Cercador
Un talús, un roc i un arbre singular
Un relat de: lanenadelpou- Compartir:
Plantat allà, enmig del bosc com un estaquirot, va contemplar una bona estona la immensa bombolla d’aire que s’havia format al líquid de la seva brúixola. I com la maneta que suposadament havia d’apuntar al nord ballava empesa per la massa d’aire que es desplaçava d’acord amb el moviment de la seva mà. L’únic que podia fer ara era sortir d’entremig dels arbres i provar d’orientar-se amb el seu mapa. Cosa que podria fer si no havia sortit dels límits, és clar. Va decidir tirar amunt. Des d’una posició elevada podria atalaiar millor el terreny i situar-se. Va passar un límit de vegetació i va arribar a un turonet cobert de matolls. Al fons, bastant lluny, es veia una població… Vielha? Era una possibilitat, llavors el nord quedava a la seva esquerra. Va constatar que, efectivament el mapa no coincidia amb la seva posició de cap manera, ni els turons, ni la vegetació, ni les corbes de nivell, ni les construccions. Havia de tornar enrere per on havia vingut. Per on havia vingut? Merda… Es començava a fer tard. Va decidir baixar pel dret, avall va. Va començar a córrer, va ensopegar i va rodolar uns metres. Es va foradar les malles i es va fer una pelada considerable al genoll. Sagnant i mig coix, va continuar avall. Va pensar en els seus companys d’equip, com riurien quan els ho expliqués. Va sortir d’entre els arbres a una zona pelada, que va reconèixer. Havia pujat per allà, una mica més a l’est, si és que era l’est, per un vessant inhòspit que començava darrera d’un parell d’arbres solitaris. Un cop a baix, es tornaria a situar al mapa. Va ranquejar cap allà, va veure els dos arbres i els va vorejar per agafar el vessant pelat. Però el vessant no hi era. En el seu lloc, una pedrera de roques i troncs, amb molt mala pinta, cobria la ruta de baixada. Un moment, va pensar, no pot ser. Jo he pujat per aquí. Els arbres, el talús, tot és igual. És aquí. Segur. Però era evident que no ho era pas. Confós, va tirar enrere, havia de baixar per un altre lloc. Però totes les rutes que provava acabaven en un barranc, o un penya-segat. Al final va trobar un barranc no gaire alt, i va provar de desgrimpar. Es va fotre una castanya inhumana, i no es va matar de miracle. Ell va tenir sort, el seu braç no.
Adolorit, ranquejant i amb un braç trencat -com a mínim- va seguir avall. Sense brúixola i en aquelles condicions es va plantejar abandonar. Però abandonar era de nyicris. I ara, després de la caiguda, li semblava veure un petit camí resseguint la carena. Va avançar fins al peu d’unes roques gegants i es va aturar a respirar. Aquell arbre... Segur que havia passat per allà, però aquelles roques no hi eren. S’estava trastocant? Realment el panorama era desolador però el pitjor encara havia d’arribar. Sense cap raó física aparent, una de les roques gegants es va desprendre i li va atrapar un braç, per sort, el lesionat. Va provar de moure-la però era impossible. La roca devia pesar dos-cents quilos. Va provar de cridar. Algú altre que també s’hagués perdut molt el podria sentir. Per què havia de ser l’únic que s’havia desviat de la ruta? Va decidir esperar. Els seus companys donarien l’alarma quan veiessin que no arribava. Era qüestió d’un parell d’hores, potser tres a tot estirar. Els seus amics el buscarien, segur, segur.
Al cap d’una bona estona es va adonar que havia deixat de sentir el braç. S’havia començat a adaptar a la situació, col•locant-se en la posició més còmoda que li era possible. Tenia gana i son. El seu estat era considerablement lamentable. Ja no sabia com més distreure’s. Havia passat la fase de començar a recordar antigues amistats i amants, i la fase d’imaginar-se tots els seus amics i coneguts practicant el sexe entre ells. Havia format una curiosa orgia gegant dins el seu cap, que mai podria explicar a ningú. Havia repassat tot el repertori dels Stones, dels Beatles, i de Pink Floyd. Ja no sabia què més fer. Llavors els va veure. Bé, més concretament, va veure una pedra que es movia sola. Lliscava damunt el terra com si flotés.
-Estic delirant! –va pensar en un primer moment. I va tancar els ulls. Els va tornar a obrir, i la pedra havia desaparegut. Va respirar tranquil, dos segons, el temps que va trigar a aparèixer-ne una altra. Era com veure una molla de pa que s’enduen unes formigues, però allò no era una molla de pa. I si el que hi havia a sota eren formigues, havien de ser mutants, com a mínim.
Una altra pedra va aparèixer més enllà, lliscant igual que les altres dues.
-Hola? –va cridar, com per impuls. Immediatament després es va sentir idiota. I les pedres van deixar de moure’s.
Sense saber ben bé què li donava més mal rotllo, que les pedres es moguessin o que ho deixessin de fer, va decidir que no volia quedar-se allà ni un minut més. S’alliberaria fos com fos. Va recordar la seva navalla suïssa i es va mirar el seu braç atrapat. La idea era tan bèstia que se la va treure del cap immediatament. Va sospirar, desesperat. Per què hauria deixat el mòbil al cotxe?
