viatge al voltant del Llac Leman i l'Alta Savoia

Al voltant del llac Leman i l'Alta Savoia


Els nostres punts de vista, les panoràmiques pròpies dels viatges, són precisament això, simplement, petits punts des d'on guaitem el món. Darrera cadascuna d'aquestes imperceptibles guaites hi tenim tot el nostre passat. Potser només així, aprofundint en el que ens hi passa, el viatge és nostre, ens és propi, perquè qui avança pels territoris som nosaltres. I tot plegat perd, llavors, aquest embolcall dels nostres dies que és mercaderia organitzada i podem, potser, accedir a la grandiositat de les coses.


Cap al nord per l'asfalt amb el vent de cara

Carreteres cap al nord. Panorames extensos del matí, a l'Empordà, quan hi ha una tramuntanada glacial i el cel té la netedat cristal·lina dels dies ventosos. Avui el massís del Canigó es mostra esplèndid, el torb sacseja la neu resplendent. De darrera el cim s'enlaira una minsa nevada brillant, la rufa. Més a prop, les línies de xiprers i de pollancres que delimiten les terres s'esvaloten, els camps reposen. Tenim l'hivern ben al damunt, baixa fort del continent.

Aquest fantàstic panorama s'esborra arribant a la Jonquera. El petit coll de la frontera és avui un pas infecte: bosses de plàstic i tota mena de deixalles empeses per la persistència del vent, muntanya avall, s'arrapen als arbres i als esbarzers guarnint-los d'una trista estètica decadent o corren esbojarrats pels descampats erms. Vénen del nord i reben els viatgers que baixen cap al vessant "espanyol". Ara, cancel·lades les antigues duanes, hi ha certa decadència comercial. A banda i banda de frontera, en els grans magatzems i botigues, més o menys lliures d'impostos, s'hi acumulen tota mena de productes en masses descomunals -com a Andorra. Els uns amb productes d'origen espanyol, els altres amb productes francesos. Superada l'obligació dels vehicles de realitzar llargues aturades d'escorcoll duaner, alguns negociants de la zona s'han reconvertit reforçant altres atractius per aturar els mascles conductors solitaris: proliferen grans prostíbuls de carretera amb neons intermitents i aparcaments plens de camions. Sembla que ara són els camioners els qui inspeccionen la mercaderia, això sí: lliure d'impostos. Tot plegat completa la sordidesa d'aquest pas.

Però per sort la ruta continua i passem el coll i ben aviat es retroba la visió del Pirineu, que ens va quedant d'esquena, i les planes llaurades del Rosselló. El Canigó, aquest massís que no hem pujat encara, sempre és el sentinella i el senyal de frontera de les dues catalunyes -la que potser resisteix al sud i la que potser s'esvaeix al nord- i és l'emblema que ens rep i ens acomiada en els viatges per Europa.
El vent, el vent tossut i capritxós d'avui, encara ens acompanyarà per tota Catalunya Nord i Provença, passadís avall; és una fúria entaulada entre els Alps i el Massís Central que impacta contra la muralla del Pirineu.

Amb aquest temps, l'autopista és molt tensa. La concentració creix quan superem un turó i es desplomen ratxes imprevistes o quan un camió enorme n'avança un altre i es formen remolins de vent esbojarrat i els remolcs fan ziga-zagues semblants a cues de sargantana antediluvianes. Cal llavors estrènyer més ferm el volant com si naveguéssim amb veles en un mar hostil. La contemplació de les perspectives de les terres travessades es complica, fins i tot esdevé nul·la. Recordo passar les calcinoses pedres de la serra de les Corberes, entrant a Occitània, amb unes ràfegues brutals. D'aquesta manera, passant els suaus i plàcids paisatges provençals, la coloració de Van Gogh ens arriba fragmentada i esporàdica com una distracció prohibida.

Per a mi, dins el meu cap, les autopistes sempre són tenses i poderoses, em fan l'efecte d'una llarga cinta de llosa colossal damunt els territoris. Aquesta impressió tan personal s'accentua si el ferm és nou de trinca, si les tanques i els senyals són nítids, d'una definició precisa i lluent. A la nit, passen els blancs i els grocs fosforescents indicant la presència civilitzada del Nou. I tanmateix el desgast dels anys sobre el paviment i l'esmorteïment de les lluentors, la desaparició de les nitideses sota el sol i els agents atmosfèrics, sota la fregadissa constant i paquidèrmica dels vehicles, fins i tot les marques sobre el quitrà de grans i històriques frenades i cops de volant temibles, l'envelliment dels senyals que es rovellen, semblen difuminar aquesta aura de poder implacable i tot va adquirint els tons del paisatge. L'autopista rarament deixa lloc a la contemplació, la pròpia velocitat, la necessitat d'atenció del xofer i la llunyania dels marges, són implacables. Rarament veurem el rostre d'un habitant del territori. El paisatge prescindeix del primers plans, reduïts a la visió constant dels altres vehicles i amb una mica de sort del perfil d'algun viatger tancat darrera els vidres. Prefereixo la carretera secundària, la velocitat disminuïda, el viatge més acostat a la nostra pròpia i humana percepció visual. Les corredisses deformades dels objectes potser tenen interès per a un gaudi corporal de la velocitat però aquests són efectes que ja s'allunyen del viatge, ens acosten a un desplaçament del cos al marge del territori, del paisatge, de la vida humana i natural que ens envolta i que deixem als marges. Són segurament una al·lucinació sense mística. Tot i així, és clar que no arribem al punt que ens indica el gran viatger i escriptor anglès Jason Eliot (1) referint-se als avions, "els viatges moderns no desperten aquella transició cap a un destí: el paisatge no es va transformant lentament en la teva línia de visió, fent-te conscient, a poc a poc del lloc on vas".

Però aquesta forma ràpida de viatjar tanmateix té els seus bocins de pregonesa: una vegada, trobant-nos en pana a l'autopista de Castelló, anant cap al Marroc, esperant la grua, vam muntar un dinar a la cuneta, amb unes estovalles sobre l'herba resseca de l'estiu, esperant la grua. Voltant per aquell marge, es trobaven tota mena d'objectes de consum esmicolats, deixalles de la vida constant d'aquella ruta de multituds. Potser senyals que esdevenien missatge.

