Vilamoixa

Un relat de: copernic


Podries observar pel forat del pany el dolor dels altres i no fer-hi res?, romandre impassible a l'expectativa d'una altre fet concatenat encara més desastrós?.
De vegades em sobrevenen els fets, a la nit, al bell mig dels somnis, com una pel·lícula en blanc i negre que em desvetlla. M'aixeco suada i tremolosa intentant emetre un crit que no acaba d'emergir mai de la gola. M'esglaio, passejo per la casa amb les mans a les orelles, cobrint-me, com si així pogués foragitar aquell record punyent.

Eren les nou del vespre. Feia un hivern cru i la fosca havia cobert la ciutat. No era poc habitual que l'enllumenat públic no funcionés. El carrer era solitari, buit i silenciós.
Observava el carrer per la finestra. Absorta com sempre.
De vegades fixo els ulls a l'infinit i em perdo.
La Urbanització era plena de cases senyorials separades per grans reixes. A tots els carrers hi havia petits pinars frondosos i bancs.

Jo, sortosament m'hi havia pogut instal·lar  perquè els meus únics cosins  per motius de feina, havien marxat a Nova York .Ell era com el germà que mai havia tingut. S'havia casat amb Na Laia, una jove advocada que havia conegut quan freqüentava els ambients universitaris.
Tanmateix sabedor que em finalitzava el contracte d'arrendament del pis de Barcelona, em va facilitar casa seva, per tenir-ne cura en la seva absència.
Només feia un mes que m'havia instal·lat, i encara em sentia estranya. De vegades em sorprenia el fet que encara no hi hagués desat les meves coses al seu lloc.
L' Aleix, (el meu cosí i jo), ens havíem criat junts a casa dels avis, però al cap i a la fi no hi vivia sol, i aquest fou el fet que va retardar la meva adaptació a Vilamoixa.

No vaig entendre mai perquè el meu cosí va insistir tant en que m'instal·lés en el seu xalet podent fer-ho en el seu pis de Pedralbes. Em va dir "Estaràs molt més tranquil·la i podràs preparar bé les oposicions rodejada de pins, escoltant el refilar dels ocells en un entorn agradable enlloc de sentir soroll de clàxons i d'obres al mig de la ciutat. L'Aleix era biòleg i havia aconseguit una feina d'investigador a Nova York. S'hi estaria tres mesos i m'havia donat la clau del xalet amb la seguretat que ho tornaria a deixar tot tal com ho havia trobat.
La veritat és que no hi havia massa veïns i menys ara, entre setmana, en que el lloc quedava una mica solitari. L'autobús et deixava al principi de la urbanització i em tocava anar a peu pel carrer passant pel costat de totes aquelles cases iguals, amb el seu jardí al costat. N'hi havia vuit fins arribar a la del meu cosí. Portava una setmana aquí hi ja havia tingut un incident. Una vegada, cap al vespre, després d'arribar-me fins al poble per comprar alguna cosa en el supermercat, mentre passava pel davant d'un d'aquells xalets vaig tenir un ensurt que em va deixar glaçada. Un gos negre, de sobte, com sortint d'algun lloc ignorat, em va bordar des de darrere de la tanca. Vaig fer un salt enrere i tots el pèls del cos se'm varen eriçar. Amb les potes recolzades a la barana em mostrava la boca desencaixada per la fúria i aquelles dents d'un blanc lletós. Destacava sobre la resta de les peces un ullal afilat, contundent, letal que brillava a la llum escassa que sortia de les faroles del carrer. De sobte, va deixar de lladrar. Ara emetia un grunyit amenaçador, estremidor molt diferent a l'habitual concert de lladrucs, moltes vegades ridícul, que els gossos solen desplegar per avisar als passavolants que estan defensant el seu territori. De fet, encara espantada, mirant aquell animal em va semblar que no era d'aquest món, com si un Cerverus d'un sol cap hagués sortit de l'infern amb l'únic propòsit d'acovardir-me.
Des d'aquell dia, cada vegada que passava pel carrer m'acostava a l'altra vorera que tocava directament a un marge, a sobre del qual hi creixien generosament els pins. Quan passava pel davant de la cinquena casa, si no feia massa soroll o el vent no li era favorable, el gos no m'ensumava i no es produïa la desagradable aparició acompanyada de lladrucs i grunys llargs i apagats com si l'animal estigués alimentant internament un odi que en aquell moment no podia desfogar.