I llavors, la pedra que li atrapava el braç es va moure, així perquè sí. Astorat, i espantat a l’hora es va apartar gairebé per instint. I el braç va sortir sense problemes.
Coix, mort de gana i de set i amb el braç lligat al tors amb la màniga de l’horrorosa samarreta blanca i carbassa del club, va tirar avall per un camí costerut i ple de pedres. Al fons es veien uns camps, una masia i una carretera. A la dreta, un arbre tot estrany... Havia pujat per allà, n’estava segur, aquell arbre era inconfusible. Però a la pujada no hi havia hagut rocs ni pedres, cap ni un. Allò era un expedient X. I continuava fora dels límits del mapa. I tot li feia mal. Si hagués estat una noia, va pensar, estaria plorant. Però els homes de veritat no ploren per un braç a punt de gangrena. Així doncs va continuar avall com va poder. Però era un procés lent. A més, s’havia girat un aire fred i desagradable que li gelava la suor. Va tremolar i va mirar el cel. Merda. El vent duia núvols, d’aspecte agressiu, cap a ell. Si se n’anava el sol ja l’havia cagat. Va tornar a mirar la brúixola i la bombolla d’aire. Emprenyat, la va llençar contra un roc. L’aparell va rebotar i va sortir disparat uns metres més avall.
-A la puta merda! -va cridar i es va asseure un moment, a pensar, mirant a terra. De sobte, la brúixola va tornar a aterrar als seus peus. Es va fotre un ensurt de collons i es va aixecar corrents.
- Hola! -va cridar, mirant avall. Res. Va pensar que algú li estava gastant una broma, que de fet, no feia gens ni mica de gràcia-. Hola? M’he fet mal al braç i estic perdut! Eh!
Cap resposta. Ni un moviment. Res. Va agafar la brúixola i va continuar el seu camí, entre les pedres, fregant la paranoia. Estava gairebé segur que havia pujat per allà, però era clar que no, evidentment. Es va guardar la brúixola voladora dins les malles per no veure-la i va fer el cor fort. Va mirar amunt, per on havia baixat. Va tenir la sensació que ara hi havia encara més rocs-. Estàs paranoic- va pensar i va tornar a mirar avall. Ja s’havia perdut altres vegades, no era tan greu. Bé, les altres vegades el paisatge no canviava al seu voltant mentre avançava. Ara semblava que entre les pedres es veia un petit corriol que serpentejava avall. Estava convençut que mig minut abans no hi era.
-No hi pensis i tira avall! -va dir en veu alta. Ja parlava sol, mala senyal. En tombar el corriol improvisat va trobar una fita de pedres, i més enllà un altra. Allò era un camí real. Va mirar enrere i gairebé li agafa un còlic. Darrere seu, el corriol que acabava de trepitjar havia desaparegut un altre cop. Coix i adolorit, amb el braç lesionat dins la samarreta, va sortir tan de pressa com el seu estat físic li va permetre. Va caminar una bona estona sense pensar en res ni mirar enrere, sobretot sense mirar enrere fins que, ben avall, va reconèixer el paisatge. Tornava a ser dins el mapa. De fet, era a pocs metres de la tercera fita, l’última que havia marcat abans de pujar per on no li tocava. Darrere seu, ni rastre de corriols ni de fites.
De seguida va trobar més gent amb els acolorits pijames dels diversos clubs d’orientació. Alguns es van aturar, preocupats pel seu estat físic. Altres, van passar d’una revolada sense alçar la vista del mapa. La Laura del Fita Zero es va oferir a acompanyar-lo fins la sortida.
La Maria i el Jordi ja hi eren. Havien sortit dels primers. La Maria es va quedar a esperar els altres i el Jordi el va dur a l’hospital de Vielha. No tenia el braç trencat, però li van immobilitzar i recomanar repòs. I de passada li van desinfectar la pelada del genoll.
Els altres van aparèixer al cap de poc.
-Ens hem quedat a l’entrega de premis, que la Maria ha quedat tercera... -van excusar-se pel retard.
-Molt bé! Què t’han donat?
-Això -va respondre la Maria allargant-li un llibre-. Contes i llegendes dels Pirineus.
-Millor que una copa cutre -va fer el Jordi, no gaire convençut.
-Li donaré a la meva neboda -va explicar la Maria.
En sortir de l’hospital van decidir anar a fotre’s una olla aranesa com Déu mana i es van passar el dinar comentant la cursa, excepte ell, que estava una mica grogui pels calmants. Aïllat en sí mateix, intentant aclarir la seva ment, va agafar el llibre de la Maria, que era damunt la taula. Contes i llegendes dels Pirineus. Va obrir una pàgina a l’atzar. Va llegir: Els manairons són uns éssers tan diminuts que en cabrien 10000 dins una capsa de mistos -va somriure, típica llegenda de fades, va pensar-. Són molt actius i sempre busquen alguna cosa per a fer. Si no se’ls dona una feina, s’entretenen apilonant rocs per formar les pedreres que trobem a les faldes dels cims...
Va tancar el llibre. Havia deixat de somriure.
-Com t’has pogut perdre tant! -va comentar l’Isaac, mirant-se el mapa de dalt a baix sense entendre-ho-. Si estava claríssim. Aquí baixa un talús -va assenyalar amb el dit-, i al peu hi ha una roca gegantina i un arbre...
