Retall de vida

El cel blau és típic d'aquell lloc. Sembla talment com si el creador de tot hi hagués pensat, que hagués creat el cel blau sense ni un sol núvol per tal que fes conjunt amb les piràmides d'Egipte, que pacientment reposen damunt la sorra, impassibles davant el temps. Un blau que només pot tenir un intrús: el Sol.
Però aquí no hi és. En comptes d'un sol, hi és ella. La Lluna, la gata morta. El seu pèl blanc, les taques que li envoltaven els ulls, les seves orelles marrons i la seva cua torta volaven allà dalt, fixats en un lloc. Però tenia quelcom d'estrany: la cua s'anava movent d'un costat a l'altre, fent tic-tac en silenci. També la seva mirada sortia del normal, et mirava fixament com si fossis culpable d'alguna cosa. De la seva mort.



L'Estrella aquell dia se sentia rara i absent, com si el seu món no fos allà. La seva ment no es trobava als seus somnis romàntics, ni molt menys. Es trobava a l'ordinador, més concretament al nou programa que va instal·lar ahir. Encara estava atordida.

Va arribar a classe com cada dia, i altre cop va tindre que resar el Pare Nostre a les nou. Aviat tot això s'acabaria, pensava, aquest és l'últim any de primària.

A l'hora de posar-se les bates aquelles tan incomodes, es va sentir intrusa del tot amb les seves companyes. Ella era callada i per això ahir es va estranyar de parlar amb totes per messenger. Tampoc és que parlessin de res interessant, però tan sols el fet de mantenir una conversa que anava més enllà de les salutacions...

Aquell dia va ser com qualsevol altre, i a més, cap noia va treure el tema de que s'havia fet un correu al messenger.
Al vespre va dir-se que només parlaria amb gent que conegués a la realitat, no amb gent per internet.


*
*
*

És un passadís molt llarg i ampli, que és rar en si mateix: no té sostre. Per això, malgrat que no hi hagin finestres està molt il·luminat. Hi ha força gent agrupada allà al passadís, o el que fos. Ningú ho ha dit però ho saps quan aplaudeixen: has guanyat un premi. Estàs feliç, no pel sol fet que hagis guanyat el concurs, sinó perquè et feliciten i et fan un mínim de cas. Per això, quan les persones es dispersen tu encara estàs allà confiant en tots. Però aviat t'adones que no és així. També et fixes en el terra, en una cosa que no t'havies adonat abans: hi ha quatre dits d'aigua, tot i que no plou.
La gent passa rabent pel teu costat, sigui en moto o caminant amb rapidesa. Cap persona et dirigeix cap paraula, i et miren impassibles. És llavors que te n'adones: l'aigua en realitat són llàgrimes teves, causada per la seva ignorància envers tu. El cas que et feien era només espontani.



Era la primera vegada que treia una nota tan baixa. Un 5.5. Era un examen mig sorpresa, el dia abans la professora havia dit a la classe de l'Estrella que estudiessin la pàgina per demà, però sense dir res d'exàmens.
Ella tenia com a nota mitjana un 9. I era d'allò més innocent i treballadora. Perquè potser en feines de classe se'n sortia de meravella, però pel que fa a relacions socials...

Tota la classe la veien com la noia tímida i treballadora, que passava de la moda i era molt avorrida. Ho era, de tímida i treballadora, tant que a vegades era l'únic que feia al arribar a casa, deixant a part que mirava els capítols de la sèrie de Detectiu Conan de la televisió. I devorava llibres. Li encantaven.

Una altra raó de que tots i totes potser no hi parlessin massa i que ella tampoc s'obrís eren els audifons.

Sentia menys que els altres ja de naixement, i per això duia audifons, ja que no era greu. Una lleugera pèrdua d'oïda. Per això se'n sortia i sentia amb aquests aparells, i anava amb una escola qualsevol. Això sí, sent l'única.

