Mitrash (Capítol 2)

Un relat de: Kaluqui

Mitrash.

Capítol 2: Un regal

Era de nit quan per fi es va veure una llum a l'horitzó. Era una llum sola però viva i acollia a qualsevol persona errant que caminés per aquells freds paratges en una nit tan negra.
El cartell no es veia bé, vaig fer un encanteri de llum a la perla de la meva espasa. Aquella nit dormiria a Dejave.

La llum que havia estat seguint durant tanta estona era la d'una taverna. Era molt curiós que només sortissin veus masculines del seu interior. No m'importava aquell punt en absolut, estava massa cansat.
Un sopar confortable i un llit sense massa incomoditats seria oli en un llum. Em feia massa il·lusions.

Només hi havia una dona entre els solitaris grangers i miners del poblat, era la hostalera anomenada Elthna.
Tenia un caràcter alegre i jovial i encantava a qualsevol que la escoltés parlar. Era la única supervivent de la massacre que els orcs i els gòblin havien fet amb les dones i criatures de tots els encontorns. Només van deixar de banda un indret, en el qual no podien entrar per la seva por natural a la màgia del bosc de Lanos, que es trobava a cinc escassos quilòmetres al sud-est.
La Elthna va trobar-se allà de miracle quan les hordes orques van arribar.

Cap dels presents gosava tan sols dirigir-li una mirada libidinosa, per ells aquella noieta era el seu tresor, l'única cosa de valor que no se'ls havia endut la guerra.

Com en tot, sempre hi ha d'haver una excepció. L'únic home que no va ser atacat ni saquejat era un truà que es deia Amitos, que va venir al poble per estafar els vilatans quan va començar l'agressió, i per no involucrar-s'hi va fugir.
Quan va emprendre el camí ral cap a l'altre regne, els enemics que s'encaminaven cap a Dejave el van sorprendre i el van fer identificar-se, i per no dir que era un viatjant, perquè li haurien pres tot el que tenia; i menys encara dir-los que era un habitant del poble que anaven a atacar, va dir que era un terratinent i que feia setmanes que els esperava. Així va salvar el coll, satisfer la seva luxúria amb les dones del poble i guanyar una bona prima amb els infants que va vendre.
Doncs feia poc aquell malànima havia tornat al poble i bevia cervesa amb els altres homes, havent canviat totalment d'aparença per no ser reconegut.
El costum li va fer una mala jugada, es va propassar amb l'hostalera provocant el tumult dels camperols que es van llençar cap a ell. Però borratxo i tot, es va començar a defensar de les aixades i dels pics amb la seva espasa de dos punys.

M'ho vaig prendre amb calma, estudiant els seus moviments mentre m'acabava el pollastre. No es tractava més que d'un pobre truà borratxo i cansat de córrer tot el dia darrere de las faldilles sense èxit.
La meva intervenció va arribar en el moment més crític

-Bé, doncs - Deia Amitos - Pollosos camperols, si és això el que voleu, mataré aquesta preciositat i després a tots vosaltres!
Mentre aixecava la pesada espasa, jo vaig utilitzar el meu sigil per col·locar-me darrera seu i impedir-li executar tan bella criatura.
-Què passa? - Deia exaltat Amitos - És que aquesta espasa pesa més del compte o és que... - No va acabar de dir la frase, jo ja li havia propinat un cop de puny a la costellada que el va fer perdre l'equilibri, ja sé que és una acció digna d'un covard, però va anar de segons que no la degolla allà mateix. La meva intervenció fou desesperada.
Ple de còlera, Amitos va aixecar-se:

-Tuuu!! tros de desgraciat - (Es notava que no tenia bon humor ni quan estava borratxo) - Com t'has atrevit a atacar-me per l'esquena!? pagaràs cara aquesta insolència!!!
Jo em vaig limitar a dir :
-Deixa-la estar.

Però ell sense fer cas de les meves paraules va empunyar l'espasa de dos punys i em va atacar.
Jo com és natural em vaig defensar traient la meva i bloquejant-lo.