-Hi havia... -va pensar per a ell mateix.
-Et trobes bé? -va preguntar-li la Mònica-. Estàs pàl•lid.
-Em fa mal el braç -va respondre, de mala lluna.
-Potser que marxem cap a casa, no? -va proposar el Jordi.
-Tu ja estaràs bé per córrer la setmana vinent? -va preguntar la Mònica.
-No ho crec.
-Quina llàstima. La nocturna de Rasos. L’any passat vas guanyar-la.
-Mala sort -va deixar anar amb resignació-. Ja veurem com tinc el braç- al capdavall, va pensar, els putos manairons no deuen sortir de nit. Oi?- Maria, em deixaràs el llibre aquest?
Els altres se’l van mirar amb sorpresa. El Marc llegint un llibre de contes era una imatge gairebé surrealista. Devien ser les drogues.
De tornada a Barcelona van enganxar caravana. Ja era una tradició, pràcticament, amb les curses pirinenques a la primavera. Es va endormiscar pensant en el seu braç. Més li valia recuperar-se, ara començava l’època millor, els campionats.
Amb manairons o sense. Collons.
Rasos de Peguera. Campionat de Catalunya. I ell amb el braç fet una merda. I tot per culpa d’uns putos bitxos que ni tan sols existeixen. I tothom se’n feia creus que s’hagués perdut a la Vall d’Aran i ell no podia explicar la veritat. Perquè ell sabia la veritat. I com que no podia córrer per culpa del braç, havia decidit emprendre una recerca criptozoològica particular, en secret, és clar. S’havia passat la setmana buscant informació a Internet i a la biblioteca i empassant-se uns antics vídeos de Catalunya Misteriosa del seu pare. Se sentia com l’agent Mulder però a lo cutre, és clar. I en malles. Feia calor aquell matí entre els avets i els seus companys d’equip anaven i venien amb les hores de sortida i la informació de les fites. El de sempre: arbre singular, peu de talús, roca, cova... Criatura fantàstica pertanyent al folklore...
Quan tots van haver sortit en les seves diferents modalitats, va tirar muntanya amunt, amunt, fins que va ser lluny de la zona de la cursa. Es va asseure en una roca.
-Aquí, tites, tites... -va pensar. El sol picava fort i ben aviat s’havia tret la samarreta. I res. Va passar una hora en completa soledat, silenci i avorriment totals per a res. Mirant dissimuladament al seu voltant, tombant-se de cop a una i altra banda. Res. Es va començar a sentir realment idiota però ell sabia la veritat. Potser era massa al sud. Potser hauria de tornar a la Vall d’Aran, anar cap al Pirineu, profund. Vençut, va tornar a la sortida, on la Mónica i l’Isaac ja hi eren.
-Com ha anat? -els va preguntar.
-46 minuts! -va respondre l’Isaac-. De moment sóc el segon però encara falten les màquines que han sortit darrera meu.
-Jo l’he cagat a la segona, per això no m’agraden les Score... I tu on eres?
-He anat a donar una volta per dalt -no els podria explicar mai la veritat. I de sobte es va sentir terriblement sol en aquest món.
I va fer cap a Aigüestortes a les poques setmanes, armat amb un equip de radar manllevat al friki del seu cunyat, prismàtics, aigua, menjar i una tenda d’observació d’ocells, d’un altre dels seus cunyats. Era un dia esplèndid d’estiu i el parc era en ple apogeu de turistes, pixapins equipats com si anessin als Annapurnes, famílies catalanes d’aquelles de tota la vida, agrupaments escoltes amb camises de parxís, algun esplai, un parell de corrues de jubilats i l’excursionista amateur de torn.
Va caminar amunt, amunt, fins una zona aïllada, lluny de tota la gentada. Va acampar a la vora d’un vessant pelat i va instal·lar tot el seu equip. Els cims rocallosos es retallaven sota un cel blau i s’emmirallaven en els petits llacs d’aigua fosca, ara mig assedegats. Els avets feia estona que havien quedat enrere i ara les úniques taques verdes que es veien eren l’herba entre el rocam erm. Va respirar l’aire net del parc nacional. No podia concebre un hàbitat més perfecte per a una criatura imaginària.
Es va posar còmode i va esperar. I van passar les hores i la tarda va dur els núvols amb ella, com sempre. El món al seus peus es va tornar gris, gris de cel i de roca, gris de cims encantats poblats per criatures de faula. Es va haver de refugiar dins la tenda per passar un xàfec. Però estava decidit a no rendir-se.
En fer-se fosc es va fer el sopar al fogonet de travessa. Allà no havia de preocupar-se per atraure cap ós. L’únic avantatge de viure en un país massa poblat i avançat que ha extingit tota la seva fauna remarcable és la seguretat. Va recordar el fracassat programa de reintroducció de l’ós, que havia acabat a les mans d’un caçador gavatxo. Ara deien que venien els llops de Romania, però aquests venien sols, kilòmetres i kilòmetres per senders fins a Los Picos de Europa. Allò era una travessa i la resta són ximpleries.
Es va adormir d’hora. Igualment, pensava llevar-se a trenc d’alba.
