Udols

I
L’Alícia ja feia una bona estona que caminava per pistes i corriols entre camps i pastures quan va arribar al llindar del bosc, on alzines, roures, carraques, pi roig i faig prenien el terreny als boixos, brugueroles, plantes de romaní, farigola i bardisses i el camí es tornava ombrívol. Llavors el va sentir altre cop, i ara clarament: era un udol i venia d’entre els arbres. La primera vegada, de lluny, li havia semblat un gos, però ara dubtava. La modulació era estranya, potser d’animal ferit, però no ben bé. Llavors se li va acudir mirar el rellotge, en un acte reflex: eren quarts de dotze. Va empal•lidir. Realment havia perdut la noció del temps. L’Alícia sabia perfectament -l’àvia i la mare li havien repetit tants cops, a l’escola els ho havien ensenyat de ben petits, al poble se sentien constantment les velles històries...-, que el migdia era la pitjor hora per endinsar-se al bosc. La noia va girar cua immediatament i va enfilar cames ajudeu-me pista amunt cap als camps d’argelagues, jonces i fenàs de marge; va passar corrents per la cruïlla de la vora del riu – cruïlles, llindars, mala cosa també, tothom ho sap- i fins que no va arribar al primer mas dels afores d’Arcàdia no es va sentir tranquil•la; un cop en territori civilitzat –entre conreus-, va poder alentir el pas, segura, i recuperar l’alè. No ho va explicar a ningú i encara menys a la mare; no volia una esbroncada.
Va decidir que mai més no tornaria a caminar més enllà dels masos i els conreus, que no tornaria a sortir del poble i del territori dels homes. Però sempre li va quedar aquella espurna de curiositat.

II
Era un diumenge assolellat quan va morir l’àvia; un d’aquells dies de primavera en què el poble s’omplia de pixapins que venien a atipar-se a la històrica masia restaurant ca l’Arcadi, a la plaça major, i es feien fotos davant l’estàtua de bronze del senglar Arcadi que el consistori municipal havia encarregat per celebrar el quart centenari de la fundació del poble. Conta la llegenda que l’Arcadi Llobet, fugint d’uns lladres de camí ral, es va endinsar al bosc i es va perdre. Afamat i desesperat, va topar amb un senglar i el va seguir. L’animal el va guiar fins al llindar del bosc. En sortir, va trobar un pou d’aigua i una figuera que li van salvar la vida. En aquella clariana fèrtil, va decidir establir-se i va construir el mas Ca l’Arcadi. Amb el temps, el mas es convertiria en el nucli d’un poble, Arcàdia, que mai no va arribar a ser gran cosa.
L’Alícia sempre deia que quan l’àvia morís, ja res no la lligaria al poble i marxaria a la ciutat, a Barcelona potser. Però després de l’enterrament va descobrir que allò que la lligava a Arcàdia no era tan sols la casa familiar, una bonica casa antiga –la darrera del poble abans dels camps de conreu- sinó una mena de fil invisible que no sabia definir. Tenia 25 anys. I es va quedar perquè el cor no la va deixar marxar. Va ser la primera persona del poble en tenir Internet i va muntar un petit negoci en línia on venia les coses que feia: nines de drap personalitzades, figures, bijuteria artesanal, pintures sobre seda, petites escultures de ferro forjat... li anava força bé. I van passar alguns anys sense pena ni glòria, treballant durant el dia i trobant-se al cafè als vespres amb els companys de sempre, que s’anaven aparellant i casant. Va tenir algun pretendent, és clar, però mai no va acabar de quallar.

III
La llegenda té una segona part. Anys després, quan el mas ja funcionava i l’Arcadi Llobet era un home feliçment casat amb un hereu per continuar la seva tasca i una pubilla per vendre en un casori profitós, va sortir a caçar i es va endinsar al bosc un migdia assolellat de primavera. Allà es va topar amb un senglar, però no un senglar qualsevol; l’Arcadi va reconèixer immediatament l’animal que anys endarrere li havia salvat la vida. El va matar sense pensar-s’ho dues vegades i se’l va endur a casa tot cofoi. Va convidar els veïns a un àpat de germanor i el va rostir al pati. Tot anava bé, tots eren feliços, reien i bevien, però en el moment d’entaular-se, tot just fer el primer mos d’aquella carn tendra, van començar a aflorar les enveges, les rancúnies i la mala maror entre els veïns i el dinar va acabar com el rosari de l’aurora. I al final es va trencar el compromís de matrimoni.

