquivar. En situacions normals no hauria caigut a la trampa, bé sabia que l'arma no li hauria fet res al meu enemic, però la follia m'impedia veure-hi clar. El fantasma va saltar per repetir l'operació que havia fet que en Jevediah perdés la vida. Jo ni me'n vaig adonar.
-Compte Den!!! - Ràpidament l'orc conjurà a Therpion, déu de la terra. El seu braç va relluir del manà d'un atac de vent, l'Embranzida corporal.
El sol contacte del seu braç amb el meu cos va allunyar-me del camp d'acció del fantasma.

"La quimera" ja no reia. Ara només actuava seguint les pautes amb les quals el seu creador l'havia dotat de vida: Matar. Ja no trobava divertit el que un grup de bestioles fastigoses i febles se li resistissin.

-Torna allà d'on vens, fantasma!!! - Cridà en Rasak destral en mà - Aquí no hi ha ningú que et vulgui mal, però te'n pot fer si no ets prudent!!!

El semielf observava l'escena sense mostrar cap emoció. Només aguantava la grandiosa espasa en actitud defensiva com si fos la pròpia extensió dels seus braços.
El fantasma va començar a lluitar contra en Rasak, mentre les fletxes normals de l'Elotho traspassaven el seu cos eteri i les meves Embranzides Gèlides li feien pesigolles.

-Portan's cap al teu amo!!, ella em coneix, em dic Kaluqui de Darz!!!

El nom de l'explorador va fer que el fantasma s'aturés en sec. S'estirà tan alt com era i va començar a moure el cap d'esquerra a dreta tot pronunciant paraules guturals i inintel·ligibles. Aviat va sortir com un polsim brillant dels seus cabells taronjats, i un portal màgic es va obrir davant nostre, tapant-lo a ell per complet.
Del brillant portal va sortir-ne una figura menuda i de gestos ràpids. Era una nena petita.

-Temphana.... - Va xiuxiuejar en Kaluqui
-Pel que veig, em recordes, Kaluqui. Aixó de pertànyer al clan Darz és sorprenent i desafiador - Va dir la nena amb una veu de xiulet que era de tot menys infantil.

Les robes d'aquella criatura no podien ser més estrambòtiques. Duia una túnica blava de preciosos reflexos brillants amb les mateixes sanefes entortolligades del fantasma. La seva llarga melena, negra i molt ben pentinada contrastava alhora amb la túnica i amb els seus ulls, d'un blau cel penetrant. No calia afirmar que evidentment era una bruixa i que s'havia llençat un encanteri de rejoveneixement per quan tingués cent anys, moment en que els seus poders serien prou potents per mantenir l'aspecte d'una dona jove fins el moment de la seva mort.
En Kaluqui semblava preocupat. Es fregava constantment el front amb els dits, com qui intenta recordar alguna cosa sense aconseguir-ho.

-Us coneixeu??!! - Inquirí en Rasak
-Em sembla....no ho sé...tot és molt estrany... - Deia en veu baixa el semielf - La conec, però alhora no la conec. No sé qui és i que hi fa aquí, però sé el seu nom...només el seu nom i que té alguna cosa a veure amb mi...però...
-Silenci, semielf!! - Va cridar la bruixa aixecant la mà amenaçadorament - Aquestes paraules no ablaniran els plans que tenia i tinc per tu!!, recorda el que vas fer amb tota la meva horda d'esclaus!!, tant de treball que em va costar dominar les seves ments!! I tu...Tu els vas eliminar amb la sola ajuda de la teva fe absoluta pel concili de les fades!!!
-No!!!, jo no... - El pobre semielf sofria de debò. Ara s'agafava el cap amb ambdues mans i feia l'efecte de extreure els records com l'aigua d'una esponja. - No recordo gaire d'haver estat a les ordres de les fades del bosc!!, m'has de creure!!

L'orc s'atansà:

-Diu la veritat, oh gran bruixa!, ahir vaig presenciar una reunió de les fades d'aquest bosc, i hi van fer entrar aquest noi...
-Això que dius l'incrimina encara més!! - Va riure la bruixa
-Deixa'l acabar...Temphana!! - Va cridar-li en Kaluqui
-El cert és que no sabia ni on es trobava. Van estar llarga estona explicant coses del seu passat, coses com aquesta que dius tu, però moltes més...la llista era llarga.
Però en Kaluqui no va recordar res, ni quan van mostrar-li un tros de roba que segons elles li faria recobrar antics records... Res va afectar-lo en absolut.
-Ahir em van dir...que abans que esclatés la Gran Guerra de la Màgia...abans que marxés a l'exili de les Terres Floreixents...jo vivia a les seves ordres. Però un dia vaig embogir... - Les llàgrimes relliscaren pel seu rostre net i blanc - Em van dir que les vaig matar tres de les déu antigues fades poderoses, però la dama Lirana, la fada superior, em va aturar.
Ara pateixen agressions més fortes per culpa del seu debilitament.