L’endemà el dia va passar sense cap novetat, excepte un parell d’excursionistes perduts que se li van acostar encuriosits pel radar. Els va haver de dir que feia un estudi sobre la fauna d’alta muntanya. De fet, no era del tot mentida. I així van passar tres dies i se li van acabar les provisions i la paciència i la bateria del radar. I allà, en aquell vessant pelat l’únic que es veia de tant en tant era un rapinyaire solitari que provava d’aprendre a sobreviure lluny del centre de cria d’algun programa de reintroducció. Va decidir fer guàrdia l’última nit i tornar a Barcelona al matí. Va tornar a repassar tot el seu repertori musical clàssic i a repetir l’orgia col•lectiva d’amics i coneguts, afegint-hi, aquest cop, la veïna del tercer i la Laura del Fita Zero. Duplicada. I es va acabar adormint.
Es va despertar amb la llum de sol, mig mort de fred per l’aire del matí. Portava quatre dies sense rentar-se ni canviar-se de roba i començava a fer una mica de fàstic. Va treure el cap per la porta de la tenda i es va treure les lleganyes dels ulls per poder contemplar millor la magnífica pedrera que s’estenia davant seu, vessant avall.
El crit del Marc va ressonar entre cims i muntanyes, provocant vibracions en totes les aigües, tortes o no, i estanys amb nom o sense. El van sentir els avis, els excursionistes principiants, els pixapins sobreequipats, les famílies, els escoltes, els forestals i un isard que pul•lulava per allà a la infructuosa recerca d’un company d’espècie per reproduir-se.
En quant es va haver desfogat, va recapitular.
-Molt bé! –va cridar al no res, a les pedres i a les plantes-. Voleu guerra? Doncs tindreu guerra!
Dos mesos després, el Marc Voladeras, 32 anys, enginyer industrial i fill menor de quatre germans, anunciava a família i amics que es mudava a la Vall d’Aran. S’havia venut el pis de Barcelona, pel qual n’havia tret catorze milions de benefici net gràcies a l’especulació surrealista que afectava la capital catalana des que s’havia posat de moda vés a saber per què entre els estrangers. Va comprar una casa mig enrunada en un poblet perdut al final d’una carretera enroscada sobre ella mateixa que exigia cadenes i claus 6 mesos a l’any pel cap baix, excepte en hivern de sequera extrema, i va desaparèixer. Tenia un objectiu a la vida. Demostrar que no era boig, bàsicament. Tot i que el seu comportament començava a fer sospitar tothom i això que no sabien la veritat. No la podia explicar a ningú, fins que tingués proves.
Deu anys més tard, la casa en runes continuava mig en runes, perquè no s’havia molestat gaire en arreglar-la. Tan sols n’havia habilitat un parell d’habitacions, el just per viure-hi. Una llar de foc, encesa tot l’any, impregnava totes les seves pertinences amb aquella olor de llenya cremada tan desagradable. Duia una barba rossa, espessa i arrissada de pam i els cabells recollits en una cua. La cara colrada pel sol i el fred de la muntanya havia adquirit aquell to marronenc de crosta vella i permanent. Els amics feia temps que havien deixat de visitar-lo. La Laura encara el trucava de tant en tant o li escrivia mails interessant-se per la seva vida. Era l’única. Li enviava fotos de la gent, dels fills de la gent, dels seus dos nens. El Marc, evidentment, vivia sol. La seva única activitat consistia en pujar als cims i als vessants i esperar. Havia pres el costum d’anotar les seves observacions en un diari, incloent apunts sobre flora, fauna i paisatge en general, per tenir alguna cosa per escriure, bàsicament. I aquests informes es van anar tornant cada cop més elaborats i científics. Els enviava un cop cada tres mesos a una revista de natura que li’n pagava alguna cosa. Però de manairons, res de res. N’era tot un expert, però. Havia compilat tota la bibliografia sobre éssers fantàstics dels Pirineus que havia trobat. Per les nits els somiava cantussejant aquell “Què farem, què direm?”, el seu suposat crit de guerra. A vegades li semblava sentir-lo quan era allà als vessants, però tan sols era el vent.
I així van passar els anys. Va arribar a publicar un llibre amb el seu diari pirinenc i un equip del Trenta Minuts va pujar a fer un reportatge sobre ell. Però se sentia un fracassat i un mentider, tot allò era una tapadora. I no ho podia compartir amb ningú.
Es va arribar a posar al capdavant d’una iniciativa per impedir l’ampliació d’una estació d’esquí a la Vall Fosca, però la Generalitat, com sempre, es va passar les protestes i el seny pel folre dels calçotets. A partir d’aquí va crear, amb un veí britànic exiliat voluntàriament, una associació per a la defensa i preservació dels espais naturals pirinencs, la Iniciativa Manairons. El seu lema era: què farem, què direm? I va arribar a guanyar molts socis i col·laboradors. La Laura entre ells. Es va convertir en un fet bastant habitual trobar excursionistes que lluïen la samarreta amb el logo.
Finalment, un matí d’abril, la Laura va obrir el diari, a l’atzar. I allà va veure la foto del Marc. Al peu hi posava:
Marc Voladeras, 48 anys, escriptor, amant de la muntanya, fundador de la Iniciativa Manairons i col·laborador de la revista Catalunya Salvatge va morir la matinada de dissabte en caure-li el sostre de la casa on vivia al damunt. Feia 26 anys que vivia al Pirineu Lleidatà, on estudiava les fluctuacions de...
