Una bona feina: 2ón capítol: L'arribada

L'ARRIBADA

Deu dies després en Pere arribava a la ciutat. Es dirigí a l'ajuntament. Com que els carrers eren estrets va decidir deixar el cotxe en un ampli aparcament a prop del barri antic i arribar-hi a peu. Els edificis eren vells, molt antics, alguns amb aire senyorívol, altres amb aspecte de casa de pagès reformada, amb la porta de fusta sota d'un arc amb el característic forat del gat a la part inferior. Curiosa relació la que s'establia abans entre els felins i els estadants de la casa: Antigament, aquestes masos tenien gra: blat, blat de moro, civada, ordi, sègol....Moltes vegades les panotxes es penjaven del sostre. Però les rates, no se sap com, desafiaven la llei de la gravetat i arribaven al premi preuat. Llavors, els rosegadors queien provocant un gran soroll, sorprenent a la gent de la casa. Els gats mantenien lluny aquells indesitjables. És per això que podien córrer per tota la casa amb total llibertat i sortir lliurement per aquell forat, sobretot en l'època de zel. Era un barri humit com solen ésser tots els barris antics, amarats d'aigua sempre present dins la pedra freda, ple d'esglésies i de figures a cada pas, obac, curull d'arcades i voltes de pedra molsosa.
L'ajuntament era un edifici gran amb unes escalinates centrals que, en el primer replà es dividien en dues i pujaven cada una per una banda. Es notava que havia donat servei feia un temps a una comunitat bastant pròspera però que, pot ésser per dedicar-se tota la població a una sola activitat, quan aquesta havia entrat en decadència, tota la ciutat ho havia sofert. Allà quedaven doncs, els aires de grandesa d'aquell edifici que ara, lluny del seu millor moment oferia un aspecte trist i decadent, com un gran hotel en temporada baixa. Entrà a l'oficina i al darrere d'un gran mostrador el va atendre el funcionari de torn, un home barbut i força amable, una mica panxacontent. Després d'ensenyar-li el contracte li va lliurar la clau i li va indicar com arribar-hi. En Pere va baixar les escales amb una sensació de petitesa, de no pertinença a aquell món. No va poder evitar un lleu arronsament d'espatlles, senyal inequívoc d'una fredor si no física, si provocada per una esgarrifança indefinible.
Però abans d'anar al seu nou domicili en Pere Camprubí va voler fer un tomb pel poble. El dia era força assolellat i invitava a una petita excursió. El barri antic era, com a totes les ciutats i pobles la part més interessant. La Pobla del Cardenal no era una excepció. El carrer més ample de la població era la carretera que comunicava la capital de província amb la costa. Era una avinguda allargassada amb una part coberta per voltes sobre las que descansaven els edificis afectats pel pas del temps, tocats els balcons per detalls en forma d'animals o d'arabescos. L'interior era ple de botigues i algun bar que conservaven un cert encís de cosa d'abans, racons en els quals un es podia perdre en nostàlgiques evocacions de temps ja entrats en l'oblit. Les cases s'apilaven entorn de la parròquia, bastant gran i d'un estil una mica barrejat. La porta gran, que només s'obria per les grans ocasions donava a una plaça una mica allargada a on es feia el mercat els dissabtes. Tot feia una impressió de solidesa, de durabilitat, molta més que els edificis més nous que en algun lloc del barri es començaven a aixecar amb total impunitat urbanística. Al costat de la carretera sovintejaven les botigues que oferien el mateix producte, l'especialitat de la ciutat i per la qual era coneguda a tot arreu, donant un aspecte de monotonia impressionant al lloc.
La carretera passava pel mig de la ciutat, donant a aquella zona un aspecte urbà sorollós, molest i estressant. S'entrava a la part vella per un pont des del qual se'n podia albirar un altre de molt vell, totalment vetust, d'origen romà. La seva silueta retallada al capvespre sobre el fons de les muntanyes del sud, especialment quan el riu Fluent portava una mica d'aigua era magnífica i donava un to pintoresc a l'indret.
A la vora del riu s'estenia un passeig bastant llarg, sense asfaltar, cosa que s'agraïa a l'estiu dessota d'aquells plàtans, quan es volia fer una caminada. En l'època daurada de la ciutat, quan els diners es feien a cabassos, molts nous rics vestien les seves millors gales. El passeig era un lloc de trobada de l'alta societat de sempre i de la nouvinguda, delerosa per fer-se un lloc en les festes pantagruèliques que s'organitzaven amb qualsevol excusa.
Tot el demés eren barriades que convergien en el casc vell des dels quatre punts cardinals, unes més populars, altres més selectes, totes s'acabaven en aquella extraordinària antiguitat de cases, portals, voltes, tota aquella pedra perenne que aguantava l'embat del temps amb una estoïcisme aclaparador.