Atzar

Una noia mig pelada de fred, està a la benzinera. Fa una setmana que fa d'autoestopista, i ja n'està farta. Qui sap què la porta en aquells racons, i perquè vol anar a París. Mentre mira com un nen capritxós demana als seus pares un cotxe dirigible de la botigueta, la seva cara dibuixa una ganyota. Potser per la situació desagradable que es va trobar al motel, quan a la dutxa, l'aigua calenta es va transformar a freda ràpidament per problemes de les canonades, pel matalàs ple de cabells d'uns desconeguts (caiguts fent vés a saber què), o simplement per com es comportava aquell nen.

Es retira la cabellera llarga i morena, no tan sedosa com abans, després de tres dies sense rentar-los, i amb un somriure fals em mira. Els seus ulls semblen dir el mateix de sempre: "Què he fet, Rocky? Anem a un lloc sense sentit ni lògica. Igualment ho tinc que fer, ja ho saps."





No, no ho sé. Igual que no sé que faig aquí, que faig sota els seus braços quan em desperto, els d'una persona que no té res a veure amb mi. Com, quan i perquè?





Tan hi feia. Ens estimàvem, sabia que no m'abandonaria mai, encara que diguessin que tots ho acaben fent. Ella era la meva propietària i jo la seva mascota fidel, però som més que això: som amics, encara que tots dos ens preguntàvem que com ens havíem creuat, que perquè ella i no una altre, i viceversa.