L’Alícia Llobet, veient truncada la seva esperança de casar-se amb el fill d’uns masovers veïns després de la gran baralla del dia del senglar, va fugir plorant al bosc i mai més no va tornar. Alguns diuen que es va aturar a collir una flor i se la va empassar la terra. D’altres expliquen que en arribar a la cruïlla del rierol, la va raptar un personatge estrany. I alguns asseguren que, de tant plorar, es va assecar i es va convertir en pedra – el roc de la donzella, pujant cap al turó on ara hi ha una torre elèctrica i les runes de la vella ermita de l’Arcàdia. És difícil de trobar; alguns pixapins surten a buscar-lo per fer gana per dinar. Els autòctons se’n fan creus; a Arcàdia tothom sap que el migdia és mala hora per endinsar-se al bosc.

IV

Però Arcàdia feia uns anys que havia deixat de ser un poble perdut, aïllat i desconegut. Havien començat a aparèixer excursionistes, que s’endinsaven pels boscos i pujaven als turons i, fins i tot, marcaven camins amb pintura de colors. No en tenien ni idea del que estaven a punt de provocar. Però el pitjor eren els forasters que venien per quedar-s’hi. Compraven terrenys i es feien cases, sense saber res de res. Venien els caps de setmana i a l’estiu i no coneixien els costums dels arcadians. I escoltaven els consells dels vilatans encuriosits i divertits per les supersticions locals, però no en feien ni cas. Alguns vilatans estaven encantats amb aquella mena d’invasió. Hi veien l’oportunitat de prosperar. Van obrir restaurants, van reconvertir el vell mas dels avis en cases rurals i van acabar creient també que tot allò que els avis i pares els havien inculcat eren tan sols rondalles, folklore. El poble es va fragmentar, dividir.
-Això no ens durà res de bo! –alertava el Ciset de la Cinta.
-Hem de progressar! Renovar-se o morir, Ciset. Hem d’evolucionar amb el món! –replicava el seu veí, que s’estava fent d’or amb la botiga de records i productes artesanals. Fins i tot havia presentat una moció a l’ajuntament per posar rètols indicadors dels camins cap als llocs característics, com el gorg de les falgueres.
-Ets boig! –va saltar l’àvia de can Mata-. Al gorg!!! Els vols enviar a banyar-se al gorg!!! –no hi havia res més perillós que un gorg a ple sol de migdia.
-Ara t’has passat, Marià –va afegir l’alcalde-. Hi ha una línia que no podem creuar.
El Marià va sospirar-. Mare de Déu! Amb aquesta mentalitat no farem mai res de bo.
I la cosa es va quedar aquí. Sense rètols. Però era igual, perquè els excursionistes venien igualment amb mapes i seguien les marques de colors. Tard o d’hora algú trobaria el gorg i altres indrets amagats en la intimitat del bosc. Alguns vilatans ho esperaven amb candeletes, altres creuaven els dits. I el cert és que, durant una bona temporada, tot va anar molt bé.

V

Una nit, els gossos van començar a udolar, tots alhora, una cançó harmònica que ressonava en l’aire de la nit i posava la pell de gallina. Hi devien haver uns tres-cents gossos, pel cap baix, entre el poble i els dos ravals de cases amb jardí que l’envoltaven. I s’havien posat a udolar tots alhora, un càntic que es devia sentir a quilòmetres. Probablement, més enllà, als pobles de la plana els sentien.
La nit sense lluna havia engolit l’altiplà en la foscor absoluta. Els grills i els mussols havien deixat de cantar. Ara tan sols la coral de gossos inundava la nit.
Molts veïns d’Arcàdia es van despertar amb els pèls de punta. El concert coral va durar una bona estona. Finalment, però, va tornar el silenci. I una estona més tard, van tornar els grills.
Alguns ja no van poder tornar a conciliar el son. Altres, van aconseguir-ho i van tenir visions terribles.

L’endemà, el Miquel del mas de la Lluna va trobar dues vaques mortes, esventrades d’una manera salvatge i espantosa. Va córrer al poble a comentar-ho a alguns dels veïns de tota la vida i a l’alcalde. Van acordar guardar-ho en secret, de moment.

Però dues nits més tard, van tornar a udolar els gossos. I aquest cop va ser la família Martín, que passava els caps de setmana i les vacances a la seva casa d’estil rústic, la que va trobar el Tronera, el cavall de la nena, totalment destrossat. I van trucar els mossos.
La parella de mossos va arribar, va fer un cop d’ull al cavall, va vomitar i va fer un informe. Després van sortir a parlar amb l’alcalde, que els va assegurar que al poble no havien patit cap altre atac, que se sabés. Van concloure que era una fet aïllat, provocat per algun gos salvatge. Van aconsellar a la gent que anés amb compte i van marxar a preguntar als pobles veïns, al peu de l’altiplà.

