ESCOMBRARIES

Ningú no sabia com s’havia arribat a aquell extrem, però tampoc era important, ara ja no s’hi podia fer res. Catepil·la era l’abocador oficial de la galàxia. I com que era un planeta petit, a la merda no li havia costat gaire efectuar-ne una invasió completa en tota regla. De planeta poc afavorit a planta de tractament de residus en un parell de segles, gradualment, sense més. Ara els seus rius eren clavegueres, els mars – tots dos- eren aigües oleaginoses, com el racó més amagat d’un port industrial a gran escala, les seves muntanyes encara eren muntanyes, però de merda. Algun adolescent desaprensiu encara s’atrevia a lliscar damunt aquella neu amarronada de tons verds i grisencs amb la seva taula d’snow, una taula recoberta especialment amb un material anticorrosiu.
Però això no era el pitjor. Tot el conjunt emanava gasos totalment tòxics que obligava els no nadius a posar-se mascaretes d’oxigen per respirar i vestits aïllants especials i feia que tot el planeta fumegés i quedés submergit en una constant boira càlida i verinosa, groguenca i espessa, que dificultava altament la visibilitat, cosa que de fet, era d’agrair. Però això tampoc era el pitjor, el pitjor era que aquests gasos fumejants es condensaven en l’atmosfera i tornaven avall en forma de gotes de pluja, de rosada, de neu. Suc putrefacte en les seves diverses manifestacions meteorològiques.
Els habitants nadius de Catepil·la havien hagut d’acceptar la seva sort i poc a poc s’hi havien adaptat. Alguns fins i tot podien tolerar una d’aquelles gotes caient-los al clatell sense patir convulsions nervioses de fàstic. Havien adaptat la vista, els pulmons i havien desenvolupat una vuitena capa dèrmica resistent als àcids. No hi havia ni un nadiu a Catepil·la que es quedés calb. Per alguns això era motiu d’orgull, vés, ja no els quedava res més.
Per al governador Johnson, Catepil·la era el seu malson. Era el càrrec que simbolitzava el fons d’una carrera política desastrosa. I no ho podia dissimular de cap manera perquè tothom sabia el que representava Catepil·la quan havies passat l’equador de la teva carrera professional.
Hi havia algun jove emergent molt ambiciós i amb poques possibilitats que acceptava el càrrec de Senyor dels Abocadors, com es coneixia en el món de la premsa, per escalar posicions i fer currículum, però era poc freqüent. En general, Catepil·la era un càstig, un distintiu de fracàs, el desterrament i l’ostracisme, la fi de la vida professional, social i familiar. La seva dona, evidentment, s’havia negat a venir amb ell, no li podia retreure pas. Al principi, es comunicaven bastant sovint, però a ella sempre se la veia incòmoda, avergonyida. Per a ella era humiliant aquella situació. I no havia trigat gaire a demanar-li el divorci. Els seus fills, evidentment, no el visitaven mai. No els ho podia retreure. L’única que es comunicava amb ell regularment era la petita, la Sue.
-A mi m’és igual que siguis el Senyor dels Abocadors, papa -li deia sempre amb aquella innocència. Tenia 10 anys. I dins el seu cercle social no existia encara la consciencia de perdedors i guanyadors. Meriwether Johnson deixava anar una llagrimeta d’emoció i escoltava extasiat les aventures escolars de la seva Susi, parava atenció febril a les exposicions a distància de treballs escolars que la nena li presentava-. Avui hem fet un mapa del genoma en tres dimensions a classe de genètica...
El governador Johnson se submergia en la feina per fugir de la seva soledat. No sortia mai de la residència oficial, una bombolla de vidre blindat que l’aïllava d’aquell femer, amb oxigen, un petit jardí, una piscina d’aigua calenta, una temperatura ambient constant de 22ºC i el personal –format íntegrament per presidiaris que havien commutat les seves penes a canvi de la feina o gent que necessitava aïllar-se del món per qualsevol raó i que, assegurava el ministre Raleigh, havien superat els testos psicotècnics pertinents.
En aquells moments es mirava uns informes que no li anaven ni li venien d’una de les plantes de tractament.