-Vaja! - Va dir - Et defenses bé, monjo estúpid! A veure si pares això!! - I em va fer una estocada directa davant la qual no em podia defensar, per tant vaig treure la màgia de l'escut espectral. Em va estranyar haver-ho hagut de fer servir, pel que és general matava els enemics amb la força de l'espasa, potser em trobava amb un lluitador experimentat.
-Q...què? ttu ets un mag? merda! així no serà fàcil matar-te! - (es veia segur d'ell mateix). - Però si et guanyo heretaré els teus poders, m'interessa molt!
Jo, indignat li vaig dir:

-No saps on et fiques, neci bàrbar, puc semblar un mag feble i sense gaire força física, però he estat entrenat molt bé, i tampoc... - Aquest cop vaig ser jo qui no va acabar la frase, ell va repetir la mateixa estocada que vaig esquivar amb un hàbil moviment de cintura.
Em vaig esforçar fins l'últim segon a fer-li entendre on s'estava ficant:
-Para d'una vegada, desgraciat!! Si continues et mataré, perquè te n'adonis de fins a quin punt sóc millor lluitador que tu!
Amitos va fer cas omís de les meves advertències i no vaig tindré més remei.
-Tu ho has volgut!!! - Embeinant l'espasa vaig recitar el conjur dels encanteris de gel, la meva especialitat - Per ARNGENK, el gran déu del fred!!!. - Les meves mans ajuntades com si estigués pregant van començar a rebossar de fluid màgic, una llum blavosa i blanca com el gel pur.
Amitos, paralitzat per l'esdeveniment va parar l'atac i es va quedar palplantat davant meu amb els ulls molt oberts.
El meu atac estava llest i vaig llençar-lo contra el palplantat bàrbar:
-EMBRANZIDA GÈLIDA!!!

Penedit, el bàrbar feia una vaga ganyota de súplica que va conservar per sempre més, perquè l'efecte congelant de l'embranzida gèlida el va conservar tal i com estava.
Va deixar caure la pesada arma a terra mentre els blaus braços de gel l'envoltaven sense compassió i li causaven la mort instantània.
En el poc temps que va durar la transformació de un brau guerrer a un tètric monument de pedra vaig advertir que la meva presa reia un moment, es combulsionava, i es quedava paralitzat fins la fi dels temps.

La gent de la taverna havia anat fugint per etapes: primer les més pacífiques i les que no volien recordar vells temps; després les que saben que prendran mal si un atac errat els hi va a parar a ells; per últim la gent que tem la terrible i imprevisible màgia.
Però la víctima que havia salvat estava allà, impassible, com si no hagués passat res (era curiós que en un sol dia trobés més de dues persones que no s'espantaven davant la màgia, definitivament no era el meu dia).
Vaig recollir l'espasa de dos punys de n'Amitos i li vaig oferir:
-Té, per altres possibles agressions - Li vaig dir en un to amable no gaire ben interpretat.
Ella tenia una cara molt sorpresa. Crec que no ho estava precisament pel que havia passat, sinó per alguna altra cosa molt més important i captivadora. Quasi no li sortien les paraules:
-D'on véns, noble guerrer?
-No ho sé ben bé, noia. Alguna cosa m'ha...
-Esborrat la memòria oi?
-Com dius??
Es va tapar la boca, però un instant després va fer un gest d'espant i corrent va anar a la rebotiga.

En va sortir un minut després amb un cinturó blanc a la mà.

-Ves amb compte, Den Lures, agafa això i torna al nord-oest, allà d'on vens. Vigila-ho bé i evita posarte'l.
-Com saps...que...
-No hi ha temps Den, et segueixen. Provablement ho fan des que vas sortir de Mitrash
-Mitrash??, que és Mitrash??
-No hi ha temps et dic, has de fugir, al nord-oest Den, sempre al nord-oest.
-Al nord-oest?
-A l'altiplà dels savis, segur que encara deus recordar on és
-Però per qué em dius tot això, qui ets tu?
-No hi ha temps per explicacions et dic!!, veste'n!!! fora!!!

El to de la seva jovial veu havia canviat durant la nostra disputa. Em vaig veure obligat a anar-me'n massa prestament pel meu gust, d'aquell poble.

El que m'havia donat era un cinturó normal i corrent, tot blanc i amb una sivella daurada que tenia la forma de dues ales esteses. Només per precaució no me'l vaig posar. Mai se sap quines mans l'han tocat, mai se sap si han estat les d'una bruixa.
Vaig anar una mica més cap al sud, buscant un lloc còmode on passar la nit fora d'aquell poble.

