Cims

Diuen que a l’alta muntanya mai no hi estàs sol. Quan t’enxampa la tempesta i et comences a plantejar si pots seguir endavant o tornes enrere, ells venen a tu, els que van decidir continuar i ja mai no van poder tornar. Cordades senceres i ben equipades, alpinistes solitaris amb equips precaris, pioners temeraris sense pràcticament equipament, tots aquells que van convertir la muntanya en el seu panteó sorgeixen d’entre les ombres per ajudar-te a prendre la teva decisió, per recordar-te que la muntanya és molt traïdora. És el que diuen les llegendes alpines. I a molts alpinistes els encanta explicar històries.
-Us prometo, us juro per ma mare que allà hi havia algú més! –explicava el Jordi a un grup de companys escèptics davant la llar de foc del refugi José F. Rivas, al peu de l’imponent glacera del Cotopaxi. El Pere se’l mirava amb el mig somriure de suficiència habitual en ell quan algú explicava batalletes alpines.
-Qui? –preguntava una mica menys irònica però igualment incrèdula la Laia. Abrigada com anava i dins el refugi, cada cop que obria la boca, en sortia una alenada de vapor.
-No em creieu, però juro que tots vam sentir que algú ens observava! –va insistir el Jordi –. Si no, li pregunteu al Mario.
-El Mario! –va exclamar el Marc-. Que jura haver vist l’esperit d’un alpinista saltant una esquerda de sis metres d’amplada al Montblanc.
-El què? –va preguntar la Laia.
-Collons! –va exclamar el Pere-. No fotis que no coneixes aquesta història.
-No -va respondre la Laia, sentint-se per un moment, totalment marginada.
-No em puc creure que no te l’hagi explicada mai. L’explica a tothom -va dir el Pere-. Fa tres anys, el Mario, el Nico i el Joan van anar al Montblanc amb el Bryan… Tu no el coneixes, un anglès penjat… Bé, els va enganxar un mal temps del copón a la glacera: boira, pedra, vent… I com que no veien bé per on anaven, van anar a petar davant d’una esquerda gegantina. Quan l’estaven rodejant, el Mario, que anava l’últim…
-Per variar -va afegir el Marc. El Jordi i el Pere van riure.
-Doncs, segons el Mario -va prosseguir el Pere-, un paio va passar corrents a tota hòstia per davant seu i va saltar l’esquerda, fins a l’altra banda… Es va parar, es va girar, se’l va mirar un moment, i es va endinsar a la boira. I diu que anava vestit com els alpinistes de fa un segle, amb la motxilla de pell i tot això…
-Quina por! –va exclamar la Laia.
-Va baixar cagat! –va seguir el Marc-. El Nico diu, que en arribar al refugi va començar a mirar les fotos que tenen penjades d’alpinistes per veure si el trobava.
-Ai, per favor! –va fer la Laia. En el fons, no se les creia, les històries dels alpinistes, però tampoc li feien gràcia. I menys, quan estava a la muntanya.
-Jo tinc un col•lega –va explicar el Jordi-, que un cop anava amb dos companys, als Andes, a Perú, i els companys anaven enrere. Començava a fer mal temps i el paio va continuar, però els altres dos van passar i van tornar cap al refugi. El Toni, el meu col•lega… Se li va acudir fotre’ls un ensurt als altres dos i es va amagar darrera un sortint de roca… Va sentir veus que s’apropaven i pensant-se que eren els seus companys va sortir de cop. I una ombra el va travessar!
-Aquesta també me l’han explicada a mi, i era l’Anapurna, i un paio francès! –va interrompre el Pere.
-D’historietes d’aquestes en corren a patades –va explicar el Marc a la Laia.
-Doncs ja ho veus, no? –va respondre la noia, que s’iniciava en el món de l’alta muntanya. De fet, no li interessava gaire, ho feia per acompanyar al Marc. Ell i els seus amics sortien a fer el cim aquella nit, i ella els esperaria al refugi. De fet, se n’aniria a dormir en quan sortissin, a les 12 en punt. Quines ganes, de caminar de nit entre el gel amb aquell fred.
-Benvinguda a l’alta muntanya, carinyo! -va fer el Marc, envoltant-la amb el braç i estrenyent-la contra ell.
-Això serà quan pugi amb nosaltres! -va inserir el Pere.
-Sí, ho tens més clar... -va respondre la Laia-. Jo, quan marxeu a mitjanit, pujaré a dalt i em fotré dins el meu sac calentet a sobar-la...
-Vols dir el meu sac -la va interrompre el Marc.
-Però el que és teu és meu, carinyo -va deixar anar amb veu melosa i to irònic.
-Ui, què xungo, nen! -va exclamar el Jordi, rient.
-Tio, que el meu sac és una merda. I no em gastaré una pasta en un sac de plomes per fer-lo servir un cop a l’any! –va protestar la Laia.
-Aquesta serà dura de pelar, Marc! –va advertir el Pere.
-Ya caerá, ya... Como todas -va exclamar el Jordi-. No n’hi ha cap que s’hagi resistit mai al Marc...
-Aneu a cagar -va replicar la noia-, jo passo i menys si m’expliqueu aquestes històries...
-Diuen que els fantasmes s’apareixen quan hi ha algun perill, com per avisar -va explicar el Marc.
-Ah, mira que macos! -va exclamar la Laia, amb sarcasme.
-Llàstima que no hagi vingut la Gemma -va comentar el Pere-. A ella li encanten les historietes aquestes. En sap un munt.
-La Gemma és única –va respondre el Jordi.
-I al final per què no ha vingut? –va preguntar la Laia. Li hagués anat bé una mica de companyia femenina, si és que la Gemma es podia considerar gaire companyia.
-Se n’ha anat a Yosemite amb els ianquis que vam conèixer a Romania –va explicar el Marc.
-Amb aquells? –va preguntar el Jordi.
-Sí, els hauries d’haver vist, Laia, cada cop que la Gemma feia una via, tots babejant al peu –va explicar el Pere.
-Si es barallaven per assegurar-la! –va afegir el Marc.
-Ja, igual que tots vosaltres… -va comentar la Laia. Tots anaven de cul per la Gemma.
-Les bones escaladores escassegen, carinyo! Posa-t’hi i veuràs... –va dir el Marc.
-Demà! -va respondre ella-. I serà perquè és bona, no? Sobretot! -la veritat era que la Gemma estava molt bona i punt.
-Que estàs gelosa? –va preguntar en Pere, amb ironia. La Laia va respondre amb una ganyota de menyspreu. Però la veritat era que feia molta ràbia.
Quan els seus amics van anar a dormir, després de dinar, la Laia es va quedar llegint. Sempre duia un llibre amb ella quan sortia de viatge, no era la típica persona que es posa a parlar amb tothom que troba. A primera hora de la tarda, encara anava arribant gent al refugi, la majoria, grupets de turistes que pujaven a veure la glacera i s’aturaven a prendre un te de coca abans de baixar pel costerut vessant de terra rogenca fins al pàrking per tornar cap a Latacunga. Darrere els vidres del refugi hi havia boira i el clima no semblava gaire acollidor.

A les sis es va fer fosc i les ombres van engolir el refugi. L’Alfredo, l’encarregat, un xaval de divuit anys, li va oferir un te.
-Gracias -va respondre la Laia, aferrant-se a la tassa fumejant amb totes dues mans-. Hace un frío que pela.
El noi va fer una ganyota estranya davant l’expressió i es va asseure amb ella-. Bueno, claro, estamos a 4.800 metros -va explicar-. ¿Te encuentras bien?
-Algo rara, pero bien -va respondre ella mentre bufava la tassa.
-¿No tienes dolor de cabeza?
-No.
Es van quedar asseguts davant els seus tes. El menjador estava en silenci.
-Están todos durmiendo -va comentar la Laia.
-La subida es muy dura -va explicar l’Alfredo.
-¿Has subido alguna vez?
-Dos veces. ¿Y vos por qué no subís?
La Laia va riure. L’Alfredo li va tornar un somriure de complicitat.
-¿Has ido a ver el glaciar? –va preguntar.
-No.
-No subirás y no vas a ver el glaciar. ¿Para qué venís al Cotopaxi?
-Buena pregunta.

Va sopar amb ell, que va aprofitar per interrogar-la sobre les possibilitats de feina a Espanya. La meitat de la seva família i coneguts havien emigrat a Espanya, segons explicava.
Finalment, la gent es va anar llevant. A quarts de dotze el menjador era ple d’alpinistes preparant els seus equips, revisant material i esmorzant. Hi havia un grup d’italians, un grup d’alemanys i dos suïssos, amb els respectius guies. I evidentment, el Marc, el Pere i el Jordi amb el Walter, el guia equatorià.
El rebombori era considerable i els grups s’intercanviaven impressions, plans, informació i anècdotes. Van aprofitar per fer-se una foto tots junts abans de marxar. En pocs minuts, el refugi es va quedar totalment buit i silenciós. El jove encarregat havia anat a dormir. L’indret resultava un pèl fantasmagòric, de nit, entre la boira. I amb aquell fred. La Laia va decidir pujar a l’habitació i es va ficar dins el sac de ploma del Marc, mig asseguda, per l’alçada, amb el seu pijama gruixut. Mai no havia provat de dormir a 4.800 metres. I aviat va descobrir que no li resultava gens fàcil, tot i que tenia son. Tenia mal de cap i se sentia marejada. Era pel soroche, que deien allà, l’alçada. I s’estava pixant per tot el te de coca que s’havia fotut a la tarda. Es va llevar. Feia un fred inhumà. Cada cop que respirava, un núvol de vapor s’escapava de la seva boca. Era com fumar-se un puro. Va anar al lavabo, va baixar al menjador i va revifar la brasa de la llar de foc. Es va arrupir a una distància prudencial del foc, no volia arriscar-se que una espurna cremés el sac del Marc, que valia una pasta. Es va embolicar i va tancar els ulls. Va sentir el foc espetegant i el vent a fora. Va donar un cop d’ull per la finestra, però la boira ho engolia tot.
-I aquells allà dalt! –va pensar-. Quin humor!
Va tornar a tancar els ulls i es va concentrar per sentir les veus de la muntanya. Es va sentir realment estúpida i va riure’s d’ella mateixa. Es va fregar el front amb la mà, el mal de cap no li passava.

Es devia haver endormiscat perquè uns cops a la finestra la van descol·locar totalment. Es va tornar a situar. Era al menjador del refugi José F. Rivas, al Parc Nacional del Cotopaxi, a l’Equador. I algú trucava a la finestra. No gaire convençuda, va anar cap allà. No hi havia ningú. Devia ser alguna cosa que colpejava amb el vent, una branca o un porticó. Va mirar a fora. La boira s’escampava lleugerament i la lluna començava a deixar entreveure una mica els voltants. Va veure la primera a pocs metres del refugi, just davant la seva finestra; era una figura humana. S’estava allà quieta, amb el seu piolet a la mà i una corda vella encreuada damunt el pit. No li veia la cara, però la indumentària era inconfusible: pantalons de pana i jaqueta de pell, era com sortida d’un vell documental. El cor li va fer un bot. La figura es va tombar i es va allunyar lentament, enfilant-se cap a la glacera. La Laia es va allunyar de la finestra i es va arrupir al costat de la llar de foc, abraçada al sac. Ara el so del vent a fora li semblava molt més tenebrós. I els núvols de vapor que sortien de la seva boca molt més densos. Respirava molt més fort, i amb més dificultat que abans. I encara tenia mal de cap. El menjador se li va començar a fer petit i les finestres li resultaven aterridores. Va decidir pujar a l’habitació, però no va poder evitar donar un segon cop d’ull a fora en passar. La boira s’havia escampat una mica més i al fons, una mica més amunt, va entrellucar la segona i la tercera. Igual que la primera, s’estaven allà quietes, amb una indumentària antiquada. I també com la primera, es van tombar i es van enfilar cap al cim. La Laia va pujar corrents a l’habitació i va tancar la porta de cop. L’ensurt l’havia deixada sense alè i ara respirava molt penosament. I el cap semblava que li havia de petar. Es va arraulir a la llitera del fons mig incorporada i tapada amb el sac. Al cap de vés a saber quanta estona va sentir uns sorolls a baix. Va provar d’ignorar-los, però algú va trucar a la porta de l’habitació. Va estar a punt de tenir un infart.
-¿Señorita?- va sentir. Era l’Alfredo, el guarda del refugi.
Va provar de contestar però li va sortir un fil de veu ridícul. Va obrir la porta.
-¿Te encuentras bien? –va exclamar el noi en veure-la-. Estás pálida.
-No, no… -va respondre ella, sense alè.
-¿Te cuesta respirar? –va preguntar el noi alarmat.
-No és nada… -va contestar ella, panteixant, i fregant-se el cap inconscientment.
-Creo que será mejor que bajes con tu compañero a Latacunga. No tienes buen aspecto. Es el soroche...
-¿Qué compañero? –va interrompre ella.
-Eso venía a decirte. Acaba de llegar uno de los alemanes. Uno de tus compañeros ha sufrido una caída. Ahora lo bajan los otros. Voy a llamar a un vehículo.
-¿Quién? –va preguntar ella, alarmada.
-Pregunta al alemán, está abajo… Y vístete. Tendrás que bajar en el vehículo. La altura podría provocarte un edema.
La Laia es va vestir i va baixar. L’alemany li va explicar, en anglès, que un dels nois espanyols havia sofert una caiguda espectacular. Per la descripció, era el Jordi.
Van trigar una estona a baixar, que a la Laia se li va fer molt llarga, allà asseguda al menjador mentre l’Alfredo i el Klaus, l’alemany miraven per la finestra.
Finalment van aparèixer. Semblava que el Jordi s’havia trencat alguna costella.
-Estic bé -anava dient. Però era possible que tingués alguna hemorràgia interna. No es podien entretenir. Van arreplegar les motxilles a corre-cuita i van baixar cap al pàrking, ajudats pels alemanys. Allà els va recollir un tot terreny per dur-los a l’hospital de Latacunga.
Abans d’entrar al cotxe, la Laia va fer una última ullada al volcà. La boira ho havia engolit tot. A mesura que el vehicle baixava lentament per la pista se li va anar passant el mareig, el mal de cap i va començar a respirar bé.
-Veig que estàs millor -va observar el Marc.
-Sí, és curiós -va respondre.
-És perquè has baixat. Els problemes són a partir dels 3.000 metres –va aclarir el Pere.
-I tu què hi has fet al refugi? –va preguntar el Marc a la seva xicota-. Has dormit?
La Laia se’l va mirar–. Algun dia t’ho explicaré! -va respondre.
-El què? Què cony has estat fent? Si estaves sola…
-A l’alta muntanya mai no hi estàs sol –va respondre la Laia.
El Marc i el Pere es van fer una mirada de complicitat. La Laia va fer un gest de menyspreu i es va mirar el Jordi, que s’havia endormiscat al seient. L’alba ja començava a insinuar-se a l’horitzó quan van sortir del Parc i van agafar la Panamericana. La silueta del Cotopaxi, tot ennuvolat, es retallava en la nit clara. La Laia es va acomodar al seient i va tancar els ulls. Es va adormir a l’instant i va somniar en grans cims inhòspits poblats per milers d’ombres.