I al bar, les converses d’aquella nit eren monotemàtiques. La colla de l’Alícia no era pas una excepció.
-Un gos salvatge? De debò han dit això? –va exclamar ella, clara en mà.
-Tu hauries d’haver vist les vaques com van quedar... –va fer el Martí Pons, que havia deixat la dona a casa amb els nens per baixar una estona al bar, com cada vespre. Era el que havia vist fer al seu pare tota la vida-. A mi no se m’acudiria mai pensar en un gos.
-Home, tampoc no van tan allunyats de la realitat, oi? –va fer el Santi, mirant-se el gel del seu combinat de rom-. És clar que no és un gos, tots sabem què és. Però tampoc és tan diferent.
-Home, una mica sí, eh? –el va rectificar l’Alícia-. El Martí té raó. Cap gos normal és capaç de destrossar un cavall... com a mínim sol. En manada és una altra cosa.
-I la meva Mirna està raríssima. Als vespres, es posa histèrica; està a l’aguait, a l’expectativa. Em posa dels nervis. No les tinc totes, de veritat... Fa por i tot- va explicar el Toni.
- La Mirna? Sí és la gosseta més bona del món! –va exclamar l’Alícia.
-Sí, ja ho sé. Imagina com es posa. Se li encrespen els pèls del llom!
-I què hem de fer, doncs? –va preguntar el Martí.
-Els veterans ho estan estudiant a porta tancada –va respondre el Santi, en veu més baixa perquè alguns dels clients eren de la nova fornada-. Amb tanta penya forana... no es pot fer una assemblea pública.


Però les denúncies per atacs es van generalitzar (totes de nouvinguts, és clar) i va córrer la veu que hi havia una manada de gossos salvatges atacant per la zona. Fins i tot va sortir al telenotícies, on ho van exagerar de tal manera que ho van convertir en una pel•lícula de terror. I els excursionistes van decidir anar-se’n al Montseny, que era més segur. I molts veïns de cap de setmana van decidir quedar-se a Barcelona una temporada. Millor que t’atraqui un quillo que no morir esventrat per un gos.

Mentrestant, els gossos udolaven. El sentien, era ell. Els cridava de retorn als seus orígens salvatges. Es deia que estava formant un exèrcit que de dia s’ocultava a les barrancades i als boscos. De nit, s’acostava al poble i deixava senyals de la seva visita amb les restes de bestiar que apareixien esventrats i devorats als marges.
L’ordre oficial era que tothom es quedés tancat a casa; que ningú no passegés pels carrers ni carreteres després del capvespre. Que estaven fent tot el que podien per solucionar el problema.

-Que posin mossos a patrullar per les nits, o forestals o l’exèrcit! M’és igual! Però de què ens serveix que busquin de dia si és de nit, quan apareix? – havia dit el Ramon de cal Girbat. Ara tancava els cavalls cada nit amb pany i clau.
-Què dius, Ramon? –va fer en Ciset-. Els forestals? Saps perfectament que això només ho podem solucionar nosaltres i ja sabem com ho hem de fer! Empaitar-lo amb armes és inútil! Em sorprens. Tu i tots els altres. Ja us vaig dir que no podíem oblidar allò que som... Volíeu progrés? Mireu on ens ha portat el progrés, els vostres domingueros trepitjant els boscos quan no toca. L’han despertat. I tots sabem què és el que el farà tornar a dormir al seu catau. L’única cosa que ens lliurarà de la seva presència...
-Ja en fa més d’un segle, de l’últim cop –va inserir la Bertrana, que havia reconvertit la seva casa rònega en un hostal i volia recuperar la inversió-. Eren els mètodes d’abans! Eren altres temps. Potser ara ja no funcionen. Hem d’evolucionar amb els temps.
-Sí, mira que bé ens ha anat evolucionar...
-Prou! –va interrompre l’alcalde-. Tots volem solucionar el problema, oi? No cal que ens barallem. Recórrer al mètode tradicional no és tan fàcil, avui en dia. Ja no som el poble aïllat de fa cent anys. Ja no és tan senzill atraure un rodamón sense família...