Mentre, a Dejave, una bonica noia era acosada per un estrany home encaputxat, en la soledat de la nit.
-On es dirigia, lladregota??? - Interrogava insidiosament l'encaputxat
-No et diré res Dringo!!!, i no te m'acostis, em repugnes en extrem! - La noia va apartar l'acossador amb una empenta, i s'arreglà les faldilles.
-Potser el meu acer et faci canviar d'opinió.. qué et sembla?? - La fulla d'una espasa curta va brillar sota la llum de les torxes.
-Compte, guineu tafanera, s'et veuen els bigotis!!
-Calla estúpida...no parlis en veu alta o la teva sang cobrirà el terra!! - Un morro pelut i de color vellutat va sobresortir una mica de les vestimentes.
-Doncs deixa'm estar els cabells
-Tu guanyes...veig que el Rèblinsk ja no està aquí...suposo que per por li has entregat al teu estimat noiet. No us feu il·lusions. El meu amo ja ha enviat algú per que li pari els peus, si no ho faig jo abans.
-Mai el trobaràs! A més, segur que ja s'ha posat el cinturó i ha rebut la essència d'en Gueisly. Deu ser més fort que cap de vosaltres
-Calla, estúpida criatura!! Bah!!, no tinc res més a fer aquí, i ja m'has dit tot el que calia saber. No cal dir que es dirigeix al nord-oest... - L'encaputxat va deixar sortir mig morro i es rellepà les dents - I tampoc cal dir que no s'haurà posat el cinturó, per mi que sembles una bruixota. Ja ja ja ja ja!!!!

Les terres prop de la costa eren fresques i acollidores quan feia bon temps. No m'havia costat gaire trobar un paratge acollidor i resguardat de la brisa nocturna.
Encara no m'havia adormit quan una veu em va cridar pel meu nom. Em vaig posar a la defensiva, espasa en mà.

-No et faré res, Den Lures, vaig desarmada - De sobte, la noia es va deixar veure. Anava vestida de diferent manera, amb roba de cuir tota del mateix color marró terra. El seu cos era atlètic, prim però fort. No era una simp
le hostalera.
-Què vols de mi? - Vaig dir jo, més relaxat
-Que et refiis de mi. Que vagis al nord-oest, i que no pensis que soc algú que et vol mal.
-Què et fa pensar que et creuré? Ni tan sols et conec!

La noia se'm va acostar. Els seus ulls eres blaus, decidits i valents. Tenía una bellesa molt diferent a la llum de les estrelles.

-Et conec...et diuen Den Lures, ets fill de l'Alasad Lures, un gran comandant de cavallers desaparegut durant la guerra. T'he donat aquest cinturó perqué potser sigui necessari que el duguis tu. No et demano que te'l posis, només que el portis a l'Altiplà Sagrat.
-No sé. Encara tinc dubtes. Com et dius? Qui ets?
-Si t'ho digués tots dos correríem perill. - Es va quedar pensativa un moment, de sobte se li va acudir una cosa - Estic segura de que no recordes d'on vens
-Del nord, venia de la carretera del nord
-I abans?
-De...dels boscos de Numínide
-I abans? Abans dels boscos? - Preguntava decidida, mentres jo em quedava sense paraules
-No...no me'n recordo
-No puc seguir parlant. Només puc dir-te que intueixo el que t'ha passat, perqué conec la teva vida... la teva vida anterior - La noia va fer un gest que anunciava la seva partida - Et prometo que les respostes vindran, tard o d'hora. Has d'anar allà d'on fugies, jo vetllaré per tu.
-Confio en tu, ara com ara ets la única que m'ha ajudat. Però no eres una hostalera?
-Et seré franca, un encanteri fet per un mag amic meu ha canviat momentàniament l meva cara perquè s'assembli a la de l'hostalera- La desconeguda se n'anava gradualment, comfonent-se amb la nit. La seva cara va canviar a poc a poc. Només vaig poder captar els seus ulls marrons clars - El nostre propòsit es fer tornar aquest cinturó al nord. Recorda, vetllaré per tu.

Ja no la vaig veure més fins molt de temps després.

