Una ampolla de cacique

Aquell dia vam sortir quatre: El Xavi, el Pau, jo i una ampolla de Cacique. No ho acostumàvem a fer, però la pobra havia sobrat del darrer sopar de la colla (millor no preguntar quantes n'havíem comprat per a que en sobrés una) i ens sabia greu que es passés l'estiu tancada al rebost de casa del Pau. A més, els cambrers d'aquell poble ens queien particularment malament, en especial una noia pèl-roja, parenta de lluny del Xavi, que cada any es passava la nit fent manetes amb el Pau per acabar marxant, sempre, amb un xaval de poble que jugava en un equip de segona b i que es pensaven, ell i la pelroja, probablement, que algun dia acabaria jugant al Manchester.

Com cada any des del retorn de Tarradelles, el grup estrella de la festa major era La Salseta del Poble Sec. No tocaven fins a les quatre, ens havia dit la parenta del Xavi mentre li aclucava l'ull al Pau i ens servia una taronjada i dues coles ("és que hem de conduir", "els tres?", "si, què passa?"), però el Xavi ens havia fet arribar d'hora perquè els teloners eren l'orquestra Sintonia, dels quals, sobretot de la cantant, n'era un fan.

Amb tot, havíem arribat tan aviat que encara tocava el grup local d'ska de cada any, que una noia amb la camiseta de la comissió de festes sense mànigues i un tatuatge en forma de dofí al braç ens va fer observar que no era el mateix de cada any, si no que eren uns xavals més joves, que es deien diferent i tocaven el mateix,

Com la música no ens agradava i l'ampolla de Cacique s'estava sola al cotxe (va dir que tenia mal de cap i no tenia ganes de ballar, això ho diuen totes) l'anàvem a visitar tot sovint. La primera cançó de l'Orquestra Sintonia ens va agafar al cotxe. Les primeres notes de Should I stay or should i go van alarmar al Xavi que va voler tornar al concert ràpidament, abandonant la pobra ampolla de Cacique. Per consolar-la i evitar que es posés gelosa, el Pau i jo vam carregar-nos generosament els vasos abans de seguir-lo cap al concert. Pel camí em va semblar reconèixer una cara. Un somriure i unes ulleres de pasta, res més, no podia ser. Em recordava alguna noia de Barcelona, algú que coneixia de la universitat, però que no podia relacionar de cap manera amb aquell poble perdut de la Noguera.

Al cap d'una estona, tres quarts de cacique amb cola, per ser més exactes, perquè recordo que ja volíem tornar al cotxe, la vaig tornar a veure. Es van creuar les mirades. Vaig aixecar el vas amb una salutació ambigua, amb por de posar la pota, ella em va mirar també, va somriure. Devia ser ella, és clar, però qui? Vaig mirar el Xavi i el Pau buscant ajuda. El Pau cantussejava With or without you amb la vista i el cervells perduts en els malucs de la vocalista sense adornar-se que la noia era incapaç de cantar un vers sencer de la cançó sense inventar-se la meitat de les paraules. El Pau estava parlant amb un noi que havia anat a la seva classe de l'institut i deixava escapar de tant en tant alguna mirada cap a la barra, controlant la cambrera pèl-roja. Davant el panorama vaig respirar fort i em vaig encaminar cap a la noia.

Dos petons, "què hi fas per aquí?", "això tu, jo visc aquí al costat", "la meva cosina és d'aquí, és aquella noia pèl-roja de la barra", horror, "doncs no t'hi havia vist mai", "és que sempre estava a la platja aquests dies", "quina coincidència...", "Doncs si! ". I un somriure que començava a situar. Potser a la cafeteria de la universitat, potser als Enfants. Vam continuar parlant, ara ja amb el got buit, sentint la veu de la cantant que atacava Losing my religion i la veu melosa de l'ampolla de Cacique que em cridava des del cotxe. Primer parlant de tòpics, de l'estiu, de la calor, de Barcelona. Com qui s'abarrota a la botifarra, sense ensenyar les manilles, esperant l'errada del contrincant. Finalment una petita pista, estudiava biologia. No en vaig necessitar més, de seguida la vaig tenir identificada. Era una companya de classe de la Lorda. No era cap de les seves amigues de sempre, potser havíem coincidit en algun sopar a Los Toreros o a La Mercantil. No havíem parlat mai gaire, però suposo que sabia que feia temps que ho havíem deixat perquè no va treure el tema en cap moment. Ara que ja sabia, vagament, qui era, la conversa es va fer més fluïda, ja teníem algun tema en comú, i vulguis o no, els dos teníem el vas buit. Li vaig parlar llavors de l'ampolla de Cacique, ella va entendre que no la volgués deixar sola. Vaig dubtar un moment, pensant que potser podria donar lloc a malentesos i que potser l'ampolla s'ho prendria malament, però la viag convidar a reomplir el got. Va somriure, un si molt dolç. Recordo que era nit estrellada, recordo que hi havia poca gent pel carrer. Seguíem parlant i rient. Vam omplir els gots i vam brindar pel cinturó d'Orió que es dibuixava en la nit d'estiu. Ens vam fer un petó, i es va posar a plorar.

Amb els gots plens ens vam asseure al cotxe del Pau. Em va explicar que acabava de tallar amb el seu nòvio, un noi que estudiava camins que em devia sonar dels sopars a Los Toreros. Havia sigut la setmana abans, per això aquell any no havia anat a la platja. Tenia ganes de canviar, però no tant. Era tot massa recent. Em va dir cent cops, o potser menys i tot, que ho sentia. Jo li vaig passar el braç per l'espatlla i li vaig dir que no patís. I li vaig començar a parlar de la Lorda. No sé perquè, perquè creia que ja no tenia res més a dir-ne ni a pensar-ne. Però vam estar així, tots tres, ella, l'ampolla de Cacique i jo, fins que ja començava a clarejar. Xerrant, plorant alguna estoneta, rient gairebé sempre. Ens vam acomiadar amb un petó fugaç als llavis. Ens vam donar els telèfons, no sé si mai m'atreviré a trucar-la.

I ens vam quedar tots dos sols, jo i l'ampolla buida, al cotxe, esperant que la Salseta acabés de tocar i que aquell parell es recordessin que tenien un cotxe, un amic i una ampolla de Cacique.