En el present viatge la calma també arriba i el vent ens abandona quan a Valença tombem cap a gregal, direcció a Grenoble per carreteres de segona que pugen i baixen llargs plans inclinats. Hores després arribem a aquesta capital enclotada dins dels primers Alps que cauen damunt la vall. Des de l'autovia de ronda, Grenoble ens sembla avui una ciutat entaforada en la pol·lució que encerclen els inicis d'aquests contraforts alpins i, alhora, una ciutat forçosament lligada a la cultura de muntanya. Els cims ja són notables i les torrenteres baixen dretes cap aquestes fondalades. Passem de llarg els afores industrials, cimenteres mig abandonades, braços rovellats que subjecten cintes de transport obsoletes.
La darrera llum del dia torna incandescent la cartellera que ens indica per primera vegada el destí llunyà de "Géneve" que ara, concretat en lletres públiques, ens sembla més a l'abast; s'hi sumen els llums dels frens dels vehicles i el foc de la neu dels cims en una mena d'harmonia de llum que s'instal·la ambientant una nova etapa del viatge: l'entrada cap a les estirades valls de l'Isère, que s'endevinen tenebroses en la llarga nit de desembre.
Després, als pobles que passem es van encenent els llums quotidians i les lluminàries malenconioses de Nadal. Ens enfilem pel que semblen llargues panxes de turons adormits esquitxats per restes de neu fragmentada que de mica en mica, guanyant alçada -en la llum del vespre-, va agafant densitat i brillantor i misteri. En la fosca encara s'endevinen extensos rengles de nogueres i de tant en tant cartells que avisen de la venda d'"huile de noix"; aquest conreu s'endinsa ben amunt cap als turons on es retallen perfils d'avets i pins i rouredes tortuoses. En un d'aquests terraplens la carretera ens desvia cap a Chambery, i sense adonar-nos, hem canviat de conca per dirigir-nos cap a la riba del Roine.
De nit, els nous paisatges de carretera sempre són plagats d'incògnites, els llums d'unes cases solitàries ens poden atraure com l'enyorança d'una intimitat segura, i més ara, a la ruta, quan som una mica nòmades i la nostra intimitat és la cabina d'un cotxe i la llar de foc és la llum acollidora de la ràdio que fa pampallugues i ens canta cançons franceses.
A 100 quilòmetres de Ginebra, parem en un veïnat a peu de carretera i anem a un bar amb llums de neó i tauletes de plàstic on, de fet, tenim la primera conversa amb gent francesa des de la sortida -només havíem fet una parada fonda en una àrea de servei per dinar dins el cotxe que es bellugava amb la ventada. En aquest bar d'homenots tothom mira una cursa televisada de cavalls que arrosseguen un carretó amb el genet: és una modalitat que desperta gran afició i tot el bar és ple de butlletes d'apostes fracassades. Parlem amb un home gran que ens diu que a hi ha un espanyol que corre. Li diem que no deu saber-ne gaire perquè allà no hi ha gaire afició. I ens diu que sí, que aquell genet ha perdut. A la paret hi ha una foto d'aquest bar a començaments de segle XX, sembla una taverna de traginers. S'hi veu un cavallàs bretó a prop de l'entrada. Però ara els cavalls corren amb aquella mena de tartana en miniatura i quan marxem, de fora estant, veig que alguns homes s'acosten més cap al racó de la tele. Trepitgem llesques de neu glaçada a la vorera, que cruix i espetega de llum. La llum blavosa del bar i els neons fúcsia i els cavalls sobre el verd, i les lluminàries de Nadal, tot plegat té una calidesa exòtica. I això ens confirma la bondat del viatge. Moltes coses ens són noves i aquelles diferències quotidianes amb les nostres coses satisfà la curiositat.
A través de més paisatges de l'Alta Savoia que mig invento a la foscor, els poblets i les clapes de boscos negres i els prats es van omplint de mica en mica de llum de ciutat: ens acostem a Annemasse, ciutat petita enganxada des de la
frontera francesa amb Ginebra, i amb les anotacions dels amics marxem una altra vegada per un carretera de muntanya cap al que sembla una petita vall de cases i llums escampades; aquest veïnat rural és Naz, i a Naz, tirant un carreró costa amunt hi ha el xalet dels amics: hi ha senyals que no ens enganyen, que a vegades fins i tot sobrepassen les expectatives, en temps de dubtosa hospitalitat, l'acollida de la llum càlida i boscosa de les finestres, és l'ambientació dels bons senyals de la bona gent.
Passem dins aquesta casa de mobles artesanals, antics, rústics, amb restauracions que ressalten la naturalesa única de les fustes. És la casa de la Carme -que és mataronina i suïssa, professora de música- i en Gaby -que és investigador de psicologia social i que tot i ser ginebrí parla un català correctíssim, d'una rusticitat insòlita, que manté parlant francès i català amb la Carme i baixant cada any a Catalunya.
Les llars cremen, al costat s'esperen les piles de troncs d'avet amb l'escorça de plata i la grogor dels líquens. Els amics són a vegades com aquesta llar amb un sopar deliciós centreuropeu i la pausa de les coses ben fetes. Les converses tenen la llum palpitant del foc i de les làmpares de llum cremosa. Aquesta primera nit el vi blanc deliciós ens dóna una vivor als ulls que fa més refulgent la llum de la lluna quan, després, passegem pel prat en la nit glacial: la neu que cruix té la brillantor enigmàtica d'un mirall fosforescent que poseeix la fredor de les estrelles del gran univers. Ens acostem als troncs hivernants dels arbres. Palpar amb les mans glaçades l'escorça i sentir la seva vida remotíssima.

Pujada a La Salève, un mirador damunt Ginebra.

Llevar-se amb el sol net i baix de desembre que entra en aquesta cambra de fusta, sota la llar. Al capdamunt, un extensa teulada de dos vessants protegeix les finestres que circumden la totalitat de les estances. Una llarga balconada de fusta ressegueix la façana i els flancs assolellats. Així, a dalt, el sol s'endinsa per totes les estances. Un xalet suís, encara a la banda de França, orientat com tot el poblet des del vessant assolellat cap al fons d'una vall allargada i poc fonda. Prats fins la llinda del bosc: fagedes i avets enfilats per la serra de la Salève. Als camps, pinzellades de neu.

En Gaby i la Carme ens pugen amb el cotxe fins la carena de la Salève. Els turons són suaus i emboscats. Dalt de tot hi ha uns rasos amb una petita instal.lació d'esquí nòrdic. Hi ha poca neu i pugem a peu fins al turó més alt. Des d'aquesta talaia natural, la panoràmica és una bona postal de presentació de la Suïssa francòfona i de l'Alta Savoia. Cap al nord, els rasos acaben, sobtadament, formant esquerpes cingleres damunt la plana de Ginebra. Amb parapents, un parell d'Ícars actuals es llancen, abismes enllà. El fons és tèrbol: Ginebra i les primeres ribes del Llac Leman es van definint. Darrera seu, coberta d'una neu espessa, tenim la llarguíssima serralada dels Jura, una línia continuada i regular de cims arrodonits que es perd Alemanya endins. Cap al sud, els altiplans de l'Alta Savoia -per nosaltres amb semblances a una extensa plana cerdana- limitada pels gegants del Montblanc. La claror del cel és pura i estàtica. La caminada i la tebior de la bonança ens fa caminar acalorats. Des d'aquestes carenes, les fondes planes i els cims en cap moment aclaparen els homes. Havent observat els mapes, la geografia s'endreça i ens podem imaginar un món en equilibri. Podem passejar amb la pau i la follia de Robert Walser -l'escriptor suís que en un moment de la seva narració Passeigs explica l 'estrany desig d'un personatge seu que, contemplant un paratge d'una quietud meravellosa, expressa que aquell seria un bon lloc per morir estès damunt la neu; sorprenentment, l'escriptor, molts anys després, no havent tornat, un dia, del seu passeig quotidià va ser trobat mort sobre un tou de neu. Però a nosaltres, la llum i la serenitat del moment, la vivacitat dels contorns de les immensitats, les visions tan exhuberants, ens fan sentir més aviat un desig estimulant de moure'ns i d'acostar-nos a contemplar el món i la vida.

