Cercador
L’ÚLTIM TREN A MANAKARA
Un relat de: lanenadelpou- Compartir:
Els dos turistes francesos van entrar al pati de l’hotel envoltats per un seguici de portadors cridaners que carregaven bosses i paquets i els assenyalaven el camí donant explicacions sobre l’establiment. La terrassa del bar estava buida, exceptuant un pobre cocodril avorrit que jeia resignat al fons d’una gàbia amb l’objectiu d’entretenir els suposats turistes. Però l’hotel estava gairebé desert, cosa normal i habitual a Madagascar. Els dos turistes francesos, dos homes de mitjana edat que s’entretenien a recórrer aquells paratges miserables en busca de jovenetes desesperades, van pujar a comprovar les habitacions que els oferien amb aires de suficiència.
En Malcolm havia sortit de l’habitació i s’estava recolzat a la barana de la galeria contemplant el pati. Des d’allí els va veure com pujaven les escales fins al primer pis.
-Bon Jour! –va saludar un d’ells, mentre passava per davant seu.
-Bon jour! –va respondre en Malcolm amb el seu maldestre francès–. Ça va?
Van passar de llarg amb tot el seguici. En Malcolm se’ls va mirar un moment mentre esperava que la seva dona sortís de l’habitació–. No estem sols a l’hotel -li va dir des de la porta.
-No? És un miracle! –va respondre la Núria des de dins.
-Tenim dos veïns francesos…
-Ah! –va fer ella amb antipatia–. Per què tots els turistes que ens trobem són francesos?
-C’est la vie -va respondre en Malcolm–. Anem fins la platja?
Van sortir de l’hotel rebutjant amb insistència els conductors de pousse-pousse que s’havien agombolat a la porta i s’oferien a dur-los. Anaven descalços, igual que els d’Antsirabe, però aquests eren més joves i tenien un aspecte més saludable, i semblaven estar en millor forma física quan passaven trotant arrossegant els carretons amb algun passatger.
-Volem caminar! –els va intentar explicar la Núria amb gestos-. “Nous chemineraions”…
En Malcolm reia-. L’any que ve ens busquem un país angloparlant.
Els “pousse-poussers” van desistir; alguns van tornar a recolzar els carretons a terra a l’espera dels francesos, d’altres van marxar a provar sort en altres bandes.
Massa pocs turistes i massa pousse-pousses. I si n’hi arribava algun, de turista, a Manakara, era gràcies al tren. L’única màquina de ferrocarril que encara funcionava a Madagascar cobria la línia que uneix la ciutat de Fianarantsoa, a l’altiplà central -pobre, desforestat, àrid i miserable-, amb Manakara, a la costa de l’oceà Índic -verda i humida, on els arrossars conviuen amb les plantacions de cocoters a la vora del mar-. Per anar de la misèria més absoluta fins a aquella mena de paradís tropical vora el canal des Pangalanes, la màquina i els seus tres vagons havien de creuar la selva, aturant-se en les petites aldees del camí, tot cobrint un trajecte de 170 km en unes 10 hores. En aquestes petites aldees, l’arribada del tren era tot un esdeveniment celebrat per tots els habitants de les rodalies, que s’agombolaven a l’estació per curiositat o per vendre els seus variats i diversos productes alimentaris. Possiblement per a molts, aquell tren que passava un dia d’anada i un altre de tornada, era l’única possibilitat que tenien de guanyar-se alguns calés. Els turistes, que ocupaven l’únic vagó de primera, s’afanyaven -desobeint completament totes les normes de sanitat recomanades als viatgers-, a tastar, comprar, devorar i fruir l’amplia oferta de samoses, fregits, embotits, productes carnis i fruites tropicals com bananes, papaies, pinyes, xirimoies, mangos, litxis... Nens i grans saludaven amb entusiasme, des de les vores de les vies o des dels arrossars una mica més enllà, el pas de la màquina fumejant. I el paisatge era esplèndid: turons frondosos coberts d’arbres; cascades; rius; ocells; lèmurs; pujols atapeïts de ravinalas, les palmeres del viatger, amb forma de ventall; camps d’arròs i petits poblats emergint entre la verdor; dones vestides amb mocadors de colors llampants i alegres… I, a mesura que s’acostava al mar, el paisatge s’anava tornant cada cop més asiàtic i la selva era substituïda per extenses plantacions de palmeres. Finalment, després de creuar la pista d’aterratge de l’aeròdrom, el tren s’aturava a l’estació colonial de Manakara, on, tan sols baixar, la xafogor se t’enganxava a la pell. Això era l’hivern tropical. I a la porta de l’estació, l’horda de Pousse-pousse s’abraonava sobre els turistes sense pietat amb la cantarella “madame le pousse, monsieur le pousse”, l’únic element que et recordava que encara eres a Madagascar.
