Cercador
El dia que Barcelona es va enfonsar sota les aigües
Un relat de: lanenadelpou- Compartir:
La sibil·la cantava la fi del món, com sempre. Duia mil·lennis fent-ho. Un càntic repetitiu i monòton, ondulant, gairebé orgànic: Les muntanyes s’esfondraran, la terra s’esquerdarà, el cel s’encendrà... i tota la pesca.
Al principi, molts segles enrere, havia viscut al centre d’una gran complex sagrat de temples. Però tot allò havia desaparegut. Tot el que en quedava formava part d’un jaciment arqueològic mig enterrat al desert en un país desolat per la guerra. Durant un temps s’havia instal·lat a l’antiga Grècia, però també havia acabat havent d’emigrar. Seguint un grup de soldats romans i les seves famílies havia anat a petar a Colonia Iulia Augusta Paterna Favencia Barcino. Però el poderós imperi també havia caigut, els bàrbars l’havien engolit i els temples ja no hi eren. La història havia fet el seu estrany curs i ara tot el que tenia era un racó de la cripta d’una curiosa església cristiana. Però de fet, hi era bastant feliç. En realitat, no necessitava res més i l’acústica era excel·lent. I així doncs cantava la seva cançó infinita, en un to gairebé recitatiu, a vegades. Amb el temps hi havia anat introduint algunes variacions, sobretot des que s’havia quedat sense el cor de vestals, i havia anat desenvolupant l’habilitat única de fer-se els cors ella mateixa. I ara fins i tot, s’havia atrevit a introduir veus masculines.
Alguna cosa havia de fer per entretenir-se, ja que no solia rebre gaires visites darrerament. Excepte ells, que venien un cop cada mil anys.
---------------------
El metro de Barcelona, com sempre, a petar. Però era l’única alternativa de transport per arribar al Gòtic ara que tenia la moto al taller. Propera parada: Jaume Primer. El cervell li anava a mil per hora. Era una oportunitat d’or; les possibilitats de desenvolupament del solar eren infinites; al mig del casc antic. L’única pega era l’esglesiola de la cantonada, que era patrimoni cultural d’interès públic o alguna parida per l’estil.
Ara mateix es dirigia a la Granja Catalana, on havia quedat per esmorzar amb el misteriós agent del Grupo 6X3, una agència immobiliària sorgida del no-res i que s’estava menjant el mercat barceloní amb patates. S’especialitzaven en edificis antics. Com el del carrer dels herbolaris.
El bar era ple de gent esmorzant. La Núria tot just començava a repassar el local a la recerca d’algun individu que s’ajustés a la descripció d’agent immobiliari, quan algú la va cridar. Era un noi, d’uns trenta-cinc anys, atractiu, bronzejat, i vestit amb camisa vermella i jaqueta de pell. S’hi va acostar, gratament sorpresa.
-Núria Lareu? De Finques Lareu?
-Jo mateixa, tu déus ser...
-Adrià Dorres, finques 6X3 al teu servei.
-Perdona el retard, tinc la moto al taller i la línia groga és un desastre.
-Tranquil•la, estava entretingut llegint el diari. Has vist el diari d’avui? –els titulars parlaven d’una matança en una escola colombiana-. El govern no ha acceptat les peticions dels segrestadors...
-I els nens quina culpa en tenen? –va exclamar la Núria, enrabiada-. Quin fàstic que fa el món. A veure si s’acaba d’una vegada...
-Ets una mica radical -va comentar l’Adrià.
-No sóc radical, però crec que la humanitat s’hauria d’extingir...
-No coneixes la dita: cal anar en compte amb allò que es desitja?
-I per què cal anar en compte?
-Perquè es podria fer realitat -va somriure el noi, un somriure totalment fascinador, alhora que inquietant.
Van parlar de l’estat del món i de com afectava els negocis immobiliaris. I van parlar del carrer dels herbolaris, i de les seves possibilitats.
-Llàstima de l’esglesiola -va fer la Núria-. Limita les possibilitats de desenvolupament del solar. Però està protegida com a patrimoni històric. No hi ha res que hi puguem fer.
-És possible visitar-la? -va preguntar l’Adrià.
-No ho sé -va respondre la Núria sorpresa. No s’ho havia ni plantejat-. Per què la vols visitar?
------
Va sorgir del seu gorg a les profunditats del bosc, era una nit clara de lluna plena. Anunciat per un bombolleig, va emergir lentament del riu, envoltat d’un somort resplendor verdós, milions de gotes d’aigua regalimant avall, brillant com llàgrimes de plata sota la llum de la lluna. Va ascendir amb els braços estesos en creu fins a quedar totalment suspès en l’aire, damunt el gorg, les puntes dels peus un centímetre per damunt de la superfície de l’aigua. Era la seva particular performance del despertar. Hi afegia un punt dramàtic i teatral, era igual que no el pogués veure mai ningú. Ho feia per animar-ho una mica i per donar-hi un toc d’elegància. I com a grand finale va obrir els ulls. Estava sol, entre els arbres, sota la lluna. Pausadament, va contemplar el món. Havien passat mil anys des de l’últim cop. Va flotar per damunt del riu fins a la riba i va cedir a la gravetat; va deixar que els seus peus notessin el tacte dels còdols i de la terra molla; va respirar profundament l’aire càlid d’aquella nit de tardor; es va endinsar amb solemnitat pel bosc, entre les alzines; va agafar una fulla de terra i va deixar que els seus dits en recorreguessin els nervis i la tija; es va aturar a escoltar el cant d’un mussol; va esperar a sentir l’udol d’un llop, però l’udol del llop no va arribar mai. Ja no hi ha llops, al Montseny, li van xiuxiuejar els arbres; la idea el va entristir. Va sentir però, el ronc d’un porc senglar. Va caminar pel bosc extasiat amb els sons del món fins que, gairebé a l’alba, va topar amb una carretera: un camí d’asfalt gris i dur. I llavors va despertar del seu estat letàrgic. On eren els altres? Havia de trobar els altres. Quin dia és avui? On sóc? Quin camí més estrany!
I pel camí estrany va veure aparèixer un clar indicatiu de la imminent fi del món. Aterrit es va amagar darrera els arbres per deixar passar el monstre de l’Apocalipsi, una criatura de pell metàl·lica daurada. I llavors amb gran estupor va veure que dins la criatura, hi havia un home.
-------
La Núria no es podia creure les darreres dotze hores de la seva vida. Mai no s’havia deixat portar d’una manera tan salvatge i desinhibida per un desconegut total. Li estava explicant per telèfon a la seva amiga Irma la nit de sexe dur que havia passat amb el tal Adrià.
-És que no sé, tia, era com si no em pogués controlar! En ma vida havia fet una cosa semblant! No sé com explicar-ho...
-Però com és aquest paio? –preguntava l’Irma a l’altra banda-. Està bo?
-Eh... Més que bo, és un atractiu animal... No sé com dir-t’ho. Pura feromona...
-Hòstia nena, quina enveja em fas -va riure l’Irma-. Ja quedarem i m’ho expliques amb pèls i senyals. Ara he de penjar...
-Adéu.
La Núria va deixar la seva amiga i es va tornar a ficar a la dutxa, per tercer cop des que havia deixat el pis de l’Adrià. Era un acte inconscient. Intentava aclarir dins el seu cap el que havia passat després que havien sortit del bar, com havia acabat en aquell pis de parets vermelles i decoració minimalista. I no se’n sortia. Havien parlat de feina i havien quedat per parlar amb el representant de l’associació de veïns del C/Herbolaris. I a partir d’allà, tot era confús.
----------
Un dels avantatges de ser un àngel del mil•lenni és la ràpida capacitat d’adaptació i comprensió de l’entorn, entre d’altres coses. En trenta minuts, el Zoran havia après que el Món havia canviat moltíssim en el darrer mil•lenni, que s’havien fet gran avenços tecnològics i que la humanitat seguia essent igual de patètica. El noi del Seat Toledo daurat metal•litzat que l’havia recollit estupefacte tenia el cervell d’un home de cromanyó. Escoltava una mena de so irritant pels altaveus del vehicle i s’amagava darrere unes ulleres fosques.
-I com és que vas sense roba? -li va preguntar.
-Oh, l’he perduda -va respondre Zoran-. Sempre em passa.
-Perds la roba sovint? Vaja! Quina festa que deus portar a sobre!
-Sí -va assentir el Zoran. Si no saps de què et parlen, tu digues que sí. Era una bona política.
-Ja m’havien dit que per aquí al Montseny es muntaven unes raves de la hòstia en algunes masies...
-Exacte.
-I on vols que et deixi? -va preguntar el xaval, tot flipat anticipant el moment en que podria explicar l’anècdota a la Cris i guanyar punts amb ella.
El Zoran es va concentrar.
-Has d’anar al Sud...
El Zoran provava de concentrar-se, més fort, i com més ho feia més s’horroritzava. No podia detectar els altres àngels. Allò era una mala senyal. Podia detectar-la a ella, la seva veu havia canviat però era ella, cantant la seva cançó, al mateix indret on l’havia deixada després de l’última batalla. I podia detectar un portador, tan sols un, però poderós i perillós. I molt a prop de la Sibil•la. Tan sols un de cada bàndol. Què significava allò? Seria un duel enlloc d’una batalla? Per què?