Vespre a Ginebra, foguerons i espectres gòtics.

Sorprèn la reduïda extensió de la xarxa de ciutats suïsses. Sobretot si les comparem amb les megalòpolis europees. Ginebra, que arriba amb prou feines als 260 mil habitants, i que, per la grandària, als estats veïns podria ser una ciutat provinciana, té, en canvi, una anomenada internacional indiscutible. També ho tenen altres ciutats suïsses: Lausanne, Berna, Montreaux, Zurich...els seus noms evoquen sempre referències històriques i internacionals i són seu d'organismes o esdeveniments estables.
Però és el resultat d'un estat descentralizat que ha repartit funcions - i que ha mantingut el cantonalisme antic- i on el poblament s'ha escampat en equilibri fins allà on la geografia li ho ha permès.
A la tarda, arran del gran llac Leman, el llac de Ginebra, la ciutat perd intensitats de llum en aquests dies breus, gairebé boreals. L'estany emet una presència quasi marítima i el passeig i les barques ens sembla un petit port esportiu del Mediterrani...Hi ha un entrant del llac cap a la ciutat i diverses passarel·les uneixen les ribes sobre la remor d'unes aigües grises. Aquí es desguassa el llac tornant a ser el riu Roine que l'havia format a l'est. Al seu davant el famós brollador s'enlaira impetuós des de dins de l'aigua per damunt dels edificis i del turons que amaguen el pes del muntanyam, prou allunyat perquè el cataclisme geològic alpí sigui aquí només una idea que ens persegueix però que no veiem enlloc.
Fa una tarda abonançada i els ginebrins passegen amb densos abrics potser innecessaris. Des de la passarel·la es veu l'encesa de l'enllumenat esgrogueït del barri gòtic situat al turó que presideix una catedral de pedres fosques.
La vigília de cap d'Any és festa a Suïssa i els comerços són tancats, els carrerons perden la llum de les botigues, només es veuen els aparadors dels antiquaris i de les llibreries. L'Ajuntament ha organitzat una gimkama medieval i hi ha colles de nens amb gorres i guants que recorren les rutes del joc. De tant en tant, en una cantonada, davant d'una capella o d'una font, hi ha un gran tió dret amb talls rectes que arriben al mig d'una soca que es crema per dins. Són senyals del joc i al seu voltant hi ha algun actor vestit amb robes de bufó de la cort o de príncep d'un joc de cartes. L'olor del foc i de la llenya i aquesta llum en les façanes grogues ens presenten la ciutat en un ambient de rondalla. Hi ha roig i groc lluminós en contrast amb les densa negror de les ombres. Potser, remotament, els contrastos de llum i l'ambient de les escenes de carrer de la pintura expressionista alemanya. I, alhora, em permeto pensar en el bon salvatge i en la innocència humana que propugnava Rosseaux, el ginebrí de les llums, i m'ho confirma el pas silenciós dels tramvies brillants, l'amabilitat de tres o quatre persones a qui hem preguntat alguna adreça, la variació del guarniment nadalenc delicat i ingenu dels arbres de la ciutat, el joc de corredisses dels nens. Una visió necessàriament idealitzada i fantàstica en una jornada de calma urbana.
A l'Òpera representen una funció de Hansel i Grëtel. Els nostres amics hi han anat i quan tornen ens trobem havent parat una taula vora la llar encesa. Ens fan una memorable raclette de formatges i unes patates menudes, celebrant Cap d'Any. Hi ha la il·lusió dels nens abandonats que mengen la casa de xocolata.

Circumval·lació de la riba nord del llac.

Amb cotxe, des d' Annemasse, hem intentat anar cap a Lausanne sense entrar a Ginebra. Una autopista et porta a la frontera suïssa, per la plana, sota els barrancs de la Salève, però a partir d'unes instal.lacions cobertes on onegen les banderes respectives, i que són alhora duana i peatge, cal pagar 30 €. Veient la nostra sorpresa, el policia duaner crida una agent que és de Burgos i ens explica el problema. És un peatge que serveix per tot l'any. Li demanem la possibilitat de tornar enrera i ens permet refer la ruta i entrar una bona estona més tard travessant Ginebra. Ens diuen després que avui l'any s'acaba i que el permís també hauria caducat.

Fa un altre dia de bonança. Resseguint el llac des dels afores de Ginebra anem passant al Cantó de Vaud. L'ambient i la geografia tenen una gran continuïtat des de Ginebra. Trobem pobles amb petits molls de pedra i passarel·les de fusta, la gent passeja per la riba aquí i allà, naveguen amb barquetes, pesquen amb canya, llancen menjar al ànecs i als cignes i aquests i les gavines es barallen d'una manera voraç. Al moll d'una vila descobrim un vell carroussel de dibuixos ocres i platejats restaurat de manera impecable. Potser fa un segle que aquests cavalls giren, i pugen i baixen, amb la precisió d'un rellotge suís.

La riba nord del llac, des de Ginebra a Montreaux, és arrecerada dels vents àrtics i té una bona insolació, això fa possible unes vinyes esplèndides, les pròpies aigües espeteguen la llum sobre els vessants dels turons. Aquestes vinyes, emparrades, s'enlairen fins als contraforts del Jura, però les parres precisen una orientació aixoplugada que s'aconsegueix amb una xarxa extensa de marges de pedra que s'enllacen per una mena de camins de ronda que faciliten la verema. Aquests marges no són de pedra seca com els mediterranis sinó agafats amb ciment i acabats al damunt amb una regularitat precisa.

La carretera és un mirador constant de les meravelles de la vora del llac. Es succeeixen xalets i palauets o enormes chateaux fortificats que solen alçar-se en turons solemnes. Als cellers dels pobles o davant les finques dels grans vinyaters -els "vignerons"- s'anuncien els millors vins locals. Als jardins els arbres són gegants arrelats en una paradís d'aigües estàtiques. Hi ha miradors des d'on aquest extens llac perd algun dels seus límits, la costa de Ginebra no s'abasta i una línia recta de l'horitzó el
talla com ho fa el mar.