La Núria i el seu marit escocès havien arribat amb el tren i s’havien instal•lat en un dels hotels que sortien a la guia, un lloc agradable, amb les habitacions distribuïdes en dos pisos al voltant d’un pati central.
Agafats de la mà, van creuar el poble, esquivant els tolls, la gent, els cotxes, les bicicletes, els pousse-pousses i els pollastres raquítics i ronyosos que picotejaven arreu pels carrers enfangats, plens de sots i sense asfaltar de Manakara, que no coneixien voreres ni normes de circulació. Els habitants de la ciutat caminaven amunt i avall pel mercat, els bars i botiguetes, o s’asseien a la porta del jardí de casa, una cabana de fusta, davant la tanca de canya sota les palmeres. Aquí, els nens no assaltaven els turistes per demanar-los caritat, no se’n veien de pidolaires, ni gent amb la roba espellifada. Només venedors ambulants.
-Vols dir que estem al mateix país on érem ahir? –va observar la Núria.
-Sí que és molt diferent del que havíem vist fins ara… El tipus de paisatge.. és molt asiàtic… No? –va respondre en Malcolm, mentre passaven el llarg pont que separava el centre de la zona de la platja.
-Sí –va reflexionar la Núria-, però no vull dir això… Em refereixo a aquesta sensació de paradís tropical. No he vist encara ningú amb la roba espellifada, no hi ha suburbis ronyosos, les cases no cauen a trossos… Amb les palmeres, els jardins…
-És veritat, ja m’hi havia fixat. És una zona d’estiueig, més turística.
-El que m’agradaria saber és on són els turistes –va exclamar la Núria. Feia quinze dies que es passejaven per les zones més notòries de Madagascar i ja s’havia acostumat als hotels i als restaurants buits. Ni tan sols als Parc nacionals s’hi acumulava mai gaire gent. El viatge en tren havia estat l’excepció, perquè era una activitat obligada en la visita al país i tan sols hi havia un tren cada dos dies. Això havia permès agrupar més de deu estrangers al vagó de primera. Tot un esdeveniment.
-Bé, tots els que venien amb nosaltres al tren han de ser en alguna banda -va pressuposar el seu marit-. Estaran repartits pels nombrosos hotels de la ciutat.
-I tan repartits, al nostre hotel hi estem sols…
-No, que hi ha els dos francesos… -va recordar en Malcolm.
-Ah, sí…
A la platja de Manakara, les aigües de l’Oceà Índic s’esplaiaven al seu gust, jugant amb les enormes clofolles caigudes dels arbres, que jeien damunt la sorra esperant resignades el seu destí final. Un camí protegit per uns arbres frondosos i altíssims resseguia el llindar de la platja fins les runes d’un antic espigó a l’estuari del riu, on desenes de pescadors s’arreceraven de les onades amb els seus mecoros. Només uns pocs gosaven endinsar-se dins la mar agitada amb aquelles fràgils piragües de fusta. La majoria preferien l’empara del riu o del canal “des Pangalanes”. Mirant el mar, a través dels arbres, una colla d’antics xalets solitaris vençuts per les males herbes i alguns hotels desèrtics amb piscines d’aigua salada s’alçaven com a testimonis del passat colonial de l’illa. A la vora del riu que separa el centre de Manakara de la platja, restaurants i paradetes oferien llagosta com a plat del dia. Els nens, amb una gran agilitat, s’enfilaven a les altíssimes palmeres que creixien arreu per fer-ne caure els cocos, encara verds, i repartir el trofeu entre la gent que passava: vianants, passavolants, conductors de pousse-pousse… La brisa marina feia més suportable la xafogor hivernal i la sensació de soledat d’aquella zona del poble, que contrastava amb la gran activitat del centre. No feia gaire bon dia, una capa de núvols cobria el cel i de tant en tant plovisquejava. Però amb aquella calor fins i tot s’agraïa.