Es va fer de dia. Continuava el meu viatge per una de les carreteres de carros que comuniquen les poblacions comercials, fins que a la llunyania va aparèixer un carro estirat per dos bous.
Tot acostant-m'hi vaig veure un home tot estrany, era bastant gras i abotornat, vestia un xalec i pantalons curts esparracats i vells, de fet, tot ell semblava desgastat per la batalla (no he dit que encara no havia sortit de les terres bèl·liques). Portava només la meitat de la barba (a l'altre cantó de la cara no li creixia cap cabell i la tenia tota vermella), creia jo que per el foc d'alguna mantícora o botafoc, i tota la cara en conjunt estava desfigurada. Ja m'imaginava l'escena, la bèstia sorprenia el pobre home i li llençava la seva escassa flama cremant-la-hi per complet.
Després de menjar la fruita que comerciava, vam parlar sobre la guerra i els seus estralls a Lurèsia.
-Si - Deia l'home gratant-se la barbeta plena de grans i pels - Aquí va ser especialment un infern, us ho dic jo, hi havien tot de granges i masies. Tots arrasats pel foc!! jo en soc l'únic supervivent junt a en Janson, el meu veí. Fèiem la ruta comercial en aquell moment i érem a Toscan, prop d'Àndrom.
-Jo vaig estar a l'Altiplà Sagrat dels savis antics, el meu grup era el que devia tancar la porta dels humans, potser n'heu sentit a parlar, l'Alasad Lures n'era el cap.
La lletja cara de l'home va esgrogueir-se, fent-se encara més insuportable a la vista
-El seu grup...era el que duia la reliquia?
-És el que he dit
-No...no pot ser!! Aquells soldats van desaparèixer!! Es van esfumar i durant quatre anys no se n'ha sabut res!!!
-Com diu?? Vostè sap el que ens va passar??
L'home semblava molt espantat, com si estigués veient...
-Un fantasma!!!, socors!!! que algú m'ajudi!!!
Tot i portar el llast del carro i els bous, fa desaparèixer en un obrir i tancar d'ulls. Un cop més em trobava sol.

Seguia aquella ruta plena de pols amb un nus encara més fort dins el cap. De dia, però, es viatjava millor. El següent poble, Ulfans, el vaig divisar de seguida.
Els peus no m'aguantaven, feia qui sap quant de temps que caminava sense demora, sense atrevir-me a dormir al ras en aquelles terres plenes de fam i pobresa. Després d'una curta becaina em vaig llençar al carrer a extreure tota la informació possible sobre el grup d'aventurers que van anar al portal dels homes. Utilitzant subterfugis la gent va anar parlant de l'absència perllongada d'aquells guerrers estimats per les gents. Una absència de quatre anys.
Tot allò, com és natural, va contrariar-me en excés, jo en aquell moment en tenia setze d'anys (o ho creia). Això hauria volgut dir que tindria que haver estat en coma des dels dotze anys. Dotze era l'edat que tenia quan el meu pare i jo vam tornar a Lurèsia, per participar a la guerra, que havía durat quatre anys si fa no fa. Com podia tenir setze anys en aquell moment i també quatre anys abans??!
Un riure malèvol em va treure dels meus pensaments.

Em trobava davant d'un exen, una espècie d'home-guineu que vestia una malla i unes espatlleres fets de fulles dures com el cuir, ajuntades entre sí per un penjoll adornat de dents d'ós salvatge i de llop.
Com que duia una espasa a la cintura, no em vaig confiar.
-Pobre innocent...així que has fet cas de la noia i no has fugit cames ajudeu-me a refugiar-te en qualsevol racó... - L'home-guineu va fer un gest de desil·lusió - Massa fàcil, massa fàcil
-Un moment!!!, qui ets tu i qué preteneu??
-Pretenem??, jo no hi tinc res a veure amb els que fan costat a l'Alasad Lures!! - Se li escapà el riure - Jo soc un enviat del molt honorable Finrad, pròxim emperador de Lurèsia i futur amo de tot Bébarant!!!
Un altre cop la paraula "Finrad" era envoltada de maldat
-Finrad??, tu ets un enviat d'ell??, qui és aquest maleït que ens ha portat la desgràcia a la meva família???
-Això no t'importa ara, noiet...MORIRÀS AQUÍ DE SEGUIDA!!!