Només a prop de Lausanne hi una presència creixent d'indústries o edificis funcionals sempre envoltats de jardins. Dins, aquesta ciutat té una geografia accidentada. Des de la ciutat recent els carrers amples pugen drets cap a un eixample d'inicis de segle amb alguns edificis d'un modernisme auster i es passa al barri medieval per un alt viaducte que supera barrancs poblats per cases antigues. Mentre es passa a peu un d'aquests ponts quedem molt al damunt de les cases velles amb teulades de pissarra petita i mansardes i xemeneies fumejants, però alhora, a l'altra banda, tenim carrers que s'enlairen fins a les tres agulles negres de la catedral i les torres dels palaus burgesos. Les façanes de les cases són clares, blanques, d'un groc brillant o d'un to argilós, i contrasten amb la foscor de les teulades i amb el verd fosc o de color de xocolata dels porticons de fusta de les finestres que s'arrengleren amb una alineació molt regular. La cura i el model de restauració potser ha eliminat una mica l'aura i la pàtina dels segles.
Ens enfilem, després, per una llarga escalanita porxada de fusta que fa petites ziga-zagues fins la catedral. Encara que s'hi ha fet un llarg porxo nou, moltes columnes són les originals i han resistit segles de comerç i d'anades i vingudes de ciutadans i pelegrins. Però la soledat d'aquest dia festiu és absoluta. De tant en tant, les escales s'eixamplen i els replanets ens mostren perspectives noves de la ciutat. Als carrerons del voltant de la catedral els establiments han conservat els vells cartells de forja: mostren un cérvol, una pinya, el cap d'un pagès, una gallina. Però tot és tancat i solitari i només ens contemplen, a l'aparador d'un taller d'escultura, les figures de guix d'un centaure i d'un minotaure, solitaris i nusos, en la fredor de l'estudi, el sol potser els escalfa mentre esperen el retorn dels alumnes. Són figures clàssiques amb grans musculatures, i tanmateix tan blanques i fredes que semblen haver perdut la força en aquesta pau avorrida de les vacances.
Talment com una caseta més de la plaça del castell, descobrim uns urinaris públics. La netedat i l'hospitalitat és insuperable: tenen calefacció, aigua calenta i un recipient específic per xeringues. Integrats en el barri històric semblen integrar també en el consol d'un mínim benestar els indigents i marginats de l'opulència. Ben al contrari del que fem a casa nostra, on han desaparegut els lavabos públics amb una pretesa modernitat higiènica, i on els necessitats sovint pixen pels carrers i els toxicòmans es punxen pels descampats o als carrers marginals. Aquí, el centre més polit de la vila no expulsa els exclosos sinó que mostra l'evidència de la seva existència. Mancats de la calidesa humana l'aigua confortable mitiga els rigors de l'hivern.

Baixem els pendents esglaonats i el casc antic es fa més ample, hi ha places empedrades i un Ajuntament amb porxades d'arcs rodons envoltat de les mansions dels prohoms medievals. Places i façanes rectilínies. Finalment algú que passeja davant aparadors tancats. Al mig, una font rodona presidida per la figura ingènua d'un cavaller amb les balances de la justícia. Sense moviment, sense els mercats de carrer que encara sovintegen, la ciutat ara és una escenografia d'una obra desconeguda. Darrera els aparadors descobrim els freds taulells dels bancs però avui aquí no es parla de negocis internacionals, ni s'ensumen les evasions ni els comptes secrets de magnats indesitjables. Fem com si també els negocis globals fessin festa i així avui podem passar de puntetes damunt les externalitats del capitalisme.

Cap a la tarda tornem a la carretera, fins a Montreaux. El llac es fa més estret i l'altra riba més pròxima. La muralla alpina cau damunt l'horitzó d'aigües quietes. Llengües de neu. Obscuritat de boscos. I tanmateix, ens trobem encara a una banda on l'orientació fa possible unes tardes llargues i assolellades.
La carretera és l'avinguda de la ciutat. Aquí sí que hi ha moviment de cotxes i turistes. És la ciutat del mític festival de jazz i de les estades romàntiques de Byron i Shelley. A banda i banda, resseguint les vores del Leman hi ha un seguit de nous i vells hotels. Hi ha un únic gratacels que fins i tot es fa simpàtic. Recepcionistes uniformats, entrades encatifades sota pal·li, banderes internacionals. Aquest ambient ens pot recordar sobtadament, amb desconcert, algun passeig refinat d'un poble turístic de la nostra costa. I és que aquí als jardins públics s'alcen vigorosos pins pinyoners i palmeres enmig de cedres i d'avets. S'aprofiten racons arrecerats dins el microclima d'aquesta riba.

Damunt la ciutat hi ha un barri vell, amb carrers molts drets. Moltes façanes guanyen dues o tres plantes a mesura que pugem carrer amunt. Hi ha cotxes modestos i gent senzilla, i de cop, sense adonar-nos, en el que a sota era una ciutat molt turística, veiem algun pagès que puja cap al tros. Travessa aquest veïnat un petit tren cremallera de màquina fosca que va pujant fins al peu d'una cinglera. Una petita església romànica protestant -d'una austeritat grisosa- queda solitària entre les vinyes i la petita via de joguina. Es fa de nit i encara brilla l'or de les agulles i la neu dels cims.

La riba fosca i les rutes dels romans.

Una altre dia que neix amb sol i bonança a través de les finestres del xalet. Aquest sol baix d'hivern ressegueix la balconada i es pon al final mateix dels finestrals, la seva trajectòria cap sencera dins una arquitectura de fusta que sembla vibració de bosc i escalfor de vida hivernal. Esmorzars amb confitures casolanes de gerds i fruits del bosc, llesques variades de pans centreuropeus i formatges, degustant la conversa.

La riba sud del llac és francesa. Les poblacions són petites i a mesura que ens allunyem de Ginebra es van tancant en una costa més i més estreta. Primer trobem planes amb boscos i pastures i castells grisos de teulades negres i punxegudes. El llac sembla més distant des de la carretera que hem agafat. L'altra riba -tan poblada i lluent de sol- sembla un altre món. Aquí, les vinyes han desaparegut. La sensació és més rústica i fins i tot antiga. I el cel es tapa.

Ivoire és un poble medieval emmurallat amb una notable fortificació coberta de pissarra i merlets a les quatre cantonades. Una façana inexpugnable cau de dret al damunt de les aigües. Al poble, per sort només hi poden entrar els cotxes dels veïns i deixem l'auto a l'entrada, al costat d'un càmping net i endreçat, ple de caravanes blanques i furgonetes flamants. Sembla un bon lloc d'acampada d'estiu i ens sorprèn que sigui ple al desembre. Fixant-nos en l'aparença i el gestos dels pretesos turistes, ben aviat ho aclarim, és un campament gitano que aprofita les instal.lacions d'un càmping. Un campament privilegiat, potser pactat amb alguna administració de criteris oberts, que sembla mostrar-nos la possibilitat de trobar espais de coexistència tolerants on és possible la pervivència del nomadisme de la identitat gitana. I és ben arran d'aquest poble turístic, fet que indica absència de conflictes.
Al poble hi ha brigades de neteja i tot de gent que desmunta el que ha estat la fira medieval que ens indica una pancarta. És un poble ple de tallers artesans i amb botiga, però avui només n'hi ha algun d'obert. Figures de fusta i de ceràmica amb motius de la zona. Cases ben restaurades amb finestres i antics balcons de fusta ornamentada amb motius geomètrics alpins.
Passejant pels afores trobem hortets, nogueres i pomeres i un home gran que ens diu Bon jour mentre s'ajup al tros.
Abandonem el poble. Des del retrovisor veig els nens petits dels gitanos que juguen lliures, lluny de tota vigilància, fent equilibris amb carretons i bicicletes. Com els nens gitanos de la meva escola. Com els seus parents llunyans de l'Índia. Potser també com nosaltres en altres temps, al poble.