-Estàs bé, tio? –va preguntar-li el xaval que l’havia recollit.
-Alguna cosa va malament.
-Ah sí? El què?
-No ho sé, però els altres no hi són. Tan sols un de cada bàndol. Alguna cosa ha canviat.
-Tio, estàs molt flipat...
-Sí.
-Jo paro a Sant Celoni.
-He d’anar a Barcelona...
-Ah... Mira, si no tens pressa, t’hi puc portar a la tarda. De pas, et puc deixar roba.
-No cal.
-No pots anar en pilotes, col·lega.
-He d’anar a Barcelona, és molt important.
-Per què?
-El Món està en joc.
-Realment flipat, col·lega... No serà un joc de rol d’aquells en viu, no? Perquè això sí que és friki, tio.
Zoran va acceptar, a contracor, l’ajut del seu conductor, que es deia Joan. El va dur a casa seva i li va deixar roba vella que un antic amic s’havia deixat al pis.
-El Pere feia si fa no fa la teva talla, potser estava més prim.
Un cop vestit amb uns texans negres, una samarreta negra i un jersei negre de coll alt per elecció pròpia i ignorant els consells del Joan, que apostava per una cosa més acolorida, va acceptar una invitació a dinar.
-He d’anar a Barcelona. És molt important.
-M’expliques per què?
-Ja t’ho he dit. El món està en perill.
-Ets un flipat, tio. Explica’m què passa... És massa personal, oi? No passa res, no passa res. Et porto a Barna després de dinar, cap problema.
-Barna?
-Barna.
-Ara li diuen així?
-Hòstia pavo, tu d’on surts? Deixa les pastilles... De debò. I les raves. I el rol en viu.
------------------
L’Adrià Dorres l’esperava a la cantonada d’Herbolaris amb Daguers, al costat de l’aparador d’una de les botigues de roba de disseny que inunden la Ribera i el Gòtic, fumant. La Núria va respirar a fons. S’estava posant nerviosa. No podia ser. Calia comportar-se com una persona adulta. Allò eren negocis, el de l’altra nit havia estat... Surrealista i estrany. Ara, com si no hagués passat res.
En veure-la, ell va llençar la cigarreta al terra i la va trepitjar, amb estil, i després la va saludar amb un somriure murri, però fred, de negocis.
-Hola Núria.
-Hola! -va tornar la salutació i li va donar els dos reglamentaris petons a la galta. Era una reunió de negocis.
-L’Ernest Jiménez ens espera a la porta de la finca -va fer ell.
-Perfecte -va respondre ella, exercint el seu poder d’autocontrol com no l’havia exercit mai.
L’Ernest Jiménez era un home de mitjana edat, que no apreciava els agents de la propietat immobiliària més del que apreciava un atac de feridura. Els considerava una plaga, els responsables de tots els mals que patia Barcelona, uns sequaços de Llucifer. Quan l’Adrià li va allargar la mà, ni el va mirar. La Núria ni va gosar de donar-li dos petons. L’Ernest era el portaveu de la comunitat de veïns i també d’un grup anomenat El Patrimoni és Vida, que estava en contra de l’especulació urbanística als barris antics. Un os dur de rossegar.
-Serè franc -va dir-. La idea que converteixin aquest immoble en unes modernes galeries em repugna i he començat a fer tots els tràmits possibles per impedir-ho. Estem recollint signatures...
-Recollida de signatures? –el va interrompre l’Adrià-. Això, ja sabem tu i jo que no us durà enlloc... Negociem com cal, que vivim en un món competitiu on l’únic que compta són els beneficis...
-És clar -va respondre ell, amb odi-. L’únic que compta per a vosaltres és treure profit i si Barcelona perd la personalitat perquè els únics que es poden permetre comprar pisos són els estrangers, els mafiosos i la gent que s’hipoteca la vida, us importa una merda, oi?
-Barcelona no perdrà la personalitat -va respondre l’Adrià-. No dramatitzem. Estem parlant d’unes galeries, no de la Fi del Món.
I la Núria hagués pogut jurar que quan deia aquelles darreres paraules, els ulls li brillaven d’una manera especial.
-No deixarem que construeixin un monstre al costat de Santa Quitèria...
-L’església -va afegir la Núria. Allà estava, en un racó: era realment estranya, diferent de les esglésies romàniques que trobaves pel món. Aquella destil•lava una aura única, com un antic temple hindú al mig de la selva o alguna cosa per l’estil, però enmig de Barcelona, una cosa fora de lloc, de temps i d’espai. Va sentir un calfred estrany darrera el clatell.
-Es pot visitar? -va preguntar l’Adrià.
-No ho sé. I per què la vols visitar? –va preguntar l’Ernest.
-És un caprici, vés. Interès per l’arquitectura... Treballo per una immobiliària.
-I des de quan us interessa l’arquitectura, als apis? –va preguntar en Jiménez, amb aversió.
-Crec que l’Associació de veïns del passatge en gestiona les visites -va comentar la Núria, que ho havia consultat aquell matí sense saber ben bé per què.
-Perfecte. Amb qui he de parlar? Amb tu?
-Estem aquí per parlar del projecte, que jo recordi -va afegir la Núria.
-No hi ha cap pressa, oi? -semblava que l’Adrià s’havia posat nerviós de sobte, com si hagués notat alguna cosa. La mirada, la seva mirada estava alerta.
-La Maria Rigol és la presidenta de l’associació. Si vols concertar una visita haurà de ser amb ella.
-Magnífic. Com m’hi puc posar en contacte?
----------------
El camí a Barcelona va ser curiós, per l’autopista, plena de cotxes, amb una rapidesa increïble. Ja anava bé. L’altre li duia avantatge, força. La seva presència era forta, com si s’hagués despertat feia temps. Passava alguna cosa fora del corrent. Tenia un mal, molt mal pressentiment. Hi havia d’arribar. Però estava sol, no sabia com s’ho faria. Ja se’n preocuparia llavors. Primer, trobar-la.
-------------
La Núria se n’adonava clarament que l’Adrià es trobava en estat d’alerta. Li passava alguna cosa estranya. Havia insistit que la Núria l’havia d’acompanyar a visitar l’esglesiola, que havia d’ajudar-lo a contactar amb la tal Rigol, que ho havia de fer ella. Era sospitós. Començava a espantar-se i tot, però havia acabat accedint-hi, una mica per curiositat, una mica sense saber perquè. De fet, el seny li aconsellava d’allunyar-se’n. Però al capdavall, la Núria mai no n’havia tingut gaire, de seny. Això sí, va decidir anar-hi primer sola. Aquella mateixa tarda es va posar en contacte amb la senyora Rigol, que la va atendre encantada fins que va saber qui era ella. De totes maneres, la va atendre.
-Per què voleu visitar l’església?
-Curiositat -va respondre ella-. És molt antiga... Oi?
-La més antiga de Barcelona.
-De debò? I com és que no surt a les guies turístiques?
-Ningú no li dona importància, vés. Com que està aïllada al fons d’ Herbolaris. No la visita mai ningú. Els turistes se’n van a la Sagrada Família i la Catedral... A mi, m’agrada més Santa Maria del Mar, què vols que t’hi digui.
-Diuen que és la preferida pels barcelonins... I Santa Quitèria li agrada?
-No hi he entrat mai, jo.
-I qui se n’ocupa, del manteniment?
La Sra. Rigol va arronsar les espatlles, demostrant el poc interès que hi tenia. I ella era l’encarregada. Que típic d’aquest país, va pensar la Núria.
-I quan hi vols anar, nena? Perquè jo estic molt ocupada –va preguntar la dona.
-Ah, no ho sé. Quan li vagi bé. L’altre noi, el de 6X3 també la vol veure. Però m’agradaria fer-hi un cop d’ull tota sola primer. Seria possible anar-hi ara?
-Estic fent el sopar pels meus fills, ara... Però mira, no ho hauria de fer però suposo que me’n puc refiar, perquè si qualsevol cosa en faig responsable a Finques Lareu. Et deixo les claus i tu mateixa. Però no t’hi entretinguis, i no toquis res.
------------------------
Zoran es va acomiadar del Joan, que es va allunyar per la Via Laietana amb la música repetitiva i asfixiant a tota tralla. I es va endinsar sense més dilacions pels carrerons de Ribera, seguint els seus instints. La seva ment era com un GPS, tot i que Zoran començava a entendre el concepte de satèl·lit de comunicacions. La seva ment també era com un receptor que absorbia i processava informació constantment, un procés d’actualització que hauria estat l’enveja de qualsevol ordinador. Al carrer dels Herbolaris tan sols n’hi quedava un, d’herbolari, que de fet era un botiga de productes naturals i macrobiòtics, amb un cartell a l’aparador que enunciava les propietats de l’Alga Fucus. I feia bastant més bona olor que mil anys enrere, excepte pel pixum al peu d’un dels fanals.
Però l’església encara hi era. Tancada. I Zoran, tot sol, no podia entrar-hi. Un sol àngel del mil·lenni no tenia cap mena de poder. Com pretenien que ho fes? Es consolava pensant que l’altre també estava sol i tenia els mateixos problemes. Si tan sols sabés com ho pensava resoldre!
Llavors es va fixar que la noia que s’havia acostat a la porta duia un joc de claus, que inspeccionava atentament. Aquella noia...