Llavors va començar un ràpid duel a espases. Aquest cop tant la meva com la del meu rival eren de la mateixa mida, per tant les forces estaven igualades. O potser no?
La raça del meu oponent era molt més àgil que la dels humans. Per aquest motiu vaig estar a punt de perdre la vida d'una manera ràpida i quasi indolora.
Em fixava que tota l'estona aquell estrany ésser em mirava la cintura, com buscant alguna cosa. Es va adonar que el mirava.
-Sé que tens alguna cosa que aquella hostalera t'ha donat...si me la entregues ara potser et perdoni la vida
-Entre tu i aquella noia tan simpàtica prefereixo fer-li cas a ella!! - Una empenta va ser suficient per enviar el cos de l'exen lluny d'on era, a un espai suficient de temps per conjurar
-Vols passar a coses més serioses, eh?
-No igualaràs la meva màgia de gel i ombra!!!
-Doncs qué et sembla els meus atacs de bosc i foc??
No em trobava amb un adversari qualsevol, sens dubte. L'afer amb el truà Amitos no hagués servit ni per passar l'estona en comparació.
-DREMENS AGOR NIGURUT TOMPLEDANS!!! - Farfullava mentre de les seves mans brollava una llum verda com les fulles perennes dels avets a la primavera.
-PER GORGON, SENYOR DE LES TENEBRES!!! - La sobrenatural llum negra brollava dels meus dits.
-Paralitzant élfic!!!
-Ira de la cinquena fosa!!!
Els dos atacs xocaren en ple vol i es van mantindre suspesos en l'aire, mentre fèiem esforços per controlar el gran pes que oferien.
-Ets valent...però jo tinc dos-cents trenta anys més que tu!!!
Tot seguit va deixar una mà lliure al costat del seu cos, encarada enlaire. Era del tot impossible que un exen aguantés el pes del fluxe màgic amb un braç i amb l'altre conjurés un altre atac, i menys encara tenir la concentració necessària per controlar-ho tot un cop enllestit
-PER ÍGNEO, GRAN DÉU DEL FOC!!!
Amb prou feines podia aguantar l'embranzida quan em va llençar la pròxima escomesa
-Bola de foc!!!
El petit però terrible atac va encertar-me de ple a la cara, fent que perdés força i concentració.
La "Ira de la cinquena fosa" es va esvair i el "Paralitzant élfic" va atordir tots els meus membres.
-Vejam on guardes ara el que vinc buscant des de fa un mes...
Una veu potent i autoritària el va deturar
-Deixa'l anar!!!
L'espasa es va aturar a dos centímetres de la meva roba:
-Què passa ara? - Va dir amb burla l'exen - És que ja no es pot executar en pau?

Ja s'havia fet fosc, no ens hi veuríem, si no fos per la llum que jo emetia, a causa del manà que fluïa del meu paralitzat cos.
El visitant era un soldat amb una armadura que li cobria el tronc i cames; a les extremitats només hi tenia unes plaques del mateix metall que la resta, però tenien la particularitat que no es tocaven entre sí i deixaven un espai important per a l'articulació, donant una llibertat de moviments increïble. De moment no li veia bé la cara.
-Deixa'l anar- Va dir més serenament el visitant.
-I si no vull? - Va dir l'exen - A en Dringo no li faràs res, soldat.
-Vols que t'ho demostri? - Va dir l'altre posant l'enguantada mà a l'empunyadura de la seva espasa.
-Has perdut el seny, eh?, doncs t'ho diré sense més voltes - Deia en Dringo pausadament.
De sobte, va augmentar tant la veu que li queien llàgrimes dels seus ulls felins:
-TINC PODERS MÀGICS!!! SEMBLA QUE NINGÚ HO VULGUI ENTENDRE!! DESAPAREIX DEL MEU DAVANT ABANS QUE...!!!
Mentre l'exen treia dels seus pulmons foc i flama, el visitant havia anat traient pausadament la seva espasa, i quina espasa!!! només extreure un mil·límetre la fulla, van sortir flames blaves de dins la beina. Fins que no va ser fora, era com si hi hagués un estrany sortidor de foc blau dins d'aquell recipient.
Quan va brandir-la ho vaig comprendre tot, es tractava d'una espasa normal, però encantada amb màgia d'aigua:
-Qu, qué?! - Va dir en Dringo.
-Desapareix si vols - Deia el visitant - Però deixa el senyor Den Lures lliure!
-Saps com em dic? - Vaig dir jo amb un esforç increïble. Ell, sense mirar-me, va dirigir-se un dit als llavis tot dient:
-Tranquil, senyor Den, aviat descobrirà la veritat.
L'exen, ple de ràbia es va llençar contra el nouvingut espasa en mà.
El visitant va alçar la seva i va recitar unes curtes paraules:
-PER AQUARAMIS!!!
Del seu braç va sortir-ne u
na petita guspira i el foc s'avivà amb nova força, semblava una gran foguera ara.
-Onada espectral!!!
Tot seguit estirà el braç dret, el que empunyava l'espasa, cap endavant, fent un gir cap a l'esquerra, deixant anar així, tot el poder de l'encantament en forma d'onada corba de 3 metres que avançà endavant en direcció de l'encorelitzat exen, que volà pels aires nocturns amb destí incert.
El "Paralitzant élfic" s'esvaí al cap de trenta segons, per fi vaig poder veure la cara del meu salvador.
-Jevediah!!! Jevediah de Lures!!!
El meu antic guardaespatlles m'havia rescatat un cop més d'una mort segura.