Passem els pobles de la costa francesa. Alguns tenen aquests evocadors noms que proliferen a França: Evian-Les-Bains, Thonon-les-Bains. Lògicament hi abunden els balnearis i els hotels amb molls al peu del llac. Però ara, en ple hivern, l'evocació dels banys no ens convenç. Als marges la neu comença a ser més present. Dretes avetoses amb bedolls i faigs damunt el llac. Apareixen tarteres i petits cingles. La carretera va travessant una línia estreta i més engorjada. Però la perspectiva enfonsada d'aquests paratges amaga la colossal geografia de l'alta muntanya que hi sorgeix. Una via de tren miner minúscula ens acompanya de tant en tant i es devia un parell de vegades cap a graveres i túnels ferrosos.
Passem a Suïssa per Sant Gingolph. Un carrer amb una duana que sembla separar el poble. Canvien les indicacions viàries. L'obaga va arribant al seu final i a l'altra banda de la riba s'endevina aquell edifici singular que havíem vist a Montreaux. Tot sol damunt la forma més borrosa de la ciutat.
Ens adonem que gairebé tanquem el cercle de les ribes. S'acaba l'ordenació precisa de la geografia al voltant del llac. I per aquí el Roine, que baixa de la neu i les glaceres, que ha recorregut una plana notable, esdevé llac. Anant endins, riu amunt, desapareix la visió del llac i la terra es fa ampla. Aquesta extensa plana és Le Valais, un altre cantó suís. Ben diferent a les comarques del llac, s'orienta cap al nord-est i és, alhora, un cul-de-sac hermètic i una antiga gran ruta cap a Itàlia que els exèrcits romans i napoleònics travessaren penosament. Des de la carretera es veuen els grans viaductes de l'autopista que es dirigeix terra endins i que al final llança un ramal cap al túnel que passa sota el mític port del Gran Sant Bernat, a 2500 metres..
Aquí, a banda i banda de la vall, la serralada es mostra feréstega i hivernal. Diversos pobles de la vella ruta són protegits per castells encimbellats en penyals o turons aterridors. De tant en tant podem trobar una església que estranyament ens recorda el romànic del nostre Pirineu. La neu, e
ls boscos, les tarteres de pissarra acompanyen un campanar amb dos o tres pisos de finestres i una línia d'arcs llombards. La influència i la proximitat d'Itàlia és evident.

S'acaba una vall i apareix Martigny. Voltem per la vila, neta i ampla. Plovisqueja damunt la neu aigualida dels carrers. Les muntanyes es van cobrint de boires i cortines blanques. Més amunt hi neva.
Pels afores travessem horts i jardins buscant un petit circ romà, gairebé sencer, que avui té un aspecte magnífic. Les grades i l'arena són nevades. La pedra de les parets és humida i fosca. Així es ressalta la geometria romana. Sembla que la desolació i les inclemències reforcin la seva persistència històrica. Al peu de l'entrada, soterrat, hi ha un pou de glaç amb dos mil·lenis de fred.
A prop d'aquest amfiteatre hi ha un pavelló d'esports més moderns, com si la ubicació clàssica hagués estat tan adequada que avui tingués continuïtat. Dins, hi ha una pista de gel i grades amb cartells de publicitat local. Famílies senceres passen la tarda de festa. Destaco l'absència de sorolls -no hi ha l'atordidora xiscladissa ni els cops que ressonen als nostres pavellons esportius- potser és la suavitat del moure's en el gel, però també hi ha la calma dels qui llisquen. Fora, enmig l'arena nevada del circ un nen solitari arrossega un trineu, davant un públic de la nit dels temps.

Amb el cotxe, deixant de banda els accessos al túnel, pugem un tros del Gran Sant Bernat, deixem de banda els accessos al túnel. Els pobles són molts drets i en aquestes costes que miren a ponent s'aconsegueix fer pujar la vinya. Aquestes vinyes ocupen tots els vessants i entren dins els jardins de les casetes i xalets, amb un detallisme que aprofita i configura el paisatge. S'arrengleren ara, parres negres i graons, en la blancor de l'hivern. La textura i l'alineació regular no priva cada parra d'adoptar la seva peculiar forma cargolada, resistint amb el seu negre torrat en aquest paisatge gairebé en blanc i negre.

Es va enfosquint i anem més cap a l'est. Sion és la petita capital del Cantó. A prop de la població hi ha una altre castell atalaiat. La il.luminació el destaca. Llegim que el seu nom no té cap relació amb Jerusalem, el Sió jueu. Ignorem, però, si hi hagué una colònia jueva. Hauria estat bé de seguir els jocs d'una toponímia equívoca. Qui sap si els possibles habitants hebreus s'haurien atribuït una certa paternitat fundadora.
La ciutat és medieval i renaixentista amb esglésies catòliques i protestants i una catedral d'interior enigmàtic. Dins aquesta catedral hi ha dues criptes. Des de la cripta de l'esquerra ens sembla sentir un gemec que ressona. Però a la catedral no hi veiem ningú. Després, quan anem a la segona cripta se sent una mena de llarg esbufec, potser una respiració cansada. Foscor de racons i llum tremolosa de ciris. Aquest alè s'allarga i puja de volum, sembla insinuar una tonada mística. Sortint de la cripta, sobtadament, descobreixo un capellà assegut immòbil en una trona al mig del gran altar. Duu una gran toga púrpura damunt una túnica blanca. Canta un fragment breu amb veu entonada i vaporosa. Dissimuladament ens asseiem en un banc per escoltar la cançó que sembla que comença. Però l'home no es decideix. Canta un fragment brevíssim, remuga algun res, però no engega. Passem una bona estona esperant aquest petit prodigi. Però no es produeix. I hem de marxar. Quan ens aixequem, mentre observem els detalls d'un pessebre, veiem que s'aixeca i se'n va per una d'aquelles portes de fusta que es camuflen dins els retaules. Assajava una missa nadalenca o era el misticisme solitari d'un foll dins aquesta gran arquitectura?
Fora, hi ha unes places ajardinades al voltant dels temples. Pels carrerons un pare corre empenyent el seu fill que va amb bicicleta. Voleien bufandes i guants. Deixen marques a la neu escassa. Aquí, les bicicletes dels aparcaments no solen estan lligades amb cadenats. En una cabina de telèfon hi ha una guia gruixuda de telèfon. A prop, una mena de mostrador de plàstic conté diaris del dia. Un cartell demana que els paguem deixant anar les monedes en una caixeta metàl·lica. Tornen a passar amunt i avall, el pare i el fill, riallers.
Moltes bombetes atapeïdes guarneixen de dalt a baix els arbres pelats del davant de l'Ajuntament, formant una sola peça blanca impactant i fantasmagòrica. El gran rellotge astronòmic de la torre ens recorda que hem de marxar. I anem a buscar el cotxe.

