Tristament

Tristament


Tristament, em trobo per enèsima vegada aquí, assegut.
Quantes vegades he intentat tristament acabar amb tot? Fer el pas següent i que s'acabés tot d'una vegada per sempre? I quantes m'he tirat tristament enrera?

Fa temps pregava amb tristesa als ulls que passés alguna cosa, que algun fet important m'apartés d'haver de tornar aquí. Tristament, res passava. Sempre tornava aquí en contra de les meves primeres intencions.

Com si tot el que feia que tornés aquí fos poc, el meu estil de vida no m'ajudava a superar-ho, no m'estimulava a fugir, però un cop aquí, res. Simplement, tristament, m'acovardia i me n'anava.

Des de petit he tingut la idea de fer-ho pel meu compte, sense que ningú m'ajudés, era una decisió personal i molt important.
Abans res m'anava bé, ni ara suposo. Exemples clars eren del tipus de: males notes, amics que no ho eren si havies fet una mala passada al professor, el gènere femení no havia sabut mai que jo existia (ara, tristament, crec que encara sóc ignorat), insatisfacció personal, depressions injustificades, humiliacions, revessos, directes i indirectes...Però d'una cosa no n'estava del tot descontent, i era de la meva autosuficiència.

Ara resulta que tristament, no em coneixia a mi mateix, no vaig ser capaç de fer-ho sense que ningú m'ajudés. Tristament, crec que ja no tinc cap valor.
Per això crec que he de venir aquí i fer-ho d'una vegada, no cal tenir por de res, és només fer quatre passes, ser "llençat", deixar que passi el que hagi de passar, i després, res, tristament res, tot s'haurà acabat. No cal preocupar-se, el mal ja no m'acompanyarà més, no importa ja la por, de fet deu ser la cosa més estimulant que em deu quedar a la vida, aquesta vida que no és més que una mort lenta.

I jo que creia que arribaria a ser algú important. Quan era petit volia ser escriptor. Quina ironia, tristament serà l'últim ofici que faré en aquest diari que acabo de començar i que cremaré quan em desfogui.
Sabia que avui m'acabaria tristament de decidir, tot just sentir el ring del despertador sabia que avui ho feia amb més ràbia vers mi. Les busques, assenyalant les deu i deu, semblaven un parell de celles que em miraven sorrudes.
Al trobar-me sol a casa he tingut la sensació que ningú em volia impedir que ho tornés a intentar, que tornés a aquell lloc maleït, la meva família és única per triar els moments. Ple de tristesa, m'he fet unes torrades de pa bimbo i un got de llet sola, m'agrada així, però mai m'havia fet torrades per esmorzar, avui em sento realment estrany.

Tot i ser dimecres, ni hi he pensat en anar a classe, no és que me'n desentengués, el cas era que només pensava en ser allà, assegut. M'he vestit amb dues samarretes, uns texans i unes esportives velles, m'he fumat un cigarret i me n'he anat sense deixar cap nota explicativa.

Tristament torno a ser aquí, i estic dispost a arribar cap al final, res em detindrà ara, sé que, tristament, no passarà res que em faci canviar d'opinió.
Ho he de fer, tristament ho he de fer, ja no tinc cap autoestima ni por, el mal s'acabarà.
Moltes són les preguntes que em venen al cap. Per quina raó? Per quin motiu? Per què s'ha de sofrir tant en aquesta vida? Com és que he tardat tant a venir? Porto prou diners? Per què ha d'existir la càries? Per què han d'existir els dentistes? Segur que aquest té llicència? Per què he de tenir un queixal corcat? Tristament no ho sé, però ja n'estic fart, acabaré amb ell.
Tant se val el que pensi ja... finalment ha arribat el moment de la veritat, ja és l'hora.
Ja no em sento trist.
-Ding Dong! "El següent!, Francesc Canals a consulta!".