Mitrash (Capítol 5)

Un relat de: Kaluqui

Capítol 5:
L'espectre de foc


La meva improvisada promesa era sens dubte al final d'aquell llarg passadís que semblava inacabable. L'estranya veu que ens havia parlat era encoratjadorament agradable, però no podíem esperar cap gentilesa a dins les entranyes antigues de la terra.

El camí va ocupar-nos una llarga hora sense entrebancs, fins que vam veure una estranya claror al final de tot, que s'anava fent més grossa a mida que ens hi acostàvem:

-Prepàra't, noi, ja hi som
El lluitador va empassar saliva:
-D'acord!

Vam seguir fins que la tènue llum del passadís no podia competir amb la forta i quasi danyina claror del final del camí, on vam poder veure un quadrilàter molt gran envoltat per un fossar més negre que una nit sense estrelles. Enmig d'aquella superfície estava l'Elotho, desmaiada.

-Ara venim Elotho! - Cridava en Jevediah mentres corríem per aquest últim tram.

Després de córrer ens tocava frenar-nos en sec, l'espectacle s'ho valia.
Allà enmig, on la llum era més intensa, una forma allargassada dansava vaporosament com un foc follet.
Enmig de les flames grogues i taronges es van obrir dos ulls amenaçants i negres, que semblaven escrutar-nos de dalt a baix.
La mateixa veu sobrenatural que no sabíem d'on provenia va tornar parlar

-Benvinguts al meu santuari, amics de Lurèsia. Em dic Rèflantorg, un valerós lluitador del cantó humà que en un origen era un aventurer herrant.
-Ets tu qui ha fet presonera a l'Elotho?? - El guerrer s'exaltà
-No l'he feta pas presonera, només era un incentiu perquè os aventuressiu a venir a mi, és completament lliure, os la podeu emportar
-I per quina raó ens has fet venir, espectre?
-Vaja, Den Lures, com saps que el qui parla es el que està envoltat de flames?
-Ho sé de la mateixa manera com tu pots saber el meu nom, la font és o deu ser ben bé la mateixa
-Humm, ets molt sagaç, Den Lures. No obstant crec que deuries conèixer més coses respecte al que saps de tot això, o creus saber.
-Explíca't, Rèflantorg
La potentísima llum que desprenia aquell cos de foc es va afeblir, fins fer-se agradable a la vista. Llavors el cos esvelt i flamejant d'en Rèflantorg es feu ben visible.
-La veritat és que no sé res de res del que t'ha passat, però al conèixe'm un cop m'has vist ja pot demostrar una certesa
-Quina certesa??, de que m'estàs parlant??
-La certesa és que estàs embruixat, Den Lures, o com et diguis
-Embruixat??
L'espectre va caminar al costat nostre, deixant espai a en Jevediah perquè reanimés l'amazona.
-Abans has dit que la font del meu coneixement sobre el teu nom era la mateixa que el teu sobre la meva existència...Em podries dir quina és aquesta font??
Em vaig quedar parat, sorprès i paralitzat, doncs no trobava cap record dins la meva ment per contestar-li.

-Jo podria contestar per tu, però el qui està per damunt meu diu que això potser agreujaria més les coses. Per tant no pots conèixer la veritat...al menys per ara.
-Però per què tant de misteri?? Per què jugueu amb nosaltres d'aquesta manera??
-Tens raó, noi - Les flames van disminuir fins quasi desaparèixer, deixant veure una mica de l'estrany rostre d'aquell home, d'indescriptible bellesa però amb una ombra de maledicció als seus ulls. - Coneixent la naturalesa del teu estat mental seria més segur que em donéssiu el Rèblinsk, ja que molt provablement qui os ha embruixat és el que tan anel·la el poder i qui ha causat tot aquest enrenou.
-Així que era per això, per això ens has dit totes aquestes mentides sobre el meu embruixament i aquella veu falsa feta sens dubte per un encanteri de "Eco retardat" fet amb l'ajuda d'aquests murs i aquest fossar
-No, t'equivoques completament, Den. Estàs tornant a caure en l'embruixament!!
-No em parlis!!!! No vull saber res més dels vostres enganys!!!, sigueu qui sigueu, no m'espantareu, aconseguiré arribar fins el portal, i ni tu, ni aquell que es fa dir Finrad, ni cap monstre, alimanya, o qualsevol mal que s'em presenti pel davant m'apartaran del me destí
-No escoltis la seva veu, Den!!!! Ell et fa fer això, tu saps de quina part estàs!!!!
-T'he dit que no vull escoltar-te!!!!! Per Arngenk!!!!!