Refem la ruta en la foscor del vespre sense lluna. Quan ens acostem a la banda francesa del llac passem aquells trams estrets, envoltats de bosc, que ara es presenten negres com la gola del llop. No hi ha tràfic i un espurneig es torna pluja forta. A l'estretor dels passos el vent aixeca fulles i es formen pilons que corren sobre el quitrà moll. De tant en tant es descobreix la línia de llums esborrats de l'altra riba. Algun castell vora la riba sense cap llum, romànticament sinistre. Tot és propici a recordar les imatges del monstre del Dr. Frankestein corrent per la boscúria en la nit tempestuosa, el pobre monstre que la novel·la de Mary Shelley fa néixer a les ribes d'aquest llac i que ens pot sorgir en qualsevol revolt. Pensar en la penúria d'aquest altre bon salvatge ginebrí que es refugiava al soterrani d'un xalet. Suggestions de les vetllades dels romàntics anglesos als palaus del llac.

Sopar de gala amb teatre i herois de còmic oriental.

Acostant-nos a Ginebra la pluja para, el cel és ben estrellat. Arribem a Naz, la carretera no mostra cap senyal d'haver plogut. L'obaga d'on venim té certament un clima més hostil. La casa destaca alçada en el prat amb més llum que els altres dies. Hi ha tres o quatre cotxes desconeguts. Són dels convidats que avui vénen a sopar. Es troben plegats un cop l'any, segurament amb aquesta precisió helvètica.
Hi ha la llarga taula del menjador parada amb solemnitat. Però els convidats són a l'altra sala, l'estudi d'en Gaby, on hi té una taula de despatx antiga i uns sofàs al voltant d'una llar que és feta amb pedra grisa picada. A cada sala els focs cremen vigorosament. Anem coneixent els ginebrins amb el nostre francès precari. La curiositat és mútua. Per presentar-se a les dones cal donar-los tres petons, és la manera suïssa... En Gaby alça el seu porró -li agrada molt beure amb porró- i de tant en tant el passa als sorpresos suïssos que o s'aboquen el vi amb rialles. En aquesta sala hi ha un aperitiu més català que suís. Té un èxit absolut el pa amb tomàquet i els embotits. Els convidats pregunten sobre aquests menjars per a ells un pèl exòtics. La qualitat de tot és extraordinària. Els vins proliferen però ens sorprèn l'habilitat de les converses entre les catorze o quinze persones que hi som. Els suïssos -aquests amables suïssos que hem conegut- s'escolten, deixen acabar les paraules. Hi ha qui xerra més, però ningú no acapara la conversa. Potser és només una altra impressió dubtosa d'una certa pausa ritual que més al sud a vegades es perd enmig d'un soroll buit.
La Carme, que ha estudiat teatre a Ginebra, ens té preparada una sorpresa, avui fa la representació d'un monòleg per aquest públic privilegiat. Amb gran habilitat ens representa els records humorístics i dramàtics de la soledat i dels records d'una dona mentre fa feines de casa.
Després canviem de sala i anem al menjador, cada espai té el seu temps i la seva funció, i hi ha la precisió d'una escenografia acollidora.
La Carme i en Gaby han portat escarxofes de Catalunya, ens diuen que les d'aquí són massa grans i que els suïssos, fetes a la brasa, no les coneixen. Carn, carxofes, amanides, escamarlans...formatges suïssos.
Parlem molt amb una parella que han après el castellà a llatinoamèrica i que el parlen amb una simpàtica melodia mexicana. L'home va recórrer l'Amèrica llatina fent feines de mecànic i fa anys que ha tornat a Suïssa. A prop tenim una parella de suïssos-vietnamites que s'expressen amb gesticulacions orientals i fan riure molt els amics. En Fung, endevina l'origen dels millors vins, descobreix que un vi és de la Rioja per no sé quins aromes químics de la terra. En algun moment del sopar em sembla entendre que va estudiar geologia -potser per això, li dic, coneix tan bé els sòls de les vinyes- però també ens diu que tenen una galeria d'art. Després en Fung ens explica que tradueix còmics orientals als francès, canvia els noms dels personatges i els bateja amb els noms dels seus amics envoltats de renoms d'aquesta mena de mitologia moderna. Podrem trobar doncs, ens diu, algun dia, un còmic on l'heroi és Gaby el Magnífic o Carme la Pianista Intrèpida. Tots els amics de la taula surten a les seves traduccions. Potser nosaltres també serem futurs herois francòfons. El vi va indefinint les coses i la memòria del concret i tanmateix no esborra l'evocació de les sensacions de tan bons moments.
Cap al final del sopar, en Fung insisteix a fer-me assaborir el vi amb un ritual, mig d'enòleg, mig de guia espiritual budista. Em fa agafar la copa amb una difícil posició dels dits -tan difícil com la d'agafar els palets xinesos- i després fa que sacsegi i balancegi la copa i olori el vi. Però no s'acaba aquí, després cal olorar i xuclar-ne una mica. Un cop es té la mica de vi, cal fer una mena de xarrupeig i uns xiulets molts fins. És clar que, havent begut tant durant la nit, i venint tantes ganes de riure amb aquest home, la cosa es complica i els diversos intents fracassen. Els comensals, mentre, han marxat i hem quedat tots dos sols a la llarga taula. Ens adonem que hem d'anar a la primera sala, i finalment, abandonem aquest difícil diàleg iniciàtic. Les dues copes es buiden d'un glop llarg. Mestre i aprenent barroer arriben a l'estudi, amb abraçades i rialles.
Les converses continuen i en Gaby ens porta de tant en tant uns aromes d'herbes secs i contundents, uns smaks que elabora ell mateix. La pila de troncs d'avet, al costat de la llar, es va acabant i els convidats a poc a poc comencen a marxar. Com s
i fóssim amfitrions també s'acomiaden de nosaltres que ens quedem a la casa i anem cap a la nostra habitació sota aquestes grans estances de fusta que encara vibren.

