Oh, merda!

No t'ha donat temps ni per apreciar-li la forma, que ja hi tens el peu a sobre. Com un croissant, un merengue o un xuxo; ocre, marró fosc, negre, o verd caqui... Sents immediatament l'espunxxx en aplanar-la amb el teu 42 dret. L'has deixat fina com una galeta, decorada amb sanefes i relleus. Precisament aquell dia que t'has posat sabates de mudar: sola gruixuda, amb dibuixos laberíntics per on es va escolant, de pressa, la pudor. I ara, amic meu, com la treuràs?
Si haguessis passat dos minuts abans, hauries pogut observar tot el procés, n'hauries pogut conèixer l'amo, potser, fins i tot, l'hauries pogut evitar. No t'hauria agradat veure l'esforç sobrenatural de la petita bestiola per treure fumejant el teu futur obsequi? T'hauria entendrit, de ben segur, la carona de concentració, i la satisfacció final per la perfecció de la forma aconseguida...
Ara, però, ja només et resta posar cara de sorpresa i dir: "ooooh, merdaaaa!". Miraràs a banda i banda, esperant que ningú t'hagi observat. Caminaràs ràpidament i t'aturaràs en un banc aïllat, on amb una branqueta fina intentaràs acabar amb la flaire pastosa que t'incomoda. Abans no s'assequi i es torni cendra, n'hauràs aconseguit treure més de la meitat, però no podràs acabar amb la totalitat de la pestilent metzina. Ho deixaràs estar, cansat de trencar branquillons, i de tan grotesc espectacle. La mateixa sola que fins fa una estona era d'admirar, envelleix per moments, deixant enrera definitivament la categoria de sabates de mudar.
Conformat amb el destí, decideixes continuar amb la teva vida. Entres a diversos establiments, on immediatament ets observat pels presents. Alguns t'acusen amb la mirada. Alguns s'aparten del teu costat o tussen per dissimular. D'altres miren avall, resant per no ser ells mateixos els portadors de l'aroma caní. La situació et sobrepassa, et sents malament... però tu no en tens la culpa! T'enrojoles, notes el cor accelerat, i penses que no pots més, que aquesta tifa acabarà amb tu... Només et queda anar cap a casa, i explicar-li a la teva dona. Ella segur que t'entendrà.
Obres la porta del pis, i no aconsegueixes ni treure't la jaqueta, que ja sents un crit i una frase humiliant. Et desesperes, tot et dóna voltes i acabes marejat. Et treus les maleïdes sabates i les deixes al safareig, perquè s'airegin.
Ja han passat vuit dies i ets incapaç de tornar-te-les a posar. Les mires a través de la porta de vidre, i les veus allà, immòbils, tan innocents però tan culpables alhora. No vols que es repeteixin les escenes humiliants. No vols tornar a sentir la flaire fastigosa ni veure les restes de la pasta fosca que s'ha apropiat de la teva elegància. Ets incapaç d'acostar-t'hi sense que et pugi la pressió i notis com les venes s'eixamplen al teu cervell. Prens una determinació.
L'endemà al matí, esperes que tothom sigui fora de casa. Tens vint minuts, abans de fer tard a la feina. T'acostes lentament a les sabates i les encalces una a una, amb unes pinces de cuinar. Aguantes la respiració, mentre a poc a poc, les vas dirigint per l'aire fins arribar al cubell de les escombraries, on les deixes anar amb precisió. Mires durant uns instants com presideixen un collage multicolor, entre closques d'ou, pots de iogurt, i algunes restes orgàniques. Però de seguida deixes a una banda els sentimentalismes artístics i lligues la bossa enèrgicament, com si et fes por que alguna cosa es pogués escapar. Demanes l'ascensor i baixes al carrer on diposites la bossa al contenidor.
En un lloc indeterminat entre el remordiment i l'alleujament, oneja la bandera de la victòria, tot i que hagis de lamentar un parell de baixes. Danys colaterals, en diuen. Ara que respires tranquil, inicies, amb pas ferm, un eslàlom cap a la feina. Això sí, més atent que mai a les mines esponjoses que l'enemic pugui anar col·locant al teu camí.