retalls d'un viatge al Rif

Un relat de: Jordi Pagès Anson

A l'Abdelhak i la Hanan, la Saliha i l'Andalousi.

Impressions del Rif, d'aquell Rif d'abans del cataclisme d'aquest hivern, de la darrera sacsejada de les adversitats històriques i naturals. Evocant ara, sobretot, l'enfonsament de les il.lusions i de la vida a Tamassint. Les il.lusions dels que ja no hi són i dels que resten encara per veure "el bo que és tot i la vida i la mort" com deia el poeta Papasseit. Recordant la casa de l'Abdelhak i el rituals meravellosos del casament en la senzillesa rural. Desitjant que la roda de les vides s'il.lumini.

Retalls d'un viatge al Rif
Estiu del 2003



Al Hoceima, arribant per mar.

Quan ens hi acostem, una matinada de finals de juliol, la boira es presenta tossuda en una mar en calma fins que el sol la va esvaint i l'horitzó descobreix traces de la costa. Des del vaixell, la lenta aproximació, l'emoció sobtada dels viatgers cansats que es desvetllen, la descoberta pausada, ens amara d'il·lusions llunyanes; el miratge de la costa i la brillantor dels retalls assolellats de paisatge es van obrint com una cortina majestuosa. Les bromes s'arrapen pels penyals i el muntanyam brillant. Els nostres amics rifenys descobreixen admirats la desconeguda panoràmica que ara ens ofereix, des del mar, la novíssima línia del ferry procedent d'Almeria. Lentament descobrim la badia, i, sens dubte, no podrem eludir la presència fantasmagòrica i surrealista de tres illots que naveguen, com cuirassats, ben aprop, al mig de la badia, amb bandera colonial espanyola.
Ara, la ciutat i el port emergeixen i es fan propers i més i més detallats. La població, enfilada als estimballs, sembla un petit caos d'edificis blancs que si el podem veure des d'alta mar, si ens hi apropem, com nosaltres, amb el vaixell, a l'alba o a la posta de sol, ens pot recordar una mica la llum i les formes dels quadres cubistes del Picasso d'Horta de Sant Joan. El panorama, llavors, i l'acostament lent i solemne del vaixell, la salabror i el rovell de la coberta repintada, l'aire marítim, tot plegat, ens és propici i l'atractiu de la llunyania i la memòria que tinguem d'ideals i perdudes costes mediterrànies sembla retrobar un consol que les bromes poden fer encara més malenconiós.

Pedres sense memòria

Els amics ens porten de seguida a les terrasses del carrer principal i estar-s'hi, esmorzant un suc de taronja, un te a la menta i les pastes cruixents sense cap pressa, és una rebuda que ens predisposa a descobrir la ciutat.
A al Hoceima les pedres urbanes no ens mostraran traces d'una història antiga; els penya-segats i els turons pelats i pedregosos que l'encerclen ens poden semblar una inhòspita muralla sense vida. I tanmateix trobem altres indicis a la gent, a l'atmosfera d'aquesta població nascuda al voltant del port natural i de la plaça forta dels temps colonials. Perquè la seva història recent és intensa i ha creat el rerafons que ha condicionat la ciutat d'avui: una població formada per la confluència de clans rifenys, la presència colonial espanyola, la resistència heroica -potser també ferotge i despietada- al colonialisme, el naixement del Marroc independent que va marginar tot el Rif, l'onada migratòria de les darreres dècades i la penetració del capitalisme salvatge amb les paradoxes d'opulència i misèria que comporta.
I és a l'escenari estiuenc d'aquesta ciutat on hem trobat senyals de tot plegat.
Així, als carrers, sota el predomini de la indumentària occidental masculina, de tocs magrebins, i del que podríem anomenar la moda islàmica urbana del món àrab -especialment femenina- ens sorgiran personatges amb vestuari tradicional rifeny, dones grans amb barrets de palla que corren pels mercats, joves pagesos que han baixat a la ciutat, grups de xerraires amb xilaves i turbants, dones amb el tatuatge ritual amazic a la cara. Fàcilment podrem també reconèixer individus de l'islamisme radicalitzat, els anomenats "barbuts", amb les túniques clares i el capell blanc de la puresa importada d'Aràbia.
També ens sorprendrà, si algú del país ens ho fa notar, l'estranya complexitat lingüística que fa que tot i que bona part de la població parli amazic (berber), d' altres parlin el darija (l'àrab popular amb influència berberesca), mentre els televisors dels bars parlen el llunyà àrab de la cadena Aljazeera i les institucions i les mesquites s'expressen sovint en l'àrab clàssic; són també molts el qui coneixen el castellà o el francès apresos a l'escola o a l'època colonial ; al Rif els usos i els nivells de la llengua s'estratifiquen, es barregen, ens semblen caòtics com l'orografia del país.
Al Hoceima creix, es va escampant sobre les conques graonades dalt de tot dels penya-segats i els estimballs de la badia. Els edificis s'arranen, es precipiten, desafien el mar. I tanmateix, l'alçada de la ciutat sobre la costa i les pròpies edificacions de pisos de tres o quatre plantes, atapeïts, ens fa voltar per un paisatge urbà que sembla prescindir del mar, que l'oculta per sorgir sobtadament al final de cada ratlla dels atzucacs que ens precipiten als barrancs. La ciutat s'acaba embarrancada sobre la badia o fuig per les carreteres del rerapaís, que s'enlairen per sortir d'aquest enclavament peninsular. Només una sortida ens portarà directament al mar, baixant pel dret fins als molls de pescadors, el port militar i el nou port de passatgers que acull el gran vaixell amb què hem vingut. Mes enllà, al fons dels precipicis, sota el centre de la ciutat, hi ha la cala sorrenca i una colònia de petits apartaments turístics -força harmoniosos- que davallen graó a graó fins la sorra.
Deixant a part un convent i una escola de monges, algunes casernes i palaus colonials convertits en seus de les institucions, el curt passat va sent enderrocat i, així, aquella arquitectura colonial popular de regust andalús importada de la perifèria rural de la metròpoli, formada de cases baixes, senzilles, d'una blancor brillant i polida, desapareix sota la nova ciutat on la lletjor es compensa amb certa harmonia de color i de formes, pels petits detalls geomètrics d'aire oriental a les façanes, per un color esmorteït i cansat, per la llum filtrada pels vapors de la badia, per les bromes que pugen del mar i s'enfilen. Sembla com si el govern independent hagués volgut foragitar rastres de l'època colonial i, tanmateix, el que predomina avui és la construcció barroera i accelerada derivada de l'especulació immobiliària tan coneguda a casa nostra.

Als peus de la ciutat

Implacable, damunt aquestes bromes i la calitja humida de la costa, hi ha la calor ardent i la llum espetegant d'Àfrica que ara no ha pogut penetrar la línia estreta del litoral. Es pon el sol i els edificis formen un mosaic adoptant alhora els tons ocres i els sienes, les brillantors envermellides, aquell mateix color esgrogueït o argilós dels rovells i de les xarxes del port. Convé llavors baixar cap als molls de pescadors on la marinada fon la xafogor i encara hi haurà prou llum per passar la cabina de control policial, on veurem un agent que, si no està d'esquena, amb la mirada desganada o amb una mena de gest cansat us deixarà passar, i anirem de dret a l'ambient mariner: les fumarades de les barbacoes de sardines a la brasa, el desgavell de ferralles, xarxes, estris i tota la flota de barcasses -els grans sardiners i la flota d'arrossegament- i sobretot les barques de pesca artesanal; l'anar i venir de pescadors i de gent del moll amb els grans barrets de palla rifenys; tot plegat, ens donarà potser el fons d' Al Hoceima, i el sentit més arrelat dels signes que la identifiquen. Hi trobarem els calafats picant i engreixant esquelets de noves barcasses, restauradors de velles barques accidentades i assaonadors de sardines dins els hangars que han sobreviscut la decadència de la indústria conservera local.
Si teniu sort i us acompanya un amic que coneix l'amo d'algun dels restaurants portuaris, podreu fer que us cuinin el peix i el marisc que haureu comprat a peu de barca, a les paradetes dels pescadors; i segurament a mitja nit, amb cervesa de Fes dels restaurants autoritzats, podreu sentir la música rifenya d'uns artistes ambulants; el violinista farà anar el violí vertical sobre la cuixa com qui toca un violoncel o un rabel -el rabab musulmà- i llavors descobrirem que ben a prop de tants signes occidentals que haurem vist a la ciutat també podem trobar i sentir la fonda cultura rifenya que viu i sobreviu en tantes presències.

Els vespres d'estiu

Mentrestant, a dalt la ciutat, cap al vespre, el brogit del carrer estiuenc creix, ha marxat la calor, és el temps de les corrues de cotxes guarnits dels casaments fent sonar clàxons, la música de les paradetes i botigues de discos i el carrousel de joves emigrants que derrapen i acceleren amb cotxes de luxe llogats a Europa esclatants de músiques estridents, que aparquen amb les portes obertes mostrant lluminàries interiors i músiques i, si pot ser, alguna mossa vestida a l'europea. Gaudeixen així, d'unes setmanes de glòria als ulls de les noies i els companys dissortats que no han pogut saltar al paradís continental.
A la gran plaça central tot és a punt per les actuacions musicals de cada vespre, la gent s'hi congrega i el temps passa amb la cridadissa de les dones i els nens que s'asseuen en els marges, els homenots que xerren, drets, els joves i adolescents que corren d'un banda a l'altra, en colles divertides. Passen venedors ambulants de tabac i de llaminadures, de petits aparells electrònics i de ninots de goma elàstics, però l'actuació es retarda d'una manera interminable per a la nostra paciència del nord. Finalment, quan els músics i els ballarins s'han cansat de passar un cop rera l'altre per l'escenari, algú els presenta i comencen les actuacions: aleshores, fins i tot davant els joves amb aparença més occidental sonaran músiques del Magreb, podrà ser el rai més actual o la cançó tradicional més pura, amb instruments elèctrics o acústics, però els gustos generals de la po
blació sembla que no es poden despendre de referents locals.
El públic es troba molt allunyat dels músics, pot arribar fins a unes tanques situades a una cinquantena de metres de l'empostissat. L'amic ens diu que és per evitar problemes, perquè quan l'orquestra és d'alguna tendència rival o no agrada a algun grup de joves, aquests intenten pujar o hi tiren pedres. Durant les actuacions, si el jovent balla, el públic més jove i les famílies tafaneres poden donar l'esquena als músics, llavors es formen cercles que fan palmes entorn a un o dos nois que representa que mouen els malucs amb una gràcia extraordinària.

El rerapaís rifeny

Avui hem marxat amb el nostre amic rifeny, l'Andalousi, amb el cotxe d'esquena al mar i a la ciutat. De seguida, els ravals es van dispersant i als marges de la carretera trobem la pagesia, amunt i avall, els primers rucs, les primeres cases tradicionals a tocar dels edificis suburbials, els vestits pagesos i els barrets de palla -que les dones porten sobre un mocador fosc que els tapa la boca ben bé com el que encara duen algunes darreres àvies pageses de les illes Balears.
En aquestes carreteres secundàries, quan ens trobem un altre cotxe de cara, cal circular posant les rodes de la dreta a la cuneta imprecisa i bonyeguda o desafiar els altres vehicles perquè siguin ells els que, vençuts, se n'hi vagin. També tenim l'opció de passar tots dos sense abandonar la calçada, ben arranats, d'una forma temerària. Però pels qui hagin estat al subcontinent indi, aquesta circulació els serà pacífica i cordial.
El rerapaís és terra de pagesos de secà, els clans dels bocoies poblen aquests turons pelats i les planes que s'estimben a la costa rocosa amb violència sobre un mar que ens farà vertigen; les oliveres i ametllers conviuen amb els cereals, però la migradesa de les pluges i la calor eixuta exigeix feines pacients i obstinades; els poblats a vegades formen nuclis més o menys dispersos, a vegades s'escampen en la totalitat del paisatge. Entorn als veïnats més compactes apareixen petits minarets blancs de línies verdes. Les cases tradicionals rifenyes presideixen el poblament; la pedra i la tova es combinen segons les possibilitats de la família; solen tenir una sola planta que va formant bases rectangulars que s'afegeixen les unes a les altres segons la necessitat d'espais que va sorgint; la blancor o el color de la terra als amples murs, amb la aquella rodonor rústica dels angles suaus, giravolta a l'entorn dels patis interiors. Als terrats s'asseca la fruita, oneja alguna bandera blanca de la núvia o vermella del promès, al costat d'alguna antena parabòlica. Als patis de fora hi sol haver un forn de coure pa, amb la petita cúpula de fang que obre la boca. Les figueres de moro arrenglerades amb precisió formen perfectes filferrades vives de fruita punxeguda, protegint les eres i els hortets familiars. De tant en tant trobem alguna casa sota grans i mil·lenaris ullastres que ens parlen de l'antiquíssim i continuat poblament remot, pre-romà, dels amazics. Moltes façanes tenen signes rifenys i clànics esgrafiats amb traços de pinzells més o menys barroers. Als camps hi ha ple de pallers, molt compactes i arrodonits, coberts amb xarxes de pesca velles que ara treballen de sol a sol terra endins reciclades per la saviesa agrària.
L'amic ens diu els noms dels llocs, i el seu significat. És la importància i la gràcia que té per als amazics el coneixement d'una llengua pre-romana que els dóna senyals de bona part de la toponímia i dels referents que els envolten. Així com nosaltres hem de recórrer sovint al llatí o d'altres llengües, o identificar les deformacions del català antic, si volem trobar l'origen de molts topònims, els rifenys poden interpretar bona part dels seus indrets. Són com els bascos de l'Àfrica del nord...

Els morabits.

Als voltants dels nuclis habitats sovintegen els santuaris on s'enterraven savis venerats, caps de tribu, patriarques amb atributs divins o homes religiosos sufís: els llegendaris morabits. Preservats de l'agricultura i del foc pels marges de pedra seca, els jardins que envolten els morabits són ara autèntics testimonis de la vegetació autòctona i primigènia. Són espais sagrats de la memòria. Laboratoris de llibertat de la naturalesa. Ens sorprendrà l'espetec de la llum sobre una vegetació d'aromes resinosos, l'atmosfera vibrant d'aquestes taques de verds blavosos de les sagreres enmig l'aridesa profana de les terres dels pagesos, pagans entorn del sagrat. Els llentiscles hi són sorprenents, la nostra "mata" per antonomàsia es dressa aquí com un gran arbre, a vegades amb troncs recargolats, antics, amarats de santedat. S'hi troben esplèndids els garrofers, les figueres, els ullastres, fins i tot alguns pins i grans ginebres i sabines. Creixen damunt una humil estesa de pedres que -com esteles rústiques i anòmimes- indiquen tombes dels veïns que es van esborrant i que han adobat aquests camps a través dels segles. En alguns racons també hi trobarem sepultures blanques més recents, fetes d'obra, encavalcades, que semblen buscar el consol de la companyia. De dia sentim el cant hipnòtic de les cigales que s'apaga i s'encén segons la proximitat dels nostres passos. Vetllen amb obstinació l'espai del silenci.
L'edificació dels mausoleus és feta amb pedra picada i amb tàpia, sovint emblanquinada amb una calç resplendent; a vegades són simples edificis quadrats coronats per pilastres o merlets a cada angle dels terrats plans, o formant petites cúpules blanques inconfusibles que embolcallen l'aura dels sants. Al seu fresc interior hi ha la tomba o les tombes del personatge i dels seus familiars o dels descendents i deixebles més destacats. L'atmosfera de recolliment, la simplicitat austera dels espais i les tombes, tot i l'estat ruïnós d'algunes edificacions, crea un espai de serenitat i pau, de simplicitat i despreniment. Les pedres ens acullen amb una hospitalitat que ens encomana un esperit de pelegrins sorgits de temps remots. Però la guarda i la vida pelegrina que freqüentava aquests santuaris ha perdut la vitalitat que podem veure a l'Índia o al Pakistan, ens comenten que hi ha pocs guardes i que són poc freqüentats. Segurament són un culte poc ortodox i massa popular per al corrent fonamentalista, la santedat i la seva veneració tenen un cert regust animista i idolàtric preislàmic o herètic. Curiosament la presa de consciència del territori i dels espais naturals rifenys ha trobat nous defensors d'aquests indrets. Nous aliats aparentment paradoxals tornen a recuperar el seu caràcter sagrat. Els actuals corrents de recerca cultural identitària i les titàniques obstinacions d'una minoria d'ecologistes està iniciant la preservació d'aquests entorns on s'afegeixen noves dimensions del sagrat de base científica i territorial. Es realitzen inventaris dels santuaris del Rif, es comencen estudis de la biodiversitat continguda dins aquests marges que envolten el petit paradís ecològic.
Els marges de pedra encerclen els morabits, els espais són grans, a vegades formen veritables muralles i marjades que després es confonen amb els marges dels camps d'oliveres i ametllers del món profà que els encercla.
Tot és proper a les nostres casetes de vinya, als nostres marges de pedra seca de les terres de secà catalanes, als petits santuaris rurals i a les nostres romeries.