Glaceres sota el Montblanc

Des d'Annemasse, es passen un seguit de pobles ramaders, a l'altra banda dels lloms que davallen lentament cap a la vall del riu Arve. Petits ramats d'ovelles gruixudes pasturen en camps tancats enmig de retalls de neu. Avui les escoles tornen a fer classe. Les veiem, a la carretera, com s'omplen lentament. Als vidres encara hi ha els guarniments de Nadal. Penso en les contradiccions del laïcisme radical francès que no ha permès senyals religiosos als escolars mentre omple els vidres de la il·lusió nadalenca, que, per altra banda, espero que surtosament sobrevisqui els iconoclastes.
Ens anem acostant als gegants, treuen el cap, primer; s'enlairen finalment de dret sobre els nostres caps, en contrast amb l'esplanada de les valls.
Més amunt, a més de 1000 metres, Chamonix s'estén per una altra vall plana i estreta, farcida de casetes i xalets de fusta i alguns desafortunats edificis turístics, enclotada sota els abismes del massís del Montblanc i d'una multitud d'agulles i cingleres aparentment inexpugnables. La densitat de les avetoses baixa fins al poble. La població es troba, doncs, en una obaga molt freda; a l'hivern els sol hi dura poc, les glaçades nocturnes en dies d'inversions tèrmiques -amb les glopades d'aire glacial que baixen per les torrenteres des dels cims- són terribles i humides. En aquest dia abonançat el cel té un blau absolut, el termòmetre del cotxe, a les 10 del matí, a les planes de l'Arve, ens marcava 6 graus, però un cop hem pujat un coll amb dos viaductes d'autopista molt pendents i hem caigut sobre Chamonix, el termòmetre ha marcat 7 graus sota zero i d'aquí gairebé no s'ha mogut en tot el dia. Les bosses d'aires gèlids queden estancades en aquesta clotada. El pam de neu d'ara és la base de tot un hivern.
Chamonix és un centre turístic de primer ordre. Hi va néixer bona part de l'excursionisme i l'alpinisme romàntics i, com un element emblemàtic, s'hi va fer un gran museu de l'alpinisme que diuen que és curiosíssim -nosaltres no hi vam poder anar. En una plaça hi ha l'escultura de tres històrics de l'excursionisme que assenyalen atabalats els pics del Montblanc.
Val la pena pujar a la glacera del Montblanc, s'hi puja amb un petit tren cremallera una mica vell -cosa que li dóna certa simpatia. Llegim que és l'únic que queda a França - al contrari del que han fet els suïssos- i ens recorda el cremallera de Núria d'abans de la seva modernització o els trenets amb què hem pujat les valls de l'Himàlaia indi... És llàstima que no es potenciï més aquest transport, que s'integra al paisatge i propicia la conversa entre viatgers.
En aquestes ascensions sempre hi hem trobat una expectativa ingènua i il·lusionada. Tothom busca els bancs a tocar del vidres. Passen la mà pels vidres entelats. Durant la marxa alguns es posen drets, canvien de lloc. Veiem passar algun esquiador pels tallafocs del bosc. També canviem nosaltres de lloc. Drets, la inclinació ens fa inestables i la remor del motoret i la lentitud ens relaxen. El trajecte és curt, després de contemplar la vista de tot el pla fondo i poblat, s'acaba el bosc i tombem cap a la vall glacial. El tren ens deixa en una petita estació. Des d'unes terrasses quedem en suspens damunt la glacera. Un circ de cims pedregosos, les agulles, les cingleres, el glaç que penja es precipiten sobre el viatger. Espetega la llum de la neu. No és estrany que per aquests verals Mary Shelley també hi fes córrer el seu monstre. Mirant amb els prismàtics les agulles, més pròximes, guanyen una inhòspita nuesa solitària. Un mapa de mirador indica els noms dels cims. Però des d'aquesta vall no és visible el Montblanc.
El fred d'aquí té un sequedat extrema i convé moure's. Ben a prop dels miradors hi ha unes grutes excavades que havien estat forats d'extracció de minerals. Dins, ara hi ha un petit museu d'una mineria d'alta muntanya que cercava ametistes i altres roques valuoses. Hi ha peces de colors vaporosos i enigmàtics i fotografies de cordades heroiques. Precursors o coetanis de l'alpinisme, segurament intercanviaven tècniques. Pujaven amb matxos fins les cingleres i després escalaven precàriament buscant el mineral.
Un telefèric vermell, nou de trinca ens baixa suau i silenciós fins la glacera. Un camí de neu, que adoba contínuament amb una pala un operari glaçat, ens porta fins la cova que s'ha excavat dins el gel.
La glacera té transparències de colors i textures insòlites. Un blau turquesa que es torna ivori brillant. Ombres blaves i morades sota la densitat pesada de la transparència fràgil. La sensació d'aquest glaç tan vell, tan antic, històric, i del seu imperceptible moviment, posseeix la sensació estranya d'un pas anòmal dels temps.
Des de dins s'obren finestres a un paisatge que sembla emergir dels grans blocs de glaç. Els passadissos, tallats amb una recta exactitud, són la immersió en els blaus que s'enfosqueixen. Més endins, la llum artificial mostra saletes amb divertides curiositats esculpides en glaç: s'hi ha fet un dormitori i una sala d'estar de mobles cristal·lins i d'altres fantasies.
La cova es tanca cada estiu, que és quan arriba la seva decadència estacional. La glacera s'humiteja, es fon una mica, es fa inestable i perillosa. És la seva vida de creixença hivernal i envelliment estiuenc. Avança cada any uns quants metres i el descens, per raó del pes, és més ràpid al mig que als costats. Per això, un plànol indica com la perforació s'ha mogut ens els darrers temps i com es desvia inevitablement cap a un marge, empesa per tones immesurables d'aquest fòssil blanc.
Fa fred i pugem al bar de l'estació. No és el bar acollidor d'un refugi d'alta muntanya: hi sobra l'ambientació de plàstic, la música de moda adolescent, el menjar ràpid, el servei desganat d'una adolescent que fa encreuats i no mira cap rostre. De dins estant ensopeguen dos contraris estètics, els del lloc meravellós i els del no-lloc. Ben bé com un dia en una llarga ascensió amb esquís al pic de l'Orri, a l'Alt Urgell, en què ens vam trobar una pista d'esquí alpí que hi arriba per l'altra vessant i on uns altaveus feien anar música màquina per aquells paratges.
Quan sortim s'esvaeix aquesta presència sota la immensitat del paisatge.
Arriba el tren. Puja ben ple. L'emoció impacient per la contemplació de la natura anunciada brilla en els ulls del passatgers. Malgrat el fred, veiem una noia amb texans, duu un gran barret que és el cap d'un ós de còmic infantil. Esperem cinc minuts. Quan el tren és a punt de marxar, la noia del gran barret i les seves amigues sembla que ja en tenen prou, de muntanyes, i tornen a agafar el tren. Davant nostre s'hi asseuen un passatgers italians amb gorres de llana que encara van assenyalant i resseguint detalls del paisatge, sinuosos perfils, ara descoberts. Tants caps tants barrets...

De nit, aparquem el cotxe al xalet. De baix estant veiem en Gaby que guaita amb les ulleres i la barba arrissada, a través dels vidres, perquè ha sentit el cotxe i ja ens preparen una altra acollida. La darrera nit i un darrer sopar tan deliciós com els altres. La conversa té l'atmosfera de la partença. Ha vingut la filla dels nostres amics, la Fiona, que ve d'un viatge on comença el gran nord, a Copenhaguen. Sentint-nos ben bé al mig d'un allargat espai entre Dinamarca i Catalunya podem adonar-nos que aquests dies ens sentim una mica d'aquí. Tal i com passa després de les estades enriquidores que creen lligams.

Tornant per terres occitanes, la llum del sud i el fred.

Quan obrim la finestra veig la Carme que marxa. No ens veu, neteja el gebre del seu i del nostre cotxe. Ens protegeix. Esmorzem tard amb en Gaby allargant la conversa. Encara baixem al taller i al rebost on tenen les confitures i les conserves de l'estiu. Parlem que seria bo que aquest hivern fos molt fred, que això seria bo per retornar l'equilibri dels cicles darrerament estroncats (2). Esperem retrobar-nos a l'estiu.