Entre les meves mans es concentrava la major "Embranzida gèlida" que hagués preparat fins llavors.
Les flames del cos de l'espectre van cobrar de nou el seu primer esplendor. Foc i gel màgic van xocar violentament.
Mentre ens mental·litzàvem que aquell combat tindria dimensions verament èpiques, ens vam acollir al centre del quadrilàter, protegint el cos de l'Elotho i les nostres pròpies esquenes.
El meu atac va fer l'efecte desitjat, la protecció etèria de l'oponent va afeblir-se fins quasi desaparèixer. L'havíem tocat per sorpresa.

El seu cos era de carn i ossos, el seu rostre va aparèixer tot sencer, sense cap flama que l'esborronés.
La seva bellesa, com ja he dit, era increïble. Els seus ulls estaven maleïts per la preocupació i l'esvelt cos era nu completament.
Ens va mirar amb incredulitat i espant:

-Veig que no podrem dur la pau sense emprar la força

Va intentar cobrar novament els seus focs, però les restes del meu atac màgic encara escampades per tot el seu cos li ho impediren. Amb la cara contreta per l'esforç, va fer aparèixer unes robes molt estranyes i esparracades que el van embolcallar com si fos un cigar.

-Kaluqui!!!, Cadorvan!!!, veniu a mi!!!

Un cop més, les fulles de les nostres espases grinyolaven quan sortien de les seves fundes, aquest cop sí que era de veritat l'enfrontament. D'entre les ombres de més enllà del quadrilàter van aparèixer dos guerrers, que es posaren a vanda i vanda d'en Rèflantorg.

A pesar de les circumstàncies, em vaig entretindre a fitar de dalt a baix els nostres dos contrincants, que cobrint amb les seves armes en Rèflantorg, el van ajudar a refugiar-se fora del quadrilàter.
El que em cridava l'atenció sobretot era el que es feia dir Cadorvan, que al contrari del seu company, d'origen clarament èlfic, presentava una constitució anormal, incomparable a cap criatura vivent. Els seus braços, el seu pit, eren descomunalment grans, i per contra el seu cap i les seves cames eren de mida més normal, més "humanes". En aquells moments d'acurat estudi del seu estrany cos, el meu adormit subconscient va recordar, en una petita fracció de temps, la silueta que dibuixava aquell personatge, i la va relacionar amb algun moment del meu confós passat, però va ser totalment incapaç de situar-la en el lloc i l'espai concrets. En cap moment vaig sentir angoixa al observar-lo, però en experimentar aquell "flash- back" tot el meu cos es va convulsionar per una estranya i ja oblidada por; L'havia conegut abans, però no recordava res i això m'angoixava encara més.

Mentre estudiava com començava a lluitar amb en Jevediah, en Kaluqui ja tenia preparada una "Bola de foc" que va llençar-me sense miraments. El meu "Escut espectral", fet d'improvist, només la va parar en part, i la part de davant de la meva túnica de clergue es va socarrimar bastant.

No tenia temps de seguir mirant en Cadorvan. El semielf que m'atacava ara tenia raons de pes per aclaparar la meva atenció. La seva espasa de dos punys, quasi tan alta com ell, tallava el vent intentant dividir-me en dos. Jo no podia fer més que esquivar contínuament.