-Què et passa, mama? -li va preguntar el seu fill gran, el Marc, un adolescent granulós que no havia trepitjat una muntanya en la seva vida.
-El Marc s’ha mort...
-El sonat aquell pel qual em vas posar el nom?
-Una mica de respecte, nen! –el va renyar son pare des de darrere el suplement dominical-. Que era amic meu -tot i que feia vint anys que no el veia, possiblement.
El van enterrar al petit cementiri local. La Laura i l’Isaac van pujar amb els fills pel funeral. Ella hi va insistir. Van aprofitar per dur els nanos a fer una excursió i recordar els vells temps de muntanya i orientació. Al petit, el Toni, li va fer una certa gràcia i amb el temps s’hi acabaria aficionant i fent algun 8.000 i tot. El Marc es va estar cagant en sons pares durant tot el trajecte. Amb el temps acabaria treballant de DJ i doblant com a camell en un club de dubtosa reputació.
L’endemà de l’enterro, al dematí, l’encarregat del cementiri se’n feia creus quan, en fer la ronda de cada dia, va trobar la tomba del Marc coberta per una piràmide de pedres. Una piràmide perfecta, coronada per una fita. En el seu estat de sorpresa li va semblar sentir la veu del vent que cantussejava: què farem, què direm?
Adolorit, ranquejant i amb un braç trencat -com a mínim- va seguir avall. Sense brúixola i en aquelles condicions es va plantejar abandonar. Però abandonar era de nyicris. I ara, després de la caiguda, li semblava veure un petit camí resseguint la carena. Va avançar fins al peu d’unes roques gegants i es va aturar a respirar. Aquell arbre... Segur que havia passat per allà, però aquelles roques no hi eren. S’estava trastocant? Realment el panorama era desolador però el pitjor encara havia d’arribar. Sense cap raó física aparent, una de les roques gegants es va desprendre i li va atrapar un braç, per sort, el lesionat. Va provar de moure-la però era impossible. La roca devia pesar dos-cents quilos. Va provar de cridar. Algú altre que també s’hagués perdut molt el podria sentir. Per què havia de ser l’únic que s’havia desviat de la ruta? Va decidir esperar. Els seus companys donarien l’alarma quan veiessin que no arribava. Era qüestió d’un parell d’hores, potser tres a tot estirar. Els seus amics el buscarien, segur, segur.
Al cap d’una bona estona es va adonar que havia deixat de sentir el braç. S’havia començat a adaptar a la situació, col•locant-se en la posició més còmoda que li era possible. Tenia gana i son. El seu estat era considerablement lamentable. Ja no sabia com més distreure’s. Havia passat la fase de començar a recordar antigues amistats i amants, i la fase d’imaginar-se tots els seus amics i coneguts practicant el sexe entre ells. Havia format una curiosa orgia gegant dins el seu cap, que mai podria explicar a ningú. Havia repassat tot el repertori dels Stones, dels Beatles, i de Pink Floyd. Ja no sabia què més fer. Llavors els va veure. Bé, més concretament, va veure una pedra que es movia sola. Lliscava damunt el terra com si flotés.
-Estic delirant! –va pensar en un primer moment. I va tancar els ulls. Els va tornar a obrir, i la pedra havia desaparegut. Va respirar tranquil, dos segons, el temps que va trigar a aparèixer-ne una altra. Era com veure una molla de pa que s’enduen unes formigues, però allò no era una molla de pa. I si el que hi havia a sota eren formigues, havien de ser mutants, com a mínim.
Una altra pedra va aparèixer més enllà, lliscant igual que les altres dues.
-Hola? –va cridar, com per impuls. Immediatament després es va sentir idiota. I les pedres van deixar de moure’s.
Sense saber ben bé què li donava més mal rotllo, que les pedres es moguessin o que ho deixessin de fer, va decidir que no volia quedar-se allà ni un minut més. S’alliberaria fos com fos. Va recordar la seva navalla suïssa i es va mirar el seu braç atrapat. La idea era tan bèstia que se la va treure del cap immediatament. Va sospirar, desesperat. Per què hauria deixat el mòbil al cotxe?
I llavors, la pedra que li atrapava el braç es va moure, així perquè sí. Astorat, i espantat a l’hora es va apartar gairebé per instint. I el braç va sortir sense problemes.
Coix, mort de gana i de set i amb el braç lligat al tors amb la màniga de l’horrorosa samarreta blanca i carbassa del club, va tirar avall per un camí costerut i ple de pedres. Al fons es veien uns camps, una masia i una carretera. A la dreta, un arbre tot estrany... Havia pujat per allà, n’estava segur, aquell arbre era inconfusible. Però a la pujada no hi havia hagut rocs ni pedres, cap ni un. Allò era un expedient X. I continuava fora dels límits del mapa. I tot li feia mal. Si hagués estat una noia, va pensar, estaria plorant. Però els homes de veritat no ploren per un braç a punt de gangrena. Així doncs va continuar avall com va poder. Però era un procés lent. A més, s’havia girat un aire fred i desagradable que li gelava la suor. Va tremolar i va mirar el cel. Merda. El vent duia núvols, d’aspecte agressiu, cap a ell. Si se n’anava el sol ja l’havia cagat. Va tornar a mirar la brúixola i la bombolla d’aire. Emprenyat, la va llençar contra un roc. L’aparell va rebotar i va sortir disparat uns metres més avall.