En Rasak tornà a parlar:

-Alguna cosa ha passat en els viatges d'aquest explorador errant. Alguna cosa ha esborrat part dels seus records i ara només hi ha oblit a la seva ment...oblit i malenconia.
-Tot això que dieu no em retornarà les meves precioses hordes d'esclaus!! - Va tornar a cridar la bruixa.
-Per què volies aquestes hordes, Temphana? - Vaig dir jo tornant del lloc on m'havia catapultat en Rasak - Quin era el propòsit de reunir aquests esclaus en aquesta terra de pau natural??
-I qui ets tu? - Va dir ella amb altivesa
-Em dic Den Lures, soc un mag luresià
-Estúpid humà...jajajajaj!!! Per quina raó es fan aquest tipus de coses??!!, per quina raó s'ataca un grup de viatjants en mig d'un bosc??!! Per quina raó hom retarda el seu embelliment??!!
-Digues-m'ho tu, oh bruixa! - Replicava jo
-Pel poder, només pel poder infinit - Va concluïr l'infant mirant-me sagaçment - El poder mai neix en ningú ni en cap creença estúpida...es busca!! - Del seu palmell girat cap amunt en sortí una esfera vermella de màgia pura.
-Ja sé el motiu pel que vaig matar tots els teus esclaus!!, que Gueisly em perdoni els meus actes!!! - En Kaluqui empunyava fortament de nou l'espasa - I que perdoni també els teus, perquè ara acabaré una feina que fa molts anys no vaig acabar!!!

L'estocada del semielf fou lateral i ràpida. En aparença imparable. Però la bruixa tenia més d'una carta amagada.
Amb la mà lluire, va alçar un "Mur de Contenció", un encanteri boscà, davant el semielf, esperant que la màgia anti-metalls frenés l'estocada, però aquesta el va trencar i l'espadatxí va seguir endavant. Sort que el fantasma, cegament controlat per la bruixa, s'interposà en el seu camí

-Rasak!!!, Den!!! - Implorà en Kaluqui. De sobte ho vam comprendre tots dos alhora: Calia destruir el focus d'energia per vèncer "La quimera", però alhora calia apartar del mig aquell fantasma per aconseguir-ho.

El braç d'en Rasak encara tenia una mica de poder restant de l'Embranzida Corporal que m'havia dirigit, així que va reconduir-la tota a la destral i la va llençar.
Protegit per la doble fulla, cap punt vital del semielf va resultar tocat de l'explosió espectral del fantasma, que gràcies al brutal contacte de l'atac màgic de la destral encantada va deixar de desaparèixer per l'espai de tres dies. Temps de sobra per acabar aquell combat.
El sol fregament de l'arma amb l'aire esborrà els últims rostolls fumejants fruit de l'explosió que encara voleiaven. La bruixa estava perduda.
-Per Ilthirimacar, déu de l'aire i del vent!!!, pagaràs!!!! - L'esfera que la nena duia sobre el palmell va cobrar intensitat i tamany, i sortí disparada contra en Kaluqui. Sort que la meva feble Embranzida Gèlida va retardar-lo. L'agilitat natural del nostre company feu la resta.
-Pels records!!! - Cridà el semielf en un últim esforç abans de tallar per la meitat el fràgil cos de la bruixa.
Un esgarrip estrident ressonà als nostres timpans, i contemplàrem com les dues meitats en que s'havia dividit el cos de Temphana s'encarcaraven, s'envellien i s'arrugaven.
-Aquest és el teu aspecte natural...no neguis mai la teva naturalesa, o el dia que et venci seràs molt desgraciada... - Va dir amb solemnitat en Kaluqui observant per última vegada els entristits ulls plorosos de la nena envellida. La seva boca esdentada i muda va moure's com intentant pronunciar les últimes paraules, però el cruiximent dels ossos debilitats va extingir el que li quedava de vida.
-Per qué han de passar coses així, Den?? - Va dir el jove noi contenint el plor - Per què hi ha gent amb el poder d'esclavitzar els altres, Rasak??
-Jo...Kaluqui... - Però l'explorador se n'havia anat entre l'espessor del bosc.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: