Vaig ser un monstre i... o continuo sent per dins?

Un dia a l'estiu, juntament amb els meus dos amics, vam descobrir un riu de color groc. Des d'aquell dia no vam canviar de recorregut. Sempre anàvem amb bicicleta pel carrer on s'hi veien els pares de la gent tot atrafegats amb un maleta que casi no es tancava perquè anava molt plena de papers o, fins i tot, es podia observar com les mares, des de la terrassa, espolsaven els coixins, i, també el vell fuster que arreglava la cadira dins del garatge amb la porta oberta perquè tothom pogués admirar les seves habilitats. A vegades, també anàvem per els boscos que hi havien pels voltants de la ciutat, on allà, sempre s'hi veien a nens jugant a pilota, a nenes que se'ls hi escapaven els barrets, a mares recollint els ninots dels seus fills que se'ls hi havien caigut del cotxet,...
Aquell dia, vam voler canviar de recorregut per perseguir una espècia de llum amb colors de foc, de sobte, va desaparèixer quan vam entrar a un lloc ple de flors variades, de tots colors. Tot era molt bonic, s'assemblava a un d'aquells paisatges que pinten a les teles, potser els pintors d'aquella idea d'un paisatge fantàstic, la havien tret d'allà mateix. Qui sap?
Mai plovia per allà, per tant, cap nen no es quedava mai a casa a mirar la televisió, anaven a jugar a un partit de futbol o de bàsquet o fins i tot anaven a ajudar als seus pares a les botigues, per exemple, en Pau anava cada dia que acabava dels deures d'estiu amb els seus pares a donar menjar als peixos, als gossos, etc. Com que els seus pares portaven una botiga d'animals, ha vegades creava conflictes amb els pares de l'Adri que tenien una peixateria, i ells, el que feien era vendre'ls morts perquè la gent se'ls pogués menjar, en canvi, allà on hi havia el conflicte, era que els pares d'en Pau els venien vius perquè la gent se'ls estimes.
En Pau i l'Adri eren els nens amb els que sortia amb bicicleta quan la meva àvia tancava la porta de la pastisseria on casi cada tarda hi anava a despatxar els clients, i m'emportava alguna cosa per que tots tres, quan ens paréssim una estona del nostre trajecte amb bicicleta poguéssim berenar. L'àvia de cabells blancs era molt bona i generosa, m'ensenyava a fer pastissos i magdalenes, de fet m'ensenyava a fer de tot, tenia molta paciència. Un dia em va parlar d'una cosa que em va agradar i a l'hora no; em va dir que quan ella es moris volia que jo portés el seu negoci, que em deixaria la pastisseria. Li vaig preguntar molt estranyada que perquè no li deixava la pastisseria a la meva mare. Hi em va respondre exactament això:
- Ella té massa feina a ser advocada, casi no sap ni cuinar, per això encara estic viva, per ensenyar-te tècniques perquè no set cremin els pastissos!

Un d'aquells dies en que sempre anàvem a la vora d'aquell riu tan groc i ens hi quedàvem a berenar una de les delícies de la meva àvia vam sentir una cançó, veritablement no sabia en quin idioma perquè era una combinació de lletra xinesa i espanyola. Era molt dolça, ens costava de creure que l'Adri cantés d'aquella manera. En un principi aviem pensat que era ell perquè no estava amb nosaltres però, quan vam sentir aquell crit, ens vam espantar i vam deixar totes les coses allà mateix. Quan el vam trobar estava cridant d'alegria perquè havia vist que estava plovent a la ciutat. Ens costava de creure, en la nostra ciutat mai plovia. Estava passant una cosa molt estranya, a la ciutat hi plovia però no queia ni una sola gota al bosc on nosaltres estàvem. Vam anar a recollir el berenar i ha agafar les bicicletes per anar cap a la ciutat, però no va fer falta, algú o alguna cosa s'ho avia menjat, no quedava res, ni les bicicletes. Vam començar a seguir un rastre de ferros, suposàvem que eren de les bicis. Quina cosa es podia menjar unes bicicletes? Per solucionar el problema vam anar caminant fins que ens vam trobar amb un pou on allà s'acabaven els rastres. Aplicant la teoria dels homes, "las dames primer", jo era la que s'hi havia de tirar la primera. La veritat no m'ho vaig pensar gaire, per tant, després de mirar-nos tots tres els uns als altres i després de decidir que ens hi havíem de tirar, vaig fer un salt en direcció al fons del pou.
Em pensava que seria un lloc fosc, però era tot el contrari. Tots tres ens entreteníem amb uns llibres que hi havien per allà en una estanteria: en Pau mirava unes histories de por, l'Adri mirava uns còmics i jo llegia receptes de cuina. Vam sentir un soroll i de sobte al darrere nostre ens apareixé un bruixot que digué unes coses molt estranyes i després ens adormirem.
Quan ens vam haver despertat tots, varen passar unes coses estranyes:
- En Pau havia vist que l'Adri s'havia convertit en un dibuix dels còmics que llegia, i que jo m'havia convertit en una gata.
- L'Adri va veure el mateix que havia vist en Pau de mi, a més a més, havia observat que en Pau s'havia convertit en una espècie de "Franquinstein".
- I jo, havia vist també les mateixes coses però no m'havia vist a mi mateixa.
Després vam arribar al riu groc i ens vam tornar a topar amb el bruixot, ens li vam tirar a sobre i vam xerrar una estona amb ell.
Va dir que mai plovia en aquella ciutat perquè ell o tenia temps de fer ploure, que cada ciutat té un bruixot i cada bruixot fa que plogui o fa que nevi en la seva ciutat. Vam explicar-li el problema dels pagesos per culpa seva, i li vam preguntar perquè no feia ploure i exactament ens digué:
- Amb tants de llibres interessants no em dona mai temps de fer ploure, i ara marxeu.

No podíem tornar a casa amb aquell aspecte. Vam dir-li que mantindríem amb secret la seva existència si ens tornava amb la nostra forma original i ell respongué:
- No tinc perquè ocultar la meva existència s'hi sóc un bruixot.
Ens vam donar compte que si ens quedàvem d'aquella manera i mai hi plovia en la ciutat, hauríem de fer alguna cosa. Vam fer una mica de foc i vam tirar les entorxes que vam preparar a dins del pou. Vam pensar que si cremàvem els llibres, deixaria de llegir i faria que plogués. El que els hi vaig dir jo després de calar foc al pou va ser:
- S'hi cremem el recinte, també cremarem al bruixot, hi s'hi cremem al bruixot, no podrà fer que plogui.
De cop i volta ja no érem uns monstres i va començar a parar de ploure.

...Ara, la ciutat ja era una altre com les altres. Potser el bruixot necessitava fer ploure des de dalt. I aquell riu groc devia ser el de la pluja, no sé, van quedar tants misteris...
El que importa es que em va convertir en un monstre i em vaig arribar a comportar com un monstre cremant-li els llibres que tan estimava i escoltant els xisclets de dolor en el temps de la seva mort.
El que em feia més por era que només hagués desaparegut el meu rostre de monstre i en canvi no s'en hagués anat aquelles terribles ganes de matar.