Un cocodril en un contenidor

Visc amb tres companyes en una residència que ens oferir, com a tots els alumnes, els de l’institut. Home, la veritat es que no està malament. Nosaltres vivim al 2on A. Per suposat que no hi han habitacions separades ni un llit per cada una, si no que estem totes al mateix lloc i dormim en lliteres. A la primera llitera hi ha, a la part de dalt, Estefania, i a la part de baix Mònica, en la segona llitera, hi ha Paulina i a dalt i dormo jo. Els estudis no ens van pas malament, però tenim dificultats en experimentals, sobretot quan estudiem els animals. Avui l’Estefania ha agut de preparar el menjar i rentar i rentar els plats, la Paula ha rentat la roba i la Mònica a fet una neteja a fons de la casa i jo he fet la part més fàcil, tirar la brossa. A mi el que més m’agraden són els gats, els gossos, en fi, els animals domèstics, però no, em vaig haver de trobar amb una cosa verda, semblava una cria, també semblava que no hi veia gaire. El vaig intentar agafar i com que no em va mossegar me’l vaig emportar cap a la residència. Totes estaven tan atrafegades que no s’en van donar comte, el vaig portar fins a l’habitació on li vaig fer una cuneta perquè descansés. Tot sopant els hi vaig comunicar a les noies el que m’havia trobat però no em van fer cas i em van dir:
- Tu tan bromista com sempre.
Ven sopat, vam mirar la televisió, a mitja part, m’en vaig anar a trucar un amic del meu pare que era veterinari per si em podia dir què li havia de donar de menjar al cocodril, ell em va contestar que si li donava carn crua ja sigues d’ocell, de peix, o d’animal ja se la menjaria però que volia que li portés que li volia fer una revisió, també em va explicar que no el deixes sol a l’aigua perquè sent una cria podria ser que s’ofegués. Em va dir que li posés pedres no gaire grosses i que si al matí de demà no les trobava que no em preocupes. No em va donar temps de preguntar-li perquè això de les pedres, però com que demà seria festa aniria a veure’l. Les noies van treure el cap per mirar el que feia amb un tros de carn a l’habitació. L’endemà vaig anar a veure el veterinari i li vaig dir que les pedres ja no hi eren, i em va contestar que era perquè se les havia menjat, es veu que els cocodrils necessiten tenir pedres a l’estómac per poder-se aguantar millor sota l’aigua i més que res per triturar el menjar que s’empassen sense mastegar. Li vaig dir que havia de sortir un moment però em va pillar de seguida, sabia que volia fugir i deixar-li el cocodril allà. Me’l vaig haver d’emportar altre vegada cap a casa, no el va voler de cap de les maneres. Aquella tarda les noies i jo vam sentir que per la televisió anunciaven que havia desaparegut un cocodril de no se quina generació de no se què que era molt important, que era adorat i que s’estava buscant. Podia ser aquell cocodril que ja li havíem triat el nom de Drilo?
Va passar el temps i en Drilo es va fer gran, era carinyós, es deixava tocar, el menjar l’agafava amb molta cura de no fer-te mal, en definitiva, era un cocodril perfecte, el disgust va venir quan aquella associació el va trobar. Totes ens el estimàvem molt però no vam poder oposar resistència ja que no era nostre, així que se’l van endur aquella mateixa nit de pluja. El veterinari ens va dir que va anar amb els de l’associació capa Àfrica amb l’excusa de que ell ho sabia tot sobre el Drilo ja que li havia fet les revisions i tot allò. Els hi vaig comunicar que m’en anava a buscar en Drilo perquè no podia dormir, em sentia molt malament, com vaig poder pensar que estaria millor allà on no coneix a ningú amb persones que l’adoraran però que el miraran amb cara de por, se sentiria molt sol, a llavors elles em van dir que m’acompanyarien amb l’excusa de que també es volien perdre hores de classes, que també volien viatjar a l’estranger, etc.
Vam arribar al lloc però tot era una mentida, en Drilo no era cap animal sagrat ni res d’això, el que passava es que el volien matar per arrencar-li la pell per fer la corretja d’un rellotge per un tal no se què molt ric. El tenien en una garjola per sacrificar-lo demà mateix. Li vaig preguntar al veterinari perquè volien el meu Drilo si ell era un cocodril com els demés, perquè volien aquell? Em va dir que era per que cap més cocodril tenia unes escates com aquelles ja que només havia nedat per aigües netes. Es va fer de nit, tothom estava dormint, l’Estefania i jo vam anar a buscar el cocodril mentre que la Mònica, la Paula i el veterinari anaven preparant el transport.
Vam fugir d’Àfrica amb el cocodril. Qualsevol hauria fugit del país en què habitàvem per por de que tornessin els de “l’associació” al lloc on van trobar-nos, però nosaltres no ho vam fer així, vam quedar-nos on havíem estat sempre. La veritat es que no es van ni acostar per allà, devien pensar que perdrien el temps mirant si havíem tornat a casa i per tant ara deuen estar removent el món per trobar-nos.