-A la puta merda! -va cridar i es va asseure un moment, a pensar, mirant a terra. De sobte, la brúixola va tornar a aterrar als seus peus. Es va fotre un ensurt de collons i es va aixecar corrents.
- Hola! -va cridar, mirant avall. Res. Va pensar que algú li estava gastant una broma, que de fet, no feia gens ni mica de gràcia-. Hola? M’he fet mal al braç i estic perdut! Eh!
Cap resposta. Ni un moviment. Res. Va agafar la brúixola i va continuar el seu camí, entre les pedres, fregant la paranoia. Estava gairebé segur que havia pujat per allà, però era clar que no, evidentment. Es va guardar la brúixola voladora dins les malles per no veure-la i va fer el cor fort. Va mirar amunt, per on havia baixat. Va tenir la sensació que ara hi havia encara més rocs-. Estàs paranoic- va pensar i va tornar a mirar avall. Ja s’havia perdut altres vegades, no era tan greu. Bé, les altres vegades el paisatge no canviava al seu voltant mentre avançava. Ara semblava que entre les pedres es veia un petit corriol que serpentejava avall. Estava convençut que mig minut abans no hi era.
-No hi pensis i tira avall! -va dir en veu alta. Ja parlava sol, mala senyal. En tombar el corriol improvisat va trobar una fita de pedres, i més enllà un altra. Allò era un camí real. Va mirar enrere i gairebé li agafa un còlic. Darrere seu, el corriol que acabava de trepitjar havia desaparegut un altre cop. Coix i adolorit, amb el braç lesionat dins la samarreta, va sortir tan de pressa com el seu estat físic li va permetre. Va caminar una bona estona sense pensar en res ni mirar enrere, sobretot sense mirar enrere fins que, ben avall, va reconèixer el paisatge. Tornava a ser dins el mapa. De fet, era a pocs metres de la tercera fita, l’última que havia marcat abans de pujar per on no li tocava. Darrere seu, ni rastre de corriols ni de fites.
De seguida va trobar més gent amb els acolorits pijames dels diversos clubs d’orientació. Alguns es van aturar, preocupats pel seu estat físic. Altres, van passar d’una revolada sense alçar la vista del mapa. La Laura del Fita Zero es va oferir a acompanyar-lo fins la sortida.
La Maria i el Jordi ja hi eren. Havien sortit dels primers. La Maria es va quedar a esperar els altres i el Jordi el va dur a l’hospital de Vielha. No tenia el braç trencat, però li van immobilitzar i recomanar repòs. I de passada li van desinfectar la pelada del genoll.
Els altres van aparèixer al cap de poc.
-Ens hem quedat a l’entrega de premis, que la Maria ha quedat tercera... -van excusar-se pel retard.
-Molt bé! Què t’han donat?
-Això -va respondre la Maria allargant-li un llibre-. Contes i llegendes dels Pirineus.
-Millor que una copa cutre -va fer el Jordi, no gaire convençut.
-Li donaré a la meva neboda -va explicar la Maria.
En sortir de l’hospital van decidir anar a fotre’s una olla aranesa com Déu mana i es van passar el dinar comentant la cursa, excepte ell, que estava una mica grogui pels calmants. Aïllat en sí mateix, intentant aclarir la seva ment, va agafar el llibre de la Maria, que era damunt la taula. Contes i llegendes dels Pirineus. Va obrir una pàgina a l’atzar. Va llegir: Els manairons són uns éssers tan diminuts que en cabrien 10000 dins una capsa de mistos -va somriure, típica llegenda de fades, va pensar-. Són molt actius i sempre busquen alguna cosa per a fer. Si no se’ls dona una feina, s’entretenen apilonant rocs per formar les pedreres que trobem a les faldes dels cims...
Va tancar el llibre. Havia deixat de somriure.
-Com t’has pogut perdre tant! -va comentar l’Isaac, mirant-se el mapa de dalt a baix sense entendre-ho-. Si estava claríssim. Aquí baixa un talús -va assenyalar amb el dit-, i al peu hi ha una roca gegantina i un arbre...
-Hi havia... -va pensar per a ell mateix.
-Et trobes bé? -va preguntar-li la Mònica-. Estàs pàl•lid.
-Em fa mal el braç -va respondre, de mala lluna.
-Potser que marxem cap a casa, no? -va proposar el Jordi.
-Tu ja estaràs bé per córrer la setmana vinent? -va preguntar la Mònica.
-No ho crec.
-Quina llàstima. La nocturna de Rasos. L’any passat vas guanyar-la.
-Mala sort -va deixar anar amb resignació-. Ja veurem com tinc el braç- al capdavall, va pensar, els putos manairons no deuen sortir de nit. Oi?- Maria, em deixaràs el llibre aquest?
Els altres se’l van mirar amb sorpresa. El Marc llegint un llibre de contes era una imatge gairebé surrealista. Devien ser les drogues.
De tornada a Barcelona van enganxar caravana. Ja era una tradició, pràcticament, amb les curses pirinenques a la primavera. Es va endormiscar pensant en el seu braç. Més li valia recuperar-se, ara començava l’època millor, els campionats.
Amb manairons o sense. Collons.