-Jo que tenia la intenció de banyar-me a l’Oceà Índic! –es va lamentar la Núria. Es va haver d’acontentar amb sucar-hi els peus. A l’altra banda de la platja, davant els xalets colonials, un grup de bous pasturava-. Mai no havia vist una platja on hi cresqués tanta herba! –va assenyalar. Es va asseure sota els arbres a eixugar-se els peus, mentre el Malcolm feia fotografies a una dona que s’havia assegut a contemplar el mar amb una criatura a la falda. Un conductor de pousse-pousse, en veure la parella blanca, es va aturar uns metres enllà a esperar en va.
-Busquem un lloc per dinar! –va proposar en Malcolm.
El van trobar de seguida, a la vora del riu. Era un petit restaurant amb les taules sota el porxo de fusta, molt acollidor, i buit, per variar. Es van asseure i es van reptar l’un a l’altre a tastar la salsa indeterminada que hi havia damunt la taula i sobreviure. La carta es limitava a tres plats del mateix peix cuinats de manera diferent.
Ja havien demanat quan van aparèixer els dos francesos de l’hotel, acompanyats per dues jovenetes que, entre totes dues, no sumaven l’edat d’un d’ells. En Malcolm els va saludar, la Núria els va mirar amb fàstic.
-Núria! –la va renyar el seu marit.
-Què? –es va queixar la noia-. Què no les veus? Si deuen ser menors!
-No és cosa nostra… -va puntualitzar en Malcolm.
-No ho puc evitar. Em fan molt de fàstic!
-No coneixes la situació exacta, no pots jutjar-ho –va afirmar el Malcolm.
-Està bé –va consentir la Núria-. No conec la situació, però has d’admetre que és altament sospitosa –ja n’havia vist uns quants com aquells en els quinze dies que portava allà. N’havia vist a Antsirabe, n’havia vist a Fianarantsoa, havia vist com es congregaven tots al cafè Le Glacier de Tana, un punt de trobada dels turistes de mitjana edat amb les noies locals, que hi acudien en tropa, arreglades i pintades.
-Què vols fer aquesta tarda? -va preguntar el marit canviant de tema.
Aquella tarda van passejar per la zona interior de Manakara, van esbrinar on es trobava l’estació de taxi-brousse, l’únic mitjà de transport col•lectiu de l’illa, i van anar a sopar a l’hotel, sols. Els francesos no hi eren.
Van anar a dormir d’hora per aprofitar una de les millors habitacions que havien trobat fins ara. Estava enrajolada i llustrosa i tenia bany, mosquitera al llit i un gran ventilador al sostre. Al bany hi havia tovalloles, velles i retallades, però netes. Se sabia per l’olor de carn que feien. Devia ser cosa del sabó, que tota la roba neta dels hotels feia olor de carn fresca. Al principi xocava, sobretot quan t’havies de ficar dins els llençols, però al final t’hi acostumaves.
-Vaig a dutxar-me! –va anunciar la Núria mentre agafava la bossa per treure les seves coses. La va deixar caure fent un bot.
-Què passa? –va preguntar alarmat el seu marit. Va fixar la mirada en la motxilla que la Núria assenyalava amb una ganyota de fàstic. Hi havia una petita comunitat de paneroles passejant-s’hi-. Holy shit! –va deixar anar. Semblava mentida, a la millor habitació de totes.