Cada vegada passava més a prop del marge. Això em proporcionava una bona visió dels pins que en altres circumstàncies m'hagués resultat agradable però que, en aquella situació, atemorida per la presència d'aquella fera només em recordava una imatge que se m'havia quedat gravada en la retina quan era una adolescent: en el meu poble, una noia d'uns vint-i-cinc anys s'havia penjat d'un pi. Recordo que mirava l'escena des d'un lloc elevat una mica atreta pel morbo, (ho confesso) a una distància bastant prudent que m'impedís captar cap detall escabrós de l'incident. Ningú no la despenjava perquè estaven esperant que vingués el jutge per fer l'aixecament del cadàver. Vaig estar així, durant una mitja hora, contemplant aquell cos completament estirat que penjava d'aquell pi robust, sense dir res, només mirant, com buscant una resposta a una pregunta que ni jo mateixa sabia quina era.

Només els objectes d'higiene personal, reposaven sobre el lavabo, la resta s'estava a l'entrada. Aquella nit vaig decidir començar a endreçar les coses, al seu lloc. O més ben dit on la Laia, (la dona del meu cosí) suposava que havien d'anar. Només obrir el pany, em vaig adonar de la seva meticulositat per com estaven col·locades les coses. Si L'Aleix hagués viscut sol, segurament hagués endevinat a ulls clucs on estava tot.

La tieta era com la mare, i així havia aprés que si se'n anava el llum, les espelmes eren sempre a l'armari del rebedor, però en aquest cas desconeixia on era cada cosa.
Vaig escollir l'habitació de convidats per instal·lar-me. Era prou espaiosa, i a més l'armari era buit, em permetria desar la roba, sense ser massa indiscreta.

Vaig anar traient tot el que portava a la maleta: texans, jerseis, roba interior , i em vaig engrescar obrint la immensa bossa on duia els anomenats "elements d'identitat", aquells records que dus sempre en una mudança, perquè formen part de tu, i et recorden qui ets: dos canelobres, un àlbum de fotos, una capsa de sabates plena de cartes i postals, i la foto. La foto d'en Josep que s'estava amagada caps per avall, al fons de l'armari del pis de Barcelona.

L'últim correu electrònic deia que es casava, i aquella notícia fou un dels detonants que em va impulsar a marxar de Barcelona. En Josep i jo havíem estat junts vuit anys, mai havíem parlat de casar-nos i ens estava bé la nostra relació d'amistat còmplice amb dret a llit, i si mai ho varem pensar, cap dels dos va anomenar-ho mai. O Potser si, al principi entre rialles i després d'haver begut. Aquella nit varem riure tant imaginant-nos que em feia mal el ventre de sostenir-me'l. Però ara, que m'anunciava la seva decisió, havia estat com un punyal.

A la foto hi sortia ell, en un crepuscle del llac de Ha Long, a Vietnam. En una setmana havia decidit marxar pel mon, tot dient que no servia per a fotògraf d'estudi.
Aquella nit fou la primera, que ho vaig sentir. Era com si algú gratés la paret, un soroll semblant al que produiria algú fent un solc a la pedra, intermitent. Vaig apagar el televisor del menjador que havia encès per fer-me companyia. Aleshores em vaig quedar sola amb l'únic so agut del silenci.

Vaig tornar a posar la televisió. El soroll no es va tornar a sentir, o potser la remor de les veus i sons de l'aparell la va esmorteir. Em començava a trobar incòmoda. Estava allà, ajaguda en el sofà, en una casa estranya, sola. I això era el que em feia més mal. No podia deixar de pensar en ell. Em preguntava perquè quan comparteixes el llit amb una persona has d'acabar penjada d'ella. No n'hi havia prou amb el sexe i res més que el sexe per poder gaudir de la vida? Odiava els compromisos però perquè m'havia sentit malament quan em va dir que s'havia casat? Va ésser el fet de descobrir que no era tan forta, tan lliure com jo pensava el que em va doldre? Em vaig imaginar en Josep i la seva dona, asseguts en algun sofà d'alguna altra casa, davant d'una altra televisió, mirant uns altres programes, junts, feliços i això em va provocar una glopada d'enveja, o de gelosia, o de les dues coses a la vegada, per què no reconèixer-ho.

Apartant sobtadament aquell pensament que em torturava vaig decidir anar-me'n al llit. Després de treure'm la roba a l'habitació i col·locar-me el pijama em vaig posar la bata a sobre. Havia agafat son i l'operació de desmaquillar-me era una tortura per a mi perquè els ulls se'm tancaven sols. Em passava el cotó per la galta esquerra quan vaig veure pel mirall una persona creuant el passadís. En girar-me, esglaiada per la sorpresa, ja no hi havia ningú. La visió havia estat fugissera, instantània i em va fer la sensació de que aquell home que portava una mena de gavardina (després, recordant l'escena, em va donar la impressió que era un home mig calb) havia passat pel darrere meu sense tocar de peus a terra, és a dir, com si anés levitant. Aterrida, gairebé amb els músculs bloquejats, vaig sortir de la cambra mirant el passadís. Res, ningú. Com vaig poder, amb els peus gairebé arrossegant pel terra vaig aconseguir arribar a la porta de la casa i en vaig sortir esperitada.

En parar-me davant la cancel·la del jardí, sobtadament em vaig adonar de l'espantós ridícul que estava fent. Em trobava al mig del camí empedrat que duia a la porta en pijama i sabatilles només abrigada amb una bata. El fred era considerable. Em vaig adonar que m'havia suggestionat, que m'havia deixat arrossegar per les meves pors. Probablement només havia vist una ombra o jo mateixa amb els braços havia fet un gest que havia posat la meva imaginació a treballar. Era absurd pensar que allà hi pogués haver algú més que jo. Encara panteixant, el meu pensament recuperava progressivament la racionalitat
. Recordava les paraules de la meva tia que sempre em repetia quan era una nena i sentia un vertader terror a dormir amb el llum apagat: "La por ens la fem nosaltres mateixos, no te'n oblidis mai". "Quina bestiesa haver-me espantat. Seria capaç de fugir de la meva pròpia ombra" vaig pensar i em vaig posar a riure, una riallada llarga i alliberadora que va ressonar en el silenci de la nit. Llavors, de cop i volta, em va agafar una mica de vergonya de que em veiés algú en mig del jardí a aquelles hores, rient com una boja. Notava la humitat que se'm ficava a dins dels ossos. Enfredorida, em disposava a tornar a casa i anar-me'n al llit quan vaig sentir un gruny llarg i amenaçador al meu darrere. Per la intensitat del so semblava molt a prop. Vaig arquejar l'esquena i els pèls de tot el cos se'm varen eriçar.

Just a tocar, vaig adonar-me de la lluentor dels ullals regalimant bava de l'animal. El gos que m'aterria era allà. Vaig paralitzar-me. Sabia que si em movia de manera brusca corria el perill de ser atacada. Vaig intentar respirar a fons, mentre el meu cervell buscava una sortida a aquella situació desesperada. No disposava d'altra alternativa que intentar enretirar-me de recules el més lentament possible, fixant la vista directament als ulls de l'animal sense que ell em percebés la por. Vaig retrocedir una passa mirant-lo fixament, fraccionant cada moviment en tres de petits. Aquesta maniobra se'm va fer eterna. Cada un dels moviments que precedien l'entrada a la casa, el gos avançava una mica mes, mantenint el grunyit llarg i sostingut que em feia tremolar.

Finalment vaig aconseguir arribar a l'últim graó de l'escala que entrava a la casa, però el vent l'havia tancat. Obrir amb la clau em portaria un temps preciós, que facilitaria a l'animal queixalar-me amb totes les seves forces. Per sort s'havia quedat posada la balda que impedia que es tanqués definitivament. Vaig fer un moviment ràpid, però això no va impedir que arranqués un bocí de bata que brandava amb totes les seves forces. Vaig treure'm la bata mentre tancava.  L'instint de supervivència m'impulsà a treure el forrellat que havia travat la porta, i vaig poder respirar alleugerida malgrat que el cor em bategava molt fort i podia notar el batec just al seny.

Mentrestant un soroll augmentava, aquell esgarip de la pedra gratada acompanyada de cops secs, intermitents. Una estranya percussió de cops. Però no podia aturar-me, ni tan sols recordo en quin moment exacte em vaig adonar.
Vaig entrar cercant un telèfon fixe. On era?. No podia recordar on estava instal·lat., vaig córrer per tota la casa, escodrinyant cada racó fins que vaig anar a agafar el meu mòbil, que just en aquell moment mostrava les llums indicant que s'havia acabat la bateria. Només em quedava l'opció del portàtil, que estava connectat a un mòdem WII-FI, per tal de demanar socors a la policia o a la gossera municipal.

El soroll va augmentar fins a convertir-se en una fressa molesta, que quedava enterbolida pels lladrucs del gos. De sobte aquell petit raspeig en una pedra es convertí en cops abruptes a una porta de fusta. Hi havia d'haver algú viu! Demanava auxili però jo estava tan nerviosa i aterrida!

Finalment el gos va callar, només el silenci es va trencar pels cops, insistents. No podia sortir al jardí a buscar eines per obrir la porta. Imaginava el gos expectant, esperant el moment precís per atacar-me, i vaig anar directament a la cuina. Vaig cercar pels calaixos, però no hi havia res que em permetés esbotzar una porta . Finalment vaig trobar un martell en un armari de la cuina
Vaig baixar cridant:- Hi ha algúuuuuuuuu!-
M'envaïa un silenci absolut, que es va interrompre sobtadament per un remugar feble, un mormolar confús de veu humana que demanava auxili.

