"Vigila bé que no es pari"

Es podria dir que mai he tingut cap somni d'exercir algun ofici en especial. Però el que sí tinc és un desig clar i definit.

Tot va començar, no al dia en què ell va morir, sinó anys enrere quan era una nena somniadora de nou anys que admirava amb una curiositat creixent l'aparador de la botiga d'antiguitats del poble. Ell obria la porta de bat a bat amb un somriure amable, em deixava entrar dins el seu paradís i, mentre jo m'encisava i em perdia observant aquell rebombori format per tota mena d'objectes col·locats dins aquell espai tan petit, m'explicava mil històries.
Històries sobre les figuretes de la vitrina del fons: fades meravelloses de vidre, dracs de ceràmica, gats manyacs de fusta, persones grans, infants... Tot i ser tan diferents, tenien un lligam especial que les unia, i eren les seves històries que tenien totes un punt comú: contaven fets i anècdotes del nostre poble, coses ja oblidades.

Quan ell s'aturava per agafar aire i embranzida per recobrar el fil de la història, jo allargava el braç per acariciar amb els meus dits menuts el rellotge. Era una figura que ressaltava entre les altres, que imitava a una torre-campanar i tenia un peculiar tic-tac. Aleshores ell em deia amb to de lliçó: "Vigila bé Laura, perquè el rellotge marca la vida del poble, igual que a totes les figures. Vigila que no es pari, sinó el poble es perdrà. Uneix els seus habitants."

Un dia no vaig trobar res a l'aparador. Només caixes i el seu fill que enmig de tot allò acabava de rematar una garlanda d'enterrament. "S'ha mort." van ser les seves paraules. Al saber que les seves coses s'havien venut a altres comerciants, el meu cor de dotze anys va abrivar una promesa: buscaria totes les figures de la vitrina per conservar el seu estimat poble.

Ara ja les tinc totes, però el rellotge ja no segueix fent el seu tic-tac. L'acaricio, recordo les seves paraules i observo les noves urbanitzacions que fan i com arriben altres persones que ens fan oblidar les nostres coses. Ja no som un. Estem separats.