Trobada amb l'avi del barret de palla.

En aquestes terres, hi ha moments que oblidem que el mar és ben a prop, que un estimball abrupte ens pot col.locar de sobte damunt un mar abismal que no haurem vist. Caminem una llarga travessa sota el sol estiuenc, lluny de la marinada i les bromes de la costa, passem per camins de carro, per petits corriols pedregosos, al fons de conques que s'enfilen cap a la costa i aboquen les aigües terra endins. Hi ha torrenteres seques, canyars i marges de camins amb espígols florits, d'una olor espessa i esclatant, que sobreviuen aprofitant qualsevol regueró d'humitats invisibles. L'espígol, al Rif, té un nom dolç i evocador: azir. I amb aquest nom els nostres companys de lluita van batejar la seva entitat ecologista: Azir, per sobreviure també a les hostilitats.
A prop d'alguna casa, sota petits pendents aixaragallats podrem trobar vells aljubs pacients, o noves cisternes, que guarden les aigües de les pluges. Els masos s'alcen als contraforts de les valls, i des de baix dels camins podem sentir el percudir fosc, llunyà, de bendirs i tambors i els cants nupcials de l'agost en la intimitat d'algunes cases.
L'ascens es fa constant, L'Andalousi ens assenyala un turó amb una petita torre emmurallada, una guaita militar que pretén vigilar la costa i que ens obliga a desviar-nos del camí per esquivar possibles controls. La pujada es fa estreta i deserta, i fins l'últim pas no arribem al límit dels penya-segats. Tot d'un plegat trobem el mar, que és en un fons de dos-cents o tres-cents metres, un fons tallat que forma una extensa costa accidentada i inhòspita. L'horitzó és baix, emboirat, i alguns sardiners fan les seves rutes. De dalt estant hi ha una llarga escalinata i una platja de palets amb una barqueta, que ens sembla una miniatura. Els pagesos solitaris a vegades hi baixen amb un ruc i hi pesquen en una soledat antiquíssima.
Aquesta costa, venint d'uns camps sense panorames marítims, se'ns fa estranya; descobrint així l'existència del mar, la proximitat de la península ens sembla impossible. Imaginar els desplaçaments de l'antiga pirateria, els desembarcaments colonials, el tràfic de kif, fins i tot la fugida de pateres, se'ns fa encara més penós i abrupte. L'Europa d'avui, des de dalt de les penyes, en aquest baluard natural, havent estat a prop d'aquesta pagesia lenta i obstinada,esdevé remotíssima. El Rif ens sembla, aleshores, inexpugnable.