La porta de l'habitació del subterrani trontollava, finalment vaig cridar:
- Intentaré obrir la porta. No es mogui i apartis, vaig armada!-
No sabia que em podia trobar allà dintre i, el pànic em feia actuar sense pensar. Vaig començar a donar cops a la porta pel centre, suposant que l'aglomerat de la porta cediria abans. No va ser abans de sis patacades que vaig poder fer un forat suficientment gran com per mirar a l'interior, però no m'atrevia a introduir-hi res més que el cap.

Una insuportable pudor a orins, va envair-me, una bafarada a rònec, a molsa humida, que em va fer cobrir el nas. Acte seguit vaig veure el cap d'un senyor tot escabellat, escanyolit, i groguenc que duia una camisola de dormir, i parlava sense vocalitzar. Vaig dir-li: -qui es vostè, i que hi fa aquí?-
-sóc L'Eudald Boixaderas- Va respondre.
-Estic intentant avisar a la policia, per a que el treguin d'aquí. Vol aigua, o menjar?-
ell va dir:-si, si us plau-
Vaig anar a cercar aigua i galetes. Vaig pensar que li aniria bé el sucre, no sé perquè. Vaig asseure'm al graó de l'escala, mentre m'explicava que l'havia tancat la seva filla. La Laia Boixaderas era advocada com el seu pare. Ella havia decidit portar el negoci familiar. Va trucar a la gestoria per a demanar els papers de la prejubilació, però necessitava la firma del seu pare que s'havia negat rotundament, sabedor dels negocis poc clars als que es dedicava la seva filla, probablement per cobdícia.
La Laia amb la col·laboració de l'Aleix, l'havien fet signar, tot dient a l'empresa que el seu pare s'havia retirat a la caseta de la Vall d'Aran, a viure de la merescuda pau que li tocava per haver estat tants anys sota la pressió de la feina.

De sobte, vaig entendre perquè el meu cosí havia insistit tant, en que em quedés a la casa, perquè imaginaven que tard o d'hora l'Eudald moriria allà dins, i a mi me'n farien responsable. Finalment la connexió a Internet va funcionar, i vaig trucar a la policia, alertant que hi havia un gos al jardí, absolutament descontrolat.

Però quan van arribar els de la gossera, allà no hi havia ningú. El gos havia desaparegut sense deixar rastre, com si en realitat, mai no hagués existit. Els dies següents em despertava cridant, panteixant, suant per tots els porus de la meva pell i en la penombra de la meva habitació, una mica difuminada, encara podia veure la imatge del gran gos negre amb aquells horribles, afilats ullals blancs.














Comentaris

  • Enric![Ofensiu]
    Sandra Domínguez Roig. | 20-06-2010 | Valoració: 10

    Enric té raò!
    podries escriure l'últim paràgraf, a mi no em fa res i e pots milorar i molt!
    Gràcies pel que has dit de mi...
    Una abraçada

  • Enric[Ofensiu]

    Et vull ser sincera i espero que no et molesti: no m'ha convençut el final del conte; és a dir, l'explicació -o no explicació- del gos negre. Trobo que no encaixa amb res més. Per a la presència de l'home tancat hi ha una explicació realista, per tant el lector espera una explicació plausible també sobre el gos. No dic que no sigui adient moltes vegades barrejar realitat amb alguna cosa sobrenatural, però si aquesta és la intenció en aquest relat s'hauria de treballar una mica més.
    La meva opinió -al cap i a la fi no és més que la meva opinió- és que s'hauria de reescriure l'últim paràgraf. Perquè, de fet, la resta del relat m'ha semblat exceŀlent. Es un relat de terror molt ben desenvolupat, engrescador, ben escrit i que realment fa por, però el final trobo que espatlla la història, altrament, tan ben feta. Després de llegir-la, i abans d'arribar a l'últim paràgraf, les expectatives del lector són molt altes, i és troba tot d'una amb un final fet com per sortir del pas. Entens el que vull dir?
    Dius que el vau escriure a quatre mans i potser per això no ha resultat aquest final amb el gos. No ho sé.
    Perdona la meva gosadia per fer-te aquesta crítica. Sóc conscient d'allò que va dir no-sé-qui: l'art és difícil i la crítica fàcil. Si la resta del conte no hagués valgut la pena no t'hauria dit res.
    Una abraçada,
    Shaudin

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de copernic

copernic

338 Relats

1182 Comentaris

282928 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Per qüestions de feina he hagut d'interompre la meva producció periodística i literària. Després del tsunami i amb l'aigua al seu lloc torno a començar: Déiem ahir...