Tornar és la fi del viatge. A vegades és l'aproximació a la fi, postergant encara l'arribada i mantenint en guàrdia l'esperit del viatge. Així hem allargat les visions valuoses. Passar les vores d'altres llacs a peu de carretera sobre els quals volen estols d'ànecs que hivernen. Refer la ruta dels noguers que ara tenen la llum del dia. Confirmar certes vegetacions nocturnes, la forma imaginada de certs turons, la perllongada ribera de l'Isère -tumultuós i gris- i els vestigis de ponts antiquíssims que van travessar viatgers remots que potser també contemplaven alguns boscos, algunes esglésies, les carenes nevades que avui persisteixen.

Acabar la primera jornada de cotxe cansat arribant a aquesta mena de marca oculta cap a terres meridionals que és Occitània. A Valença -Valence en francès- ja han confluït l'Isère i el Roine i el gran riu és espès, ample, dens, impressionant. De nit, la seva fondària tèrbola esgarrifa i entrem a la ciutat que es presenta humida. Els aparadors de Nadal encara tenen la seva llum especial i la presentació dels objectes és molt treballada. També veiem alguns tortells de reis semblants als de la nostra pastisseria. Aquí, i en molts llocs de França, els despatxos o estudis no tenen cortines. El treball d'oficina es mostra nu al vianant. Podem veure oficinistes, arquitectes, dissenyadors, buròcrates treballant a la seva taula, darrera l'ordinador, atenent un client com un paisatge
més del carrer. Més o menys -o gens- interessant, però segurament transmetent una invitació a una rebuda transparent i sincera, o no.
La ciutat és molt plana. El seu casc antic és força regular, de tant en tant s'hi troben restes de columnes o temples romans enmig de palaus renaixentistes. La catedral romànica no fa l'efecte de l'antiguitat que realment té, potser, per la restauració, potser per la mena de pedra i el seu tall precís q
ue s'ha conservat. Dins trobem una altra exposició de pessebres. Aquí, com a Suïssa, com a altres llocs occitans, al contrari de la gràcies del nostre pessebrisme popular i del que hem vist a Itàlia, no hem sabut veure l'encant dels pessebres i diorames evocadors. Però a més, també hi hem trobat una mena de naixements en què dins petites vitrines o cofres transparents se'ns mostra una escultura d'un nen Jesús embolicat en una espècie de sudari, a vegades fins i tot lligat per cinyells, envoltat de flors de roba. Un efecte esgarrifós, més mortuori que de naixement, semblant al del barroc més negre.
Després de menjar els entrepans que ens hem fet, i taronges de Córsega -boníssimes-, ens estem en un bar amb música de jazz. S'hi pot veure bona cervesa. A la taula del costat un noi llegeix i l'altre escriu amb una cal·ligrafia nerviosa i precisa. El bar té els colors afrancesats dels bars parisencs de l'època de l'existencialisme. O ens ho sembla.

Reprenem la marxa a mitja nit. Hem de trobar un lloc segur per dormir al cotxe.
La carretera segons el mapa segueix el riu però el riu s'amaga en la negra nit. Després el veiem sota la llum de les grans factories, més endavant amb la llum de les xemeneies còniques de les centrals nuclears. Damunt aquestes moles massisses les fumeres s'estripen violentes amb un vent constant. Són espesses i angoixants. Passem molt avall fins que les perdem de vista. Travessem un poble on un cartell ens avisa de possibles bandes catastrophiques -el cartell costava de llegir-, de cop frenem fort davant un d'aquells bots que posen a l'asfalt i que ens sacseja. I efectivament es produeix una petita catàstrofe nocturna. Un gran flash ens il·lumina sobtadament. Una multa, però, que mai no ens ha arribat.


Aurenja, un teatre romà i un saló de billars americà.

Ens hem llevat amb una primera aurora imperceptible, amagats darrera una filera de pollancres d'una carretera secundària. Dormíem damunt els matalassos inflables que amb el pas de les hores han anat desinflant-se, com els somnis. Com el viatge. La gebrada havia embolcallat la totalitat del cotxe i el fred, la desinflamenta i el pas dels primers camions ens han desvetllat. Pixar i treure el glaç del parabrises amb la rascleta. Encara ben fosc anem tirant per la carretera buida fins la primera ciutat. I la primera localitat que es reviscola sota el glaç, és Orange, l'Aurenja occitana, sorprenentment petita sota un immens teatre romà molt ben conservat. Tan d'hora és tancat, però el contemplem de dalt estant havent grimpat un turonet ple d'alzines i boixos. Contemplem la població, les teulades són com les dels nostres pobles, teula àrab i alguns terrats i casetes dels colors de la terra. Dins trobem algunes mansions del Renaixement urbà arrenglerades i un ambient de petita ciutat immers en un pes arquitectònic d'enorme antiguitat, potser insuperada. És la impressió d'una presència romana inevitable, com en una petita Roma.
Esmorzem en un bar que és una gran sala de billars ambientat amb tota mena de reproduccions de les icones americanes, banderes ianquis, figures de la música i retrats del món dels EUA dels anys 50. Paradoxal primer esmorzar en el bar d'una plaça cèntrica d'una ciutat de "la France" meridional i llatino-romana.

El viatge encara es resisteix més a acabar i, baixant a Provença, ens desviem per veure el Pont de Garde, a Remolins. És un paisatge empordanès, provençal. El poble té colors els colors de la pedra que esclata de llum. L'evocació empordanesa se'm fa constant. Aquest poble el presideix una torre molt semblant a la Torre de les Hores de Pals i una església medieval. Les vinyes i les arbredes l'envolten. La plana s'acosta fins al riu Gardon, el riu de Gard, és clar. Allà s'enfonsa una mica en un pas més estret. Per arribar-hi els cotxes s'han de deixar en uns grans aparcaments a cada riba del riu, estratègicament situats lluny de la vista. D'aquesta manera l'excursió es fa a peu. Tenim el privilegi d'anar-hi sols en un dia laborable de gener i anar-nos-hi acostant descobrint els voltants boscosos. La seva aparició és sobtada. Aquest conegut aqüeducte romà té tres pisos, els dos primers tenen grans voltes, molt amples, que es sobreposen. El pis de dalt s'aguanta sobre arquets més reduïts. Ha resistit els aiguats mediterranis i un gran terratrèmol. Els romans el van crear com a aqüeducte però després va ser un pont de pas amb peatge i s'hi va construir un nou pont acoblat. A les columnes hi ha grafittis antics, fets amb lletres treballades. Alguns els firmen oficials de l'exèrcit francès. La reduïda dimensió del poble ens indica que el pas de l'aigua i dels viatgers tenia allunyades i imperials orientacions: anava cap a Nimes. Amb la soledat d'aquest migdia, la impressió màgica del lloc es reforça. L'aigua continua el seu pas sota les arcades, però des del segle Vè diu que no corre sobre les voltes. I en canvi ens queda el lloc intacte, separat del món i preservat.

Després anem baixant fins al Rosselló. El vent del primer dia és història. El Pirineu és primer una ombra blava en l'horitzó. Més tard el Canigó s'identifica, ens hi acostem. La tarda és breu, la foscor i el cansament són senyals clars que sí, que el viatge s'acaba.


Jordi Pagès Anson, hivern-primavera del 2005.