% en pes PMGRM 2245 Estudi 2260
Matèria orgànica 39,0 3 7,3
Paper-cartró 27,1 21,4
Vidre 7,0 6,6
Envasos lleugers 11,0 16,1
Subtotal 84,1 81,4
Altres 15,9 18,7

Aquell vespre tenia un sopar amb el Gremi de Composters i volia demostrar-los que es preocupava per la seva indústria. L’Esteban, el seu secretari, que sempre anava sense mànigues lluint els nombrosos tatuatges dels seus braços, el va interrompre.
-Governador -va dir amb el seu accent particular-. El cap de Seguretat del Sector 22@ demana comunicació urgent.
Johnson va tremolar. No podia ser res de bo. I efectivament, no ho era.
Halfrm Lah, el cap de seguretat del 22@, un nadiu gros de pell tornassolada i pupil·les immenses, adaptades per veure-hi dins la boira emmetzinada de Catepil·la, tan sols es comunicava amb el governador en casos extrems. Era un Ecopil·là, membre d’una religió que a l’Imperi no li feia cap gràcia. L’Ecopil·laisme predicava la vinguda futura d’un messies que alliberaria el planeta i el tornaria de nou un paradís verd i ecològic on tots els nadius tornarien a l’estat original d’abans de la mutació, els mars s’omplirien altre cop d’animals comestibles i el cel tornaria a ser blau. El fet que Catepil·la mai no hagués estat un paradís i mai hagués estat especialment verd era igual. Els ecopil·lans donaven la culpa a l’Imperi de la degeneració ambiental del planeta, amb tota la raó, tot s’ha de dir, però això provocava sentiments radicals antiimperials que no podien dur a res de bo. Com a governador de Catepil·la, Meriwether Johnson tenia la obligació de mantenir la Secta sota vigilància permanent.
Lah tenia males notícies. Amb poca diplomàcia i sense dissimular el fàstic i el poc respecte que li inspiraven els governadors imperials i especialment, Meriwether Johnson, li va comunicar, curt i ras, que un esllavissament provocat per un moviment de terres havia sepultat de merda en descomposició la petita ciutat de Jrhaphathamra, un nom que pronunciat sonava més o menys com Iamakali.
El governador es va quedar lívid. Jrhaphathamra tenia 25.000 habitants. 50 d’ells extraplanetaris, la majoria criminals reincidents condemnats a treballs forçosos a les plantes de tractament. Era una catàstrofe en totes les seves dimensions. La seva reacció i actuació en l’assumpte el podia o bé enfonsar del tot, o bé treure d’allà. Havia d’actuar amb calma. Era la seva oportunitat de demostrar el que valia.
-Esteban, avisa les autoritats i la premsa. Declaro l’estat d’emergència.


-Quants ciutadans extraplanetaris? –va preguntar Laura Roche, la cap del departament de Desastres naturals, artificials i altres contratemps poc convenients, oficialment conegut com Protecció Ciutadana Secundària.
-50, 48 convictes i dos funcionaris de presons de categoria inferior. Gràcies a Déu no ens hem de preocupar pels turistes en aquest cas -va provar de fer broma Johnson. A Roche no li va fer gens de gràcia. Els perdedors no li feien gens de gràcia. Per això no reia mai quan es mirava al mirall, però ella no ho sabia.
-I espera que li enviem efectius? A Catepil·la? –va exclamar la dona.
-Estaria bé, seria un bon cop de propaganda positiva, ja sap que els ecopil·lans estan augmentant en nombre ràpidament.
-I jo li he d’enviar els MEUS efectius perquè vostè és un incompetent que no sap controlar quatre gats d’una secta? –va respondre amb menyspreu Laura.
-Són els efectius de l’Imperi. I li recordo que Catepil·la és part de l’Imperi, un membre fonamental, diria jo. Vol perdre el planeta i que li portin els residus al jardí de casa seva?
Roche va reflexionar. El Senyor Escombraries tenia raó, de fet.
-Bé -va dir-, hi enviarem l’exèrcit.
-Em sembla bé, les forces especials..
-Què diu home? Les forces especials? Li envio els quintos i encara gràcies. I si em deixa Ulrich, és clar -Karo Ulrich era ministre de Defensa i cap de les forces armades, i evidentment hi tenia l’última paraula.
-És clar -va respondre Johnson furiós. Hauria de parlar directament amb Ulrich i amb el President.