Van anar a dormir, després que la Núria s’assegurés que la mosquitera estava perfectament posada i no s’hi pogués colar cap mena de bestiola. Era una acció bastant inútil, tenint en compte que estava foradada per tot arreu. En Malcolm es va estirar damunt del llençol, sense samarreta. La xafogor era insuportable i el ventilador no funcionava.
Els sons de la nit van envair Manakara: grills, cridòria de la gent i la música de la discoteca de l’hotel.
La Núria es va despertar primer, cap a les nou. Va mirar l’esquena blanca i pigada del seu marit, que dormia de bocaterrosa. Va provar de sortir de la mosquitera sense fer gaire soroll, però el va despertar de totes maneres.
-Avui que marxem, fa un sol espaterrant! –es va lamentar, mirant per la finestra. Va fer la bossa amb molt cura, examinant-la un i altre cop a la recerca de paneroles, mentre el seu home es dutxava.
Van anar a esmorzar al restaurant de l’hotel. Els dos francesos ja hi eren, acompanyats per les dues noietes del dia anterior. La Núria va fer un gest d’aversió. En Malcolm els va saludar amb un educat “bon jour”.
-Deixa’ls en pau! –va renyar la seva dona, quan van seure a la taula.
-Per què? No em dona la gana! –va respondre la noia, emprenyada-. A tu no et molesta, oi? Ho trobes normal?
-No, però aquest és un món lliure, Núria!
-Lliure? Per qui? –va preguntar-. Aquestes dues no poden triar.
-Sí que poden! –la va contradir en Malcolm.
-I quina alternativa tenen? Digue’m? Morir-se de gana?
En Malcolm va callar. No tenia ganes de discutir per culpa de dos gavatxos. Estava de vacances.
Van pagar la factura de l’hotel i van contractar dos pousse-pousse per anar fins l’estació. Ell va agafar el d’un noi jove, bastant atlètic, però a la Núria li va tocar un home gran i esprimatxat, que respirava amb dificultat provant de seguir el ritme de l’altre. Els carretons, de colors alegres, ni tan sols eren seus en la majoria dels casos. Els llogaven per dies i, per amortitzar-ne el lloguer, havien de fer molts viatges. A Antsirabe, fins i tot n’hi havia que hi dormien a dintre, plantats a la porta d’algun hotel.
A l’estació van haver d’esperar que la camioneta que els havia de dur a Fianarantsoa s’omplís. No sortia mai cap transport a Madagascar que no anés ple, per treure el màxim profit del viatge. “Ple” en malgaix equivalia a sobrecàrrega. La furgoneta tenia quinze places reals, la van ocupar unes vint-i-quatre persones amb equipatges, criatures a la falda i algunes gallines.
Finalment, van sortir cap a les tres de la tarda, després d’haver passat el matí a l’estació, on s’havien convertit en l’atracció de tothom, com sempre, per ser els únics blancs que agafaven els transports públics del país, i d’haver dinat en un dels seus “hotelys”, les parades on se servia el típic àpat malgaix: una petita ració de pollastre escanyolit amb salsa i una gran muntanya d’arròs bullit, normalment immenjable pel regust de fumat.
Al seu seient, esclafada entre el seu marit i un jove del país i amb la bossa de mà sota les cames, la Núria es va preparar mentalment pel trajecte infernal de deu hores que l’esperava. Intentaria dormir i no pensar en la conducció temerària, les males condicions de les carreteres i l’estat dels vehicles. I evidentment, en el fet que si aquella camioneta bolcava en seria impossible sortir amb aquella aglomeració de gent.
Lentament, la vella furgoneta, va emprendre el seu penós camí. Deixaven aquell petit oasi tropical per tornar cap a la misèria, real i palpable, la de suburbis pudents i nens espellifats. La misèria subcutània, aquella que no es veu o no es nota, aquella es quedava a Manakara, que comparada amb la resta del país, era un paradís.
