Una de lladres i serenos (Lladre i serena, per ser exactes)

Sóc plenament conscient que la sort ja està escrita. Més ben dit encara, i permeteu-me parlar amb la boca ben grossa, em plau afirmar bo i vessant del cofoisme més carrinclonament agradívol, que la gènesi de la meva sort la vas estampar tu, fa un parell de mesos llargs, damunt del parabrisa de la meva renaultescenic. He d'admetre però, que primera percepció que vaig tenir a l'entorn de la teva persona, va recaure directament sobre el suposat ofici de la teva mare, més que no pas sobre els teus recursos professionals a l'hora de fer "bullir l'olla". Àngela Maria! què lluny em trobava jo, aleshores, de copsar la sentor de la teva proximitat etèria i persistent. Com n'era d'ingènua la meva clepsa de ciutadà rabiüt i poca pena, que no té cap més horitzó a les envistes que negar l'evidència d'una infracció de la seguretat vial, incontestable. Si t'he de ser franc, emmalaltit de tanta ira puntual, en aquell moment, ni vaig adonar-me com dansaven aquelles majestuoses sines que, uns dies més tard, vaig engrapar-te de sorpresa quan endreçaves el trànsit a la sortida de missa de dotze.
D'ençà d'aquesta sorprenent, punible i reprovable repicada tàctil de les teves botzines, estimada 1020, la vida per a mi ja no ha tingut cap més color que el que marques tu i les ordenances que et vénen directament redactades des de l'alcaldia. Sóc del tot conscient que, a partir d'aquell mateix instant, les meves mans ja havien abastat el màxim, el súmmum del desig que em consum i em corseca. És prou just que sàpigues que, tot i això, la meva passió envers la teva persona, no deixa de créixer a mesura que passen els dies i el veritable motiu de les meves solemnes infraccions va destapant-se amb apassionada delectança. Hom m'ha arribat a assegurar que fins el teu sergent en cap ha parat compte del veritable mòbil que em porta a cometre-les; el sotsoficial Martínez, se n'adona prou bé que darrera d'unes mans fetes i deixades anar, hi ha un cor que bat amb insistència extrema. Li ho agraeixo de debò.
El teu recer, malgrat que prou esquerp, m'ha fet del tot immune a la uniformefòbia que he patit des que vaig tornar del Cerro Muriano on vaig fer els tres mesos de campament... Què hi fa que la teva augusta presència m'hagi portat fins on ara sóc, estimada gorra de plat amb garlandes robinades? Qui ho havia de dir: pel teu amor atípic i forassenyat redacto avui aquestes lletres, entaforat als fons d'aquestes quatre parets deslluïdes i críptiques que hom n'anomena calabós... T'escric ajagut en aquest catre boterut i cendrós que teniu reservat als delinqüents de poca volada. Perdona'm la lletra: a penes m'hi veig. Aquest insigne passant del "tot manta" que m'heu posat com a company de cel·la, no deixa de fumar i malbaratar el poc oxigen resclosit que em pertoca. Els ulls em couen i se m'ajunten les lletres: les ortogràfiques i les que ha començat a girar-me l'Administració mitjançant les teves correctives recomanacions. Estic surant en el no-res de la meva pròpia essència; visc encara imbuït per la sentor argentada que feien els botons dels teus punys i la fortor de naftalina que mantè la teva jaqueta immaculada de pols i palla... què lluny i que a prop, a la vegada, que sento aquella mirada sorruda, aquell esguard càlid de funcionària fastiguejada d'opositar per quatre calerons mal repartits. Malgrat tot, t'estimo, d'allò no dir, amoreta del cel, tortellet dominical de massapà i fruites confitades, insigne festeig d'endulcorant confós amb la més íntima percepció de la burocràcia mal aplicada.
