Visc!

Sento de nou com canten els ocells,
veig de nou els arbres, amb el seu verd tan viu,
veig de nou esclatar la primavera,
després d'aquest llarg hivern...

Sento com les flors em murmuren dolces paraules,
mentre passejo pel prat,
enmig de tanta vida,
sota el blau nitid i pur del cel!

Sento de nou els nens com criden, juganers, entre els arbres,
on jo els segueixo,
fins que vespreja
i ens criden les mares.



La neu del cruel hivern s'ha fos,
i, fresca i pura,
passa pel costat meu com aigua d'un rierol,
se'n va cap a la mar.

Se'n va ple de records,
i els observo mentre els deixo passar fluidament,
fins que arribin a la mar,
condemnats a l'oblit,
fins que hi navegui amb la meva fràgil barca.

Abans que el sol s'amagui,
corro de nou fins al bell prat,
i allí, enmig del bosc, enmig de la vida,
crido i crido, per fer saber a tothom que m'he despertat de nou.

visc!
sento de nou com l'aire m'omple el cor,
com l'escalforeta del sol escalfa la meva pell, freda,
escolto de nou els sorolls de la vida,
ja oblidats en mig de l'hivern ja passat.

Enmig de la nit acabada de caure,
observo de nou a la lluna,
la nostre mare,
i les meves estrelles.

Sota els arbres del bosc,
dic bona nit a les estrelles,
i, sota la protecció la lluna,
entro en un son profund i dolç...