La vida del Xavi

La meva història comença quan un jove d'uns disset anys viu una experiència que mai s'hagués imaginat viure. Però lo pitjor va arribar quan se'n va adonar de que realment amb l'edat que tenia no podia fer res per solucionar-lo. No sabia com actuar, ni de quina manera enfrontar-se a tants problemes ell sol, però la veritat es que al llarg del temps se'n va ensurtir , per la meva opinió de molt bona manera.
El noi es deia Xavi i vivia amb els seus pares a una casa, a les afores de la ciutat, havien d'agafar el cotxe per anar a qualsevol lloc. El Xavi tenia un germà gran del que sempre heretava la roba. Sempre havia pensat que com era el petit mai podria aconseguir res en la vida, ja que el seu pare no aturava de recordar-li.
Els pares del Xavi pensaven que era un noi problemàtic no apareixia molt per la casa, per que es sentia marginat en aquella família, recorria varis quilòmetres per estar amb els seus companys de classe, al principi com els seus pares no li feien cas se'n anava i tornava a l'hora que li semblava, llavors la seva mare va notar que gairebé no estava allà i va començar a investigar a on anava, on es passava totes les tardes quan sortia de l'escola, així que es dedicà a seguir-lo.
El noi aquell dia havia d'anar a la platja, amb els seus companys, la mare els va seguir, només es van banyar van parlar i van riure, ella que no era molt bona mare no entenia que el seu fill preferís estar amb els seus amics que a casa tancat sense fer res.
El Xavi va discutir amb la seva mare per aquest motiu, el van castigar sense poder sortir, i en aquell moment va sortir de la casa , la mare li deia que tornés a entrar, però el Xavi ja no li feia cas, va agafar el camí antic per que no el poguessin agafar amb el cotxe, es va aturar a descansar, però un parell de minuts després va seguir corrent en direcció al poble.
Abans d'arribar hi ha un bar a on no sol haver-hi ningú, el Xavi va entrar estava cansat de córrer i va pensar que allà no el trobarien.
Es va endinsar a la cadira tot era com un somni, fins que es van acostar uns nois cap a ell i li van dir:
- Ei tu! tens foc?
El Xavi es va quedar bocabadat mirant als nois no sabia que fer quan veia a algú, ell només coneixia els seus companys de classe i la seva família, la resta encara era desconegut per ell. Però a la fi, els va dir que no.
- Noi!!! Estàs bé?- li van demanar.
El Xavi va dir que només estava cansat.
Aquest nois fumaven i quan tenien diners es drogaven, es van fer amics del Xavi, al principi el Xavi es negava a fer lo que feien els altres, però al final es va enganxar.
Fa tres mesos que es a un centre de desintoxicació. Però jo em faig una pregunta. Qui té la culpa, la mare o pots ser ell?
Jo soc de les persones que pensen que la culpa la tenen els dos, per què el noi hagués pogut dir que no, però la mare li hagués pogut fer un poc mes de cas.
Ara la mare està a una residència, es va posar malalta i el germà del Xavi la va ficar a ella i al seu pare. Això ens ensenya que les aparences enganyen y que a més si tens un fill es per estar amb ell no per deixar-lo sol tot el dia.
Una família destrossada per les drogues i pel mal coneixement. Hi ha milions de persones que es droguen i necessiten ajuda per deixar-ho, al igual que també i ha milers de mares joves que tenen un fill sense pensar en que faran amb ell el dia de demà.
Això es intolerant, sobretot quan aquest problemes tenen fàcil solució, es només posar-hi una petita part de la teva ànima amb intentar aconseguir un món millor.
Intentem aconseguir el nostre propòsit, però que no només sigui en festa per què et fa pena.