Inunh (o avui faig 200 anys)

Em dic Saphira i avui faig quinze anys, com que és un divendres me agut de llevar a les vuit del matí per anar a l’escola. Avui em quedaré a dinar a l’escola perquè la mare anirà a visitar a l’hospital a la meva germana que va tenir un accident de cotxe amb el seu xicot a la matinada quan la venia a portar cap a casa. La mare no la pogut renyar-la perquè no obre mai els ulls, està en coma. El pare no sap res d’això perquè la mare no li vol dir, diu que no l’hem de preocupar ara que està a Àfrica treballant. El meu pare es reporter i viatge per tot el món ara està fent un treball de la vida dels islàmics en guerra, com s’ho fan per resar si els estats units no paren de llençar bombes, on treballen, què mengen, on viuen, i sobretot vol fer un treball dels immigrants que venen cap aquí amb barques, perquè ho fan, etc.
Quan sortia de l’escola amb les meves amigues vam parar-nos al bar de la cantonada a prendre un gelat, quan em vaig acomiadar de les meves amigues devien ser per els voltants de les set. A casa hi tenim un pou però que està en una caseta petita de fusta, el pou sempre està tapat per una gran fusta gruixuda i que sembla molt pesant. Demà em vaig llevar a les cinc de la matinada. El més normal ves sigut que m’hagués pensat que era un malson i m’hauria tornat a dormir, però no va ser així, no em recordava del que havia somiat i el que era més estrany de tot és que vaig sortir cap a fora i quan em vaig despertar del tot va ser quan vaig veure que havia arribat davant del pou. Estava destapat, no hi havia la fusta, havia desaparegut. Em va picar la curiositat i vaig intentar mirar què hi havia dins del pou però, com si algú o alguna cosa m’ha absorbís, vaig caure dins del pou.
Quan em vaig posar dreta vaig veure unes herbes que pagaven cap a dalt. Evidentment m’hi vaig enfilar i quan vaig ser fora, em vaig trobar envoltada d’un ambient que no era el meu, les cases eren de fusta no hi havia cap fanal, si no arbres. Avia anat a parar a un època que no era la meva. Em va venir al pensament la genial idea de tornar a saltar el pou per retornar al meu món, però un noi de cabells platejats, ungles llargues, dents afilades i orelles de gat em va dir de mala gana:
-Si saltes et trencaràs un cama.
La veritat es que ja m’avia fet mal abans. Potser aquell noi sabia alguna altra manera de tornar a casa:
-Saps com puc tornar?
-De què parles?
-De com puc tornar a casa?
-Què dius? Potser t’has donat un cop al cap, et portaré amb la vella Kaede a vera que pot fer.
Aquell noi sense escoltar les meves explicacions em va agafar i es va posar a saltar per l’aire, semblava que volava, i al final vam aterrar en una casa entre tantes que hi havien per allà.
Aquella vella si que em va escoltar i em va dir:
-Si, això ja va passar una vegada.
-A si? I amb qui va passar?
-Amb una noia idèntica a tu, quan t’he vist m’he pensat que eres ella.
-Com es és deia?
-Miyako.
Una noia que se semblava molt a mi, que es deia Miyako, aquesta era la meva mare:
-A si? I com va tornar a casa?
-Doncs de la mateixa manera que va arribar.
M’ho pensava, no hi havia altre remei:
-Gràcies, m’en torno a casa.
-No, espera! Si has arribat fins aquí pot ser per que hagis de fer alguna cosa.
-Què vols dir?
-Ella, la Miyako va tornar la pau a aquest regne.
-Què???!!!
-Fa exactament trenta anys una noia de quinze anys va travessar el pou i va lluitar contra els dimonis que hi havien, es veu que els més forts van sobreviure i l’espasa amb què va lluitar va quedar amagada en un lloc on ningú trobarà. Només una persona podrà empunyar l’espasa que tornarà a portar la pau a aquest regne.
-Si aquí hi han dimonis, aquella cosa que m’ha portat fins aquí era un dimoni?!
-No, l’Inuh és un semidimoni.
-I què significa això?
-Que voldrà aquest amulet que et confiaré a tu.
La vella Kaede em va donar un braçalet amb una pedra a dins que semblava que estigues viva.
-I perquè ha de voler un semidimoni una pedra com aquesta?
-Per convertir-se en dimoni del tot. Aquesta pedra la va portar la Miyako per lluitar contra els dimonis, com que tots la busquen per tornar-se més forts vindran cap a tu i així no t’hauràs de moure d’aquí.
-Fantàstic, saps, m’encanten els dimonis!. Vaig a casa un moment.
-Has de tornar, no et penso impedir que fugis però que sàpigues que podries salvar moltes vides.
Ja ho sabia que havia de tornar, volia anar a parlar amb la meva mare. Quan vaig arribar davant del pou estava allà l’Inuh, s’hem va acostar i em va dir:
-Fas la mateixa pudor que la Miyako!
Podia ser un semidimoni i tot el que vulgues però sobretot era mesquí, arrogant i moltes coses més. Vaig sortir del pou i de seguida vaig veure la meva mare esperant-me, com si sabes que sortiria d’allà. Era l’única que estava quieta, esperant la meva tornada. No ens vam dir res però crec que amb la mirada les dues ens vam entendre perfectament i així va ser com m’en vaig tornar cap dins del pou per fer la missió que em tocava complir.
Quan tornava a ser allà el semidimoni em va preguntar el meu nom:
-Ets la Miyako?
-No, jo sóc la Saphira.
-Ja es nota que no ets ella, se’t veu més grapases.
-T’agrada fer-me sentir malament oi?
A llavors va arribar la vella Kaede:
-No aneu pas bé si heu de treballar junts.
-Que!!!???- Vam respondre els dos quasi a la vegada.
El que faltava, ara hauria de suportar aquell tot el dia.
-Tu l’has de acompanyar perquè vagi a buscar l’espasa i pugui matar els dimonis, no sap res d’aquestes terres i jo sóc massa vella.
-D’acord l’acompanyaré.
Què significava aquell canvi de caràcter? Quan vam començar a caminar li vaig preguntar quina relació havia tingut amb la meva mare:
-De què coneixies la Miyako?
-A ella també la vaig acompanyar a combati contra els dimonis.
-Doncs quants anys tens tu?
-Cent cinc.
-Que?!
-Sóc un semidimoni, ara, si fos un humà, tindria la teva edat.
Em vaig quedar al·lucinada, jo en tenia quinze i ell cent cinc però els dos aparentàvem la mateixa edat.
No aconseguíem trobar l’espasa i es va fer fosc, va començar a ploure i érem molt lluny del poble. Després de córrer una hora i mitja sota la pluja, vam trobar una cova. Allà hi havia un dimoni però l’Inuh el va matar i vam passar la nit allà. Tot el que tenia d’arrogant, ho tenia de fort. El dia següent em vaig despertar i vaig veure l’Inuh que intentava aixecar una espasa clavada en el terra de la cova. M’hi vaig acostar i em va dir:
-Aquesta és la teva espasa, però sembla que li hauràs de dir a la Kaede que li demani al ferrer que en faci una altre.
Vaig agafar l’espasa i la vaig, sense fer cap mena de força, treure del terra. Em vaig quedar paralitzada. El semidimoni s’hem va acostar i em va tirar al terra traient-me l’espasa de les mans i tirant-la ven lluny. Perquè ho havia fet allò? M’entres em mostrava l’amulet que la Kaede m’havia donat em deia:
-Il·lusa, sabia que series tan confiada com la Miyako, de fet ella es la teva mare, oi?
Com ho sabia que la Miyako era la meva mare?
-Bé, ara t’agafaré aquesta joguina una estona fins que em converteixi en dimoni del tot. Tu quedat aquí.
Després de dir-me això em va esgarrapar la cama dreta i quan s’en va anar jo volia mourem però no podia aixecar-me, em va deixar la cama immòbil amb el verí de les seves ungles. Maleït semidimoni quan el veies ja es podia preparar!
Al cap de mitja hora va arribar l’Inuh amb menjar i em va dir:
-Què fas aquí terra? Tens gana?
-Et mataré!
-Què?
-Torna’m l’amulet covard!
-Què dius?! T’han robat l’amulet?!
-Es pot saber on tens el cap? Fa trenta minuts que me l’has robat!
-Això deu haver sigut obra d’en Ukaran, maleït dimoni.
-Un dimoni m’ha robat l’esfera disfressant-se de tu?
-Desperta nena.
Ara si que era ell, “nena” on s’és vist que a una noia de quinze anys li diguessin “nena”? Em va agafar un altre vegada a coll i vam anar saltat per els arbres buscant aquell dimoni anomenat Ukaran. Em començava a acostumar volar sobre l’esquena de l’Inuh. De seguda el vam atrapar i l’Inuh i en Ukaran es van posar a lluitar. L’Inuh estava perdent clarament. Per allà hi havia un fira i hi havien espases, arcs,... Vaig pensar que una espasa d’aquelles pesaria massa, la meva la tenia l’Ukaran, per tant vaig agafar un arc i una fletxa, vaig apuntar l’Ukaran i vaig disparar, però l’Inuh es va posar a la trajectòria de la fletxa de manera que cobria a l’Ukaran i amb un impuls vaig cridar:
-Inuh ajeure!!!
Ell es va girar cap a mi i es va adonar de la fletxa, es va apartar i vaig matar en Ukaran. L’Inuh va agafar-li l’espasa i l’amulet i em va tornar les dues coses:
-Ets ràpid, podries fugir amb l’amulet i convertir-te en dimoni.
-Que em volies matar o què?! Estàs sonada.
Vam tornar al poble i vaig fer anar l’espasa com em va dir la vella Kaede per exterminar tots els dimonis. L’Inuh no estava allà. Em vaig acomiadar de tothom menys de l’Inuh. Quan tornava cap el pou me’l vaig trobar tapat amb un enorme arbre, no s’hi podia entrar. Què hauria pogut passar? De sobte va aparèixer l’Inuh, i li vaig demanar que retirés l’arbre amb els seus “poders” de semidimoni però ell em va ensenyar un anell, em va abraçar i em va dir que no volia que m’en anés, que aquella roca l’havia posada ell i a llavors la Kaede va tornar-me a donar l’amulet que jo mateixa li avia tornat a la tornada al pobles i em va dir que si volia utilitzar-lo estava a les meves mans, que l’amulet servia per el mal però
que també servia per al bé, podia fer que el semidimoni Inuh sigues del tot humà.
Però escolteu, no és la meva culpa que no sapigués fer funcionar aquell trasto!!!
El que va passar és que en comptes de transformar a l’Inuh en humà em vaig transformar jo en semidimoni. No veieu quina pinta que faig!
Bueno, al final jo i l’Inuh ens vam casar, em vaig quedar en aquell món i el vaig protegir dels dimonis autèntics. De tot allò ara fa uns cent vuitanta-cinc anys, o sigui que avui faig dos cents anys.