Arribant on hi havia una olla d'or

Arribant finalment on hi havia d'haver l'olla. Arribant-hi després de dues jornades d'esperançada travessa. Havent-se estat reposant de nit sota balmes on se sentia la torrentera d'aquella tempestuosa vall. Sentint-hi el tornaveu de la buida conca de pedra. Sentint-se un mateix en la foscor absoluta de la nit dins l'engorjat. Havent-se llevat d'hora quan la primera llum del dia es confon amb la llum de la nit. Havent seguit a les tardes les serres que congrien les tronades. Arribant-s'hi, muntanya amunt, i veient passar la tempesta, esfereït i sense protecció possible, al fil de la carena, on els llamps espeteguen. Córrer atabalat, entrebancant-se, esqueixant-se la roba als esbarzers i a les argelagues, quedant mig nu. Però aconseguir encara veure la desfeta d'una primera glopada de núvols i descobrir el retall on ha d'aparèixer el sol que haurà de travessar les capes amarades de vapors. Donant-se així totes les condicions buscades i trobar-se que sí, que efectivament es forma un arc de Sant Martí, potser una mica incomplet, potser una mica imprecís, i veure clarament com al final de l'arc, que cau damunt un camí pedregós, es descobreix una cavalleria que s'acosta. I anar-s'hi atansant per veure si aquell home té l'olla d'or. Parlar des del cos gairebé ajagut, nafrat i esgarrinxat i veure el cavaller que s'aclapara davant les paraules invocadores i encomana la tristor al seu cavall blanc. És aleshores que Sant Martí s'arrenca la capa amb l'espasa i la llança a les espatlles nues del caminant. I aquest caminant se'n va defraudat, pels camins de la desil·lusió, sense haver sabut guaitar la meravella, capficat en la seva obscura obstinació.