I suportant certs comentaris.


*
*
*

La cuina és la de sempre. Agradable, il·luminada; amb uns armaris en una cantonada, la vitroceràmica, el forn, la taula... I al bell mig de la vitroceràmica una olla plena de macarrons. Curiosament són aquells amb sofregit de tomàquet i botifarra, i estan allà a l'olla en comptes de la cassola. Quan estan cuits agafes l'olla per les nanses, travesses la porta de dos batents de fusta, passes pel menjador i et dirigeixes a la glorieta. Aquesta és l'habitació que està dedicada a les plantes d'interior, i on també hi dorm el gat. Li poses els macarrons sobre una rajola partida que corre per allà, i que et recorda la vegada que li vas donar arròs a la gata morta. És llavors que veus els gats negres. Són potser una vintena i estan pel terra i sobre el moble. Tenen els ulls grocs, lluents, que contrasten amb el seu negre immaculat.
Et fan pànic els gats negres. Simplement perquè un va mossegar el teu veí. I quan tu estàs mig paralitzada el gat que està més aprop teu et mira fixament i salta. Crides. De dolor. T'ha mossegat el braç.



L'estrella va obrir els ulls de cop. Després va mirar el despertador, i va adonar-se que només eren les quatre de la matinada. Li va costar tornar a adormir-se.

Aquell dia era festa, per tan va mandrejar força estona pel llit, fins a les dotze. Aleshores, sense pensar-hi massa va anar a buscar l'ordinador. No tenia res per llegir, i encara que en tingués no es podria concentrar.

Però s'avorria. Feia dos anys, a l'escola, pensava en l'internet només com la font d'informació pels treballs. Feia un any, una forma de comunicar-se amb les amigues de classe i de visitar webs com 3xl.net. I ara... ara res. Res no l'emocionava. Llavors se li va acudir: passaria pel xat. Allà es va sentir nova, tot i que el recel cap a tothom va continuar, però s'hi acomodava.

Va parlar amb varis nois i només a dos es van intercanviar els correus de messenger. Un no va connectar-se mai més. L'altre... l'altre...

L'Estrella vivia encisada. Parlaven d'una mica de tot. Principalment de l'afició pel qual s'havien conegut, la sèrie d'anime de la televisió. Després, presentacions. I temes de passada.

Àlex, es deia. Era de Madrid i per això parlaven en castellà.


*
*
*

Estàs a una botiga descoberta, on vénen coses del jardí. Vas amb cotxe mentre una guia et parla de diverses carpes en castellà. Les carpes són diverses, però bàsicament totes segueixen el model principal: quatre pals de metall units i una roba per fer ombra a sobre, de color blau marí.
Quan les mires observes que al cel hi han unes naus especials. A davant teu, al terra, una gran tanca; has arribat al final de la botiga. A fora uns llops ferotges vigilen les tanquen, disposats a devorar tot el que sigui. La nau de sobre llança una escala de corda per tal que la gent pugi i fugi. Però un noi de la classe, el més bromista, amb una pistola dispara a la corda. I tot s'encèn, com si la sorra del camí que passa entre les carpes fos gasolina.
I tu no pots fugir. Estàs atrapada aquí dins, enmig de flames. I a fora hi han els llops afamats.



L'Estrella aquell dia estava molt nerviosa. Estava obsessionada amb l'ordinador, amb aquell noi. Necessitava parlar-hi, ja no era volia.

Havia arribat a tal punt que de tant en tant discutia amb els seus pares per temes d'ordinador. Se sentia intranquil·la. Sense ell.

I per acabar d'adobar, no feia els deures de l'institut. Ja des dels finals de curs passat. S'havia deixat influenciar pels altres, pel simple fet de que les noies més populars eren les que no treballaven massa. Però no només per això, és que ella era la típica empollona. I això l'any passat li havia costat una mica car. Ja que alguna gent la tractava com si no fos ningú.


*
*
*

Estàs a casa teva, tranquil·la com sempre. Veus el teu gat, tan manyac com sempre, que se t'acosta. És blanc amb el morro, les orelles i la cua de color taronja. L'intentes agafar, però no es deixa. Vol menjar. És l'únic que vol sempre. T'aixeques i li dons menjar. Llavors, darrere de l'altre veus un altre gat, igual que el teu, i t'adones que en realitat el gat al qual li has donat el menjar no és el teu. Sinó un d'idèntic al teu.
Els confons. Llavors al obrir la finestra per fer-lo fora, no fas fora l'intrús, sinó el teu veritable gat. I quan tornes a obrir la finestra entren més gats de fora, gats de ningú, gats abandonats. Una és igual que la teva gata morta. I un altre igual que el del teu veí...



L'Estrella va tornar a l'ordinador. I només podia escriure. Se li acudeix aviat d'escriure sobre gats, el seu animal preferit encara que li facin pànic els negres perquè un de negre va mossegar el seu veí i aquest va tenir una infecció. Amb els anys, però, ha anat veient que el gat debia mossegar per alguna raó, potser algun cop del veí. Però continua tinguent pànic.

Aviat se'n recorda de la web que va descobrir mig any enrere, un lloc on publicar relats en català. Es fa un usuari i penja el relat.

Llavors, tenia una doble afició per internet: parlar amb l'Àlex i estar per la web aquesta.


*
*
*

El cel ha agafat un to verdós i et trobes en una ciutat estranya. La gent t'envolta, i encara que no la puguis associar cada cara amb un nom et dóna la sensació que les coneixes. Entres a una botiga petita que es troba en una avinguda gran sense cap cotxe. Al costat de la porta hi ha uns guants sense dits i mitjons de ratlles negres i vermelles, que són aquells que sempre has volgut, però a causa de les possibles critiques de la teva mare no has comprat mai. Els tens allà a l'abast, i els compres, sempre acompanyada d'amigues sense rostre conegut.
Després surts amb elles altre cop a l'avinguda, on les persones abunden: celebren Halloween. És aleshores que, com si la teva vista fós la pantalla de l'ordinador veus una finestreta al cantó dret que et diu que tens onze missatges electrònics. El teu subconscient s'alegra. Esperaves amb candeletes missatges, siguin de l'Àlex del xat o de relatsencatala.com. Però quan saps que no hi ha cap del noi aquest, et desanimes.



Fa temps que l'Àlex no apareixia. Per això l'Estrella esperava amb ansietat reb
re algun missatge seu. Però mai en rebia, i per tant la obsessió per l'ordinador anava disminuint de mica en mica. Va passar un mes sense saber res d'ell, fins que un dia, miracle, va aparèixer de nou amb la mateixa rapidesa de com va marxar.

Aleshores la visió de l'Estrella va ser diferent, només veia l'Àlex com un simple amic del xat. Ja no hi confiava tant. A més, aquell mes ella també havia canviat en una altra cosa.

Havia decidit entrar a relatencatala.com com una noieta que escrivia sota un sobrenom. Havien fet alguna trobada però hi havia la qüestió de sempre: que si ho havia de dir els pares i no sabia com, que si allò... Però al final va aparèixer. Va passar de ser un nom virtual a tenir carn i ossos.

*
*
*

Estàs en un grup força nombrós. Hi reconeixes varies noies de la classe, totes de l'antiga escola. Camineu en una casa de terror d'aquelles de les fires, o això us penseu. Veieu sales plenes d'aranyes enormes, jardins en flames...
Entreu en un menjador. És idèntic al de l'institut. Per una banda, els ferros per on féu lliscar les safates, al davant el menjar, i a l'altre costat oposat les taules.
Agafeu les coses en silenci, sorpresos de que en una casa del terror us facin passar per un menjador. Aleshores tu arribes a la conclusió: només passarà allò que penseu. Per exemple, si penses que us quedeu sense respiració, morireu asfixiats. O si penses que hi ha verí al menjar, n'hi haurà. Les vostres pors o dubtes passaran de veritat.
Intentes pensar en res, però no pots... què passarà?