-És curiós –li va dir la Núria al seu marit-. Que un tren et pugui traslladar des dels suburbis més ronyosos a una mena d’oasi a la vora del mar en unes hores. És com una metàfora poètica, com una cosa simbòlica.
-Simbòlica de què?
-És com si encara quedés una esperança –va aclarir la Núria.
-Fins que peti la màquina i adéu tren. I llavors? –va preguntar en Malcolm.
-Llavors la humanitat estarà perduda per sempre –va respondre la Núria.
En Malcolm havia sortit de l’habitació i s’estava recolzat a la barana de la galeria contemplant el pati. Des d’allí els va veure com pujaven les escales fins al primer pis.
-Bon Jour! –va saludar un d’ells, mentre passava per davant seu.
-Bon jour! –va respondre en Malcolm amb el seu maldestre francès–. Ça va?
Van passar de llarg amb tot el seguici. En Malcolm se’ls va mirar un moment mentre esperava que la seva dona sortís de l’habitació–. No estem sols a l’hotel -li va dir des de la porta.
-No? És un miracle! –va respondre la Núria des de dins.
-Tenim dos veïns francesos…
-Ah! –va fer ella amb antipatia–. Per què tots els turistes que ens trobem són francesos?
-C’est la vie -va respondre en Malcolm–. Anem fins la platja?
Van sortir de l’hotel rebutjant amb insistència els conductors de pousse-pousse que s’havien agombolat a la porta i s’oferien a dur-los. Anaven descalços, igual que els d’Antsirabe, però aquests eren més joves i tenien un aspecte més saludable, i semblaven estar en millor forma física quan passaven trotant arrossegant els carretons amb algun passatger.
-Volem caminar! –els va intentar explicar la Núria amb gestos-. “Nous chemineraions”…
En Malcolm reia-. L’any que ve ens busquem un país angloparlant.
Els “pousse-poussers” van desistir; alguns van tornar a recolzar els carretons a terra a l’espera dels francesos, d’altres van marxar a provar sort en altres bandes.
Massa pocs turistes i massa pousse-pousses. I si n’hi arribava algun, de turista, a Manakara, era gràcies al tren. L’única màquina de ferrocarril que encara funcionava a Madagascar cobria la línia que uneix la ciutat de Fianarantsoa, a l’altiplà central -pobre, desforestat, àrid i miserable-, amb Manakara, a la costa de l’oceà Índic -verda i humida, on els arrossars conviuen amb les plantacions de cocoters a la vora del mar-. Per anar de la misèria més absoluta fins a aquella mena de paradís tropical vora el canal des Pangalanes, la màquina i els seus tres vagons havien de creuar la selva, aturant-se en les petites aldees del camí, tot cobrint un trajecte de 170 km en unes 10 hores. En aquestes petites aldees, l’arribada del tren era tot un esdeveniment celebrat per tots els habitants de les rodalies, que s’agombolaven a l’estació per curiositat o per vendre els seus variats i diversos productes alimentaris. Possiblement per a molts, aquell tren que passava un dia d’anada i un altre de tornada, era l’única possibilitat que tenien de guanyar-se alguns calés. Els turistes, que ocupaven l’únic vagó de primera, s’afanyaven -desobeint completament totes les normes de sanitat recomanades als viatgers-, a tastar, comprar, devorar i fruir l’amplia oferta de samoses, fregits, embotits, productes carnis i fruites tropicals com bananes, papaies, pinyes, xirimoies, mangos, litxis... Nens i grans saludaven amb entusiasme, des de les vores de les vies o des dels arrossars una mica més enllà, el pas de la màquina fumejant. I el paisatge era esplèndid: turons frondosos coberts d’arbres; cascades; rius; ocells; lèmurs; pujols atapeïts de ravinalas, les palmeres del viatger, amb forma de ventall; camps d’arròs i petits poblats emergint entre la verdor; dones vestides amb mocadors de colors llampants i alegres… I, a mesura que s’acostava al mar, el paisatge s’anava tornant cada cop més asiàtic i la selva era substituïda per extenses plantacions de palmeres. Finalment, després de creuar la pista d’aterratge de l’aeròdrom, el tren s’aturava a l’estació colonial de Manakara, on, tan sols baixar, la xafogor se t’enganxava a la pell. Això era l’hivern tropical. I a la porta de l’estació, l’horda de Pousse-pousse s’abraonava sobre els turistes sense pietat amb la cantarella “madame le pousse, monsieur le pousse”, l’únic element que et recordava que encara eres a Madagascar.