L’alcalde va convocar una assemblea oficial a la petita casa de la vila per explicar com anaven les investigacions dels mossos i les mesures de seguretat que els havia recomanat protecció civil. Els nous veïns que encara quedaven al poble van assistir-hi, juntament amb la resta que, com l’Alícia, s’hi apuntaven per ajudar a mantenir la imatge de normalitat i a perpetuar la comèdia.
-I com pensen acabar amb aquest animal? –va protestar el propietari del nou restaurant a peu de carretera, un home de les Gavarres, emprenyat perquè havia perdut molta clientela-. Jo estic perdent molts calés, i crec que no sóc l’únic! Les autoritats no estan fent res per trobar aquest gos, o el que sigui! Ens està arruïnant. Han explicat exactament com el trobaran? Tenen algun pla real?
-I per què no ho fan vostès mateixos? – es va sentir una veu rogallosa al fons de la sala. Tothom es va tombar. Dret, al costat de la porta, hi havia un home, vestit de caçador. Devia ratllar la quarantena i tenia una cicatriu lletja a la galta esquerra-. Bon dia. Perdonin la interrupció. Em presentaré – va dir, avançant cap al capdavant de la sala-. Em dic Joan Sotorres. I no és el primer cop que veig una cosa així.
Tothom va començar a mormolar.
-El que tenen aquí als voltants, no és una bèstia qualsevol... No és cap gos salvatge ni cap llop solitari.
-I doncs, què és? – va preguntar la vella Argelagues, amb ironia pura.
-És una cosa més salvatge, més primitiva... És un licos.
L’Alícia, que fins llavors se l’havia mirat amb indiferència pensant que era un penjat o un aprofitat, es va tombar de cop en sentir la paraula – ella i mig poble. Se’l va tornar a mirar; era un home corpulent d’aspecte salvatge, però atractiu malgrat la cicatriu de la galta. Molt interessant.
-Un què? – va cridar la Maria Pujol, una de les noves, amb el seu to de veu repel•lent. L’Alícia va somriure en veure com els vilatans de tota la vida, els de sempre, dissimulaven. Alguns es miraven el foraster amb recel. Els forasters, a Arcàdia, tan sols servien per a omplir tombes al costat de la creu de terme i foragitar els mals esperits. Però vius no portaven mai res de bo. I el que estava passant aquells darrers dies a las vil•la n’era la prova definitiva.
-Un licos. És difícil explicar-ho sense que em prenguin per un sonat... El licos és una bèstia primigènia, l’esperit salvatge del llop en estat pur...
-M’està parlant, senyor, d’una mena de llegenda? – va fer el de les Gavarres.
-Se’n podria dir així –va respondre el foraster, aliè a la comèdia que es desenvolupava al seu voltant-. Però heu de tenir en compte que les llegendes molts cops tenen els seus orígens en coses reals. I vostès en tenen la prova; el Licos és aquí.
El murmuri general del poble no denotava res de bo i aviat va esdevenir indignació quan la Maria Pujol es va alçar per increpar-lo.
-Quina barra! Que no veu que tenim problemes de debò? Com gosa venir aquí a parlar-nos de llegendes i mites! Què s’ha pensat!
El cor general de veus li va donar la raó. L’Alícia s’ho estava passant bé, pràcticament li feia pena el pobre home. Era realment atractiu.
-Ja sé que sona estrany però...
-Senyor... –el va interrompre l’alcalde-. Li hauré de demanar que abandoni la sala...
-Però, si em deixessin que els expliqués...
-No hi ha res a explicar... Que li hem vist el plumero! Ben segur que ens vol estafar aprofitant-se del nostre infortuni –va continuar el de les Gavarres, que era aficionat a les novel•les antiquades-. Es veu d’una hora lluny.
- No sóc cap estafador, sóc criptozoòleg i...
- Ho veieu? –el va tornar a interrompre-, un estafador. Criptozoòleg... Un pallasso!

Fent una negació amb el cap i amb un mig somriure de comprensió, en Sotorres es va resignar i va sortir de la sala. Un cop a fora, es va dirigir cap al seu vehicle.
-Espera! – va cridar-lo l’Alícia, que l’havia seguit. En Sotorres es va tombar cap a ella. En veure-la va canviar l’expressió i va somriure.
-Puc fer alguna cosa per tu?
-Sí. M’agradaria parlar amb tu... del licos.
-T’interessa? –va fer ell una mica sense tenir-les totes.
-Sí. Jo... N’he llegit coses a Internet- què li havia de dir?
La seva expressió va canviar de cop-. Anem a parlar a un lloc més tranquil –va fer, assenyalant la gent que sortia de la sala d’actes i se’ls mirava. L’alcalde li va fer un gest imperceptible d’assentiment, que també va notar en la mirada d’alguns veïns. Ella els va somriure mentre s’enduia el foraster-. Podem anar a casa meva. És al final del poble.