-Això és competència de Protecció Ciutadana i els serveis d’emergència -va explicar el president, un pèl fastiguejat perquè l’havien tret d’una festa privada amb un parell de models.
-Ja he parlat amb la Roche. No em pensa enviar ningú. I no crec que aquesta sigui la imatge que volem donar de l’Imperi. Ja sap que últimament els ecopil·lans...
-Que vostè no ha sabut controlar, Johnson –va afegir amb mala bava el president Zimmerman.
-Aquestes acusacions no són justes, senyor president...
-Sí, bé, ara és igual. Té raó. Què suggereix?
-Intervenció immediata dels serveis d’emergència i la Guàrdia Imperial, que vegin que l’Imperi es preocupa per...
-Està boig? Creu que Ulrich enviarà la guàrdia imperial a revolcar-se entre la merda? Són el nostre cos d’elit! Hi enviarem els quintos, i encara gràcies.
Johnson no s’ho podia creure. Un sentiment de ràbia, que va començar com un pessigolleig a les puntes dels dits, el va anar envaint de forma gradual, estenent-se per tot el seu organisme. En algun punt imprecís entre la seva ànima i la seva consciència es va topar amb un interruptor i el va encendre. Meriwether Johnson va esclatar.
-Esteban! -va cridar-. Prepara’m una naveta i l’equip aïllant.
-Senyor? –es va sorprendre el secretari. Johnson no havia sortit mai de la Bombolla, com es coneixia la Delegació de Govern, en els tres anys que duia en el càrrec.
-Com a Governador de Catepil·la és la meva obligació visitar personalment la zona damnificada –va declarar.



Un al·lucinat Halfrm Lah el va rebre al campament d’emergència que s’havia muntat a prop del la ciutat sepultada. Les forces locals treballaven de valent per desenterrar el màxim nombre d’habitants possibles amb vida i atendre’ls en navetes habilitades.
-Com anem? –va preguntar Johnson a través del micro del seu vestit.
-Els bombers fan el que poden, senyor governador -era la primera vegada que Lah l’anomenava senyor-, però necessitem més efectius, i equipament.
-És clar, és clar -va assentir el governador-. He parlat amb la Laura Roche i amb el President Zimmermann.
-I què han dit? –va preguntar incrèdul Lah, que no n’esperava res de bo, del govern imperial.
Johnson va baixar el cap avergonyit. Lah va notar la vergonya del governador, cosa que el va sobtar.
-Puc ser franc amb vostè, Lah? –va fer amb la seva horrible pronuncia del cognom Lah, que sonava així com Iarh, però palatalitzant la r i fent l’h aspirada nasal amb una mena de ronc gutural enmig, cosa que a Johnson li resultava impossible. Per primer cop en tres anys, Lah no el va rectificar amb fàstic-. L’Imperi no hi té cap inconvenient en abocar tota la merda de la galàxia al seu planeta, però els importa un rave el que els passi a vostès. Ens envien els quintos i encara esperen que els hi agraïm amb banderoles!
Lah es va quedar parat amb aquella confessió. Evidentment ell ja ho sabia allò, quina notícia. Però que el governador Johnson ho reconegués així, d’aquella manera. I el seu to d’indignació era inusitat.
-Em sap greu -va afegir Meriwether compungit, amb una sinceritat que va commocionar Halfrm.
-No és culpa seva -va respondre, comprensiu. I va estrènyer el puny amb ràbia-. Per què no passa dins una de les navetes i es treu aquest horrorós vestit? Podrem parlar amb més tranquil·litat.


Dins la naveta de rescat, els serveis sanitaris atenien els ferits que havien pogut treure d’entre les deixalles. Johnson es va aturar un moment a saludar cada una de les víctimes i a intercanviar-hi breus converses de recolzament. Els va prometre sincerament que faria el que podria per ajudar la resta dels ciutadans, amb la veu trencada per l’emoció.


-El que l’Imperi ha fet amb el seu planeta no té nom, Lah -va dir després que el cap de seguretat li oferís una beguda. L’infermer que en aquells moments passava darrere seu no va poder evitar tombar-se, estupefacte. Tant como ho estava Lah-. Sap? Quan em van enviar aquí vaig maleir la meva sort. M’enviaven a l’abocador de la Galàxia! El Senyor dels Abocadors! He passat tres anys dins la Bombolla maleint el planeta, i ara, tot just ara, me n’adono de la injustícia que he comès.
Lah estava commogut, igual que l’infermer i tres dels ferits que s’havien acostat al Governador.
-Com s’han de sentir vostès? És el seu planeta! L’Imperi ha convertir el seu planeta en un malson. I l’ha abandonat a la seva sort. Aquí en té l’exemple! –va exclamar assenyalant les víctimes de l’esllavissament-. I encara els molesta si algú protesta!


Un dels bombers en cap va entrar a la naveta duent un parell de criatures, en estat de shock.
-Allò és un infern! -va exclamar-. No donem l’abast. Necessitem reforços!
-No ens els enviaran -va explicar Lah, contingut.
-No s’hi pot fer res -va fer un dels infermers, amb resignació.
-No ho faran voluntàriament -va reflexionar el governador, tot mirant-se els nens-. Però potser podem els podem obligar.
-Què diu ara! És boig? –va exclamar Lah-. Com vol obligar el govern imperial a fer res?
-Mai no subestimi el poder de manipulació dels mitjans de comunicació damunt l’opinió pública –el va rebatre. Era el primer que s’aprenia a la carrera política-. Potser sóc un fracassat sense cap influència però la meva ex-dona encara té contactes amb peixos grossos de cadenes de televisió. Per aquí fora segur que corren uns quants enviats especials.

Allò seria la fi de la seva carrera política, però ja no podia caure més baix, de totes maneres. Les imatges dels nens de Jrhaphathamra, explicant que la seva mare encara era sepultada sota la merda però que confiaven que l’Imperi estimat enviaria els seus equips de rescat per salvar-la van arribar ràpidament a les cadenes menys desafectes al règim i a les més independents. Meriwheter Johnson va filtrar uns quants informes al principal partit opositor sobre Laura Roche, el president Zimmermann i la seva desídia a l’hora d’ajudar els desvalguts habitants de Catepil·la. I l’oposició va representar el seu paper a la perfecció, atacant l’actuació del president i exigint explicacions i dimissions.
Amb l’ajut de la Moira, la seva ex-dona, que va estar encantada de fastiguejar la cúpula del partit que l’havia humiliada convertint-la en la Consort dels Abocadors, mitjans de comunicació amb tendències sensacionalistes i demagògiques van començar a inflar la pilota de tal manera que el Govern Central Imperial no va tenir més remei que enviar-hi les forces especials de rescat, la guàrdia imperial i tots els equips d’elit, que van entrar triomfants a Jrhaphathamra en directe per a tota la Galàxia en una excel·lent maniobra de contrapropaganda.

Es van salvar un terç dels habitants. I el President va convocar una roda de premsa per anunciar ajudes per a la reconstrucció de la ciutat i una inversió en seguretat i previsió a Catepil·la i altres planetes en situacions similars. Fins i tot va apuntar tímidament la possibilitat d’implantar un pla de sostenibilitat, per a tancar la boca a l’oposició.
Després va demanar una entrevista amb Johnson.
Davant de la pantalla del comunicador, Meriwether es preparava per anunciar la seva dimissió forçosa per petició del partit.
-Johnson -va fer el president, amb duresa-. M’ha ben fotut amb la seva rabieta.
-Sí, senyor president, em sap greu.
-No, no li en sap gens, no m’enganyi. Probablement venia organitzant la seva revenja des que el vam enviar a aquell femer de planeta.
-Oh, no...
-No m’interrompi, Johnson. El vaig enviar als abocadors perquè creia que era un inútil incompetent.
-Sí, senyor.
-De fet, encara crec que és un inútil, però, no obstant, m’ha demostrat una certa astúcia en aquest assumpte de l’esllavissada.
Johnson va aixecar la vista. Allò no anava com havia temut.
-La manera com ha manipulat la premsa i tot, he d’admetre que ha estat bastant brillant –va assenyalar el president, estossegant-. I s’ha fet un nom, que això és el que compta en política. Les enquestes d’opinió pública el situen en una bona posició ara mateix. La gent confia en vostè. Tenen aquesta idea absurda de que és un home que es preocupa i es pren la seva feina seriosament i tot això. En confiança, vostè i jo sabem que no. Però al partit li interessa aprofitar aquesta ratxa abans que tot l’assumpte s’oblidi.
Johnson no s’ho podia creure. El president Zimmermann li estava oferint el bitllet de sortida de Catepil·la.
-Vostè sap que la Roche no ha sortit gaire ben parada en tot aquest assumpte, gràcies a vostè en part. De fet, me n’alegro, és una bruixa i una meuca.
-Jo no diria...
-I per tant, la junta directiva del partit ha decidit exigir la seva dimissió aquesta mateixa tarda i oferir-li el càrrec a l’home del moment, l’heroi del poble, que realment es preocupa per la seguretat dels ciutadans... O sigui vostè, Johnson. Assumeixo que accepta sense preguntar-li.
Johnson estava mut.
-Està clar. Faci les maletes, Johnson. Demà anunciarem el canvi en roda de premsa.
La pantalla es va fondre a negre davant un estupefacte Meriwether Johnson. Al cap de mig segon, una sensació de felicitat que va començar com un pessigolleig a les puntes dels dits, s’estenia ràpidament per tot el cos, i en algun punt oblidat del seu organisme encenia un interruptor mentre dibuixava un somriure en el seu rostre.
L’Esteban era a l’avantsala de reunions discutint amb l’Ivo, ex legionari traumatitzat, sobre les últimes tendències en la música de ball, quan el crit de joia que sortia dels altaveus connectats al micro del governador va inundar la Bombolla.

Al sopar de comiat després de l’anunci oficial hi van assistir tots els representants de totes les institucions de Catepil·la, un fet sense precedents en la història de l’Imperi. Va ser un sopar relaxat, sense les pressions del càrrec i la por a ficar la pota amb algun o altre representant. Va ser el millor sopar de la seva vida política.
-Vindré de visita oficial, ho prometo. Des del meu nou càrrec m’ocuparé que Catepil·la rebi el tractament que es mereix dins l’Imperi -va anunciar amb una copa a la mà. Ho pensava de debò.
-No -va contradir-lo Lah-. No ho farà.
Johnson va reflexionar en silenci. En el fons sabia que Lah tenia raó.

Es va prendre el seu temps per acomiadar-se del personal, prometent-los referències quan les necessitessin per canviar de feina.
-Ja està tot a la nau, senyor governador... ex-governador -va anunciar-li el Kodran, el majordom.
-Gràcies, Kodran. Ets el millor. Ja ho saps, si necessites referències, o...
-Sí, senyor, ja ho sé.
Johnson li va donar la mà, i va fer cap a la naveta per abandonar la Bombolla per sempre, amb pas ferm i sense mirar enrere. La seva petita Sue, la Moira i els nens l’esperaven a l’estació de transport, flotant a l’altra banda de l’atmosfera gelatinosa, groga i espessa de Catepil·la, que aviat es prepararia per a la cerimònia de recepció del nou governador, o millor dit, governadora, la primera dona en ostentar aquest càrrec al planeta, la governadora Roche. Meriwether Johnson no havia estat mai tan feliç.