La Núria i el seu marit escocès havien arribat amb el tren i s’havien instal•lat en un dels hotels que sortien a la guia, un lloc agradable, amb les habitacions distribuïdes en dos pisos al voltant d’un pati central.
Agafats de la mà, van creuar el poble, esquivant els tolls, la gent, els cotxes, les bicicletes, els pousse-pousses i els pollastres raquítics i ronyosos que picotejaven arreu pels carrers enfangats, plens de sots i sense asfaltar de Manakara, que no coneixien voreres ni normes de circulació. Els habitants de la ciutat caminaven amunt i avall pel mercat, els bars i botiguetes, o s’asseien a la porta del jardí de casa, una cabana de fusta, davant la tanca de canya sota les palmeres. Aquí, els nens no assaltaven els turistes per demanar-los caritat, no se’n veien de pidolaires, ni gent amb la roba espellifada. Només venedors ambulants.
-Vols dir que estem al mateix país on érem ahir? –va observar la Núria.
-Sí que és molt diferent del que havíem vist fins ara… El tipus de paisatge.. és molt asiàtic… No? –va respondre en Malcolm, mentre passaven el llarg pont que separava el centre de la zona de la platja.
-Sí –va reflexionar la Núria-, però no vull dir això… Em refereixo a aquesta sensació de paradís tropical. No he vist encara ningú amb la roba espellifada, no hi ha suburbis ronyosos, les cases no cauen a trossos… Amb les palmeres, els jardins…
-És veritat, ja m’hi havia fixat. És una zona d’estiueig, més turística.
-El que m’agradaria saber és on són els turistes –va exclamar la Núria. Feia quinze dies que es passejaven per les zones més notòries de Madagascar i ja s’havia acostumat als hotels i als restaurants buits. Ni tan sols als Parc nacionals s’hi acumulava mai gaire gent. El viatge en tren havia estat l’excepció, perquè era una activitat obligada en la visita al país i tan sols hi havia un tren cada dos dies. Això havia permès agrupar més de deu estrangers al vagó de primera. Tot un esdeveniment.
-Bé, tots els que venien amb nosaltres al tren han de ser en alguna banda -va pressuposar el seu marit-. Estaran repartits pels nombrosos hotels de la ciutat.
-I tan repartits, al nostre hotel hi estem sols…
-No, que hi ha els dos francesos… -va recordar en Malcolm.
-Ah, sí…
A la platja de Manakara, les aigües de l’Oceà Índic s’esplaiaven al seu gust, jugant amb les enormes clofolles caigudes dels arbres, que jeien damunt la sorra esperant resignades el seu destí final. Un camí protegit per uns arbres frondosos i altíssims resseguia el llindar de la platja fins les runes d’un antic espigó a l’estuari del riu, on desenes de pescadors s’arreceraven de les onades amb els seus mecoros. Només uns pocs gosaven endinsar-se dins la mar agitada amb aquelles fràgils piragües de fusta. La majoria preferien l’empara del riu o del canal “des Pangalanes”. Mirant el mar, a través dels arbres, una colla d’antics xalets solitaris vençuts per les males herbes i alguns hotels desèrtics amb piscines d’aigua salada s’alçaven com a testimonis del passat colonial de l’illa. A la vora del riu que separa el centre de Manakara de la platja, restaurants i paradetes oferien llagosta com a plat del dia. Els nens, amb una gran agilitat, s’enfilaven a les altíssimes palmeres que creixien arreu per fer-ne caure els cocos, encara verds, i repartir el trofeu entre la gent que passava: vianants, passavolants, conductors de pousse-pousse… La brisa marina feia més suportable la xafogor hivernal i la sensació de soledat d’aquella zona del poble, que contrastava amb la gran activitat del centre. No feia gaire bon dia, una capa de núvols cobria el cel i de tant en tant plovisquejava. Però amb aquella calor fins i tot s’agraïa.
-Jo que tenia la intenció de banyar-me a l’Oceà Índic! –es va lamentar la Núria. Es va haver d’acontentar amb sucar-hi els peus. A l’altra banda de la platja, davant els xalets colonials, un grup de bous pasturava-. Mai no havia vist una platja on hi cresqués tanta herba! –va assenyalar. Es va asseure sota els arbres a eixugar-se els peus, mentre el Malcolm feia fotografies a una dona que s’havia assegut a contemplar el mar amb una criatura a la falda. Un conductor de pousse-pousse, en veure la parella blanca, es va aturar uns metres enllà a esperar en va.
-Busquem un lloc per dinar! –va proposar en Malcolm.
El van trobar de seguida, a la vora del riu. Era un petit restaurant amb les taules sota el porxo de fusta, molt acollidor, i buit, per variar. Es van asseure i es van reptar l’un a l’altre a tastar la salsa indeterminada que hi havia damunt la taula i sobreviure. La carta es limitava a tres plats del mateix peix cuinats de manera diferent.
Ja havien demanat quan van aparèixer els dos francesos de l’hotel, acompanyats per dues jovenetes que, entre totes dues, no sumaven l’edat d’un d’ells. En Malcolm els va saludar, la Núria els va mirar amb fàstic.
-Núria! –la va renyar el seu marit.
-Què? –es va queixar la noia-. Què no les veus? Si deuen ser menors!
-No és cosa nostra… -va puntualitzar en Malcolm.
-No ho puc evitar. Em fan molt de fàstic!
-No coneixes la situació exacta, no pots jutjar-ho –va afirmar el Malcolm.
-Està bé –va consentir la Núria-. No conec la situació, però has d’admetre que és altament sospitosa –ja n’havia vist uns quants com aquells en els quinze dies que portava allà. N’havia vist a Antsirabe, n’havia vist a Fianarantsoa, havia vist com es congregaven tots al cafè Le Glacier de Tana, un punt de trobada dels turistes de mitjana edat amb les noies locals, que hi acudien en tropa, arreglades i pintades.
-Què vols fer aquesta tarda? -va preguntar el marit canviant de tema.
Aquella tarda van passejar per la zona interior de Manakara, van esbrinar on es trobava l’estació de taxi-brousse, l’únic mitjà de transport col•lectiu de l’illa, i van anar a sopar a l’hotel, sols. Els francesos no hi eren.
Van anar a dormir d’hora per aprofitar una de les millors habitacions que havien trobat fins ara. Estava enrajolada i llustrosa i tenia bany, mosquitera al llit i un gran ventilador al sostre. Al bany hi havia tovalloles, velles i retallades, però netes. Se sabia per l’olor de carn que feien. Devia ser cosa del sabó, que tota la roba neta dels hotels feia olor de carn fresca. Al principi xocava, sobretot quan t’havies de ficar dins els llençols, però al final t’hi acostumaves.
-Vaig a dutxar-me! –va anunciar la Núria mentre agafava la bossa per treure les seves coses. La va deixar caure fent un bot.
-Què passa? –va preguntar alarmat el seu marit. Va fixar la mirada en la motxilla que la Núria assenyalava amb una ganyota de fàstic. Hi havia una petita comunitat de paneroles passejant-s’hi-. Holy shit! –va deixar anar. Semblava mentida, a la millor habitació de totes.
Van anar a dormir, després que la Núria s’assegurés que la mosquitera estava perfectament posada i no s’hi pogués colar cap mena de bestiola. Era una acció bastant inútil, tenint en compte que estava foradada per tot arreu. En Malcolm es va estirar damunt del llençol, sense samarreta. La xafogor era insuportable i el ventilador no funcionava.