-Molt acollidora, la gent aquí –va fer en Sotorres amb ironia.
-Et presentes a Arcàdia amb un expedient ix. Què esperaves?
-Que algú em volgués escoltar...
-Jo et vull escoltar –va respondre ella, somrient, mentre obria la porta. Era realment un home amb un magnetisme animal increïble.

El menjador era molt acollidor, amb una llar de foc de pedra, un sofà i una taula massissa, d’aquelles que tan sols es troben a les cases pairals i a les cases de poble. L’Alícia no tenia televisor perquè, deixant de banda que la programació era una merda, la meitat dels canals es veien fatal. La Laura, la dona del Martí Pons, li havia recomanat que es comprés una tele amb TDT o un aparell de TDT però ella es baixava sèries o les mirava online a l’ordinador. La connexió funcionava una mica com volia però li permetia connectar-se a la xarxa –imprescindible per al seu negoci -, descarregar-se coses, comprar materials i eines sense haver de baixar a Barcelona, estar al dia i assabentar-se del que passava al món exterior.
Va deixar passar en Sotorres i li va oferir una cervesa. Ell de seguida va notar l’olor peculiar d’herbes aromàtiques barrejades i va veure el bonic cremador de ferro forjat– que l’Alícia havia fet ella mateixa.
-La gent normalment compra barretes d’encens als xinos –va comentar ell, mentre l’observava.
-Ja! Però la meva àvia sempre ho havia fet així. Tenint un jardí d’herbes aromàtiques no aniré a comprar encens d’aquest artificial amb olor d’ambientador de cotxe...
- Estic d’acord amb tu – va respondre ell.
-Tinc unes cerveses alemanyes que em va enviar un client...-va canviar de tema ella.
Ell va acceptar sense vacil•lar, i no va voler preguntar a què es dedicava, però fos el que fos, a ella no la treien a puntades de peu dels llocs-. I què en saps, del Licos? –li va preguntar després de prendre el primer glop, tot mirant al seu voltant.
-Hi ha moltes pàgines a Internet que en parlen. La meitat són infumables i de l’altra meitat cal anar amb compte de triar la informació. La majoria és frikiptozoologia barata, ja m’entens – va explicar. “La meva àvia me’n parlava quan era petita” hagués quedat una mica estrany i “tots els vilatans coneixem perfectament què és i què hem de fer des de fa segles” hagués estat massa sincer.
-Sí. Per desgracia hi ha molt penjat que es dedica a la... com ho has dit? Frikiptologia? M’agrada... I embruten el bon nom de la branca més seriosa d’aquesta ciència.
-Ciència?
-Ho seria si no fos per tots els penjats que busquen el yeti, el chupacabras i follets a Collserola.
-Qui busca follets a Collserola?
-És increïble, oi?
-Si tothom sap que el millor lloc per a trobar follets és la Garrotxa! –va exclamar l’Alícia, i va esperar a veure l’expressió d’en Sotorres abans d’esclafir a riure-. Bé –va dir després, alçant la copa-. Parlem de coses serioses?
-Sí. Parlem de monstres.





VI
Diuen que, ja gran, l’Arcadi Llobet s’havia tornat un home malcarat. Havia començat el dia en que va desaparèixer la seva filla. L’Arcadi en donava la culpa al veïns, per haver trencat el pacte de matrimoni. Les rancúnies entre els masos s’havien anat fent patents i més fortes amb els anys. Un dia, la dona de l’Arcadi, la Teresa, s’havia llevat a trenc d’alba, com sempre, per anar a munyir les vaques. S’havia posat la capa perquè feia fresca, encara, a aquelles hores. De camí a l’estable va sentir un plor. Primer, es va parar, pensant que estava mig adormida; però després el va tornar a sentir, fort i clar, sota la porxada. En acostar-s’hi, va trobar un nadó dins un cistell.
-Verge santíssima, una criatura! –va exclamar, afanyant-se a agafar-lo-. Amb aquest fred que fa, deus estar ben gelat... Pobret- el nen la va mirar un instant, abans de continuar plorant. I la Teresa va veure en aquella mirada el rostre de la seva estimada Alícia. I va saber que aquella criatura era tot el que li quedaria mai de la seva filla.
L’Arcadi fill va morir jove i sense descendència i va ser la “filla de l’Alícia”, la que va heretar el mas. El primer que va fer va ser posar pau entre els veïns, els fills d’aquells veïns que s’havien barallat en un dinar sense que ningú recordés ben bé per què. Es va casar amb el Pere, el fill d’aquell veí que temps endarrere havia estat promès a la seva mare i d’aquesta manera, va tancar un cercle i va inaugurar una nova etapa per a Arcàdia. Per celebrar la nova germanor, els veïns de l’altiplà van fer construir una església, dalt del turó, una bonica ermita de pedra amb el seu campanar; però, curiosament, no la van dedicar a cap sant ni a cap verge, no hi van posar mai cap campana, ni tampoc hi van celebrar mai cap missa. Durant molt de temps, hi pujaven un cop l’any. Encenien una gran foguera a l’entrada dins la qual llençaven farigola, romaní, espígol, farigola llimonera i el que trobaven i feien un àpat de germanor mentre els fums olorosos s’elevaven cap al cel i s’escampaven amb la brisa. Però una petita esllavissada va malmetre l’edifici i no es van molestar a reconstruir-lo. I amb el pas dels segles, el sostre es va esfondrar, les parets van caure, van créixer les males herbes i les alzines i els roures van reivindicar el seu lloc al turó. Els arcadians van mantenir la tradició d’encendre un gran foc la nit del solstici d’estiu, però ho feien a la plaça major del que ja havia esdevingut un poble. I amb el temps aquella tradició va quedar engolida dins el conjunt general de fogueres de Sant Joan de tot Catalunya. En un petit paràgraf, el costumari de Joan Amades destacava: “a la petita vila d’Arcàdia, és costum la nit de Sant Joan de llençar al foc algunes herbes aromàtiques com la farigola, el romaní o l’espígol”.

VII
-Sí, el tinc a casa –va explicar l’Alícia al petit grup de vilatans que s’havien reunit al bar d’estranquis.
-I? –va fer el Ciset.
-Ens serveix.
-És fantàstic! –va fer el Santi-. Ets la millor, Lícia –alguns dels seus amics l’anomenaven així.
-Estàs segura? –va preguntar la vella Argelagues.
-És un penjat, que es dedica a buscar monstres mítics pels pobles... i no té família, segons m’ha dit. És probablement l’equivalent del rodamón al segle XXI...
-I ha vingut a buscar la bèstia... Tot el poble ho va sentir –va afegir l’alcalde-. O sigui que si la troba i en surt escaldat ningú no pensarà malament, oi?
Els altres van assentir.
-Alícia –va fer el Ciset-, la teva àvia estaria tan orgullosa de tu!
-I la teva pobra mare, al cel sia –va afegir la vella Argelagues-. Sort en tenim de tu i la teva rapidesa de reflexos... Si no, el paio aquest hagués marxat quan el va fer fora aquest ruc –va fer mirant l’alcalde.
-Què volies que fes, en aquell moment, enmig de l’assemblea? –es va excusar ell-. Segur que hagués tornat, dona.
-Sí, és clar.
-Tu tampoc vas sortir-hi al darrere precisament, eh? –va respondre ell, dolgut.
-És igual, ara –va posar pau l’Alícia-. Ja està arreglat. És el que compta.
-Igualeta que la seva àvia... al cel sia!
L’Alícia va somriure-. He convidat en Sotorres a quedar-se a casa meva uns dies perquè pugui investigar.
-Bé, doncs, haurem d’anar a parlar amb ell, no? –va fer el Ciset, mirant-se l’alcalde. Aquest va assentir amb un gest.



VIII

-Et vull demanar un favor –va dir l’Alícia mentre dinaven.
-Digues.
-Vull que em facis un fill –va deixar anar ella; tal qual, sense embuts. En Sotorres va estar a punt d’ennuegar-se-. Tranquil –va fer ella- a la teva edat no corres el risc que sigui la teva mare.
-Escolta –va començar ell, ignorant aquest darrer comentari incomprensible com havia après a ignorar les altres coses sense sentit que deia sobre llindars, portes i el sol del migdia-, em caus bé...
-No em vull pas casar amb tu! –va replicar ella de seguida-. Tan sols vull ser mare. Vinc d’una nissaga de mares solteres, jo... No el vull pas, un company. I a més el pare ha de ser algú de fora.
-No sé què dir –va començar ell.
-Que sí.
-M’ho hauria de pensar.
-I tant, cap problema. Però que et quedi clar que no et demanaré responsabilitats ni diners per a manteniment; no cal ni que el reconeguis... Tens 24 hores per decidir-te i fer-ho.
-Collons, quina pressa!
-Demà passat hi ha lluna plena... I sortirem a trobar-lo.
-Sortirem?
-Tu, jo i alguns vilatans.
-De debò? No m’ho puc creure! Com els has convençut?
-Ha estat fàcil –va mentir ella-, estan farts de l’assumpte i volen tornar a la normalitat.
-I lo del teu fill no ho podem fer un cop caçada la bèstia?
-Un cop caçada marxaràs. A més, és un animal perillós. No se sap mai.
-Collons. Ets pragmàtica. Està bé, d’acord.
-És un sí?
-Si m’ha de matar una bèstia mil•lenària demà, potser que deixi un llegat en aquesta terra, oi?

IX


En Sotorres estava extasiat. L’alcalde havia vingut a veure’l per a parlar del tema de manera seriosa. Era el triomf més gran de tota la seva desafortunada carrera com a criptozoòleg. Fins i tot havia demanat disculpes per haver-lo fet fora de l’ajuntament el dia de la seva arribada i s’havia justificat.
-Comprendrà que, com a autoritat, no puc acreditar una cosa així oficialment... Vull dir, s’imagina les protestes d’alguns sectors més escèptics? La meva reputació no en sortiria ben parada...
-No cal que s’expliqui –havia respost en Sotorres-. L’entenc perfectament.
-Però de manera extraoficial, li explicaré una petita història. Existeix una llegenda sobre una bèstia en aquests paratges. De fet, hi ha documents del segle XIX sobre atacs d’un estil molt similar a aquest.
-De debò? –en Sotorres estava encantat-. Podria veure aquests documents?
-I tant, i tant... Són a l’arxiu comarcal i cal demanar uns permisos que poden trigar uns dies. Els puc demanar demà mateix en nom seu, si vol, per agilitzar-ho.
-Això seria fantàstic! –en Sotorres no cabia en sí de goig.
-Però em temo que no els podrà tenir fins després de la cacera.
-Per què?
-Digue’m que sabem que la bèstia tan sols es deixa veure amb la lluna plena. I és demà. Si no sortim demà, haurem d’esperar un mes sencer per tornar a intentar-ho. I no ens ho podem permetre.
-I com sabem que tan sols es deixa veure amb la lluna plena?
-Ara li anava a explicar. Aquests documents que li he comentat expliquen com van caçar la bèstia ara fa cent anys.
-Però si no els tenim...
-Els originals no, però en Lluc Artany, un veí apassionat del folklore, va fer un estudi sobre el poble fa un parell d’anys. Volia escriure un llibre; desafortunadament va deixar el projecte inacabat, però ens ha cedit les seves notes.
-Les puc veure?
-I tant. Li he dut unes fotocòpies –va fer, traient uns papers escrits a mà d’una carpeta-. Les notes són una mica enrevessades i caòtiques, però ens serviran. La meva secretària ha tingut el detall de subratllar-li amb un fosforescent les parts rellevants, per estalviar-li una mica de feina. Se les pot mirar aquest vespre i demà acabarem d’ultimar els detalls.


Aquella nit, al llit de l’Alícia, en Sotorres li va explicar tota la història emocionat.
-Diu que és una bèstia relacionada amb la fundació d’Arcàdia. Es veu que apareix si algú trenca alguna mena de norma, tot i que a les notes no queda clara quina, la invasió d’algun espai sagrat o així- l’Alícia anava assentint, fent veure que tot li venia de nou-. I demà el podrem veure. Amb la lluna plena es mostrarà. I les notes ens expliquen exactament a on. No és fascinant?
-I tant! Qui ho hauria de dir, eh? En aquest poblet de merda! –va fer.
-Per caçar-lo tan sols necessitem una fletxa amb punta de metall.
En aquell moment va sentir molta llàstima per aquell pobre home. Al Licos no se’l podia matar, ni amb una fletxa ni amb res. Tan sols se’n anava quan tenia allò que volia.


X
La lluna plena havia congregat una petita colla de vilatans a la sortida del poble, camí de la vella ermita. L’Alícia havia insistit per unir-se al grup, tot i les reticències d’en Sotorres. Hi havia l’alcalde, un tal Santi, un home corpulent anomenat Bernat i el seu germà Ramir, i dos més que en Sotorres havia conegut aquella tarda a l’ajuntament. Anaven armats amb escopetes de caça, un arc i un bastó. Van pujar per un corriol boscós amb l’ajut de llanternes fins a una petita clariana dalt del turó. Allà, la lluna plena il•luminava les ruïnes de la vella ermita.
-I això? –va fer en Sotorres, assenyalant les restes de la construcció.
-És l’ermita vella –va respondre l’Alícia. I tot seguit, el Ramir el va estabornir d’un cop de culata.

En Sotorres es va despertar lligat a un tronc a la porta de l’ermita vella.
-Què collons? –va exclamar, en veure’s immobilitzat.
-Necessitàvem un esquer –va fer en Bernat.
-No siguis burro! –el va renyar l’Alícia-. No cal continuar amb la comèdia.
-Té dret a saber la veritat –va recolzar-la el Santi.
-La veritat?
-No se la pot matar, a la bèstia –va explicar l’Alícia-. Tan sols se n’anirà amb el sacrifici d’un estranger. Algú desarrelat, sense llar, ni lligams amb el món exterior. Com tu.
-És una mena de broma pesada? –va preguntar.
-No, ho sento –va fer l’Alícia-. És l’única manera. És el que cal fer.
-Però jo tinc lligams amb el món!
-No. No tens amics, no tens família. No tens una feina normal...
-Ets un penjat, Sotorres –va afegir el Bernat. Tenia raó. Era trist admetre-ho, però cert. Estava derrotat.
-Però... i els documents? I la fletxa de metall? –va canviar de tema.
-Ahhh... L’Elvira va fer les notes abans d’ahir–va declarar l’alcalde-. Li van quedar bé, oi? Sí que hi ha uns documents, de fet, guardats en lloc segur. Però no ens calen. El coneixement es transmet de generació en generació, a Arcàdia. Tots els que hi hem nascut sabem perfectament com aplacar el Licos... nosaltres li diem Arcadi, per això.
-Arc... com al senglar?
-Sí, tot i que no en té res, de senglar. És com... bé, ja ho veurà vostè mateix –va respondre l’alcalde-. Però li diem així per tradició.
-Com em pots fer això? –va increpar a l’Alícia, ignorant aquells homes que semblaven burlar-se d’ell en un moment tan difícil-. Després del que hem viscut junts... I tot allò del fill!
-Suposo que serà una nena –va fer ella.
-Una altra Alícia a Arcàdia! –va exclamar Santi-. El cicle ha de continuar.
-El cicle? Què... –no va poder dir res més. El van emmordassar.
-Ha de ser un desarrelat, però ha de deixar un lligam a la terra per la què mor –va explicar ella-. Si no, no haurà servit de res.
Li va fer un petó al front abans de marxar.
El van deixar allà lligat i emmordassat. Al cap de poca estona, que de fet se li va fer eterna, va sentir l’udol ressonant dins la nit. Era un udol profund i estrany, diferent del de cap altre animal que conegués. Era un so antic, sorgit de les profunditats del temps remot, d’un altre món anterior a la civilització humana, d’un temps en que la gent sabia que no s’havia d’endinsar als boscos al migdia i que els encreuaments i els llindars eren llocs perillosos, portals on per un breu instant, els homes podien coincidir amb altres criatures amb les quals no hi podien conviure de cap manera. Ara ho entenia tot. Va lligar caps d’alguns dels comentaris surrealistes que li havia fet l’Alícia en els darrers dies. Aterrit i fascinat va comprendre que ell tenia raó: existien altres criatures, al llindar de la ciència, com el Licos o el que fos. Per desgràcia, aquesta exigia la seva sang a canvi de deixar tranquils el habitants d’Arcàdia. Però abans de morir va poder gaudir d’un moment que cap altre criptozoòleg ha tingut en aquest món: trobar-se cara a cara amb la criatura cobejada.


XI
Van enterrar en Sotorres –el que en quedava- al peu del rètol d’entrada d’Arcàdia. Van marcar la tomba amb una llosa, evidentment; si no, de què serviria? Aquell desconegut, aquell estranger, havia mort per salvar el poble i ara la seva tomba el protegiria. Arcàdia tornava a ser un lloc segur.

L’Alícia va omplir el cremador amb romaní, farigola i llorer i ho va encendre; va deixar que el fum pugés amunt, cap al cel, cap als déus. Els gossos havien deixat d’udolar.

A les escombraries, el test d’embaràs usat havia quedat mig enterrat sota les restes del sopar. Havia sortit positiu, com era d’esperar. El cicle havia de continuar.