Rasos de Peguera. Campionat de Catalunya. I ell amb el braç fet una merda. I tot per culpa d’uns putos bitxos que ni tan sols existeixen. I tothom se’n feia creus que s’hagués perdut a la Vall d’Aran i ell no podia explicar la veritat. Perquè ell sabia la veritat. I com que no podia córrer per culpa del braç, havia decidit emprendre una recerca criptozoològica particular, en secret, és clar. S’havia passat la setmana buscant informació a Internet i a la biblioteca i empassant-se uns antics vídeos de Catalunya Misteriosa del seu pare. Se sentia com l’agent Mulder però a lo cutre, és clar. I en malles. Feia calor aquell matí entre els avets i els seus companys d’equip anaven i venien amb les hores de sortida i la informació de les fites. El de sempre: arbre singular, peu de talús, roca, cova... Criatura fantàstica pertanyent al folklore...
Quan tots van haver sortit en les seves diferents modalitats, va tirar muntanya amunt, amunt, fins que va ser lluny de la zona de la cursa. Es va asseure en una roca.
-Aquí, tites, tites... -va pensar. El sol picava fort i ben aviat s’havia tret la samarreta. I res. Va passar una hora en completa soledat, silenci i avorriment totals per a res. Mirant dissimuladament al seu voltant, tombant-se de cop a una i altra banda. Res. Es va començar a sentir realment idiota però ell sabia la veritat. Potser era massa al sud. Potser hauria de tornar a la Vall d’Aran, anar cap al Pirineu, profund. Vençut, va tornar a la sortida, on la Mónica i l’Isaac ja hi eren.
-Com ha anat? -els va preguntar.
-46 minuts! -va respondre l’Isaac-. De moment sóc el segon però encara falten les màquines que han sortit darrera meu.
-Jo l’he cagat a la segona, per això no m’agraden les Score... I tu on eres?
-He anat a donar una volta per dalt -no els podria explicar mai la veritat. I de sobte es va sentir terriblement sol en aquest món.
I va fer cap a Aigüestortes a les poques setmanes, armat amb un equip de radar manllevat al friki del seu cunyat, prismàtics, aigua, menjar i una tenda d’observació d’ocells, d’un altre dels seus cunyats. Era un dia esplèndid d’estiu i el parc era en ple apogeu de turistes, pixapins equipats com si anessin als Annapurnes, famílies catalanes d’aquelles de tota la vida, agrupaments escoltes amb camises de parxís, algun esplai, un parell de corrues de jubilats i l’excursionista amateur de torn.
Va caminar amunt, amunt, fins una zona aïllada, lluny de tota la gentada. Va acampar a la vora d’un vessant pelat i va instal·lar tot el seu equip. Els cims rocallosos es retallaven sota un cel blau i s’emmirallaven en els petits llacs d’aigua fosca, ara mig assedegats. Els avets feia estona que havien quedat enrere i ara les úniques taques verdes que es veien eren l’herba entre el rocam erm. Va respirar l’aire net del parc nacional. No podia concebre un hàbitat més perfecte per a una criatura imaginària.
Es va posar còmode i va esperar. I van passar les hores i la tarda va dur els núvols amb ella, com sempre. El món al seus peus es va tornar gris, gris de cel i de roca, gris de cims encantats poblats per criatures de faula. Es va haver de refugiar dins la tenda per passar un xàfec. Però estava decidit a no rendir-se.
En fer-se fosc es va fer el sopar al fogonet de travessa. Allà no havia de preocupar-se per atraure cap ós. L’únic avantatge de viure en un país massa poblat i avançat que ha extingit tota la seva fauna remarcable és la seguretat. Va recordar el fracassat programa de reintroducció de l’ós, que havia acabat a les mans d’un caçador gavatxo. Ara deien que venien els llops de Romania, però aquests venien sols, kilòmetres i kilòmetres per senders fins a Los Picos de Europa. Allò era una travessa i la resta són ximpleries.
Es va adormir d’hora. Igualment, pensava llevar-se a trenc d’alba.
L’endemà el dia va passar sense cap novetat, excepte un parell d’excursionistes perduts que se li van acostar encuriosits pel radar. Els va haver de dir que feia un estudi sobre la fauna d’alta muntanya. De fet, no era del tot mentida. I així van passar tres dies i se li van acabar les provisions i la paciència i la bateria del radar. I allà, en aquell vessant pelat l’únic que es veia de tant en tant era un rapinyaire solitari que provava d’aprendre a sobreviure lluny del centre de cria d’algun programa de reintroducció. Va decidir fer guàrdia l’última nit i tornar a Barcelona al matí. Va tornar a repassar tot el seu repertori musical clàssic i a repetir l’orgia col•lectiva d’amics i coneguts, afegint-hi, aquest cop, la veïna del tercer i la Laura del Fita Zero. Duplicada. I es va acabar adormint.
Es va despertar amb la llum de sol, mig mort de fred per l’aire del matí. Portava quatre dies sense rentar-se ni canviar-se de roba i començava a fer una mica de fàstic. Va treure el cap per la porta de la tenda i es va treure les lleganyes dels ulls per poder contemplar millor la magnífica pedrera que s’estenia davant seu, vessant avall.
El crit del Marc va ressonar entre cims i muntanyes, provocant vibracions en totes les aigües, tortes o no, i estanys amb nom o sense. El van sentir els avis, els excursionistes principiants, els pixapins sobreequipats, les famílies, els escoltes, els forestals i un isard que pul•lulava per allà a la infructuosa recerca d’un company d’espècie per reproduir-se.
