Una vida casi perfecta

La gent no neix racista pero si creix racista, si veuen alguna cosa diferenta ya es fan lluny, per aixó es tan difícil crear una nova vida enfora de la teva altra vida.
Per jo tot ha cambiat ya res es igual, la gent xerra raro i a sobre hem demanen coses que no tenen resposta. Em sento desplaçada, diu la gent que ya m'acostumbraré, pero ells no saben lo que es abandonar als teus amics, la teva familia, el teu institut..
Ara em trobo aqui perduda, em sento com si no nomes m'hagués perdut yo, si no que he perdut la meva vida social y sobretot he perdut l'únic que me quedaba en aquesta merda de vida.
Si perque ¿qué es la vida? per mi es com una prova, una prova amb diverses subproves si falles amb una et derrumbes i has de tornar a començar. Yo m'he derrumbat, pero el meu problema es que soc una cobard y en comptes de aixecar-me y seguir endavant m'he allunyat com una estúpida sense escrúpols.
Em sento malament i crec que amb això he fet pagar els plats bruts als meus amics, no a tots ells, però si amb un parell.Tampoc sé si es culpa meva pero em sento culpable.
El meu gran problema es que ni yo mateixa se el que vull. Em sento sola y m'invent tonteríes per pasar el temps perque em sent sola en aquest univers per jo desconegut, en aquest planeta on gairebé no conec a la gent que em rodetja, a lo millor m'ajuden a integrarme pero jo no me'n dono conta.
Soc racista perque no m'agrada la gentb diferent. No es que no m'agradin els moros o els negres es nomes que m'agrada la meva gent i els altres no m'importen.
Podria utilitzar mils de paraules per explicar el que enyoro del meu poble pero ho resumire ambel color que despren el vent, es a dir, tot.
La gent es sol quixar de lo que té, pero quan ho perd es dona conta de que es lo millor que tenia, jo he perdut la meva vida, ya no puc perdre res mes.
Truco als meus companys i per un sol moment tornu als meus vells temps, en cambi quan parlo amb la gent d'aquí em trobo distanciada.
A vegades per les nits tinc por, por de no tornar, por de olvidar-me de tot allò, por d'olvidar-me de la meva vida.
Pero al matí m'aixeco y penso "ya queda menys per partí", men vaig a l'escola,allà s'em pasen les hores volant, i aviat torna a ser vespre.
Tots els díes pasen aixi, ràpids, com si no pasasin, com si jo estigues atrapada a un día.
Soc dèbil sempre m'he fet la forta pero no ho soc. A vegades he de menester plorar y simul que me'n vaig a dormir per plorar tranquilament.
Vull tornar, ja li he dit a la meva mare pero no reacciona, diu que ho fa pel meu bé pero yo crec que el meu bé sería tornar a tenir la meva vida, aquella vida casi perfecta.