L'Estrella se sentia desconcertada. I enutjada. I odiosa en tot. No entenia la reacció d'aquella noia. Del dia a la nit, ara estava amb ella i ara no li parla. Ni tant sols li havia dirigit una paraula. Ni un simple hola.

I ara l'Estrella estava perduda. L'Anna sempre havia sigut la seva amiga des de petita, encara que de vegades s'haguessin enfadat. Tenia la Xènia, la Cristina i l'Eugenia, però tot i així... dos d'elles eren amigues noves d'aquell curs...També, sempre havia depès força d'ella

De mica en mica, l'Estrella va anar acceptant-t'ho. I llavors és quan se li va disparar la memòria. I va escriure un text, per sentir-se millor.

"L'Estrella es recull tranquil·lament la cabellera amb una trena que caurà discretament per la jove esquena. Això només ho fa quan està de bon humor, ja que no li agrada deixar a la vista els audifons.

Surt del cotxe i amb la seva família desplega tres estels que aviat deixa anar a l'aire, sobre la sorra càlida. Són sols les quatre de la tarda, però ella i el seu germà perden la noció del temps i fins que els seus pares no els criden per menjar, no s'adonen que el sol ja s'ha post.

Aleshores, l'Estrella, que fins llavors havia estat força callada, s'aixeca i treu de la bossa un enorme grapat de papers doblegats. Per qui s'ho mirés sense fixar-s'hi massa, seria simplement això, un grapat de papers doblegats. Però en realitat és més que això: són vaixells de papers. Vaixells de papers fets aquell dia, més alguns altres fets amb fotografies que ella havia afegit a la col·lecció.

I així, amb el grapat de navilis fràgils a les mans i a aquella cala tan petita, es dirigeix al mar. L'aigua encara és freda, només som a principis de maig, però tot i així, entra al mar fins que l'aigua li arriba per la cintura. I allí allibera les barquetes a l'aigua, que sembla que per un cop en tot el dia deixa de colpejar amb força els penya-segats. Se'n van lluny, potser són uns trenta d'aquell dia, més deu que són fotografies... fotografies de l'Anna.

L'Anna sempre havia sigut una persona insondable que malgrat tot queia bé a la gent. Però que ara anava i venia, i feia mal a les seves pròpies amigues. Una vegada, les deixar de banda durant forces setmanes i després d'allò es va disculpar mitjançant un paper escrit, amb mil disculpes.


L'Estrella ara somriu al pensar en això, mentre observa els vaixells, que solquen sobre les onades ara xarbotejant. Malgrat que sabia que la tornaria a deixar-les, la van perdonar. Aquell dia, les seves ments per un moment van emplenar-se d'il·lusions, i van fer barquetes de papers que pensaven tirar al riu Ter. Trenta vaixells, cent, mil! Sortirien a la televisió, deien rient.
Per això, ara, després d'haver plorat altre cop, aquest detall li va arribar: els vaixells, el començament i la fi del cercle."



*
*
*

Saps com és el Teatre Nacional de Catalunya? És l'únic espai il·luminat i tancat que se m'acudeix. Doncs imagina't que estàs allà dins. Les parets són d'un color blau clar, i el sostre d'un groc pàl·lid. Has aconseguit amb prou feines i treballs al mig de la paret oposada a la gran porta. Tot està ple d'aigua, tret d'allà on estàs, ja que és com un petit tron fet de sorra.
L'aigua ho cobreix tot, però pots observar com hi han uns tubs que formen sanefes. Al cap d'una estona, l'aigua desapareix, i descobreixes que els tubs són sortint d'aigua com aquelles que hi ha a les grans fonts.
Tota la gent que hi ha a la zona de sorra, inclús tu; comenceu a córrer cap a les portes, abans que es tanquin i us quedeu tancats. Intentes córrer, et dóna la sensació que pots, que ets àgil i l'adrenalina t'ajudarà, però tot és en va. Les portes es tanquen. I llavors, una gran onada es dirigeix cap a vosaltres, i gireu cua, però sortir-ne il·lès és voler l'impossible.
Per això, et quedes palplantada davant de la gran onada que se t'acosta. Recordes les telenotícies. Et serà impossible sobreviure.


