La lliga dels lactàrius

La Laia no parava de mirar al seu voltant, inquieta. S’estava fent fosc i s’havien endinsat massa en aquell bosc, una massa densa i molt obaga de pi roig, alzina i roure. Però, com sempre, el Pere, apuraria fins l’últim segon per la possibilitat de trobar un altre rovelló, un camagroc, un cep o el que fos.
-Pere! –va suplicar la Maia-, marxem!
-Un segon més –va respondre ell mentre remenava la terra sota la fullaraca caiguda de la tardor-, encara podem trobar alguna cosa.
-Ja ens hi hem estat molta estona aquí… I estem molt lluny de la carretera!
-Un minut més, dona! –va insistir ell-. Marxa, si vols.
La Laia va arrufar el nas. Ho hagués fet si hagués tingut el valor de sortir sola del bosc, però el Pere sabia que no n’era capaç. I això la va fer emprenyar.
-Pere, si us plau! –el va renyar. La posava histèrica tanta temeritat, per un bolet. Era el darrer cop que acompanyava el seu xicot. Tant li feien els diners que els en donarien, per aquella collita. No valia la pena arriscar-hi la vida.
-Mi-te’l! –va exclamar ell, tot cofoi amb el seu tresor, un camagroc.
-Ja podem marxar, doncs? –va fer ella.
-Està bé, dona! Que pesada ets!
-Quins collons que tens! Ets un inconscient, Pere!
-Això ja m’ho diràs demà a mercat, que ens farem la barba d’or –va exclamar, satisfet, mentre s’afanyava pel corriol de tornada a la carretera.
De sobte, es va sentir un esgarip estrany entre els arbres i soroll de fulles trepitjades. Ella va xisclar per l’ensurt i la por. El Pere li va tapar la boca.
-Xxxxxit! –va xiuxiuejar abans d’agafar-la de la mà i engegar a córrer. Però era massa tard. A l’esgarip d’alerta el van seguir els xiulets guturals de centenars de follets, que es van abraonar damunt els dissortats boletaires.


Aquell diumenge, al mercat del bolet de Ripoll hi van faltar alguns venedors; probablement havien corregut la mateixa sort que en Pere i la Laia. Era el risc que acompanyava un dels oficis més perillosos de Catalunya. I també del més ben pagats; la venda d’un cistell de rovellons, de ceps o llenegues podia alimentar una família nombrosa durant quatre o cinc mesos. Una bona collita de tardor assegurava la subsistència dels boletaires fins la temporada següent.
Era un ofici que havia passat de pares a fills durant generacions. I la majoria dels boletaires eren prou assenyats per no arriscar més del compte ni endinsar-se massa en algunes de les boscúries negres del país, tal i com havien aprés dels seus pares i dels seus avis. Però no tots eren tan apegats a les tradicions; els nous temps havien vist aparèixer una nova generació de boletaires, molt més temerària i ambiciosa. Els vells es miraven amb recança i reprovació aquests joves quan apareixien pel mercat amb els seus cotxes d’últim model però les noies els somreien amb ulls d’admiració. I per a ells, això era el que comptava. Eren com estrelles del rock i cada any coronaven el seu propi rei del rovelló al final de la temporada. En Joan Abad, que havia estat el campió dels tres darrers anys, era tot un ídol de masses. Tenia el seu propi programa de televisió, sortia amb una model i se’l veia sovint acompanyat de celebritats del món de l’esport.

El protagonista aquell diumenge a Ripoll va ser el Toni Massip, però no per cap bolet excepcional sinó perquè exposava a la seva parada els cossos morts de dos follets. Segons ells, s’havia aconseguit salvar d’un atac pels pèls i s’havia endut un record d’aquell enfrontament. Les noies de Barcelona, que venien expressament tots els caps de setmana buscant conèixer algun boletaire per oferir-li els seus favors, li demanaven autògrafs i escoltaven, extasiades, les seves aventures al bosc.
-És un farsant –comentava el Miquel Carbonell des de la seva parada, cervesa en mà -. Si sobrevius a un atac dels follets és perquè has aconseguit sortir cames ajudeu-me del bosc abans que t’atrapin. I són ràpids. Molt. I silenciosos. No els veus venir fins que no els tens a sobre. Pots fugir, sí, i matar-ne algun en l’intent, però definitivament, no tens temps d’emportar-te’l.
-I llavors d’on han sortit aquests, eh? –el va increpar un dels seus interlocutors, un home gras i robust.
-Se’ls devia trobar morts...
-Creia que els follets enterraven els seus morts –va fer un altre, el típic setciències que adora demostrar els seus coneixements sempre que en té l’ocasió.
-Sí, és clar... no sé –va respondre el Miquel-, potser va trobar una tomba recent. Jo n’he vista alguna, però mai se m’acudiria desenterrar-ne els cossos! És una falta de respecte! –i no era l’únic que ho pensava. Aquella actitud estava molt mal vista entre els boletaires autèntics, que seguien una filosofia que establia una relació mística amb els éssers del bosc.
-Doncs potser n’hauries d’aprendre! –va respondre l’home-. És el reclam del dia.
-I què? –va respondre en Miquel-. Ho vendrem tot igual, amb follet o sense.
Era cert, els bolets eren més valuosos que l’or o el diamants, a Catalunya. Els xefs dels restaurants de prestigi anaven personalment a triar la millor mercaderia per fer-ne plats de luxe. I la gent amb mitjans estalviava tot l’any per a l’època dels bolets. Es gastava molt més en àpats a l’octubre que al Nadal. I els millors boletaires servien de reclam per a locals de tres estrelles Michelin que oferien plats com la “textura de camagrocs”, que pujava de preu quan eren collits per un boletaire de renom, com el Joan Abad.


En Miquel i el Joan eren de Campdevàndals i amics de la infantesa. En Miquel no havia assolit l’èxit ni la popularitat d’en Joan però les coses li anaven prou bé. Havia comprat una vella casa pairal separada del bosc per antics camps de conreu, l’havia rehabilitada i hi havia afegit solàrium, piscina, jacuzzi i sistema de seguretat anti-follets, per si de cas -s’havien donat casos de grups de follets travessant camps i fins i tot carreteres per atacar ramats i masos aïllats en èpoques magres. No era habitual, però podia arribar a passar. Més valia curar-se en salut amb una tanca electrificada-. En Miquel s’havia casat amb la seva xicota de tota la vida, la Laura, que també era filla d’una nissaga de boletaires. Poques noies es dedicaven a l’ofici, com a mínim seriosament. Algunes acompanyaven els seus homes en les missions de menys risc. Evidentment, hi havia excepcions i la Laura Ribes n’era la més coneguda. S’havia guanyat la fama i la reputació com a boletaire de ple dret des de ben joveneta, tot i que no era partidària d’endinsar-se massa en territori follet. Era un experta coneixedora de zones de risc moderat i se’n sortia prou bé. Es va retirar després de casar-se amb el Miquel i quedar-se embarassada. Ara, el seu contacte amb els bolets es limitava a la cuina, cosa que treia de polleguera el seu pare, en Josep Ribes.
En Josep, com la majoria de boletaires de vella fornada, no havia tastat un bolet en la seva vida. Les captures eren massa valuoses per malgastar-les a taula quan eren l’única font d’ingressos de tota una família. Es consideraven un luxe per a ricatxos i senyorassos. Però és clar, aquestes noves generacions, que es jugaven la pell per a tenir grans cases i viure a cos de rei, ja no respectaven els valors tradicionals i es permetien el luxe i la insolència de tastar una petita part de la collita.
El germà de la Laura, en canvi, no havia tingut mai vocació per l’ofici tradicional i havia anat a la Universitat de Barcelona a estudiar dret. Ara tenia un despatx a Girona i era la vergonya de la família.


Aquell vespre, els Carbonell-Ribes s’havien reunit per sopar i mirar tots junts el programa especial que TV3 dedicava aquella nit als seus. Darrerament, s’havien incrementat els atacs i els casos de boletaires que no tornaven i la tele, tan oportunista com sempre, havia decidit programar un debat amb el títol: Arrisquen massa alguns boletaires? Aniria precedit per un 30 minuts on sortiria gent de la comarca.

Al debat hi participava el Joan Abad, que defensaria els boletaires davant la diputada del PP Elena González, que encapçalava una iniciativa per demanar que s’aprovés una llei per prohibir la collita de bolets, o, si més no, restringir-la seriosament. A la comarca –i a tot el territori boletaire- ho consideraven un atac contra una tradició mil·lenària i un estil de vida, a més d’una amenaça seriosa per a l’economia d’aquestes zones. També havien estat convidats l’escriptor i periodista Albert Coma, autor del llibre Tocats del bolet, el sociòleg Ismael Adrià, la micòloga Adela Pinyol i el jugador del Barça Toni Puig, aquest darrer per atraure l’audiència, bàsicament.

El debat va començar una mica ensopit fins que l’Elena va decidir donar-li vida, atacant directament la jugular del Joan.
-Quants joves moren cada any al bosc provant d’imitar-lo, senyor Abad?
-I quants moren a la carretera? –va replicar en Joan, ràpid de reflexos-. I no per això prohibim els cotxes.
-Molt bé –el va aplaudir el Miquel des del sofà.
-No confonguem la velocitat amb el tocí –va respondre ella.
-Què diu aquesta dona? –va fer, furiós, en Josep des de casa-. No sap ni parlar el català.
-O potser hauria de dir amb el rovelló –va continuar ella tota cofoia del magnífic joc de paraules que acabava de fer, aliena, evidentment al barbarisme i al fet d’haver usat una expressió castellana. Tampoc és que li importés massa no parlar català correctament; al capdavall era del PP. Els seus vots provenien de qui provenien.
-Jo només dic que hi ha moltes activitats perilloses que són perfectament legals i ningú no s’hi fica!
-Doncs potser algú s’hi hauria de ficar! –va reclamar la diputada.
-Està bé: prohibim-ho tot, regulem-ho tot! Aquesta és la gran solució dels polítics per a tot... Posar tantes traves a qualsevol iniciativa popular per acabar matant-la.
-Qui parla ara d’iniciatives populars? Estem parlant d’una activitat MOLT lucrativa que fa rics a uns quants i posa en perill a molts dels seus practicants.
-A molts? Tan sols als que s’arrisquen més! –va protestar el Joan.
-Si bé és cert que en els darrers anys s’han incrementat notablement els atacs de follets –va intervenir l’Ismael.
-Això vol dir que cada cop hi ha més gent que pren més riscos –va afegir l’Elena.
-Els follets sempre han tingut èpoques més agressives i èpoques més tranquil·les. Els meu avi m’explicava històries d’atacs a bestiar dins de granges i nuclis habitats. Són fets aïllats que sempre s’han produït –va defensar en Joan.
-Precisament explico en el meu llibre –va inserir l’Albert Coma-... les batudes en terres prepirinenques a principis del segle XX, quan els ciutadans d’alguns pobles s’endinsaven en grup a fer sorolls amb esquellots i cassoles per espantar-los i fer-los retrocedir a les profunditats dels boscos, lluny dels camps i dels pobles.
-Fins i tot es van presentar diverses iniciatives per eradicar-los... S’havien arribat a cremar, fins i tot, zones boscoses –va recordar la micòloga.
-Vostè estaria d’acord amb eradicar-los, senyor Abad? –va preguntar l’Ismael.
-No, no, mai de la vida.
-Oh, i és clar que no! Llavors qualsevol podria entrar al bosc i se’ls hauria acabat el negoci, oi? –va atacar l’Elena.
- Els follets són part del bosc i de l’ecosistema- va fer el Joan mosquejat-. Sense ells no hi ha ni bosc ni bolets!
- I això és el que realment importa, mantenir el seu lucratiu mitjà de vida per damunt de tot –va reiterar la diputada.
-El “per damunt de tot” se l’ha inventat vostè.
-No esteu disposats a perdre vides per continuar traient aquest producte del bosc?
-Nosaltres no obliguem ningú a entrar dins el bosc. Qui ho fa, és perquè vol i coneix perfectament els riscos.
-Si em permeten fer un incís –va fer la micòloga amb molta educació, quan finalment va poder interrompre-, hi ha estudis que relacionen directament els follets amb el creixement dels bolets; s’han formulat hipòtesis sobre l’existència d’una mena de simbiosi entre les dues espècies.
-El que dic jo, tot està relacionat, forma part d’un mateix conjunt: bosc, follet, bolet.
-La Santíssima Trinitat, vaja –va riure l’Elena, burleta.
-Aquesta dona és subnormal –va fer la Laura des de casa.
-I què en pensa de les imatges que van sortir al diari dels cossos de dos follets exposats al mercat de Ripoll? –va inserir l’Ismael.
-Em sembla terrible –va respondre el Joan, ignorant la senyora González-. Els follets són criatures intel·ligents i es mereixen un respecte.
-Fins i tot quan maten els seus companys? –va preguntar la diputada. Algú li havia explicat que l’important en un debat era tenir sempre alguna cosa a dir, i ho estava aplicant al peu de la lletra.
-Nosaltres assumim el risc quan ens endinsem massa en el seu territori. És culpa nostra.
-Així doncs, ho admet!
-El què?
-Que hi ha un risc.
-No ho he negat pas mai, això, jo. Està provant de manipular les meves paraules. Sembla que ens la tingui jugada. Ens té mania per alguna cosa?
-Jo no els tinc cap mania, està vostè paranoic. Al contrari, el que intento és protegir-los!
-Acabant amb el nostre modus vivendi?
La militant es va quedar en blanc-. M’hauràs de perdonar que no domini totes les variants dialectals...
-Senyors, tranquil·litat –va tornar a interrompre el moderador davant la cara d’incredulitat del Joan, al·lucinat que aquella dona pogués tenir qualsevol mena de càrrec polític o influència enlloc.


El debat es va acabar sense que s’hagués arribat a cap mena de conclusió de res. L’Elena González va autoproclamar el seu triomf a la premsa i va declarar que havia estat un pas endavant en la seva causa, en la qual pensava persistir pel bé de la gent de les zones boletaires. La qüestió havia generat atenció mediàtica.
És per això que la família Carbonell va rebre la trucada de l’Ignasi Artigues, un periodista freelance, com se sol dir, demanant de fer-los un reportatge. Havia rebut l’encàrrec d’una revista i la veritat sigui dita, no li feia cap mena d’il·lusió ni hi tenia cap mena d’interès, però la feina era la feina.
-Vull fer el típic “una setmana en la vida” d’una família boletaire tradicional.
-I per què nosaltres?
-Home, sou un cas molt representatiu, tots dos us hi dediqueu... bé, o com a mínim ho fèieu.
Els Carbonell van acceptar. L’Ignasi Artigues es va instal·lar a la casa pairal per a conviure amb ells. L’Avi Ribes es va oferir encantat per explicar-li tot el que calia saber sobre el món boletaire i ell va acceptar resignat, amb la gravadora i una caixa d’aspirines.
Va insistir d’acompanyar el Miquel en una de les seves sortides. Es va emportar una càmera de mà per fer un reportatge que va anomenar: el projecte de la bruixa dels bolets. Va ser l’únic moment no soporífer de la setmana per a ell. Però la jornada va transcorre plàcida i sense incidents, amb lo qual tampoc va ser gaire interessant.
Al final, però, no va poder evitar agafar certa simpatia per la família. Havia volgut mantenir-se en una posició neutra a l’hora de fer el reportatge però al final, va arribar a la conclusió que, de tot plegat, se n’estava fent un gra massa. Allò era un estil de vida que movia molts diners i la gent sempre està disposada a jugar-se la vida per diners, però no tothom. La Laura era un clar exemple de seny. Qui no volia no s’hi arriscava. Tanta fal·lera per prohibir-ho li semblava una gran excentricitat d’algú que no entenia aquella filosofia de vida. De fet, li resultava bastant incomprensible aquella croada.
Un cop publicat l’article, però, va decidir no tornar a donar-li cap importància al tema i dedicar-se a altres coses més interessants. I la González va continuar amb la seva campanya anti-boletaires, guanyant-se el suport de diversos membres del seu partit i exercint la seva influència en alguns mitjans de comunicació perquè posessin èmfasi en les notícies referents als atacs i als follets. Cada dia, en algun mitjà afí, apareixia una referència –negativa- sobre el tema.

Va ser un temps després, quan l’Ignasi estava centrat en un reportatge sobre el tràfic de vacunes anti-gripals, que una nit afortunada va lligar amb un bombonet que treballava a l’oficina de patents. Tot xerrant, ella li va comentar, així a tall d’anècdota, que l’empresari del cava Julià Leire havia demanat de registrar la patent d’un sistema exclusiu de cultiu de bolets.
El Julià Leire era un empresari del sector del cava, el propietari de diversos cellers del grup JL, un d’aquells personatges obscurs que havia aconseguit suport institucional per pagar el raïm a un preu irrisori que asfixiava els productors. Ara es volia ficar al món del cultiu de bolets?
L’anècdota va picar la seva curiositat i, mentre la noia dormia, es va ficar davant l’ordinador a googlejar. No li va costar gaire descobrir que el seu principal soci i accionista important del grup JL era Marcos Esteban, marit de la diputada Elena González. Era massa casualitat que el marit de la principal advocada per la prohibició de la collita de bolets silvestres estigués associat amb un home que volia registrar una patent de cultiu de bolets.
Al dia següent, va agafar la seva gravadora i es va dirigir a les caves JL. Es va presentar dient que volia fer un reportatge per a una revista d’enologia americana i durant dies es va passejar fent entrevistes a treballadors, tècnics i personal de tot tipus, des de la neteja al laboratori. Es va guanyar la simpatia de molts d’ells –hi tenia un do natural. Finalment, després de moltes converses, va sentir el que havia vingut a buscar: JL estava investigant un sistema de cultiu de bolets que encara es trobava en fase embrionària. Gràcies a un simpàtic empleat de manteniment, va aconseguir entrar en una de les càmeres experimentals i fer fotos.

Després, va continuar gratant aquí i allà i al cap d’un temps es presentava al seu diari habitual amb una trama que implicava directament Elena González, el seu marit i uns quants polítics. A les antigues caves d’un dels socis de la família González no s’hi estava fent cava; s’hi estava experimentant amb sistemes de cultiu artificial de bolets. En quant tinguessin la patent exclusiva i el govern aprovés una llei restringint i regulant la collita de bolet als boscos, el grup JL pujaria com l’escuma.

En un primer moment, Elena González va negar tenir-hi cap implicació, i fins i tot va arribar a presentar una demanda de divorci contra el seu marit per demostrar al món com n’hi estava, d’enfadada. Però el programa “Corazones rotos” de la tele va obtenir imatges de la parella en actitud molt afectuosa en un restaurant de París, cosa que li va fer perdre tota credibilitat. Però tampoc li hagués servit de res, perquè a la comissió d’investigació n’hi havia que no es deixaven comprar i el jutge va acabar sentenciant un delicte de conspiració.

Pocs dies després de destapar-se l’escàndol, l’Elena González va aparèixer morta a casa seva, en un bassal del seu propi vòmit. Les investigacions forenses de seguida van trobar la causa de la mort: fallada hepàtica fulminant provocada per les amatoxines que es troben en bolets dels gèneres amanita i lepiota.
La investigació va concloure que l’Elena González havia confós el bolet tòxic amb la seva variant comestible, la macrolepiota, un bolet poc cotitzat conegut com a apagallums.
La seva família va sortir corrents a mostrar el seu desacord. Tots sabien que l’Elena no menjava bolets; de fet, els odiava a mort. Van començar a escampar arreu que tot allò havia estat una conxorxa per assassinar-la i que la nota de suïcidi, demanant perdó als boletaires, era falsa. Amb la mania que els tenia, no els hagués demanat mai perdó. No en va fer gaire cas ningú tot i que probablement tenien raó.

Amb tot allò, la comissió a favor de la llei anti-bolets es va dissoldre i la qüestió va quedar aparcada i oblidada. Les terres de bolets van respirar alleujades i es van preparar per a una nova temporada que es presentava gloriosa. Havia plogut en la mesura justa i òptima a principis de setembre i tot estava llest per endinsar-se al bosc.

Però a primers d’octubre del 2009 una manada formada per centenars de follets, com mai no s’havia vist ni registrat a Catalunya, va envair Ripoll, provocant el pànic i sembrant el caos i el terror entre la població, abans de continuar cap a Campevàndals i Ribes de Freser. La Generalitat va decretar l’estat d’excepció i va enviar-hi les forces especials i catorze dotacions de bombers. Van haver de declarar les tres poblacions zona catastròfica. Per sort, hi van haver poques víctimes mortals -entre elles el conegut boletaire Toni Massip, el cos del qual va aparèixer penjat d’un fanal-, però les pèrdues materials es van elevar a centenars de milers d’euros.

La resta de la temporada, ningú no es va atrevir a entrar al bosc i el grup JL es va fer d’or venent la seva patent exclusiva de cultiu de bolets. Julià Leire, que s’havia lliurat de la presó, es va fer encara més ric explotant encara més gent. El govern li va concedir la Creu de Sant Jordi, malgrat les protestes que argumentaven que el grup JL no etiquetava cap producte en català, incomplint les normatives de la Generalitat.

Les comarques boletaires van patir un revés econòmic. Els veïns es van organitzar per a fer batudes amb sirenes i xiulets de gossos amb l’objectiu de foragitar les criatures lluny dels nuclis habitats. La Generalitat va crear una comissió especial per estudiar alguna mena d’actuació contra aquell perill. Es va proposar cremar zones de bosc properes a les poblacions. Els habitants de les comarques, encapçalats pel Joan Abad i el Miquel Carbonell, s’hi van negar i van convocar manifestacions en contra d’aquella mesura que, com deia el seu portaveu “no acabava amb el problema d’una manera real i perjudicava greument l’ecosistema” i al final no es va fer res de res. Això sí, els informes que la comissió va encarregar van costar milers d’euros als contribuents.

Van haver de passar dos anys perquè tot tornés a la normalitat. Van sorgir algunes marques de bolets cultivats, que eren de qualitat molt inferior als silvestres i es venien als supermercats a preus molt baixos. Els seus productors no entenien per què no podien aconseguir que els seus bolets tinguessin el mateix sabor i textura que els naturals. Els boletaires com el Joan, el Miquel i el Josep se’n reien perquè ho tenien molt clar. Ells no necessitaven estudis com els de l’Adela Pinyol per saber que hi havia una simbiosi entre els follets, el bosc i els bolets –la Santíssima Trinitat-. I sí, de tant en tant aquestes criatures es tornaven boges i atacaven el bestiar i les poblacions, probablement quan se sentien amenaçades.
Els boletaires estaven disposats a assumir el risc. Les tradicions no podien morir. I aquell any del retorn la collita va ser excel·lent.

Escrit a Ripoll la tardor de 2009