Tinc tantes coses a dir-te... oh, impertèrrita presència que tot ho omple; bàcul de la meva vellesa; mestressa del meu sentir que em xucla fins el moll de l'os dels quatre estalvis que he pogut arreplegar en el decurs de la meva punyetera vida; axioma del que he d'esdevenir a partir d'ara: present, futur, redempció del passat... Tinc tantes coses a dir-te, que temo que em mancaran diccionari, registres lèxics, recursos gramaticals, editorials de diari, "boletins" de la província... per deixar-ne constància amb un mínim de rigor.
Tot i això, comptadora i repartidora de la meva sardana emocional, em ratifico en els meus errors puerils envers la teva persona. M'acuses de voler la mare i els pardalets. Admeto que incitar al Milou a alleugerir el seu desassossec irracional damunt de les teves bótes acabades d'embetumar, no havia d'haver estat la millor pensada que vaig tenir per tal de sentir la teva presència física més a la vora meu. Fins i tot accepto, modestament, que el fet d'envestir amb el tractor la rua infantil del Carnestoltes el proppassat dijous gras, per tal de requerir la teva atenció, tampoc fou una idea gaire reeixida. Una vegada més, estimada 1020, vaig poder constatar que ètica i amor no tenen pas que ser, necessàriament, dos termes cosins germans. No tot però, han de ser fracassos en la meva cursa folla cap el teu cor, reineta del bloc i la ploma inquisidora; també he tingut algun petit èxit en aquest accidentat atansament a tu: és just que ho reconeguis. Pensa si no, els minuts d'indecisió que vas tenir divendres passat abans de detenir-me i portar-me fins aquest forat des del que ara et somnio tan apassionadament. Sigues-me sincera: Oi que encara ara, quaranta-vuit hores després, encara te'n fas creus de la meva gosadia? No et pensis que es fàcil fer aterrar aquell falcó a la closca d'un Honorable neguitós que no para de moure's d'un cantó a l'altre. Pensa en les nostres llargues hores d'assaig i d'enrabiades que portàvem al damunt: mai he estat un gran amic de les bèsties; recordes que t'ho vaig dir quan vaig atiar, altra volta, el Milou contra aquell estol d'aneguets caganers de l'estany de la Plaça Major? El meu petit monstre no va sentir cap mena de pietat en l'escomesa... tu tampoc, recony! Dos mil euros de l'ala, em vas clavar, punyerera!
Una altra cosa amb la qual no coincidim, ni poc ni gens, és en el sentit de l'humor, adorable agent 1020? Penso però, que això no és un obstacle insalvable per acostar posicions. Crec que una municipalista integral com ets tu, no li ha de fer pas gens de gràcia veure com s'inaugura una caserna dels Mossos a la teva ciutat sense haver-vos demanat parer, sense haver-vos sondejat abans. És intolerable com aneu perdent pistonada, com algun manaire impenitent posa les regnes dels cavalls a uns forasters de mitja bufa. És ben veritat allò de hostes vingueren... En certa manera vaig intentar venjar-te, abella reina del meu eixam. Potser els eslògans que vaig retolar a les furgonetes policials esdevingueren una mica pujats de to, però no deixaven de tenir la seva gràcia, no et sembla, celet? A tu t'agraden els colors amb què es decoren les casernes dels Mossos? Tanmateix semblen seus socials de Penyes barcelonistes pintades a preu fet.
Estimada i enyorada agent 1020, el problema és que les nostres topades han tingut sempre un aire melodramàtic de no dir... visc per lladrar a la lluna. Tant és així que no has parat fins aconseguir que el Jutge de Guàrdia hi posés cullerada. Amb tot, penso cremar les darreres naus que em queden per tal d'intentar aprofitar les diligències i les influències d'aquest il·lustre senyor. Qui sap si l'únic que em pertoca ara és posar tota la carn a la brasa per tal d'aprofitar la visita que sembla que hauré de retre-li en les pròximes hores. Penso que, una vegada allí, l'únic que cal és fer-li canviar un llibre per altre, fer-li llegir uns pomposos articles del codi civil i convèncer-lo per poder bescanviar les manilles per unes aliances.
Hi esteu tots convidats!