-No tens ni idea de amb quins focs estàs jugant, Den Lures!! - Em va cridar l'espadatxí. La seva veu era melodiosa com el cant dels ocells, envalentonada amb el foc del guerrer. Feia estona que no trovava prou evidències per assegurar que era un elf de pura rassa, potser duia sang humana a les venes. La raça dels semielfs era escassa a Bébarant i quasi tots eren gent nómada.
-Sé ben bé amb quins focs estic lluitant, amb els d'aquest pobre espectre que no valdria ni per encendre una foguera!!
-Creu-me quan et dic que estàs escollint un camí equivocat!!! I jo ho sé, perquè també he estat en la teva situació!!
-No m'enredaràs pas amb les teves paraules malintencionades!! Sé que el meu pare és lliure en algún lloc i que m'està protegint en tot moment!!

En sentir aquestes paraules l'espectre Rèflantorg va ordenar aturar el combat
-Parla, Den, diguen's qui és el teu pare?!!
-Ho saveu ben bé tots dos!! Vau ser vosaltres, la colla d'en Finrad qui van atacar-nos per l'esquena, oi que si?!!
-Contesta, noi!! Si no ho fas no podrem ajudar-te!!!
Tot era molt confós, alguna cosa dins meu m'impulsava a dir el que volien saber, però un obstacle en el meu cor m'impedia articular paraula alguna.
-No ho sabreu mai, pel meu honor!!!
Vaig recórrer al més gran dels meus conjurs, a la solució d'emergència que el meu cosí Viroled m'havia confiat per fer fora els enemics més difícils. La invocació de l'Ònius el destructor.
Era sorprenentment fàcil conjurar-lo en la llengua arcana en que va ser creat. Segons deia la missiva que venia amb l'ampolleta, era de la nova màgia blava, que el nostre déu Geisly ens havia donat a nosaltres els humans per combatre les legions enemigues. D'aquesta nova màgia n'havien nascut molts genis blaus que només amb la seva presència feien fugir legions senceres d'Orcs i Gòblins.
Tot l'augment de manà que havia sentit quan el fum morat va entrar per la meva boca es va esvair quan dels meus palmells estirats cap amunt com si busquessin el cel en van sortir tot de rajos elèctrics i una neblina de color blau marí que van formar un núvol compacte màgic sobre el meu cap
-Que el geni Ònius, el destructor os enviï de dret als inferns!!!
-Ja no cal esbrinar qui dius que és el teu pare, com tampoc cal buscar més pistes sobre el teu embruixament, Den Lures!!!
-No et cansis, espectre maleït!!!, oh, Ònius ajuda'm!!
El núvol va esclarissar-se en la seva part més alta, i en sortí una figura homínida molt ben formada i musculosa. Amb uns ulls centellejants de foc i tot ell de color blau. Amb el seu posat ferreny em va mirar un segon, i en reconèixer el seu invocador va desplegar els seus braços, que fins llavors havia dut creuats al seu pit.
Telepàticament va indic
ar-me que fés un "Escut espectral" amb nosaltres tres dins i que intentés no distreure la lluita.
Aprofitant el desconcert, en Jevediah va coltellar el braç d'en Cadorvan, que va ressonar com un tros de ferro. Les meves sospites eren certes, es tractava d'un gòlem de ferro.
L'Ònius va transformar-se en un mur màgic infranquejable que ens va separar del nostres enemics.
El lluitador va recollir la noia, que encara estava sense sentits, i s'aplegaren sota la meva capa, mentre l'Escut espectral ens embolcallava per complet.

-Sortiu de la tarima, de pressa!!! - L'espectre sabia bé com actuaria l'Ònius, i això posava els meus dubtes encara més a flor de pell.

L'Àgil semielf, utilitzant les seves expertes cames va saltar el fossar i es mantingué a la rereguarda, però el Gòlem no va tenir tanta sort.
L'atac va agafar per sorpresa el voluminós monstre, paralitzant cada part del seu cos i asseparant-la d'una manera instantània.
Sabia que un Gòlem, ésser alimentat d'un encanteri que no desapareixia fins que el seu amo moria o l'alliberava, no havia deixat de funcionar per una cosa així, però almenys ens deixaria de molestar una bona estona, provablement fins que la batalla s'acabés.
Gràcies al meu escut, novament ningú va patir danys greus. Però quan es va esvair una veu de queixa em va alarmar.
Era en Jevediah, tocat de mort a la part de sota les costelles, que havia fet l'últim esforç duent l'amazona fins allà on érem.