Però ho fas.



L'Estrella va mirar l'Anna. Estava al lluny, amb les seves noves amigues. Una d'elles era la noia que de petita les va amargar a les dues. Increïble, pensa l'Estrella.

S'evitaven. Saltava a la vista. Una llançava mirades que mataven a l'altre. I l'altre com si res. L'Estrella no podia fer res més. S'havia vist d'allò més insegura a la vida. I ara recuperava l'orgull, l'autoestima de tants anys. Però costava. Costava molt i no podia alçar el cap. Sempre baixava la vista a tot.

Va venir una noia de primer d'ESO, una intermediària. Havia instat l'Anna per tal que parléssim. Van parlar amb calma. Per una vegada a la vida l'Estrella va parlar amb calma, sense posar-se nerviosa com sempre ni va cridar. Cadascú va dir la seva. L'una, l'Anna, que només volia canviar d'amigues però tampoc deixar de parlar amb elles. Però com que la Xènia havia preguntat perquè ja no anava amb elles, va plegar. I també com que l'Estrella no saludava, no forçava. L'Estrella clar, sempre esperava a veure què feia l'altre.

La noia de primer va dir, quan l'Anna se'n va anar, que havia volgut que tornessin a ser amigues, però no ho havia aconseguit. L'Estrella, tranquil·la va respondre que tornar a ésser amigues no podria ser. Xerrar com a companyes sí, però altre cop amigues, no. Ja havia passat prou tràngols.

També es va acostar una noia amb qui anava a l'escola i abans sovint parlaven. En un moment donat l'Estrella va dir: "Jo continuo igual que abans, saps? Amb l'Anna, la Xènia...".

"No estàs igual que abans, Estrella. Has canviat. Mira, parles amb la Cristina i la Eugenia, i altra gent."


*
*
*

Això ja no és cap somni. És realitat. Visc.

De tan en tan parlo amb l'Àlex. Ja no és cap obsessió, simplement algú amb qui parlar i amb qui hi estic bé, tot i que a vegades és força pesat.

També parlo amb l'Anna. Puc dir-ho, sí. Avui fins i tot hem parlat d'anar al cinema. Genial, no? És millor així. Sense coses com: "Tornem a ser amigues? Sento haver-vos fet mal, però m'he adonat que sou les millors amigues". No. Això ja és cosa del passat.
Ja ho he dit: canvi de cercle. Un de paral·lel, però diferent. Avui m'ha preguntat si em feia res que tornés amb nosaltres. He fet cara de circumstància i he rigut. Ens hem entès.

I ara penso en tornar a devorar llibres, com feia fa un parell d'anys. Fa temps i temps, que no ho faig. Des que em vaig obsessionar amb l'internet. I em falten milers de relataires per descobrir.

I és cert el que va dir aquella noia. No estic igual que abans. No, i què més! Estic bé amb mi. Tinc la Xènia i altres.

Qui era la persona insondable? L'Anna? No. Jo. Sempre.

Però canvio.


I ara estic segura de mi mateixa. Tinc defectes, d'acord. Però també he descobert virtuts. I no estic obsessionada amb res.
Dono gràcies a tots i totes.


L'últim punt d'aquest relat no és un punt i final. És un punt i a part. Cada fi d'un dia és un punt i apart necessari per l'endemà.