Us han regalat mai la Tour Eiffel dins d'un sabonet? (Secrets)

La ciutat de les llums i de l'amor... París és París. I és meva, amb tots els seus elements: el regust de carbonet dels carrers humits, l'olor de mantega en brioixos i croissants, els sons d'acordió que acompanyen els "oh lá lá", els "bonjour" o fins i tot els comiats indefinits a la vora del Sena. Però ara, París és per a mi, també, una Tour Eiffel descansant dins d'una bombolla de sabó, que alhora dorm a l'interior d'un coixí d'aire. Transparent. Brillant. Com la llàgrima que s'hauria hagut de precipitar, seguint el curs de la gravetat, en tenir a les meves mans un trosset de patrimoni de la humanitat. Però no vaig plorar... La immensitat del monument es va instal·lar dins meu en forma de felicitat, irradiant somriures i espurnejant il·lusions amb la mirada. Sobreeixia l'amor i la llum. Sobreeixia la gratitud en fer-me mereixedora d'una escuma tan valuosa. I per un instant, l'horitzó francès es va difuminar deixant pas als tangos d'Astor Piazzolla, la sensualitat dels ràpids i lents de l'Adios Nonino, amb el dramatisme d'una melodia absolutament delirant.
El poder "francòfon" m'absorví de nou i em retingué en un espai i un temps indeterminat... Em va regalar París, i el món va girar per uns instants al meu voltant com l'antic carroussel del Sacre-Coeur.