En quant es va haver desfogat, va recapitular.
-Molt bé! –va cridar al no res, a les pedres i a les plantes-. Voleu guerra? Doncs tindreu guerra!
Dos mesos després, el Marc Voladeras, 32 anys, enginyer industrial i fill menor de quatre germans, anunciava a família i amics que es mudava a la Vall d’Aran. S’havia venut el pis de Barcelona, pel qual n’havia tret catorze milions de benefici net gràcies a l’especulació surrealista que afectava la capital catalana des que s’havia posat de moda vés a saber per què entre els estrangers. Va comprar una casa mig enrunada en un poblet perdut al final d’una carretera enroscada sobre ella mateixa que exigia cadenes i claus 6 mesos a l’any pel cap baix, excepte en hivern de sequera extrema, i va desaparèixer. Tenia un objectiu a la vida. Demostrar que no era boig, bàsicament. Tot i que el seu comportament començava a fer sospitar tothom i això que no sabien la veritat. No la podia explicar a ningú, fins que tingués proves.
Deu anys més tard, la casa en runes continuava mig en runes, perquè no s’havia molestat gaire en arreglar-la. Tan sols n’havia habilitat un parell d’habitacions, el just per viure-hi. Una llar de foc, encesa tot l’any, impregnava totes les seves pertinences amb aquella olor de llenya cremada tan desagradable. Duia una barba rossa, espessa i arrissada de pam i els cabells recollits en una cua. La cara colrada pel sol i el fred de la muntanya havia adquirit aquell to marronenc de crosta vella i permanent. Els amics feia temps que havien deixat de visitar-lo. La Laura encara el trucava de tant en tant o li escrivia mails interessant-se per la seva vida. Era l’única. Li enviava fotos de la gent, dels fills de la gent, dels seus dos nens. El Marc, evidentment, vivia sol. La seva única activitat consistia en pujar als cims i als vessants i esperar. Havia pres el costum d’anotar les seves observacions en un diari, incloent apunts sobre flora, fauna i paisatge en general, per tenir alguna cosa per escriure, bàsicament. I aquests informes es van anar tornant cada cop més elaborats i científics. Els enviava un cop cada tres mesos a una revista de natura que li’n pagava alguna cosa. Però de manairons, res de res. N’era tot un expert, però. Havia compilat tota la bibliografia sobre éssers fantàstics dels Pirineus que havia trobat. Per les nits els somiava cantussejant aquell “Què farem, què direm?”, el seu suposat crit de guerra. A vegades li semblava sentir-lo quan era allà als vessants, però tan sols era el vent.
I així van passar els anys. Va arribar a publicar un llibre amb el seu diari pirinenc i un equip del Trenta Minuts va pujar a fer un reportatge sobre ell. Però se sentia un fracassat i un mentider, tot allò era una tapadora. I no ho podia compartir amb ningú.
Es va arribar a posar al capdavant d’una iniciativa per impedir l’ampliació d’una estació d’esquí a la Vall Fosca, però la Generalitat, com sempre, es va passar les protestes i el seny pel folre dels calçotets. A partir d’aquí va crear, amb un veí britànic exiliat voluntàriament, una associació per a la defensa i preservació dels espais naturals pirinencs, la Iniciativa Manairons. El seu lema era: què farem, què direm? I va arribar a guanyar molts socis i col·laboradors. La Laura entre ells. Es va convertir en un fet bastant habitual trobar excursionistes que lluïen la samarreta amb el logo.
Finalment, un matí d’abril, la Laura va obrir el diari, a l’atzar. I allà va veure la foto del Marc. Al peu hi posava:
Marc Voladeras, 48 anys, escriptor, amant de la muntanya, fundador de la Iniciativa Manairons i col·laborador de la revista Catalunya Salvatge va morir la matinada de dissabte en caure-li el sostre de la casa on vivia al damunt. Feia 26 anys que vivia al Pirineu Lleidatà, on estudiava les fluctuacions de...
-Què et passa, mama? -li va preguntar el seu fill gran, el Marc, un adolescent granulós que no havia trepitjat una muntanya en la seva vida.
-El Marc s’ha mort...
-El sonat aquell pel qual em vas posar el nom?
-Una mica de respecte, nen! –el va renyar son pare des de darrere el suplement dominical-. Que era amic meu -tot i que feia vint anys que no el veia, possiblement.
El van enterrar al petit cementiri local. La Laura i l’Isaac van pujar amb els fills pel funeral. Ella hi va insistir. Van aprofitar per dur els nanos a fer una excursió i recordar els vells temps de muntanya i orientació. Al petit, el Toni, li va fer una certa gràcia i amb el temps s’hi acabaria aficionant i fent algun 8.000 i tot. El Marc es va estar cagant en sons pares durant tot el trajecte. Amb el temps acabaria treballant de DJ i doblant com a camell en un club de dubtosa reputació.
L’endemà de l’enterro, al dematí, l’encarregat del cementiri se’n feia creus quan, en fer la ronda de cada dia, va trobar la tomba del Marc coberta per una piràmide de pedres. Una piràmide perfecta, coronada per una fita. En el seu estat de sorpresa li va semblar sentir la veu del vent que cantussejava: què farem, què direm?