Després tornem enrera, són massa esglaons per baixar i la caminada és forta, i anem refent els camins. L'acompanyant ens assenyala els ocells marítims, marxa sovint cap a algun turonet
per observar-los amb els prismàtics. Ens diu noms amazics i castellans que després no recordem. N'hi ha uns de molt xics que fan niu en escletxes de les roques. Aquests ocells minúsculs es mouen sense parar i són pinzellades efímeres en aquests indrets inhòspits, potser per això expressen l'instant que ens passa i els oblidem.

De mica en mica tornem a poblat, riera avall. Retornen percussions hipnòtiques. I és aquí on ens avança una comitiva de noies que van a un casament, mudades, amb barrets i mocadors. Són pageses joves i nenes que arrosseguen algun ruc amb les alforges plenes de menjars festius i regals embolicats. Hi ha una arqueta de núvia que equilibren amb les mans. Darrera seu, allunyat, ve l'avi del barret de palla, amb pas ferm de patriarca, vestit de blanc. Se'ns adreça amb la solemnitat de l'enyorança d'un temps perdut:
-¿Són españoles, verdad?
Li confirmem - encara que no ho som, exactament, però no ve al cas.
-¿Por qué nos abandonaron? Nos habíamos acostumbrado a ustedes. Yo no tengo carné marroquí, aún tengo el de España. Oh! - Alça les mans amb una amabilitat nostàlgica que implora la memòria de velles injustícies seculars.
Ens parla de les tropes espanyoles, de la construcció d'escoles, de tot un món on una minoria de pagesos rifenys va poder treure alguns profits del colonialisme, profits d'una època de joventut que amb la independència i l'actual depressió de la regió es deuen trobar a faltar.
Però les noies ja no es veuen i ell se'n va una mica atrafegat, tossut, per guanyar-los el pas i arribar a la casa amb la distància justa.

La tarda s'acaba i a prop dels pous, de les sínies, en aquesta hora reposada, les noies i els nois conversen mentre esperen la lenta càrrega de les garrafes. Nosaltres llavors marxem amb tantes impressions, tantes imatges fulgurants de tota una jornada sota el sol... i sentim allunyar-se el dringar del petit rajolí que es va ensordint com les seves paraules pausades.


Casament a Tamassint.

Els darrers dies, l'Abdelhak, rifeny de Mataró, ens convida al casament del seu germà. D'Al Hoceima a Tamassint, la carretera volta Playa Quemada, la platja que va ser escenari de terribles batalles colonials amb l'Abdelkrim, i la badia amb el penyal i les casetes d'estiueig del Club Mediteranée amagades a la vegetació. Després apareix Im-Zouren, una petita ciutat desgavellada, amb pisos mal acabats i carrers intransitables on es barreja l'atabalament del tràfic i un desmanegat mercat permanent.
La carretera emprèn un ascens continuat per terraplens pedregosos, fent un petit coll travessat per torrenteres seques on la vegetació resisteix l'assecada. Travessem el petit nucli de Tamassint, format per una barreja de pisos nous i cases tradicionals, dins un clot accidentat, i de seguida pugem fins una plana erma que s'inclina amb suavitat fins les tarteres del torrent i les muntanyes pelades, esquitxades de casetes blanques que s'escampen fins al fil de les carenes.
Al mig de la plana, hi ha la casa de pagès, d'una sola planta, té una façana llarga i sense finestres, emblanquinada, senzilla però extensa. Coronada per les banderes nupcials i acompanyada per una gran haima muntada per a l'ocasió, la casa és protegida per una autèntica muralla rectilínia de figueres de moro més alta i allargassada que en cap de les cases que hem vist. L'escenari de conjunt desprèn un cert aire de campament. Ens diuen que aquestes figueres les anomenen arromani -en referència als romans, els europeus- segurament per l'exotisme que deuria suposar la introducció d'aquesta planta mexicana damunt la cultura amaziga. De la mateixa manera curiosa amb què nosaltres pel mateix exotisme les vam vincular als sarraïns, com és el cas del blat de moro, el clavell de moro i d'altres conreus importats.
En un racó d'aquesta infranquejable muralla vegetal, sota un arbre, hi ha quatre lloses de pedra que fan ombra a una gerra de fang sempre plena d'aigua fresca i acompanyada d'un got. És un senyal pràctic d'hospitalitat per als possibles caminants del petit corriol que travessa les llargues distàncies dels camps assolellats. Allà hi podran fer passar la set i menjar algunes dolces figues de moro.