Els sons de la nit van envair Manakara: grills, cridòria de la gent i la música de la discoteca de l’hotel.
La Núria es va despertar primer, cap a les nou. Va mirar l’esquena blanca i pigada del seu marit, que dormia de bocaterrosa. Va provar de sortir de la mosquitera sense fer gaire soroll, però el va despertar de totes maneres.
-Avui que marxem, fa un sol espaterrant! –es va lamentar, mirant per la finestra. Va fer la bossa amb molt cura, examinant-la un i altre cop a la recerca de paneroles, mentre el seu home es dutxava.
Van anar a esmorzar al restaurant de l’hotel. Els dos francesos ja hi eren, acompanyats per les dues noietes del dia anterior. La Núria va fer un gest d’aversió. En Malcolm els va saludar amb un educat “bon jour”.
-Deixa’ls en pau! –va renyar la seva dona, quan van seure a la taula.
-Per què? No em dona la gana! –va respondre la noia, emprenyada-. A tu no et molesta, oi? Ho trobes normal?
-No, però aquest és un món lliure, Núria!
-Lliure? Per qui? –va preguntar-. Aquestes dues no poden triar.
-Sí que poden! –la va contradir en Malcolm.
-I quina alternativa tenen? Digue’m? Morir-se de gana?
En Malcolm va callar. No tenia ganes de discutir per culpa de dos gavatxos. Estava de vacances.
Van pagar la factura de l’hotel i van contractar dos pousse-pousse per anar fins l’estació. Ell va agafar el d’un noi jove, bastant atlètic, però a la Núria li va tocar un home gran i esprimatxat, que respirava amb dificultat provant de seguir el ritme de l’altre. Els carretons, de colors alegres, ni tan sols eren seus en la majoria dels casos. Els llogaven per dies i, per amortitzar-ne el lloguer, havien de fer molts viatges. A Antsirabe, fins i tot n’hi havia que hi dormien a dintre, plantats a la porta d’algun hotel.
A l’estació van haver d’esperar que la camioneta que els havia de dur a Fianarantsoa s’omplís. No sortia mai cap transport a Madagascar que no anés ple, per treure el màxim profit del viatge. “Ple” en malgaix equivalia a sobrecàrrega. La furgoneta tenia quinze places reals, la van ocupar unes vint-i-quatre persones amb equipatges, criatures a la falda i algunes gallines.
Finalment, van sortir cap a les tres de la tarda, després d’haver passat el matí a l’estació, on s’havien convertit en l’atracció de tothom, com sempre, per ser els únics blancs que agafaven els transports públics del país, i d’haver dinat en un dels seus “hotelys”, les parades on se servia el típic àpat malgaix: una petita ració de pollastre escanyolit amb salsa i una gran muntanya d’arròs bullit, normalment immenjable pel regust de fumat.
Al seu seient, esclafada entre el seu marit i un jove del país i amb la bossa de mà sota les cames, la Núria es va preparar mentalment pel trajecte infernal de deu hores que l’esperava. Intentaria dormir i no pensar en la conducció temerària, les males condicions de les carreteres i l’estat dels vehicles. I evidentment, en el fet que si aquella camioneta bolcava en seria impossible sortir amb aquella aglomeració de gent.
Lentament, la vella furgoneta, va emprendre el seu penós camí. Deixaven aquell petit oasi tropical per tornar cap a la misèria, real i palpable, la de suburbis pudents i nens espellifats. La misèria subcutània, aquella que no es veu o no es nota, aquella es quedava a Manakara, que comparada amb la resta del país, era un paradís.
-És curiós –li va dir la Núria al seu marit-. Que un tren et pugui traslladar des dels suburbis més ronyosos a una mena d’oasi a la vora del mar en unes hores. És com una metàfora poètica, com una cosa simbòlica.
-Simbòlica de què?
-És com si encara quedés una esperança –va aclarir la Núria.
-Fins que peti la màquina i adéu tren. I llavors? –va preguntar en Malcolm.
-Llavors la humanitat estarà perduda per sempre –va respondre la Núria.