-Perdoni, senyoreta -va fer.
-Hola -va respondre ella, aturant la seva inspecció de claus.
-Això que du a la mà són les claus de l’església, oi?
-Sí, però l’encarregada no sóc jo. És la senyora Rigol, si vols parlar amb ella...
-No em cal. És amb vostè que necessito parlar. I és molt important... Em dic Zoran.
-Jo Núria -va respondre automàticament mentre pensava que s’havia topat amb un sonat-, i no em parlis de vostè, que tinc vint-i-vuit anys.
-Núria -va repetir Zoran-. Molt bé. Necessito entrar a l’església.
-Ja t’he dit que parlis amb la Rigol... Viu allà, al 12, 3er pis.
-No tinc temps. Sé que ell t’ha demanat la clau.
-Qui és ell?
-No sé quin de tots... Però sé que vol entrar i que t’ha demanat que l’ajudis. Saps per què?
-Escolta, mira –va respondre pensarosa. De fet, l’Adrià era un paio enigmàtic que li havia demanat ajuda per entrar a l’església.
-Perquè ell sol no pot. T’he d’explicar una cosa... T’he d’ensenyar una cosa. És molt important.
La Núria se’l va mirar. Tenia uns ulls d’una brillantor fora del normal, gairebé irreals. I emanava com un aura transparent, pràcticament imperceptible, que ondulava envoltant la seva figura. No era el primer cop que veia una cosa així en una persona. Ja li havia passat altres vegades. Però en aquest cas era molt més evident.
En Zoran li va allargar la mà. Ella la va acceptar. Estava freda, glacial. I desprenia unes vibracions que li pujaven pels braços i li van posar tota la pell de gallina i els pèls de punta. Va sentir un calfred, però no precisament desagradable. Ara, ella també podia veure una aura al voltant del seu braç. I en unir-se a la de Zoran, totes dues van adquirir una tonalitat blavosa.
-Ell ja s’ha posat en contacte amb tu. No podem perdre temps -va emfatitzar.
-Com ho fas això? –va preguntar ella, corpresa.
-És en la meva naturalesa, Núria. Sóc un àngel del mil·lenni...
La Núria va processar les seves paraules, va processar la situació, la llum, el moment, i va decidir obrir la seva ment al desconegut, com mai se li hagués acudit fer-ho.
-Un què? -va preguntar-. I qui s’ha posat en contacte amb mi?
-Un dels portadors, es fa dir Adrià...
La Núria es va quedar lívida-. Portador de què? –la paraula venèria li va ressonar dins la ment.
-T’he d’explicar una història. Però no aquí. Entrem! -va ordenar, assenyalant la porta de l’església.
-Ja t’he dit que jo no... La senyora Rigol... -va provar d’excusar-se però les seves defenses estaven desactivades. Talment com ho havia fet l’Adrià, però d’una manera molt diferent. Portador? Àngels? Hauria d’estar aterrida, pràcticament, però sorprenentment era com si ho trobés normal. Devia ser el xoc. La Núria va triar una clau i la va col·locar al pany. La vella porta massissa de ferro es va obrir a la primera.
Van entrar. Amb l’eco de les seves passes i l’olor d’humitat i pedra vella inundant els seus sentits completament, la Núria no es va adonar que Zoran tornava a tancar la porta darrera seu. La poca llum del vespre que entrava per les petites finestres il·luminava el mínim per distingir siluetes i parets. Ella continuava caminant, amb els talons quadrats de les seves botes de pell martellejant les velles lloses rítmicament. Zoran la va aturar. Llavors ho va sentir. Com un cant. D’on venia?
-La meva història es remunta a l’inici dels temps -va explicar, agafant-la de la mà, indicant-li que el seguís. Va obrir una porta amagada en un dels laterals i llavors el cor es va sentir més clar. Al fons de les estretes escales que baixaven, resplendor d’espelmes. Allà baix hi havia algú.
-Què? -va exclamar la Núria. Zoran la va fer callar i la va guiar fins a baix, a una mena de cripta. En entrar-hi la Núria es va quedar muda. Allà tan sols hi havia una dona. I el resplendor no venia de cap espelma, l’emanava ella.
-És la Sibil·la -va anunciar l’àngel
-La què? –va preguntar la Núria.
-La Sibil·la! –va exclamar alarmat. Que pocs coneixements que tenia la gent del segle XX.
-Ah, sí, és clar -va respondre la Núria gens convençuda-. I què fa?
-Canta la fi del món...
-Ah, ja... –vint-i-quatre hores abans la Núria els hauria pres a tots per bojos i hagués sortit d’allà flipada. Però vint-i-quatre hores abans no coneixia cap àngel del mil•lenni. Ni a l’Adrià-. Vols dir que el món s’acabarà perquè ho canta aquesta dona?
-Al contrari. El món s’acabarà si deixa de cantar.
-Vols dir que l’existència del nostre món tal i com el coneixem, de la Terra, de les civilitzacions... depèn de si una dona deixa o no deixa de cantar? Però això és ridícul!
-Les coses funcionaven així, abans...
-Abans?
-Quan es va crear el món... Amb els Déus i els homes i tot era diferent.
-Quins déus?
-Els Déus, ja saps, Odin, Zeus, Shiva, Osiris, Quetzalcoatl, Marduk... i tots els altres menys coneguts...
-M’estàs dient que són reals? I on són?
-Oh, se’n van anar, van anar marxant a poc a poc, sobretot quan va venir Ell –va explicar assenyalant la creu de damunt l’altar.
-Vols dir que “Ell” els va fer fora? En plan OPA hostil?
-No ben bé, però... amb ell tots els elements de les religions paganes, com se solen anomenar, van anar desapareixent. Però no tots.
-Ella encara és aquí –va dir assenyalant la sibil·la.
-Ella no pot desaparèixer. El món desapareixeria amb ella. Quan Shiva va deixar de dansar vam patir un daltabaix terrible.
-Què va passar?
-Et sona el diluvi?
-El de Noé?
-Exacte...
-Però d’això en fa molts segles... I a la Índia encara rendeixen culte a Shiva i Krishna i...
-Sí, però és igual.
-Com que és igual? Una cosa és que marxin quan la gent hi deixa de creure i l’altra és que passin de tot... Igualment, jo què hi pinto en tot aquest assumpte?
-Ell t’ha utilitzat. Com a accés. És llest.
-No cal que ho juris -va fer, recordant la nit a casa l’Adrià, mentre la carn se li posava de gallina. El que no entenia era perquè la necessitava per un tràmit tan absurd com pactar una visita concertada amb la Rigol.
-I jo potser et necessitaré -va reflexionar Zoran.
-Per què?
-Nosaltres abans érem sis. Els sis àngels del mil·lenni. I ells també eren sis, els sis àngels portadors de l’apocalipsi. Els dotze lliuràvem una lluita per la Sibil·la. Però ara tan sols quedo jo... I ell... Però no sé com fer-m’ho. El ritual sempre requereix més participants...
-I què ha passat amb els altres?
-No ho sé. No han despertat. Dormien, com jo, al fons de les aigües...
-Potser els ha passat alguna cosa mentre dormien... Han desviat el riu o alguna cosa, un vessament tòxic...
-Els altres cinc portadors tampoc no s’han despertat. També dormen al fons d’una cova. Crec que és simplement un indicador d’un canvi important.
-I per què dormíeu?
-Tan sols ens despertem un cop cada mil anys. Lliurem la batalla per determinar si el món seguirà igual i tornem a dormir... Però aquest cop la batalla haurà de ser un duel, per això crec que et necessito, com a padrí.
-I no podem pillar algú pel carrer?
-No serveix qualsevol mortal.
-I no hi ha més àngels a part de vosaltres? Sant Gabriel o qui sigui?... I què vols dir amb “no serveix qualsevol mortal”? I jo què sóc?
-Tu ets diferent, Núria. Per això l’Adrià et va reclutar a tu com a clau. Sense la teva ajuda no hagués pogut arribar a la Sibil·la.
-Diferent de què? M’estàs espantant...
-Tens sang divina.
La Núria es va quedar encarcarada.
-No has estudiat mai mitologia? Molts déus van tenir descendència amb humans. Aquesta descendència tenia part de sang divina -va aclarir Zoran.
-Vols dir que un dels meus avantpassats era un déu? Vull dir Odin o una cosa així?
-Exacte, tot i que jo apuntaria a una cosa més Mediterrània. Un romà, probablement. O un cartaginès. No sé per què. Em fas aquesta impressió.
La Núria estava muda.
-Hem de marxar d’aquí. Ell ja déu haver detectat la meva presència.
-I què vols dir, que vindrà?
-Hem de marxar i preparar-nos pel ritual....
-Ritual? –aquella paraula no li donava bon rotllo, li sonava a sacrifici humà o alguna cosa per l’estil. I l’humà, allà, era ella.
-O duel. Encara no ho sé.
-I quan s’ha de fer el ritual o el duel?
-Normalment uns dies abans de l’hora H.
-L’hora H?
-Si la Sibil·la encara canta en aquell moment, el món continuarà mil anys més.
-I quan és l’hora en qüestió?
-El 6 de març, a les 12 del migdia. Hora de Greenwich.
-No fotis! Això és dilluns!
-No tenim gaire temps. Ell es va despertar abans. Potser ha esbrinat alguna cosa.
-I com pot ser hora de Greenwich si és una cosa tan antiga? –va preguntar ella, que començava a sospitar que potser tot era un broma.
-És pura casualitat còsmica, és clar. Fa milers d’anys ens guiàvem per la posició dels estels i la llargada de l’ombra del bastó de Tanit en un determinat angle amb el sol...
-Ja, ja... Ho capto...
Al capdamunt de les escales, l’església es trobava gairebé a les fosques. Però hi quedava la llum suficient com per distingir una silueta. Era l’Adrià.
-Vaja, vaja, Zoran. Com va?
La Núria va empassar saliva.
-Com has entrat? -va preguntar l’àngel-. He tancat la porta.
-Zoran, és que encara estàs adormit? Un cop la Núria l’ha oberta ja és igual. Queda oberta -va explicar, rient. Duia avantatge clar-. Saps quin dia és avui, suposo?
-Dimecres.
-Un dia com un altre per jugar al nostre joc.
-Joc? -va fer la Núria.
-Ja em coneixes, xata. M’agrada jugar -va fer, amb cara de viciós. La Núria es va estremir. L’Adrià va tornar cap al Zoran-. I avui, les regles del joc, les posaré jo... Dos participants! –va fer assenyalant Zoran i a ell mateix-. Un àrbitre -va fer assenyalant la Núria-. Un objectiu -va fer assenyalant la porta a la cripta.
-La Fi del Món -va comentar la Núria.
-Un nom molt adequat! -va afegir l’Adrià-. M’agrada. Sí. La Fi del Món. Juguem!
El Zoran es concentrava tant com podia. Però estava una mica perdut. Quina era l’estratègia de l’Adrià? Allò no seguia els procediments normals. Quina en duia de cap, el portador?
- I els altres? -va preguntar-li.
-Ja no els necessitem els altres. Amb dos participants i un àrbitre n’hi ha prou. No cal organitzar tota la mateixa parafernàlia cada mil·lenni, Zor.
-Així doncs és cosa teva, això.
-Sí.
-Què has fet?
-M’he assegurat la partida. M’ha costat molts dies de son.
-Però... Això va contra les normes!
-Zoran, Zoran. No canviareu mai, els continuistes -i va riure del seu propi joc de paraules-. Però el món ha de canviar. Comença a ser hora, ja fa massa temps que funciona com una merda!
-Però ells no ho permetran!
-A “ells” els importa un carall. També els aniria bé un canvi.
-Què els ha passat als altres?
-Oh, què pesat! Els altres ja no hi són. Ens feien nosa. Em feien nosa. Els problema de ser un dels nostres, és que sortim quatre dies i després a dormir-ne 364.995... No tens temps de fer res, no tens temps de llegir... Se n’aprèn molt, dels llibres.
-Quant de temps has estat despert?
-Uns pocs segles, Zor.
-Segles? –va exclamar esparverat.
-Els necessitava per recopilar les dades necessàries. Tu saps quants textos sagrats hi ha repartits pel món? Troba’ls tots! I després troba la dada que busques en cada un d’ells...
-De què parles?
-En cada un d’ells es troba un fragment de les instruccions precises per guanyar aquesta batalla. I ara jo ho sé.
-És un farol.
-Zoran, Zoran. Escolta. Núria, guapa, tu en seràs àrbitre i testimoni. M’ha costat reconstruir-la -i dit això, es va treure alguna cosa de sota la jaqueta.
-La vara de Tanit! No pot ser! –en Zoran estava aterrit. A la Núria no li feia cap gràcia, la situació. Tenia un mal pressentiment.
-L’única arma que pot aniquilar-la per sempre...
De sobte, en Zoran es va llençar damunt l’Adrià-. No deixaré que la matis! –va cridar. Però el portador li va engegar un mastegot monumental amb la vara, que li va desfer la cara. La sang de l’àngel va esquitxar la pedra antiga.
-No! -va cridar la Núria i va córrer a ajudar-lo, però l’Adrià també la va colpejar, d’un cop de puny, i la va tirar a terra. I llavors l’Adrià va desaparèixer de la seva vista. Tan sols sentia els seus passos allunyar-se.
La Núria es va quedar arraulida en un racó, entumida. El Zoran havia caigut al seu costat, amb la cara desfeta. No es movia. Probablement era mort, l’àngel havia perdut. I de sobte, la Núria va patir un calfred. No sabia ben bé per què. Llavors se’n va adonar, el va notar... El silenci... La Sibil·la havia deixat de cantar.
Va sentir els passos de l’Adrià pujant les escales, rient. Havia guanyat la partida, per primer cop en la història. Es va acostar a ella amb les mans tacades amb la sang del Zoran i la Sibil·la.
-Moltes gràcies per la teva ajuda, guapa -va dir, i li va fer un petó a la galta-. Molta sort -i va marxar, va sortir de la cripta, els seus passos ressonant, la seva rialla esmorteïda rebotant feble a les parets de pedra antiga.
La Núria es va aixecar i se’n va anar cap a casa, sense molestar-se en tancar, comprovar com havia quedat la cripta o tornar les claus. Ara ja, tant hi feia, la senyora Rigol.
--
Va començar a ploure un divendres, cap a les 5 de la tarda. I ja no va parar. A les 24 hores les autoritats decretaven l’estat d’emergència. Als dos dies procedien a l’evacuació de zones costaneres. Aviat es desbordaven els rius i apareixien més i més rieres oblidades pel temps, el progrés i el creixement urbanístic.
El dia que Barcelona es va enfonsar sota les aigües la Núria, que havia ignorat les ordres d’evacuació del govern, estava asseguda al terrat d’un edifici de la part alta, sota un paraigües que no servia per a res, intentant recordar, sense èxit, la cançó de la Sibil·la. Era sis de març i encara no era migdia a Greenwich i com deia la seva àvia sempre, mentre hi hagi vida hi ha esperança, i l’esperança era l’últim que es perdia, gràcies potser a una avantpassada seva. Com es pot crear un món, pensava, amb una base tan precària? I per primer cop en la vida va plorar de ràbia.
-Em pensava que volies la fi del món -va sentir darrera seu; era l’Adrià.
-No t’acostis a mi! –va cridar.
-Ja t’ho vaig dir, s’ha d’anar amb compte amb el que es desitja -va respondre amb el somriure murri i acostant-se a poc a poc.
-No t’acostis!
-Núria, Núria, Núria...
-Para!
-No puc deixar-te continuar fent això que estàs fent.
-Què estic fent?
-Muntar una coral, això, estàs provant de fer... No t’ho puc deixar pas fer -l’Adrià s’havia plantat davant seu i la va agafar pel coll. Tenia molta força i la va alçar de terra, ofegant-la. Ella va deixar anar el paraigües per provar de defensar-se, en va.
-M’he passat mil·lennis esperant aquest moment... Lluitant i perdent les batalles contra els àngels del mil·lenni. No deixaré que m’ho espatllis, tros de meuca. La vara només es pot utilitzar un cop, per tant, t’he de matar ara que puc fer-ho amb les mans.
La Núria es va esforçar per respirar i per controlar el fàstic que li feia recordar que havia passat una nit amb aquell desgraciat. Però li costava molt, sentia que les forces la deixaven. I llavors, algú el va colpejar per darrere i la va deixar anar. Era el Zoran, amb la cara desfeta. Era com el final d’una típica pel·lícula americana. El bo i el dolent en un duel final, quan ja sembla tot perdut. La noia, en aquest cas la Núria, salvada a l’últim segon... Tan sols podia desitjar que acabés igual que les pel·lis americanes.
El Zoran i l’Adrià es van començar a barallar a cops de puny, a base de bé, i com a les pel·lícules, eren molt resistents. Però en aquest cas s’acceptava, eren dos missatgers sobrenaturals.
I plovia molt, també com a les pel·lícules. I el cel estava negre. La Núria contemplava la baralla esfereïda, provant de tornar en sí.
No va durar tant com a les pel·lícules, per això. En pocs segons queien tots dos daltabaix de la barana del terrat i es tornava a quedar sola. El paraigües havia volat.
Probablement no els passaria res, eren àngels. I així va descobrir que els àngels no tenen ales. Va mirar el seu rellotge. Quedaven pocs minuts per que toqués la una.
Va tancar els ulls, sentint a la cara l’aigua freda. Es va concentrar. De sobte, d’alguna manera, tot li va venir al cap. Es va eixugar les llàgrimes, va respirar profundament, es va aclarir la gola i va començar a cantar, amb una veu clara, potent, forta, que es va anar elevant per damunt del so, cada cop més esmorteït, de la pluja-. Un rei vindrà...
I de sobte, la lletra i la música li van venir al cap, com si les hagués conegudes tota la vida. Potser era memòria genètica del seu gen diví. El poder de destruir o salvar el món a les seves mans. La pluja va afluixar. El cel es va començar a aclarir, i ella, allà, dalt del terrat, cantant. I ara què? No podia deixar de cantar. El món depenia d’ella. Es va sentir diferent, com posseïda. I llavors va ser del tot conscient del que havia de fer: buscar un lloc tranquil per a passar-hi els propers mil anys.
I esperar el Zoran i l’Adrià.
I cantar la fi del món.
Era la una i un minut. Un raig de sol va il·luminar els terrats molls de Barcelona en el precís instant que, a Londres, el Big Ben tocava la darrera campanada del migdia.
Al principi, molts segles enrere, havia viscut al centre d’una gran complex sagrat de temples. Però tot allò havia desaparegut. Tot el que en quedava formava part d’un jaciment arqueològic mig enterrat al desert en un país desolat per la guerra. Durant un temps s’havia instal·lat a l’antiga Grècia, però també havia acabat havent d’emigrar. Seguint un grup de soldats romans i les seves famílies havia anat a petar a Colonia Iulia Augusta Paterna Favencia Barcino. Però el poderós imperi també havia caigut, els bàrbars l’havien engolit i els temples ja no hi eren. La història havia fet el seu estrany curs i ara tot el que tenia era un racó de la cripta d’una curiosa església cristiana. Però de fet, hi era bastant feliç. En realitat, no necessitava res més i l’acústica era excel·lent. I així doncs cantava la seva cançó infinita, en un to gairebé recitatiu, a vegades. Amb el temps hi havia anat introduint algunes variacions, sobretot des que s’havia quedat sense el cor de vestals, i havia anat desenvolupant l’habilitat única de fer-se els cors ella mateixa. I ara fins i tot, s’havia atrevit a introduir veus masculines.
Alguna cosa havia de fer per entretenir-se, ja que no solia rebre gaires visites darrerament. Excepte ells, que venien un cop cada mil anys.
---------------------
El metro de Barcelona, com sempre, a petar. Però era l’única alternativa de transport per arribar al Gòtic ara que tenia la moto al taller. Propera parada: Jaume Primer. El cervell li anava a mil per hora. Era una oportunitat d’or; les possibilitats de desenvolupament del solar eren infinites; al mig del casc antic. L’única pega era l’esglesiola de la cantonada, que era patrimoni cultural d’interès públic o alguna parida per l’estil.
Ara mateix es dirigia a la Granja Catalana, on havia quedat per esmorzar amb el misteriós agent del Grupo 6X3, una agència immobiliària sorgida del no-res i que s’estava menjant el mercat barceloní amb patates. S’especialitzaven en edificis antics. Com el del carrer dels herbolaris.
El bar era ple de gent esmorzant. La Núria tot just començava a repassar el local a la recerca d’algun individu que s’ajustés a la descripció d’agent immobiliari, quan algú la va cridar. Era un noi, d’uns trenta-cinc anys, atractiu, bronzejat, i vestit amb camisa vermella i jaqueta de pell. S’hi va acostar, gratament sorpresa.
-Núria Lareu? De Finques Lareu?
-Jo mateixa, tu déus ser...
-Adrià Dorres, finques 6X3 al teu servei.
-Perdona el retard, tinc la moto al taller i la línia groga és un desastre.
-Tranquil•la, estava entretingut llegint el diari. Has vist el diari d’avui? –els titulars parlaven d’una matança en una escola colombiana-. El govern no ha acceptat les peticions dels segrestadors...
-I els nens quina culpa en tenen? –va exclamar la Núria, enrabiada-. Quin fàstic que fa el món. A veure si s’acaba d’una vegada...
-Ets una mica radical -va comentar l’Adrià.
-No sóc radical, però crec que la humanitat s’hauria d’extingir...
-No coneixes la dita: cal anar en compte amb allò que es desitja?
-I per què cal anar en compte?
-Perquè es podria fer realitat -va somriure el noi, un somriure totalment fascinador, alhora que inquietant.
Van parlar de l’estat del món i de com afectava els negocis immobiliaris. I van parlar del carrer dels herbolaris, i de les seves possibilitats.
-Llàstima de l’esglesiola -va fer la Núria-. Limita les possibilitats de desenvolupament del solar. Però està protegida com a patrimoni històric. No hi ha res que hi puguem fer.
-És possible visitar-la? -va preguntar l’Adrià.
-No ho sé -va respondre la Núria sorpresa. No s’ho havia ni plantejat-. Per què la vols visitar?
------
Va sorgir del seu gorg a les profunditats del bosc, era una nit clara de lluna plena. Anunciat per un bombolleig, va emergir lentament del riu, envoltat d’un somort resplendor verdós, milions de gotes d’aigua regalimant avall, brillant com llàgrimes de plata sota la llum de la lluna. Va ascendir amb els braços estesos en creu fins a quedar totalment suspès en l’aire, damunt el gorg, les puntes dels peus un centímetre per damunt de la superfície de l’aigua. Era la seva particular performance del despertar. Hi afegia un punt dramàtic i teatral, era igual que no el pogués veure mai ningú. Ho feia per animar-ho una mica i per donar-hi un toc d’elegància. I com a grand finale va obrir els ulls. Estava sol, entre els arbres, sota la lluna. Pausadament, va contemplar el món. Havien passat mil anys des de l’últim cop. Va flotar per damunt del riu fins a la riba i va cedir a la gravetat; va deixar que els seus peus notessin el tacte dels còdols i de la terra molla; va respirar profundament l’aire càlid d’aquella nit de tardor; es va endinsar amb solemnitat pel bosc, entre les alzines; va agafar una fulla de terra i va deixar que els seus dits en recorreguessin els nervis i la tija; es va aturar a escoltar el cant d’un mussol; va esperar a sentir l’udol d’un llop, però l’udol del llop no va arribar mai. Ja no hi ha llops, al Montseny, li van xiuxiuejar els arbres; la idea el va entristir. Va sentir però, el ronc d’un porc senglar. Va caminar pel bosc extasiat amb els sons del món fins que, gairebé a l’alba, va topar amb una carretera: un camí d’asfalt gris i dur. I llavors va despertar del seu estat letàrgic. On eren els altres? Havia de trobar els altres. Quin dia és avui? On sóc? Quin camí més estrany!
I pel camí estrany va veure aparèixer un clar indicatiu de la imminent fi del món. Aterrit es va amagar darrera els arbres per deixar passar el monstre de l’Apocalipsi, una criatura de pell metàl·lica daurada. I llavors amb gran estupor va veure que dins la criatura, hi havia un home.
-------
La Núria no es podia creure les darreres dotze hores de la seva vida. Mai no s’havia deixat portar d’una manera tan salvatge i desinhibida per un desconegut total. Li estava explicant per telèfon a la seva amiga Irma la nit de sexe dur que havia passat amb el tal Adrià.
-És que no sé, tia, era com si no em pogués controlar! En ma vida havia fet una cosa semblant! No sé com explicar-ho...
-Però com és aquest paio? –preguntava l’Irma a l’altra banda-. Està bo?
-Eh... Més que bo, és un atractiu animal... No sé com dir-t’ho. Pura feromona...
-Hòstia nena, quina enveja em fas -va riure l’Irma-. Ja quedarem i m’ho expliques amb pèls i senyals. Ara he de penjar...
-Adéu.
La Núria va deixar la seva amiga i es va tornar a ficar a la dutxa, per tercer cop des que havia deixat el pis de l’Adrià. Era un acte inconscient. Intentava aclarir dins el seu cap el que havia passat després que havien sortit del bar, com havia acabat en aquell pis de parets vermelles i decoració minimalista. I no se’n sortia. Havien parlat de feina i havien quedat per parlar amb el representant de l’associació de veïns del C/Herbolaris. I a partir d’allà, tot era confús.
----------
Un dels avantatges de ser un àngel del mil•lenni és la ràpida capacitat d’adaptació i comprensió de l’entorn, entre d’altres coses. En trenta minuts, el Zoran havia après que el Món havia canviat moltíssim en el darrer mil•lenni, que s’havien fet gran avenços tecnològics i que la humanitat seguia essent igual de patètica. El noi del Seat Toledo daurat metal•litzat que l’havia recollit estupefacte tenia el cervell d’un home de cromanyó. Escoltava una mena de so irritant pels altaveus del vehicle i s’amagava darrere unes ulleres fosques.
-I com és que vas sense roba? -li va preguntar.
-Oh, l’he perduda -va respondre Zoran-. Sempre em passa.
-Perds la roba sovint? Vaja! Quina festa que deus portar a sobre!
-Sí -va assentir el Zoran. Si no saps de què et parlen, tu digues que sí. Era una bona política.
-Ja m’havien dit que per aquí al Montseny es muntaven unes raves de la hòstia en algunes masies...
-Exacte.
-I on vols que et deixi? -va preguntar el xaval, tot flipat anticipant el moment en que podria explicar l’anècdota a la Cris i guanyar punts amb ella.
El Zoran es va concentrar.
-Has d’anar al Sud...
El Zoran provava de concentrar-se, més fort, i com més ho feia més s’horroritzava. No podia detectar els altres àngels. Allò era una mala senyal. Podia detectar-la a ella, la seva veu havia canviat però era ella, cantant la seva cançó, al mateix indret on l’havia deixada després de l’última batalla. I podia detectar un portador, tan sols un, però poderós i perillós. I molt a prop de la Sibil•la. Tan sols un de cada bàndol. Què significava allò? Seria un duel enlloc d’una batalla? Per què?
-Estàs bé, tio? –va preguntar-li el xaval que l’havia recollit.
-Alguna cosa va malament.
-Ah sí? El què?
-No ho sé, però els altres no hi són. Tan sols un de cada bàndol. Alguna cosa ha canviat.
-Tio, estàs molt flipat...
-Sí.
-Jo paro a Sant Celoni.
-He d’anar a Barcelona...
-Ah... Mira, si no tens pressa, t’hi puc portar a la tarda. De pas, et puc deixar roba.
-No cal.
-No pots anar en pilotes, col·lega.
-He d’anar a Barcelona, és molt important.
-Per què?
-El Món està en joc.
-Realment flipat, col·lega... No serà un joc de rol d’aquells en viu, no? Perquè això sí que és friki, tio.
Zoran va acceptar, a contracor, l’ajut del seu conductor, que es deia Joan. El va dur a casa seva i li va deixar roba vella que un antic amic s’havia deixat al pis.
-El Pere feia si fa no fa la teva talla, potser estava més prim.
Un cop vestit amb uns texans negres, una samarreta negra i un jersei negre de coll alt per elecció pròpia i ignorant els consells del Joan, que apostava per una cosa més acolorida, va acceptar una invitació a dinar.
-He d’anar a Barcelona. És molt important.
-M’expliques per què?
-Ja t’ho he dit. El món està en perill.
-Ets un flipat, tio. Explica’m què passa... És massa personal, oi? No passa res, no passa res. Et porto a Barna després de dinar, cap problema.
-Barna?
-Barna.
-Ara li diuen així?
-Hòstia pavo, tu d’on surts? Deixa les pastilles... De debò. I les raves. I el rol en viu.
------------------
L’Adrià Dorres l’esperava a la cantonada d’Herbolaris amb Daguers, al costat de l’aparador d’una de les botigues de roba de disseny que inunden la Ribera i el Gòtic, fumant. La Núria va respirar a fons. S’estava posant nerviosa. No podia ser. Calia comportar-se com una persona adulta. Allò eren negocis, el de l’altra nit havia estat... Surrealista i estrany. Ara, com si no hagués passat res.
En veure-la, ell va llençar la cigarreta al terra i la va trepitjar, amb estil, i després la va saludar amb un somriure murri, però fred, de negocis.
-Hola Núria.
-Hola! -va tornar la salutació i li va donar els dos reglamentaris petons a la galta. Era una reunió de negocis.
-L’Ernest Jiménez ens espera a la porta de la finca -va fer ell.
-Perfecte -va respondre ella, exercint el seu poder d’autocontrol com no l’havia exercit mai.
L’Ernest Jiménez era un home de mitjana edat, que no apreciava els agents de la propietat immobiliària més del que apreciava un atac de feridura. Els considerava una plaga, els responsables de tots els mals que patia Barcelona, uns sequaços de Llucifer. Quan l’Adrià li va allargar la mà, ni el va mirar. La Núria ni va gosar de donar-li dos petons. L’Ernest era el portaveu de la comunitat de veïns i també d’un grup anomenat El Patrimoni és Vida, que estava en contra de l’especulació urbanística als barris antics. Un os dur de rossegar.
-Serè franc -va dir-. La idea que converteixin aquest immoble en unes modernes galeries em repugna i he començat a fer tots els tràmits possibles per impedir-ho. Estem recollint signatures...
-Recollida de signatures? –el va interrompre l’Adrià-. Això, ja sabem tu i jo que no us durà enlloc... Negociem com cal, que vivim en un món competitiu on l’únic que compta són els beneficis...
-És clar -va respondre ell, amb odi-. L’únic que compta per a vosaltres és treure profit i si Barcelona perd la personalitat perquè els únics que es poden permetre comprar pisos són els estrangers, els mafiosos i la gent que s’hipoteca la vida, us importa una merda, oi?
-Barcelona no perdrà la personalitat -va respondre l’Adrià-. No dramatitzem. Estem parlant d’unes galeries, no de la Fi del Món.
I la Núria hagués pogut jurar que quan deia aquelles darreres paraules, els ulls li brillaven d’una manera especial.
-No deixarem que construeixin un monstre al costat de Santa Quitèria...
-L’església -va afegir la Núria. Allà estava, en un racó: era realment estranya, diferent de les esglésies romàniques que trobaves pel món. Aquella destil•lava una aura única, com un antic temple hindú al mig de la selva o alguna cosa per l’estil, però enmig de Barcelona, una cosa fora de lloc, de temps i d’espai. Va sentir un calfred estrany darrera el clatell.
-Es pot visitar? -va preguntar l’Adrià.
-No ho sé. I per què la vols visitar? –va preguntar l’Ernest.
-És un caprici, vés. Interès per l’arquitectura... Treballo per una immobiliària.
-I des de quan us interessa l’arquitectura, als apis? –va preguntar en Jiménez, amb aversió.
-Crec que l’Associació de veïns del passatge en gestiona les visites -va comentar la Núria, que ho havia consultat aquell matí sense saber ben bé per què.
-Perfecte. Amb qui he de parlar? Amb tu?
-Estem aquí per parlar del projecte, que jo recordi -va afegir la Núria.
-No hi ha cap pressa, oi? -semblava que l’Adrià s’havia posat nerviós de sobte, com si hagués notat alguna cosa. La mirada, la seva mirada estava alerta.
-La Maria Rigol és la presidenta de l’associació. Si vols concertar una visita haurà de ser amb ella.
-Magnífic. Com m’hi puc posar en contacte?
----------------
El camí a Barcelona va ser curiós, per l’autopista, plena de cotxes, amb una rapidesa increïble. Ja anava bé. L’altre li duia avantatge, força. La seva presència era forta, com si s’hagués despertat feia temps. Passava alguna cosa fora del corrent. Tenia un mal, molt mal pressentiment. Hi havia d’arribar. Però estava sol, no sabia com s’ho faria. Ja se’n preocuparia llavors. Primer, trobar-la.
-------------
La Núria se n’adonava clarament que l’Adrià es trobava en estat d’alerta. Li passava alguna cosa estranya. Havia insistit que la Núria l’havia d’acompanyar a visitar l’esglesiola, que havia d’ajudar-lo a contactar amb la tal Rigol, que ho havia de fer ella. Era sospitós. Començava a espantar-se i tot, però havia acabat accedint-hi, una mica per curiositat, una mica sense saber perquè. De fet, el seny li aconsellava d’allunyar-se’n. Però al capdavall, la Núria mai no n’havia tingut gaire, de seny. Això sí, va decidir anar-hi primer sola. Aquella mateixa tarda es va posar en contacte amb la senyora Rigol, que la va atendre encantada fins que va saber qui era ella. De totes maneres, la va atendre.
-Per què voleu visitar l’església?
-Curiositat -va respondre ella-. És molt antiga... Oi?
-La més antiga de Barcelona.
-De debò? I com és que no surt a les guies turístiques?
-Ningú no li dona importància, vés. Com que està aïllada al fons d’ Herbolaris. No la visita mai ningú. Els turistes se’n van a la Sagrada Família i la Catedral... A mi, m’agrada més Santa Maria del Mar, què vols que t’hi digui.
-Diuen que és la preferida pels barcelonins... I Santa Quitèria li agrada?
-No hi he entrat mai, jo.
-I qui se n’ocupa, del manteniment?
La Sra. Rigol va arronsar les espatlles, demostrant el poc interès que hi tenia. I ella era l’encarregada. Que típic d’aquest país, va pensar la Núria.
-I quan hi vols anar, nena? Perquè jo estic molt ocupada –va preguntar la dona.
-Ah, no ho sé. Quan li vagi bé. L’altre noi, el de 6X3 també la vol veure. Però m’agradaria fer-hi un cop d’ull tota sola primer. Seria possible anar-hi ara?
-Estic fent el sopar pels meus fills, ara... Però mira, no ho hauria de fer però suposo que me’n puc refiar, perquè si qualsevol cosa en faig responsable a Finques Lareu. Et deixo les claus i tu mateixa. Però no t’hi entretinguis, i no toquis res.
------------------------
Zoran es va acomiadar del Joan, que es va allunyar per la Via Laietana amb la música repetitiva i asfixiant a tota tralla. I es va endinsar sense més dilacions pels carrerons de Ribera, seguint els seus instints. La seva ment era com un GPS, tot i que Zoran començava a entendre el concepte de satèl·lit de comunicacions. La seva ment també era com un receptor que absorbia i processava informació constantment, un procés d’actualització que hauria estat l’enveja de qualsevol ordinador. Al carrer dels Herbolaris tan sols n’hi quedava un, d’herbolari, que de fet era un botiga de productes naturals i macrobiòtics, amb un cartell a l’aparador que enunciava les propietats de l’Alga Fucus. I feia bastant més bona olor que mil anys enrere, excepte pel pixum al peu d’un dels fanals.
Però l’església encara hi era. Tancada. I Zoran, tot sol, no podia entrar-hi. Un sol àngel del mil·lenni no tenia cap mena de poder. Com pretenien que ho fes? Es consolava pensant que l’altre també estava sol i tenia els mateixos problemes. Si tan sols sabés com ho pensava resoldre!
Llavors es va fixar que la noia que s’havia acostat a la porta duia un joc de claus, que inspeccionava atentament. Aquella noia...
-Perdoni, senyoreta -va fer.
-Hola -va respondre ella, aturant la seva inspecció de claus.
-Això que du a la mà són les claus de l’església, oi?
-Sí, però l’encarregada no sóc jo. És la senyora Rigol, si vols parlar amb ella...
-No em cal. És amb vostè que necessito parlar. I és molt important... Em dic Zoran.
-Jo Núria -va respondre automàticament mentre pensava que s’havia topat amb un sonat-, i no em parlis de vostè, que tinc vint-i-vuit anys.
-Núria -va repetir Zoran-. Molt bé. Necessito entrar a l’església.
-Ja t’he dit que parlis amb la Rigol... Viu allà, al 12, 3er pis.
-No tinc temps. Sé que ell t’ha demanat la clau.
-Qui és ell?
-No sé quin de tots... Però sé que vol entrar i que t’ha demanat que l’ajudis. Saps per què?
-Escolta, mira –va respondre pensarosa. De fet, l’Adrià era un paio enigmàtic que li havia demanat ajuda per entrar a l’església.
-Perquè ell sol no pot. T’he d’explicar una cosa... T’he d’ensenyar una cosa. És molt important.
La Núria se’l va mirar. Tenia uns ulls d’una brillantor fora del normal, gairebé irreals. I emanava com un aura transparent, pràcticament imperceptible, que ondulava envoltant la seva figura. No era el primer cop que veia una cosa així en una persona. Ja li havia passat altres vegades. Però en aquest cas era molt més evident.
En Zoran li va allargar la mà. Ella la va acceptar. Estava freda, glacial. I desprenia unes vibracions que li pujaven pels braços i li van posar tota la pell de gallina i els pèls de punta. Va sentir un calfred, però no precisament desagradable. Ara, ella també podia veure una aura al voltant del seu braç. I en unir-se a la de Zoran, totes dues van adquirir una tonalitat blavosa.
-Ell ja s’ha posat en contacte amb tu. No podem perdre temps -va emfatitzar.
-Com ho fas això? –va preguntar ella, corpresa.
-És en la meva naturalesa, Núria. Sóc un àngel del mil·lenni...
La Núria va processar les seves paraules, va processar la situació, la llum, el moment, i va decidir obrir la seva ment al desconegut, com mai se li hagués acudit fer-ho.
-Un què? -va preguntar-. I qui s’ha posat en contacte amb mi?
-Un dels portadors, es fa dir Adrià...
La Núria es va quedar lívida-. Portador de què? –la paraula venèria li va ressonar dins la ment.
-T’he d’explicar una història. Però no aquí. Entrem! -va ordenar, assenyalant la porta de l’església.
-Ja t’he dit que jo no... La senyora Rigol... -va provar d’excusar-se però les seves defenses estaven desactivades. Talment com ho havia fet l’Adrià, però d’una manera molt diferent. Portador? Àngels? Hauria d’estar aterrida, pràcticament, però sorprenentment era com si ho trobés normal. Devia ser el xoc. La Núria va triar una clau i la va col·locar al pany. La vella porta massissa de ferro es va obrir a la primera.
Van entrar. Amb l’eco de les seves passes i l’olor d’humitat i pedra vella inundant els seus sentits completament, la Núria no es va adonar que Zoran tornava a tancar la porta darrera seu. La poca llum del vespre que entrava per les petites finestres il·luminava el mínim per distingir siluetes i parets. Ella continuava caminant, amb els talons quadrats de les seves botes de pell martellejant les velles lloses rítmicament. Zoran la va aturar. Llavors ho va sentir. Com un cant. D’on venia?
-La meva història es remunta a l’inici dels temps -va explicar, agafant-la de la mà, indicant-li que el seguís. Va obrir una porta amagada en un dels laterals i llavors el cor es va sentir més clar. Al fons de les estretes escales que baixaven, resplendor d’espelmes. Allà baix hi havia algú.
-Què? -va exclamar la Núria. Zoran la va fer callar i la va guiar fins a baix, a una mena de cripta. En entrar-hi la Núria es va quedar muda. Allà tan sols hi havia una dona. I el resplendor no venia de cap espelma, l’emanava ella.
-És la Sibil·la -va anunciar l’àngel
-La què? –va preguntar la Núria.
-La Sibil·la! –va exclamar alarmat. Que pocs coneixements que tenia la gent del segle XX.
-Ah, sí, és clar -va respondre la Núria gens convençuda-. I què fa?
-Canta la fi del món...
-Ah, ja... –vint-i-quatre hores abans la Núria els hauria pres a tots per bojos i hagués sortit d’allà flipada. Però vint-i-quatre hores abans no coneixia cap àngel del mil•lenni. Ni a l’Adrià-. Vols dir que el món s’acabarà perquè ho canta aquesta dona?
-Al contrari. El món s’acabarà si deixa de cantar.
-Vols dir que l’existència del nostre món tal i com el coneixem, de la Terra, de les civilitzacions... depèn de si una dona deixa o no deixa de cantar? Però això és ridícul!
-Les coses funcionaven així, abans...
-Abans?
-Quan es va crear el món... Amb els Déus i els homes i tot era diferent.
-Quins déus?
-Els Déus, ja saps, Odin, Zeus, Shiva, Osiris, Quetzalcoatl, Marduk... i tots els altres menys coneguts...
-M’estàs dient que són reals? I on són?
-Oh, se’n van anar, van anar marxant a poc a poc, sobretot quan va venir Ell –va explicar assenyalant la creu de damunt l’altar.
-Vols dir que “Ell” els va fer fora? En plan OPA hostil?
-No ben bé, però... amb ell tots els elements de les religions paganes, com se solen anomenar, van anar desapareixent. Però no tots.
-Ella encara és aquí –va dir assenyalant la sibil·la.
-Ella no pot desaparèixer. El món desapareixeria amb ella. Quan Shiva va deixar de dansar vam patir un daltabaix terrible.
-Què va passar?
-Et sona el diluvi?
-El de Noé?
-Exacte...
-Però d’això en fa molts segles... I a la Índia encara rendeixen culte a Shiva i Krishna i...
-Sí, però és igual.
-Com que és igual? Una cosa és que marxin quan la gent hi deixa de creure i l’altra és que passin de tot... Igualment, jo què hi pinto en tot aquest assumpte?
-Ell t’ha utilitzat. Com a accés. És llest.
-No cal que ho juris -va fer, recordant la nit a casa l’Adrià, mentre la carn se li posava de gallina. El que no entenia era perquè la necessitava per un tràmit tan absurd com pactar una visita concertada amb la Rigol.
-I jo potser et necessitaré -va reflexionar Zoran.
-Per què?
-Nosaltres abans érem sis. Els sis àngels del mil·lenni. I ells també eren sis, els sis àngels portadors de l’apocalipsi. Els dotze lliuràvem una lluita per la Sibil·la. Però ara tan sols quedo jo... I ell... Però no sé com fer-m’ho. El ritual sempre requereix més participants...
-I què ha passat amb els altres?
-No ho sé. No han despertat. Dormien, com jo, al fons de les aigües...
-Potser els ha passat alguna cosa mentre dormien... Han desviat el riu o alguna cosa, un vessament tòxic...
-Els altres cinc portadors tampoc no s’han despertat. També dormen al fons d’una cova. Crec que és simplement un indicador d’un canvi important.
-I per què dormíeu?
-Tan sols ens despertem un cop cada mil anys. Lliurem la batalla per determinar si el món seguirà igual i tornem a dormir... Però aquest cop la batalla haurà de ser un duel, per això crec que et necessito, com a padrí.
-I no podem pillar algú pel carrer?
-No serveix qualsevol mortal.
-I no hi ha més àngels a part de vosaltres? Sant Gabriel o qui sigui?... I què vols dir amb “no serveix qualsevol mortal”? I jo què sóc?
-Tu ets diferent, Núria. Per això l’Adrià et va reclutar a tu com a clau. Sense la teva ajuda no hagués pogut arribar a la Sibil·la.
-Diferent de què? M’estàs espantant...
-Tens sang divina.
La Núria es va quedar encarcarada.
-No has estudiat mai mitologia? Molts déus van tenir descendència amb humans. Aquesta descendència tenia part de sang divina -va aclarir Zoran.
-Vols dir que un dels meus avantpassats era un déu? Vull dir Odin o una cosa així?
-Exacte, tot i que jo apuntaria a una cosa més Mediterrània. Un romà, probablement. O un cartaginès. No sé per què. Em fas aquesta impressió.
La Núria estava muda.
-Hem de marxar d’aquí. Ell ja déu haver detectat la meva presència.
-I què vols dir, que vindrà?
-Hem de marxar i preparar-nos pel ritual....
-Ritual? –aquella paraula no li donava bon rotllo, li sonava a sacrifici humà o alguna cosa per l’estil. I l’humà, allà, era ella.
-O duel. Encara no ho sé.
-I quan s’ha de fer el ritual o el duel?
-Normalment uns dies abans de l’hora H.
-L’hora H?
-Si la Sibil·la encara canta en aquell moment, el món continuarà mil anys més.
-I quan és l’hora en qüestió?
-El 6 de març, a les 12 del migdia. Hora de Greenwich.
-No fotis! Això és dilluns!
-No tenim gaire temps. Ell es va despertar abans. Potser ha esbrinat alguna cosa.
-I com pot ser hora de Greenwich si és una cosa tan antiga? –va preguntar ella, que començava a sospitar que potser tot era un broma.
-És pura casualitat còsmica, és clar. Fa milers d’anys ens guiàvem per la posició dels estels i la llargada de l’ombra del bastó de Tanit en un determinat angle amb el sol...
-Ja, ja... Ho capto...
Al capdamunt de les escales, l’església es trobava gairebé a les fosques. Però hi quedava la llum suficient com per distingir una silueta. Era l’Adrià.
-Vaja, vaja, Zoran. Com va?
La Núria va empassar saliva.
-Com has entrat? -va preguntar l’àngel-. He tancat la porta.
-Zoran, és que encara estàs adormit? Un cop la Núria l’ha oberta ja és igual. Queda oberta -va explicar, rient. Duia avantatge clar-. Saps quin dia és avui, suposo?
-Dimecres.
-Un dia com un altre per jugar al nostre joc.
-Joc? -va fer la Núria.
-Ja em coneixes, xata. M’agrada jugar -va fer, amb cara de viciós. La Núria es va estremir. L’Adrià va tornar cap al Zoran-. I avui, les regles del joc, les posaré jo... Dos participants! –va fer assenyalant Zoran i a ell mateix-. Un àrbitre -va fer assenyalant la Núria-. Un objectiu -va fer assenyalant la porta a la cripta.
-La Fi del Món -va comentar la Núria.
-Un nom molt adequat! -va afegir l’Adrià-. M’agrada. Sí. La Fi del Món. Juguem!
El Zoran es concentrava tant com podia. Però estava una mica perdut. Quina era l’estratègia de l’Adrià? Allò no seguia els procediments normals. Quina en duia de cap, el portador?
- I els altres? -va preguntar-li.
-Ja no els necessitem els altres. Amb dos participants i un àrbitre n’hi ha prou. No cal organitzar tota la mateixa parafernàlia cada mil·lenni, Zor.
-Així doncs és cosa teva, això.
-Sí.
-Què has fet?
-M’he assegurat la partida. M’ha costat molts dies de son.
-Però... Això va contra les normes!
-Zoran, Zoran. No canviareu mai, els continuistes -i va riure del seu propi joc de paraules-. Però el món ha de canviar. Comença a ser hora, ja fa massa temps que funciona com una merda!
-Però ells no ho permetran!
-A “ells” els importa un carall. També els aniria bé un canvi.
-Què els ha passat als altres?
-Oh, què pesat! Els altres ja no hi són. Ens feien nosa. Em feien nosa. Els problema de ser un dels nostres, és que sortim quatre dies i després a dormir-ne 364.995... No tens temps de fer res, no tens temps de llegir... Se n’aprèn molt, dels llibres.
-Quant de temps has estat despert?
-Uns pocs segles, Zor.
-Segles? –va exclamar esparverat.
-Els necessitava per recopilar les dades necessàries. Tu saps quants textos sagrats hi ha repartits pel món? Troba’ls tots! I després troba la dada que busques en cada un d’ells...
-De què parles?
-En cada un d’ells es troba un fragment de les instruccions precises per guanyar aquesta batalla. I ara jo ho sé.
-És un farol.
-Zoran, Zoran. Escolta. Núria, guapa, tu en seràs àrbitre i testimoni. M’ha costat reconstruir-la -i dit això, es va treure alguna cosa de sota la jaqueta.
-La vara de Tanit! No pot ser! –en Zoran estava aterrit. A la Núria no li feia cap gràcia, la situació. Tenia un mal pressentiment.
-L’única arma que pot aniquilar-la per sempre...
De sobte, en Zoran es va llençar damunt l’Adrià-. No deixaré que la matis! –va cridar. Però el portador li va engegar un mastegot monumental amb la vara, que li va desfer la cara. La sang de l’àngel va esquitxar la pedra antiga.
-No! -va cridar la Núria i va córrer a ajudar-lo, però l’Adrià també la va colpejar, d’un cop de puny, i la va tirar a terra. I llavors l’Adrià va desaparèixer de la seva vista. Tan sols sentia els seus passos allunyar-se.
La Núria es va quedar arraulida en un racó, entumida. El Zoran havia caigut al seu costat, amb la cara desfeta. No es movia. Probablement era mort, l’àngel havia perdut. I de sobte, la Núria va patir un calfred. No sabia ben bé per què. Llavors se’n va adonar, el va notar... El silenci... La Sibil·la havia deixat de cantar.
Va sentir els passos de l’Adrià pujant les escales, rient. Havia guanyat la partida, per primer cop en la història. Es va acostar a ella amb les mans tacades amb la sang del Zoran i la Sibil·la.
-Moltes gràcies per la teva ajuda, guapa -va dir, i li va fer un petó a la galta-. Molta sort -i va marxar, va sortir de la cripta, els seus passos ressonant, la seva rialla esmorteïda rebotant feble a les parets de pedra antiga.
La Núria es va aixecar i se’n va anar cap a casa, sense molestar-se en tancar, comprovar com havia quedat la cripta o tornar les claus. Ara ja, tant hi feia, la senyora Rigol.
--
Va començar a ploure un divendres, cap a les 5 de la tarda. I ja no va parar. A les 24 hores les autoritats decretaven l’estat d’emergència. Als dos dies procedien a l’evacuació de zones costaneres. Aviat es desbordaven els rius i apareixien més i més rieres oblidades pel temps, el progrés i el creixement urbanístic.
El dia que Barcelona es va enfonsar sota les aigües la Núria, que havia ignorat les ordres d’evacuació del govern, estava asseguda al terrat d’un edifici de la part alta, sota un paraigües que no servia per a res, intentant recordar, sense èxit, la cançó de la Sibil·la. Era sis de març i encara no era migdia a Greenwich i com deia la seva àvia sempre, mentre hi hagi vida hi ha esperança, i l’esperança era l’últim que es perdia, gràcies potser a una avantpassada seva. Com es pot crear un món, pensava, amb una base tan precària? I per primer cop en la vida va plorar de ràbia.
-Em pensava que volies la fi del món -va sentir darrera seu; era l’Adrià.
-No t’acostis a mi! –va cridar.
-Ja t’ho vaig dir, s’ha d’anar amb compte amb el que es desitja -va respondre amb el somriure murri i acostant-se a poc a poc.
-No t’acostis!
-Núria, Núria, Núria...
-Para!
-No puc deixar-te continuar fent això que estàs fent.
-Què estic fent?
-Muntar una coral, això, estàs provant de fer... No t’ho puc deixar pas fer -l’Adrià s’havia plantat davant seu i la va agafar pel coll. Tenia molta força i la va alçar de terra, ofegant-la. Ella va deixar anar el paraigües per provar de defensar-se, en va.
-M’he passat mil·lennis esperant aquest moment... Lluitant i perdent les batalles contra els àngels del mil·lenni. No deixaré que m’ho espatllis, tros de meuca. La vara només es pot utilitzar un cop, per tant, t’he de matar ara que puc fer-ho amb les mans.
La Núria es va esforçar per respirar i per controlar el fàstic que li feia recordar que havia passat una nit amb aquell desgraciat. Però li costava molt, sentia que les forces la deixaven. I llavors, algú el va colpejar per darrere i la va deixar anar. Era el Zoran, amb la cara desfeta. Era com el final d’una típica pel·lícula americana. El bo i el dolent en un duel final, quan ja sembla tot perdut. La noia, en aquest cas la Núria, salvada a l’últim segon... Tan sols podia desitjar que acabés igual que les pel·lis americanes.
El Zoran i l’Adrià es van començar a barallar a cops de puny, a base de bé, i com a les pel·lícules, eren molt resistents. Però en aquest cas s’acceptava, eren dos missatgers sobrenaturals.
I plovia molt, també com a les pel·lícules. I el cel estava negre. La Núria contemplava la baralla esfereïda, provant de tornar en sí.
No va durar tant com a les pel·lícules, per això. En pocs segons queien tots dos daltabaix de la barana del terrat i es tornava a quedar sola. El paraigües havia volat.
Probablement no els passaria res, eren àngels. I així va descobrir que els àngels no tenen ales. Va mirar el seu rellotge. Quedaven pocs minuts per que toqués la una.
Va tancar els ulls, sentint a la cara l’aigua freda. Es va concentrar. De sobte, d’alguna manera, tot li va venir al cap. Es va eixugar les llàgrimes, va respirar profundament, es va aclarir la gola i va començar a cantar, amb una veu clara, potent, forta, que es va anar elevant per damunt del so, cada cop més esmorteït, de la pluja-. Un rei vindrà...
I de sobte, la lletra i la música li van venir al cap, com si les hagués conegudes tota la vida. Potser era memòria genètica del seu gen diví. El poder de destruir o salvar el món a les seves mans. La pluja va afluixar. El cel es va començar a aclarir, i ella, allà, dalt del terrat, cantant. I ara què? No podia deixar de cantar. El món depenia d’ella. Es va sentir diferent, com posseïda. I llavors va ser del tot conscient del que havia de fer: buscar un lloc tranquil per a passar-hi els propers mil anys.
I esperar el Zoran i l’Adrià.
I cantar la fi del món.
Era la una i un minut. Un raig de sol va il·luminar els terrats molls de Barcelona en el precís instant que, a Londres, el Big Ben tocava la darrera campanada del migdia.