L'arribada continuada de convidats és rebuda per aquell conegut cant d'alegria, el crit agudíssim de les dones que podem sentir des de Palestina a l'Atlàntic i que s'obté amb uns estranys espetecs de la llengua. Les nenes ens reben atabalades, la majoria són nascudes a Europa, filles d'emigrants i, sorprenentment, moltes parlen català, de manera que ens faran de traductores i això els omple encara més d'il.lusió. Aquest esverament fa que ens portin de dret al pati interior i a la sala on reposa el nuvi, amb la xilaba blanca i el fes, i els padrins acompanyats de totes les dones mudades, oblidant que és un àmbit femení on només hi poden entrar els homes més propers a la família. Veig la sala i la gent, per tant, d'esquitllentes, molt guarnida de garlandes i llaços festius i me'n vaig als patis de l'eixida on em criden per veure el sacrifici del xai que menjarem per dinar. Els homes passen la tarda amunt i avall carregant menjar i begudes i plats. De tant en tant s'enduen una gallina d'un tancat fet amb canyes dretes, clavades al terra. A mitja tarda ajudem a guarnir la cambra nupcial amb tota mena de penjolls i guarniments brillants. Veiem arribar vells venerables, amb turbants, amb barret, sorgits dels camins i les cases del veïnat. Els amfitrions els adrecen a una sala estreta i allargada, que els sembla reservada; s'asseuen en un seguit de bancs agafats als murs que giravolten unes tauletes baixes. Ens hi serveixen dolços i te amb una gran tetera, després que un avi cerimoniós de barba blanca amb un aiguamans de coure aboqui l'aigua a les mans de cada convidat per rentar-nos-les a sobre de la palangana.. Hi ha una tertúlia lenta, pausada, senzilla, amb silencis mancats d'inquietud. El vespre i la nit passen sota la presència invisible dels cants i dels tambors i les danses de les dones davant el nuvi que es perllonguen fins la matinada. L'endemà, continua la música constant de les dones interrompuda pels crits de rebuda al centenar de convidats que van arribant. Els homes ens reunim sota l'ombra de la haima. És un llarg i deliciós menjar de carns amb dàtils i olives, de fruites i de dolços, que s'allarga tota la tarda. Però la música i la festa més eufòrica és a l'altra banda de la casa i els homes xerren o queden endormiscats fins que arriba el vespre i s'organitza una llarga caravana de cotxes guarnits que va a buscar la núvia a la ciutat. Començarà així la celebració culminant que ja no podrem veure perquè al port ens espera el vaixell.
Al moll i, després, al vaixell, els emigrants omplen el passatge. S'han preparat per dormir una llarga nit en una estesa de mantes, matalassos i coixins que ho omple tot. L'endemà miraran la costa andalusa, tan resseca i pedregosa com la seva, encara amb fondes arrels amazigues i àrabs que es dissolen. I d'allà sortiran les caravanes de cotxes i furgonetes carregades de records i d'il·lusions i neguits que, un estiu més, s'aniran escampant cap al nord.

Jordi Pagès, Canyamars, tardor i hivern del 2003-2004


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer