El món perfecte no existeix

Envoltada per líquid càlid, que m'abraça i em fa adormir, jo visc dins el meu lloc, indiscutiblement meu, per naturalesa pura.

Amb el meu cos despullat i esprimatxat, cargolada dins una pau irrompible, sense mot que em nombri, sense lletres ni llengua, sols visc per viure tranquil·la sense preocupar-me per expressar-me i ser escoltada.
Enmig del silenci, on no molesten els sons eixordadissos, ni paraules grolleres, visc lliure sense ésser de ningú, només amb un lligament a algú.

Dins el meu racó del món, envoltada de líquid amniòtic, lligada per un cordó umbilical, puc ser propietària del meu cos petitó, al 100% puc viure amb pau, sense preocupacions, sense insults, sense racisme, sense hipocresia, sense disputes per propietats (això és meu i això teu), sense violència, sense injustícies (només mala sort, si neixes malalt)…

Tot i així, en un lloc tan perfecte i tan legalment (segons la naturalesa) teu, pots perdre. Perdre per decisions i/o actes dels teus progenitors i/o personatges indesitjables de la humanitat, un entre tants.