En Jevediah i jo havíem estat companys d'escuadró (o al menys això era el que recordava) i ens havíem distanciat quan la guerra estava acabada. Jo m'en vaig anar amb el meu pare i ell va encaminar-se a recuperar un dels tresors més preuats dels humans que era en possessió dels bàrbars orcs.
Em va explicar que ell i el meu cosí, en Viroled Lures van lluitar encara dos mesos més sota les seves ordres. Encara que no fos gaire savi, amb el consell d'en Viroled en Jevediah va aconseguir conduir les cansades tropes cap a la victòria final. Ara el tresor humà penjava de la seva cintura
-És la famosa espasa de la flama blava. A més de ser indestructible el seu encanteri pot ser recitat per qualsevol, encara que no sigui mag - Deia tot acariciant la decorada beina.

També em va dir que quan van saber que el nostre grup havia estat atacat van córrer amb els seus millors cavalls fins a l'Altiplà Sagrat dels savis antics. Allà, i utilitzant els més difícils poders mentals, en Viroled va entrar en comunió amb la ment d'en Alasad, el meu pare.
L'exercici el va deixar esgotat i va dormir dos dies seguits, perquè havia traspassat una barrera dimensional
-Això vol dir que el seu pare està en una altra dimensió, senyor Den.
-No em diguis que...
-Sí, provablement el que os va atacar va obrir el portal i va tancar el vostre pare a Mitrash
-Mitrash! Ara començo a recordar...És una dimensió plena d'horrors, on moren les hordes del mal...

Li vaig explicar que aquell exen m'havia atacat en nom d'un tal Finrad, un nom que va sortir dels llavis del meu pare abans de perdre'n el rastre.
A aixó en Jevediah va contestar que molt provablement aquell tirà seria qui ho havia organitzat tot, però que en Viroled tenia molt més coneixement de la situació i que calia anar allà on es trobava, al monestir sagrat, perque el portal fos obert de nou i on començaria la recerca del meu pare.
-I per què no ha vingut ell en comptes de tu? podríeu haver vingut tots dos
-Ell ara custodia el lloc perque no sap qui es va quedar amb el Rèblinsk després de la lluita, i tem que fos el tal Finrad, per tant ha fet un escut màgic al voltant del monestir perque ningú hi pugui entrar
-Si en Finrad s'hagués quedat amb el Rèblinsk, per quina raó em perseguia el seu esbirro?
En Jevediah es va quedar una estona pensant amb el cap cot
-Segurament vol eliminar tots els testimonis de la seva traïció, en tot cas més ens val marxar, mai se sap qui ens pot estar perseguint en aquest moment
Sense pensar més en les destrosses que el meu combat amb en Dringo havia originat en les cases de Ulfans, vam recollir totes les provisions que vam poder i començà el meu retorn a aquell misteriós altiplà.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: