Un/a conegut/da meu/va teu/va

Feia un parell d'hores llargues que el pacient restava, immòbil i quiescent, assegut en una apàtica cadira de la saleta d'espera de l'Hospital de Sant Esqueixat. No tenia cap mena de pressa; de fet, es pot afirmar que eren ben escasses les ocasions a la vida que n'havia tingut, aquell bergant, de pressa. Quan la metgessa de guàrdia va cantar el seu nom de la llista que portava als dits, ell es limità a assentir amb un lleu i indiscernible moviment de celles. La dona li va demanar que la seguís i que l'esperés a l'habitació contigua que va assenyalar-li. Mentre ella va anar a recollir el resultats clínics sorgits de l'exploració general a què l'acabaven de sotmetre els darrers dies, l'home va començar a resseguir, amb la vista, els diversos diplomes emmarcats que donaven esplendor i credibilitat científica a la inhòspita algidesa ornamental de la sala. La doctora no va trigar gaire a tornar: l'adust ritme orgànic del pacient només va donar per a tres badalls, quatre estirades de braços i un parell d'esternuts dues octaves i mitja pujats de to... Aquella professional de la medicina despecegava energia a grat-cient; la seva diligència anava deixant, cada vegada més, l'home en un solemne fora de joc. L'esquema intel·lectual, retrògrad i retardatari, en el qual s'havia mogut des de menut, l'invitava a esperar un metge galtaplè, sonso i parsimoniós, en comptes d'una donassa de pits generosos i ulls de Bette Davis. La possibilitat de trobar-se amb una metgessa resoluda, perspicaç i viva com una centella encara no havia entrat en el seu limitat organigrama mental; curiosament, en canvi, a còpia de calçador i de quilòmetres i quilòmetres de cel·luloide nord-americà, havia capit, amb relativa resignació, que les senyores fumessin amb l'esquerra i diguessin renecs d'aquells tan grossos i que fan tan mal efecte. Tal i com es corresponia amb el principis bàsics de funcionament de l'entorn sanitari, que recomanava anar per feina i treballar a preu fet, la doctora va començar a llegir l'extens poemari clínic sense preàmbuls ni contemplacions de cap mena. La seva condició de dona li impedia, mal que només fos per uns grotescos preceptes que havia disposat la Direcció del Centre temps ha, ser massa condescendent amb els malalts de sexe masculí que, com a norma general, solien ser els pacients més porucs i fàcils d'acoquinar amb quatre expressions que donessin la sensació d'entenimentades, i que tinguessin una lleugera eurítmia grecollatina. Per aquesta raó tan sexista i sense cap ni centener, els facultatius més hàbils i assenyats se solien moure sempre entre dues foscants. La metgessa, doncs, va obviar, i no pas per descuit involuntari, la tipografia de la portada, la pàgina dels crèdits, les obligades dedicatòries i el pròleg: es va limitar a recitar la dècima, sense enfilar-se a cap cadira i d'una sola bufada. Una vegada aclarit aquest punt, serà força més fàcil entendre que, la metgessa, el posés al corrent de la gravetat de la situació, sense gaire embuts ni revolts emmascaradors de la realitat. Tampoc no li va dedicar cap mena de concessió afectiva, quan li va fer avinent que aquella podia ser la darrera tarda de la seva, plàcida i poc accidentada, vida: que, amb la pressió tan descompensada com tenia, era força probable quedar plegat, tot d'una, com un paraigua d'Andorra en època monsònica. De ben segur que el metge galtaplè, sonso i parsimoniós que ell esperava trobar, li haguera dit una cosa similar a "no pretenc espantar-lo, però..."; en canvi aquella mala bruixa amb bata blanca, nas de ganxo i sacsons d'halterofilista caucàsic, li havia ventat sense remordiments, pel broc gros, quelcom força semblant a: "vés preparant l'armilla de fusta, que no te'n fotràs, no! matapà dels collons!..."
Amb la llestesa pròpia d'un soldat foguejat a mil i una batalla, la dona va extreure del sobre, que contenia tota la documentació recollida a l'entorn del malalt, un parell de fulls de paper fixats per l'angle superior esquerre amb una grapa i que venien a ser com una síntesi de tot l'expedient. L'home va asseure's davant d'ella amb un posat abúlic, poc compromès, talment semblava que, tant el que ja li havia avançat com el que encara li quedava per dir, li relliscava amb franca solemnitat. Tot i que en aquell Centre de Salut, s'hi treballava a tant la peça i la immensa majoria dels malalts hi acudien amb el vuit barra a la boca, ella no va deixar-se vèncer per l'actitud blana i poc combativa del pacient. En poc més de quinze dies, s'havia confeccionat un estudi anatòmic, histològic, fisiològic i psicològic complet d'aquell sopes amb potes que tenia al davant. D'afegitó, l'atzar va voler que fos ella l'encarregada de protagonitzar l'antipàtic rol de llegir-li-ho i interpretar-li-ho. Va començar l'explicació, bo i fent-li saber que el seu organisme sofria una mancança de ferro prou important. La dona va afanyar-se a fer-li notar, però, que tot i que el seu temperament no fos incompatible ni desentonava, ni poc ni gens, amb la simptomatologia de l'anèmia de cavall que arrosse-gava, calia que es posés en mans d'un endocrinòleg de confiança el més aviat possible. L'anèmia galopant que li diagnosticà va donar lloc a la segona gran observació de la tarda: l'avançat estat artrític que anava passejant pel món. Curiosament, a l'home, aquesta aguda i terrible sensació d'insuportable dolor començava a manifestar-se-li just en el lloc puntual on l'espatlla canvia de nom; sembla ser que a base de passar-se hores i hores arrepapat al sofà, sense cap més feina que atipar-se com un lladre de coll de cigne, l'os de la cua va acabar ressentint-se'n, tant o més que el d'un picapedrer jubilat anticipadament. Les coses com siguin: de les afartades sense mida, forçosament també havia de parlar-n'hi, la metgessa. L'home no va arribar a cremar mai ni un 20% dels glúcids ni greixos que arribaven al seu enorme estómac; així, doncs, entre la taxa de glucosa a la seva sang i un vaixell carregat de canya de sucre al port de l'Havana a penes hi havia cap diferència avaluable. Tot i aquestes amenaces encobertes, el malalt encara restava indolent enfront de les avinagrades advertències de la insubstancial doctora: ell s'ho va prendre com un malintencionat cop de teatre i prou. Pel que semblava, a l'home ni el preocupava l'àcid úric que li turmentava el dit gros del peu esquerre, ni les carregoses digestions que sofria per la galvana de no mastegar i ensalivar la teca amb un mínim d'interès. Així doncs, entre la feblesa de l'arrel epidèrmica del fol·licle pilós per manca de sabó, la coroïditis crònica pel fet de passar-se les hores amb els ulls badats com un mussol en vaga de zel, les reincidents micosis a les plantes dels peus per no calçar-les abans de posar-les sota qualsevol dutxa col·lectiva, les arítmies peristàltiques d'un païdor desobedient i anàrquic i una pediculosi que arrossegava des de la infantesa, ja esdevenien un panorama prou decebedor com per afegir-hi, de torna, cap més bestreta. Malgrat tot, i després de fer-li una valoració ràpida i gens satisfactòria del seu general estat de salut, la facultativa va donar pas als pocs punts positius que contenia l'informe mèdic. Tot i que ben poca cosa anava llatina dins del seu organisme, alguna d'escadussera, per força, n'hi havia d'haver. L'home tenia al seu favor tres o quatre cosetes que no assuavien gaire el grau de dramatisme real de la situació; el fet de no patir mai insomni, angoixa o anquiliosi emocional, només era un trist pedaç per a un cos que està a punt de ser devorat pel sucre, pel colesterol i, sobretot, pel descrèdit social. Per altra banda, també era força remota la possibilitat que pogués tenir mai pedres al fetge o a la vesícula, a l'ensems que es donava gairebé per descartada la probabilitat que pogués sofrir un accident de treball dels que fan escola. En aplicar els resultants pràctics basats en la suma de les conclusions que havia extret de l'observació de l'entorn més pròxim, i empès per la fortuïtat d'haver viscut sempre tal·là-tal·lera, l'home estava cada vegada més i més allunyat del risc de caure en un quadre clínic d'ansietat precordial. En aquest cas concret, la part més enigmàtica i recòndita de la seva clepsa era una de les coses que, aquell trapella, tenia més ben condicionada. Dit d'altra manera, dels múltiples atziacs que podia patir el murri, no n'hi havia cap que tingués un fonament demostrable dins de la patologia psicosomàtica moderna. La còmoda sornegueria de què sempre se solen valer les males llengües, en aquesta ocasió, podia començar a pensar a organitzar una retirada en ordre i asserenada: l'home no acabaria els seus dies reclòs en cap casa d'orats. Tot i això, són força habituals, i no exempts de raó, els comentaris enverinats que acusen, aquesta tipologia d'individus, de sotmetre els altres a una hemospàsia constant. En aquest cas però, no era cosa de broma: el desventurat estava xacrós de veritat. En resum, el que li mancava al vuit barra era dinamitzar la seva vida. Donar-li un altre aire: aire, molt més aire! Ritme: molt més ritme! Trempera: molta, moltíssima més trempera! Li calia revitalitzar el seu organisme. D'això, i només d'això, en depenia la seva existència... Contràriament, per a ell, tot ja estava dat i beneït.


En Bru Malfeiner i Cansós va arribar al món amb un dels escassos estigmes que cap disciplina de la psicoteràpia moderna pot arribar a temperar: el de la punyetera mandra. Per a més pega, ni amb els batents de les portes d'entrada al segle XXI acabats d'obrir, s'hi albira una mínima llum d'esperança: la tàcita epidèmia de la vagància i la droperia, va estenent-se com una gota de tinta damunt del paper setinat. És un veritable contrasentit que encara avui, quan el genoma humà acaba de posar-se al descobert, cap celebritat científica hagi parat esment en el punt exacte del mapa cromosòmic en què s'amaga aquesta irregularitat de moneda d'ús tan corrent. Al mandrós se'l disculpa, se'l procura entendre, se'l protegeix i manta vegada se'l
fomenta i fins se'l reverencia. De vagarro se'n neix i ja se sap que, tal i com marquen els cànons més considerats, pròxims i blasmables: el que es té de néixer no es deixa...
Malgrat tot, no seríem prou justos ni equànimes si atribuíssim totes les avaries èticomorals que ha sofert en Bru en el decurs de la seva assossegada vida a un desajustament mecànic dels seus pistons anatòmics. Estic disposat a admetre que és força improbable que algú pugui assegurar, amb un mínim de rigor empíric, que la deficient resposta social amb què ens obsequia el gandul té algun punt de connexió amb una embolada genètica defectuosa. No puc estar-me de recordar que, fins no fa pas gaire, per assercions molt menys contundents que aquestes (llegeixi's Miquel Servet, per exemple!), més d'un havia acabat fet carn a la brasa... Pareu compte amb aquest detall, doncs!
Si us he de ser honest, personalment penso que aquell astruc que conviu amb l'os bertran a perpetuïtat és un barrut tan respectable que, com a tal, mereix la meva més sincera consideració. Intelligenti pauca. No resulta gens fàcil ni agraït, posar-se el món per barret com si tal cosa. Anem a poc a poc, si hom neix accidiós i toca-son, i sempre segons el meu parer (repeteixo!), només cal recomanar-li dues coses que considero primordials: que tregui el màxim profit d'aquesta privilegiada circumstància i que, per respecte a les persones que paguen els seus impostos religiosament, procuri no fer bandera de la seva subtil perversió... Hi sortirem guanyant tots, amb això.
Per la vostra part, per poc que hi esmerceu una mica de bona voluntat, no us serà difícil arribar a la feliç conclusió que els primers anys de la vida d'en Bru no foren pas tan fàcils i lluïts com, de ben segur, van ser els vostres: podeu estar-ne ben segurs. Pensem, si més no, que en un temps massa recents en què fins les bèsties parlaven i que els més pobres (com podien i a repèl) procuraven treure faves d'olla sirgant com uns bous capats de les Valls d'Àreu, per l'ànima d'un infant mig tòtila i bavalla, el contractualisme imperant als col·legis de l'època havia de suposar-li un veritable calvari moral. A l'escola fou, indiscutiblement, l'ase dels cops. Esdevingué el principal motiu de befa dels seus companys tant pel seu escàs rendiment acadèmic, com pel seu migrat apassionament en qualsevol activitat de lleure que els nois de la seva edat es proposessin portar a terme. Si jugaven a Cavall Fort, sempre era l'encarregat de sostenir el cap dels que paraven: ell no tenia esma per saltar damunt la pila del greix que formaven tot aquell estol de xitxarel·los amb caspa, xinxes i colònia a granel; tampoc estava disposat a suportar, a canvi de res, la xardor dels culs suats i llefiscosos dels membres de l'equip contrari damunt de la seva immaculada carnadura. Quan el vailet més esparpillat de la colla aconseguia que algunes de les alumnes més desvergonyides de la Divina Pastora simulessin malalties per poder jugar a metges amb ells, el Bru sempre es limitava a fer el galdós paper de l'anestesista, donat que era del tot conscient que desgasta molt menys sostenir el morrió de cloroform sobre la boca de la víctima, que no pas fer-li quatre incisions de bisturí al bell mig del llombrígol de la jove pacient. Podia seguir enumerant un ventall d'exemples ben florits i rellevants: en els partits de futbol feia de porter i en els de tennis d'àrbitre; en les obres de teatre exercia d'apuntador i a les classes de música era l'encarregat de colpejar el triangle. Conten que, fins i tot, quan un dia el padre Felipe li va preguntar perquè sempre s'oferia voluntari per fer d'escolà a les seves celebracions religioses, en Bru va contestar-li, desinhibit i sense cap mena d'embuts, que per poder-lo tenir molt més a prop a l'hora d'acostar-se a combregar... Aquell vailet, que mai no havia dut la balla de la colla, era un pixavagant de cap a peus, un torrapipes integral, un ganso amb carnet de primera especial; tot el que es vulgui afegir a l'entorn de la seva etapa d'estudiant no són figues d'un altre paner, sinó pura anècdota... Tot i que va trigar uns anys més que la resta del jovent a començar a veure culs en finestra, tampoc tenia cap pressa per menjar pa tendre del dia. El futur no és una ciència exacta. Un bravo per a ell: una ics general a la travessa de la jornada.
Amb tot, com que diuen que Déu tanca una porta i n'obre una altra, i en Bru no mereixia dur la borromba tatuada al front, l'atzar va fer que un dia, a principis dels anys seixanta, en Bru coincidís amb el qui a partir d'aleshores esdevindria el seu major filacteri: ulleres fosques, bigoti retallat, barret tou, movi-ments unimodulars... tot un senyor, en definitiva. Per al Bru aquell personatge esdevingué un autèntic filó d'aprenentatge civicosocial; una veta inexhaurible de recursos bàsics per poder sortejar les trames que ordeixen els contubernis malèvols; un ínclit generador d'auspicis en sessió contínua: un benefactor dels d'abans, per entendre'ns (dels d'abans, abans! Dels d'abans del maig del 68, dels d'abans de Al Vent d'en Raimon, dels d'abans del Bon dia, Catalunya de l'Escamilla...).
La providencial trobada va tenir lloc en uns populars urinaris públics que, fins fa quatre dies justos, estaven ubicats al portal de la Llum de Barcelona. Curiosament, la primera cosa que va cridar l'atenció de l'home, que a posteriori havia de solucionar la vida del jove, fou la mansuetud amb què l'individu, que compartia el funcional recinte amb ell, es prenia aquella feina tan personal, intransferible i, com a norma, urgent. Quan el sergent Muixins va entrar, a cuita-corrents, a deslliurar la seva angoixada bufeta de l'aigua del Dr. Lithines reconvertida en salinitats groguenques i mefítiques, va renegar i maleir, a mitja veu, la presència d'un intrús sospitós que, suposadament, podia malme-tre, espatllar-li la tarda. Al cap de pocs segons d'haver fer cap al recinte que acollia aquella dotzena de tasses, aquell jaiet d'esguard apelfat i inquisidor, ja s'havia creat un esquema, una topografia espacial força sui generis del noi que tenia just al seu costat. L'emprenyava moltíssim que un anyellet, d'aquells que no havien viscut la guerra, li hagués furtat el seu pixador predilecte, però, donada la seva peremptòria necessitat, no va fer cap lleig al que tenia just a la seva esquerra. Quan, en un tres i no res, l'home va acabar la seva delicada comesa va continuar el seu particular ritual amb una trilogia de manaments que ell tenia com a petits dogmes. Després d'una àgil i llambresca espolsada, es va rentar les mans amb la preceptiva i omnipresent pastilla de sabó Lagarto, va pensar en la mare que va parir l'Enginyer en Cap que havia disposat, per decret, l'altura a què caldria collar els receptacles recollidors de les micturicions dels usuaris i va passar-se un grapadet de brillantina per damunt del seu cabell envescat, gruixut i ben poc germànic. Una vegada acabada la doble sessió d'higiene i pensament, va tombar-se amb una certa discreció cap al jove que encara continuava girat de cara a la seva tassa preferida. Si bé és cert que, en un principi va pensar que aquell carallot s'havia adormit vilment en una situació prou compromesa com per fer-ne una composició pictòrica, al sergent de primera Muixins el preocupava que la presència d'un home d'ordre, i distingit amb una medalla al valor en el decurs de la presa de Terol, pogués haver-se devaluat fins al punt de deixar-se prendre, com aquell que res, el seu bací de la Plaça de Catalunya. Com que tres són curtes i quatre són llargues, un altre neguit incrementava, per altra banda, el seu íntim malestar: el sergent estava francament convençut que cap jove de la seva generació s'haguera adormit amb la mà a la bragueta ni en una latrina pública, ni en cap bordell de pela i mitja d'aquells que ell havia arribat a conèixer tan i tan bé. (Bagasseries, en les quals, un nodrit estol de cabres i polls, fins que els arribés l'hora de canviar d'adreça, feien bivac als pubis de les meuques famorenques, vagarívoles i mal pagades). Tot i aquests arruixats rampells mentals, carregats d'histrionisme reaccionari, decadent, ranci i mesquí, cal admetre que d'aquell sergent de primera escardalenc i marcial, que ho arreglava tot a mastegots, en quedava més aviat poc. De mica en mica havia començat a deixar d'ésser aquell maleït ull de poll que la gent respectava i temia. D'una manera lenta, però notòria, les escalfades d'orelles morals, amb què obsequiava la gent que no pensava com ell, van anar-se espaiant. El vell guerrer començava a acceptar, si més no per força, que la irreverència del jovent havia arribat fins a l'extrem de posar les seves necessitats primàries, rudes, per davant de les normes socials dictades des de les casernes. La prova més fefaent de la seva pèrdua d'autoritat, la teníem sintetitzada en el fet que un parell de minuts abans, i com a única resposta als seus "Buenos días tenga, caballero", només va obtenir l'avalot cacofònic (xip-xap-xooop!) provinent de l'estrepitosa descàrrega de la cisterna d'aigua del lavabo de les senyores...
Quan en Bru Malfeiner va acabar la seva perseverant evacuació aurosa, va adreçar-se al rentamans que feia escassos segons havia deixat lliure el militar. Aquell cul de mala jeia, bé sigui per les presses que sempre portava al damunt, bé sigui perquè immers en la seva perpètua clofolla de botzinaire impenitent, s'havia atabalat en excés, acabava de deixar oblidada la seva cartera just al costat del Lagarto de tocador encara humit i llefiscós. Tal i com era preceptiu, en Bru va sortir a cercar el propietari del bitlleter; com esdevé més preceptiu, encara, no ho va fer pas com el bomber aguerrit quan va a apagar foc, sinó tot el contrari: va prendre-s'ho amb una gansoneria pròpia d'aquell qui s'està sometent a una cura d'aigües termals. Quan va treure el cap a l'exterior del carrer Pelai, és força probable que el sergent Muixins ja fos al capdavall de la Rambla dels Caputxins bo i completant amb
la seva testa un retallable de cartró amb la figura d'un torero per fer-se una foto, a la Comissaria que hi ha a laVia Laietana on tenia alguns vells amics, a un estanc del carrer del carrer de Montsió que regentava un seu company d'armes o a prendre un cafè a l'hotel Orient on tenia obert un compte que el dia 30 de cada mes posava al dia.
Al Bru li costà Déu i ajut tornar l'objecte al seu propietari. I no pas per trapelleria ni malignitat, sinó per simple accídia. Aquell enze vagarívol i capsigrany sempre trobava una excusa perfecta per tal de no haver d'anar al barri de les Corts on residia el sergent. No és que el jove no tingués temps a perdre; el gran problema és que en tenia massa, de temps. Potser, fins i tot, de temps, era de l'única cosa de què n'anava ben servit. No té res d'estrany, doncs, que no fos fins al cap de dos mesos de la peculiar micció, que decidís agafar un taxi i arribar-se fins al carrer del Taquígraf Garriga a retornar la cartera al seu propietari. Només obrir la porta de la vivenda, l'home va reconèixer-lo al moment. El sergent, bo i sospitant el motiu de la visita del jove, va fer uns grans alegrois en veure'l; evi-dentment, en aquesta ocasió de cara a cara, amb la bragueta cordada i amb les mans lliures. En Muixins, cofat i satisfet, va invitar-lo a asseure's al sofà del tresillo en què havien apuntat el paner alguns personatges d'aquells que movien els fils a la Barcelona de l'època. Tot i això, segons va informar ell mateix al Bru, sempre, sempre havia procurat mantenir-se en una posició de cap d'arengada, sense significar-se massa, però sense deixar allunyar, de manera irremissible, els vagons capdavanters del comboi. Una filosofia que, com a norma i proves prou fidedignes podíem aportar, sol funcionar en un noranta-nou per cent dels casos...
D'aquella trobada casual i fortuïta, a més d'una sòlida amistat, en va sorgir un embrió inesperat: la possibilitat d'optar a cobrir una plaça vacant de pixatinters a un Ajuntament pròxim a l'àrea urbana de Barcelona. Evidentment, l'oposició estava amanida amb l'oli de sempre. El sergent Muixins, agraït i complagut per l'actuació del noi, va oferir al jovencell una feina que estava en concordança amb la seva idiosincràsia tan particular. Una plaça de funcionaritat que va venir a ser una renda vitalícia per al Bru i, a la vegada, un altre client potencial per als quioscos, despatxos de travesses, establiments de begudes i altres negocis limítrofs a les dependències municipals. Al cap de quinze dies justos, en Bru, i sense cap aparent ombra traumàtica en el seu si, havia passat a incrementar el nombre de nòmines del col·lectiu dels professionals del "le falta un certificado", "estan desayunando" o "¿sabe usted con quién coño está hablando?".
Actualment, en Bru Malfeiner, que porta més de trenta-set anys i mig servint cafès als companys de secció, no té cap més dèria que submergir-se, a diari, en l'espessíssima tipografia del BOE, bo i cercant el seu nom entre l'àmplia llista dels que han sol·licitat la jubilació anticipada. Òbviament, que si li avancessin la data de plegar veles, seria el final més digne per a un home a qui el treball l'ha deixat fet un veritable cromo de col-lecció. I és que posar un trist segell sobre un simple permís d'obres, posem per cas, pot significar una veritable odissea per a un individu que, entre baixes laborals, excedències vàries, permisos sense sou, dies de conveni, operacions quirúrgiques de familiars de primer i segon grau, canvis de residència, lactància i maternitat, assumptes propis, òbits i obligacions sindicals, esdevé tot un rècord Guiness d'absentisme laboral; cosa força inaudita en aquest país, en què més d'un terç de la població activa es limita només a fer acte de presència al seu respectiu lloc de treball. Potser som al país dels grans poemes èpics, però també al de la indolència enganxada al respatller de la cadira.
Ningú dels que ha conegut en Bru pot afirmar que es tracti d'un personatge conflictiu i labirintiforme: ben al contrari. El demble de l'home és d'una simplicitat absoluta; des d'una òptica purament terrenal, gairebé gosaria dir que està, frec a frec, amb una generosa accepció del concepte beatitud. Tant és així, que no es té la mínima sospita que s'hagi encarat mai amb ningú, d'una manera grollera i malsonant: no en té cap necessitat. Per a ell, la controvèrsia gratuïta és sinònim de malbaratament d'energia i prou. Com a norma general, el peresós integral és gasiu per definició. Aquesta peculiar filosofia el sol portar fins a extrems que tenen una forta dosi de matussera comicitat. Es comenta que la Minerva, filla única del Bru, fou fruit d'una llarga tarda d'eufòria etílica, en què l'inconscient li va jugar una mala passada; és gairebé segur que no va calcular, amb tota la seva magnitud i conseqüència, l'enorme dosi de quilocalories que dos cossos esvalotats dilapiden en el decurs de tot l'acte sexual. Així doncs, entre arribar i moldre i feina feta no té destorb, es redueixen, es concentren, se simplifiquen i es limiten un parell de fructíferes arrambades i trenta anys de feliç matrimoni...
En Bru Malfeiner no ha tingut mai cap més passió secreta que bellugar-se el mínim possible; l'únic paradigma que el condiciona és la llei del mínim esforç. El seu màxim lema és: "si els cansats fan la feina, que no reposin, per tal que no tinguin cap excusa per deixar-la de fer". En contra del que pugui semblar, el seu ideari vital l'ha portat a fer grans coses; de moltes de les quals no en solen parlar els diaris. Més enllà de mirar la televisió com un boig, de parar el sol com un llangardaix i de jugar al dòmino com el Pepito de Cal Silvestre, el Bru, sense encaparrar-s'hi pas gaire, s'ha fet un tip de visitar malalts, de donar condols, d'ajudar les àvies a creuar els passos de zebra i de criticar la contundència amb què la policia desfeia les manis. Amb el pas del temps, hom s'adona que, vulguem o no, ell porta implícita, com qualsevol mortal, una innata capacitat per fer de sastre; l'única premissa que ens fa un xic diferents és que ningú pot preguntar-li quin dia es dignarà a fer la darrera costura al tern: ni tan sols ell ho sap. Tal i com acostuma a passar, i per molta ganseria que la mare naturalesa li hagi assignat com a cosa pròpia, en Bru continuarà marxant, aquí caic aquí m'aixeco, com el Met de Ribes... Sempre comptant, és clar, que la seva precària i condicionada salut li continuï permetent tocar timbals, com fins ara.