Retrat d'una dansa

Els vaig veure per primera i única vegada asseguda en una plaça de Vila-Seca, mentre la veu tanguera de Kevin Johansen em prometia un amor porteño. Dues parelles omplien una pista de ball improvisada, delimitada per mirades d'admiració. Amb una punta de gelosia barrejada amb un gra d'enveja, no vaig poder parar d'observar com es movien. Semblava com si una brisa suau de felicitat els ajudés a composar formes toves, dalinianes, elegants, a mesura que els seus cossos anaven ara flotant, ara paral·litzant-se momentàniament. El seu vaivé en format duet deixava, al seu pas, una estela que donava llum a unes expressions creatives, compenetrades, talment com si aquelles danses fossin el pas previ a l'assoliment d'un Nirvana personal i inconfessable.

Em vaig preguntar d'on havien sorgit, com s'havien creat. Potser només va ser una combinació d'energies, sorgides dels ritmes de l'Amèrica del Sud que omplien l'ambient d'aquella nit de maig. Potser només va ser un remolí d'aire juganer el que els va traslladar del terra enfustissat d'una escola de dansa al ciment d'un parc infantil convertit en sala de concerts. No sabia com, però els tenia davant i no podia parar de mirar-los.

Sense deixar de sentir-me privilegiada per haver-ne estat espectadora, vaig gosar que la imaginació indagués en la vida d'aquelles quatre persones que, a pesar del seu silenci, em transmetien un núvol de sentiments. Els vaig veure vestits amb colors molt vius, fent vida al voltant d'una furgoneta Wolswagen d'aquelles antigues i parlant una llengua estranya de sons harmònics i molt càlids.

No sabria dir quanta estona vaig estar-los contemplant, ni si van ser les seves àurees de foc les que em van hipnotitzar o simplement la immensitat de la bellesa que anaven dibuixant fugaçment. Fos el que fos, els meus aplaudiments van sonar més forts just quan l'última nota d'una cúmbia els va congelar per sempre en un racó de la meva memòria.