-Puc aguantar, senyor Den però no sé fins quan
-No sé màgia curativa, Jevediah. No, ni tan sols duc cap poció per fer que aguantis el dolor.

L'Ònius va desaparèixer i el meu cos va tornar a sentir el mateix vigor d'abans.

-Som vius encara!!! Vinga, qui més s'atrevirà a encarar-nos!!!

El cos de l'espectre, ja recuperat de la meva "Embranzida gèlida" tornava a flamejar amb intensitat, i el semielf Kaluqui no havia rebut cap estocada. Seria una lluita dura i desigual.
-Un cop més et dic que et rendeixis i ens entreguis el Rèblinsk sense expondre la teva vida.
-No sé ben bé que és el Rèblinsk, ni qui el té, però la meva missió és que ningú de vosaltres li posi les mans al damunt!!! I penso complir la meva paraula!!! Prepareu-vos per caure davant la meva força!!!

L'espadatxí estava molt segur d'ell mateix, ja que posseïa la força innata dels humans i la destresa i agilitat dels elfs. Es va llençar un cop més al quadrilàter amb el gran mandoble en alt. Amb un senzill encanteri de resistència vaig fer que la meva curta espasa pogués frenar l'atac d'en Kaluqui sense trencar-se, cosa que es va aconseguir.
Els meus braços i mans, però van haver de retenir també l'envestida del pes de l'arma, que es va sumar a l'embranzida de l'atac, i van cedir deixant anar la meva espasa, que caigué a terra.
Amb una rapidesa inigualable, el semielf va enfundar i amb una clau molt ben interpretada va immobilitzar-me.
En Rèflantorg va baixar d'un salt prop d'on érem, sentia que la fi m'era propera.

-No et volem mal, Den...ara que la teva bogeria i confusió estan controlades podem cridar en Finrad...i estic segur que el Rèblinsk el duus apartat del teu cos...provablement és dins la teva bossa de viatge.
Amb la mà que tenia lliure, en Kaluqui va despenjar-me el sarró. Encara no sabia ben bé el que m'havia passat al poblat de les amazones a Numínide, però el que era segur és que pendríem mal si allò tornava a passar.
L'Espectre no podia tocar res que fos combustible, així que l'elf em va deixar anar mentre ell em rodejava amb un encanteri de foc, el "Cercle de foc".
-Busca bé, segur que és aquí dins
-No podria ser això, que brilla una mica??
-Potser si, vigila...no ho toquis fins que cridi en Finrad
l'Espectre va apartar-se d'on érem i es col·locà en una espècie de tron que hi havia fora del terreny de combats, i fent anar una pedra encantada va entrar en comunió amb un altre planus existencial
-Depresa...l'hem trobat...no l'havíem de tocar, així que està embolcallat en roba....ha estat una sort que no es despertés el poder d'en Gueisly en ell...si...corre.
El semielf mantenia el sarró apartat de mi, celosament
-Tranquil, Kaluqui! Ell encara no sap aquesta mena de conjurs, és jove encara
-Saps molt de mi, espectre
-Hummm, em sembla que sé més de tu que tu mateix
-Explíca't d'una vegada!! Per què ho feu tot això??!!
-Tranquil, jove noi. En Finrad és l'únic que sap com apartar-te momentàniament de la teva luxació mental, i és el que farà amb tu, com va fer amb el teu company Kaluqui. Ell també va ser víctima d'un encanteri similar al teu i ens perseguia, però per sort l'hem pogut salvar.
Amb tot, el semielf havia abaixat el braç i el sarró estava molt a prop meu. Es va cremar una mica el meu avantbraç, però vaig aconseguir agafar-lo per una nansa.
Tot seguit va començar una lluita silenciosa per quedar-se'l, i al acostar-me massa al foc, ho vaig deixar córrer, però en Kaluqui estirava amb tanta força que la bossa va sortir volant. Tots tres vam fer un crit ofegat mentre seguíem la seva trajectòria. Però una mà enguantada i ferma va recollir-lo al vol.

-No jugueu amb els déus, ni tan sols amb part del seu poder - Va dir una veu potent i carregada d'experiència.
-Benvingut, Finrad de Lures. - Va dir en Rèflantorg posant-se argüit.
-Finrad!!!

Davant meu hi havia un home alt i musculós, curtit per incomptables guerres que es manifestaven a la seva mirada grisa com el mar en tempesta i com els seus cabells.
Vaig comprovar que no pertanyia a cap ordre màgica, ja que no duia túnica, però el símbol de la torre vermella estampat al seu pit el delatava com un noble cavaller templari de Lurèsia. Del seu cinturó negre penjava una espasa doble que només era forjada en aquells regnes i només atorgada als homes nobles d'esperit. Però no es tractava d'un templari qualsevol, perquè les seves espatlleres de gran dimensió que aguantaven una capa grisa amb el mateix símbol estampat al darrere denotaven un rang superior a la jerarquia dels defensors dels humans. Provablement seria un comandant, un capità que guiava les seves tropes a la glòria i a la batalla a mort.
Notava que sota el seu rostre barbut, s'amagava un mentó noble i una boca que només devia dir veritats.

-Den Lures...és així com et fas dir??
-És com em dic, i no entenc el perquè tu goses apropiar-te del nostre cognom i la nostra casa per anomenar-te!
-Al contrari que tu, jo no vaig ser tocat per cap ona mental pèrfida. Jo tinc el meu nom legítim, cosa que no és segur que conservis tu
-Per què??? Contesta!!
-Veus aquest sarró??
-És el meu sarró!!! Tórname'l!!
-Només et preocupes pel teu sarró, però...i el que hi ha dins?? No sents ni la més mínima temptació d'agafar-lo i fer-t'ho teu??
-Et refereixes al cinturó?? És un regal molt estrany d'una noia molt estranya. Em va dir que no me'l posés...però
-Però te'l vas posar - El templari es va acostar, el seu semblant era de preocupació
-Només el vaig tocar sense voler, buscant una poció, i de sobte tot el meu cos es va omplir d'energia. Després no recordo res més. - Vaig respondre, apartant la vista.
-No saps res d'aquest...cinturó. Però el que és estrany no seria el que et va passar, sinó el fet que no sentis temptacions de tocar-lo un altre cop quan estàs en una situació de perill.
-Explíca'm que és aquest cinturó, i per quin motiu el voleu - Vaig saltar.
-Només et puc dir que és el Rèblinsk dels humans, l'única clau que obre la seva porta, que mai s'ha de tornar a obrir. Provablement algú l'hagi tancat aquí dins amb arts estranyes i els seus poders estiguin minvats o controlats, perquè un augment de l'energia corporal no és la única cosa que atorga a qui gosa tocar-lo.
-A quines dots et refereixes??
Alçant el sarró en alt i mirant-me amb sagacitat el templari va contestar-me:
-Les dots divines!! Alló que tot ésser vivent, ja sigui de la rasa més perversa o la més noble, ha envejat des de la mort d'en Gueisly. - I avaixant la veu, que no la bossa, va dir a en Rèflantorg que desfés l'encanteri que em tenia empresonat.

Una fletxa molt ben dirigida va arrencar el sarró de la mà del templari. Era l'Elotho, ja recuperada:

-Ràpid estimat!!! - Va cridar. I fent veure un poció de curació ràpida a en Jevediah, van arrencar a còrrer en direcció a l'entrada. Jo encara estava recelós per l'explicació d'en Finrad, però un cop més alguna cosa en el meu cor em va impulsar a agafar allò que contenia el Rèblinsk i fugir
En Rèflantorg utilitzà una antiga tècnica de foc, pròpia dels espectres, i una gran llengua flamígera que en realitat era el seu braç ens va perseguir per tot el túnel que havíem travessat per arribar allí.
-Aparteu-se!!! - Va cridar el guerrer ja recuperat, i desembeinant l'espasa de la flama blava va estocar aquell incansable cuc incandescent, i més enllà del fosc passadís una veu enfurismada cridava de dolor.
Curiosament ningú va seguir empaitant-nos després de foragitar el braç d'en Rèflantorg, i quan vam ser al final del recorregut ens vam aturar espantats:
-No hi ha sortida!!! - La veritat és que cap de nosaltres recordava com hi havia arribat allà. L'Elotho va ensopegar amb l'indret i nosaltres hi vam caure per casualitat. Encara no sabíem si era un encanteri passatger que s'hagués tancat per sempre més perquè l'amo del lloc no pensava deixar-nos sortir.
En sentir uns passos apressats i quasi insonors un cop més ens posàrem a la defensiva, exhaustos ja.
De la llobreguesa del túnel en sortí el semielf, amb les mans descobertes i en postura pacífica.

-No vull enemistats, només vull seguir-vos en la vostra escomesa
-No caurem en els teus enganys, que segurament són els dels teus amos!!!
-És normal que no creieu en mi després del que ha passat - La veu d'en Kaluqui sonava altiva i decidida - Per tant no os demano res, només que no m'ataqueu, ja que jo no ho faré.
Se sentiren passos més enllà de la foscor. Eren el templari i l'espectre que s'havien adonat de l'absència del seu esbirro.
-Seguiu-me! - Va dir el semielf. Després va desaparèixer a l
a dura paret de pedra. La seva veu encara va sonar com si fos allà - Ajupiu-se com jo i podreu entrar per on he entrat, només és una il·lusió òptica!

Efectivament, el que abans ens acosava ara mostrava ajuda. Una ajuda indispensable per sortir d'aquell parany i aconseguir reempendre la marxa per sortir de les llobregueses de Gelthala i tornar a veure el sol.
Un cop fora, una mica despistats perquè cap màgia de llum funcionava dins l'entrada d'aquella il·lusió òptica, vam fugir corrents no sense abans preparar una trampa màgica a l'entrada per quan apareixessin els nostres acosadors. En Kaluqui, molt més àgil i ràpid que nosaltres, ja no hi era.

Mentrestant, a l'altre extrem de l'entrada, en Finrad parlava a en Rèflantorg

-Encara que el mag Liexor hagi retingut la seva confusió mental, al estar tan a prop del Rèblinsk l'antiga luxació ha despertat. És una màgia molt més forta que la seva.
-Vols dir que els nostres temors son certs? - Va preguntar l'espectre
-Molt em sembla que sí, segurament és obra de l'Alasad Lures, que abans de desaparèixer a les profunditats de Mitrash va confondre les dèbils ments d'aquests dos joves i els va imbuir a recuperar la clau i tornar-la a portar a la porta
-Ell ha dit que una noia estranya li va donar el Rèblinsk
-Provablement sigui l'Elthna, que encara no sap res de tot plegat, ja que va fugir amb el nostre cavall més veloç portant la clau amb ella.
-Haurà estat un error deixar-los escapar?? Vols dir que fas ben fet??
-Aquella luxació mental té un aspecte a favor del qui la té, i és la seva invulnerabilitat davant la temptació del Rèblinsk que cap ésser vivent pot resistir per gaire temps.
-I com és que els seus companys no han notat aquesta temptació??
-L'única explicació possible és que tots hagin estat encantats per l'Alasad. Tot forma part del mateix joc. Els seus encontres estaven programats des d'un principi per algú a les ordres d'ell, però qui??
Vam tenir sort de trobar aquest membre del grup que anava amb en Den, sense ell mai ens hauríem adonat d'aquest pla per reobrir la porta dels humans. Cal frenar aquesta trepa i capturar l'artífex de tot això, aquell qui està a les ordres d'en Alasad. El que no és segur és si podrem tornar a la cordura aquests joves.
-I tampoc és segur que podem sortir d'aquí per aquesta porta en menys de sis hores. Han posat una "Embranzida Gèlida" a l'altre extrem de l'entrada, que pot matar-nos si ens afecta de ple.
-Anem per la sortida del bosc llòbrec, és la única solució.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: