Un miler d'inicis balders

La llum de la cambra de bany dels veïns, a l'altra banda del cel obert, s'ha tornat a encendre i l'ombra d'algú que pixa dempeus es perfila en el vidre glacejat. El soroll de les aigües menors repicant en la ceràmica i la remor de la cisterna al buidar-se pertorben el silenci de la nit i ofeguen els ronc profunds de l'asmàtic que viu en el tercer segona, al que tothom està tant avesat a sentir cada nit que han optat per oblidar-lo. Un nen comença a plorar, callarà quan la mare es llevi i li tapi la boca amb el mugró, que xumarà amb delit, per enveja del seu pare que es fa l'adormit. També l'enveja un altre veí, el que està casat amb la dona de fer feines i que no perd detall de la voluminosa pitrera de la mare quan puja per les escales carregada amb la compra i el nadó (l'home s'aboca per damunt de la barana per tenir una millor perspectiva de la regatera i de les perles de suor que la coronen, per desprès pelar-se-la en el bany mentre la seva legitima treballa, doncs és un desvagat sense feina ni ganes de tenir-la). Un nou soroll s'afegeix al creixent sarau d'aquesta nit: hom obra la porta del replà amb la pretensió de passar desapercebut, però l'estant esperant des de fa hores i la paciència de qui espera a passat a millor vida fa estona, així que comença a escridassar-lo tant bon punt fica un peu a dins del pis. Son dos homes i son parella en procés d'infidelitat descoberta i ruptura definitiva, es troben en un punt complicat: han volgut arreglar el descosit i l'han fet més gran, ja no tenen salvació, per això discuteixen tot el dia, escampant la infelicitat pel cel obert, despertant al camioner que viu en el àtic i que demà ha de matinar per anar a recollir la càrrega i portar-la a destí, un munt de quilòmetres més enllà. El camioner, els insulta des de la finestra del lavabo, per haver-li trencat el son, lis diu el nom del porc i, quan els tracta de bujarrons, la parella oblida per un moment les seves cuites i s'alien per tornar els insults. A tot això, s'han anat encenent les llums de gairebé tots els pisos, menys el de la iaia solitària que fa dos dies ha mort en el seu llit, sense que ningú se'n adoni, de moment; doncs l'olor de corrupció encara no ha traspassat les parets ni les finestres tancades. Hom amenaça amb trucar a la policia i una veu li suggereix que faria millor avisant al seu pare de les banyes que li fot la mare amb un gos petaner. Cada vegada és més difícil reconèixer qui és qui en mig d'aquell guirigall.
L'home que seu a la cuina, no se'n adona de res. Busseja capficat en el full gairebé blanc que té al davant. Fa hores que proba d'escriure l'inici d'una historia, la paperera que hi ha sota la taula i els seus voltants en son testimonis del fracàs, plens de manyocs de paper com estan. La cafetera, oblidada damunt del fogó encens, també ens parla de la seva obsessió: ha bullit, i encara bull, fins a vessar, escampant l'aroma intens del cafè per tota la casa i el cel obert, mentre deixa un cercle marronós en l'alumini. És la segona que prepara aquesta nit, la primera per trobar la inspiració, l'altra, la oblidada, per no deixar-se derrotar.
Escriu i escriu per trobar entre la munió de mots que coneix aquells que valguin per narrar la seva vida i els seus pensaments, tant interessants. Vol que tinguin forma de novel·la, doncs és el millor mitja per arribar a la gent: escriure un èxit de vendes que enlluerni a tothom i, perquè no, l'enriqueixi. Per fer això ha de captivar en les primeres frases, ha d'obligar al lector a submergir-se en el llibre només obrint-lo. La resta és silenci. Esglai. Sorpresa per la trama meravellosa que van descobrint. Però necessita un inici. Millor dit: necessita L'INICI, i encara no l'ha trobat. Els centenars de papers que ha llençat en son la proba.
Ara mateix té el darrer al davant:
Aquesta és la meva historia, però no en soc el protagonista. I com totes les histories que transcorren en temps remots – remots per a mi, pot-ser no per a vosaltres – comença amb les paraules màgiques:
Hi havia una vegada un jove alt i cepat de nom Marc Rastrell…
Quan hi ha escrit el nom tot s'ha vingut abaix. La trama, el paisatge, el protagonista. Marc Rastrell. Quina poca vida amaguen aquests mots. Algú que s'anomeni així mai podrà representar-lo a ell. De fet, no té que fer-ho, ho ha deixat prou clar. Però, si és la seva historia, bé que ha de sortir en un moment o altre.
Fa un manyoc amb el paper i el llença, sense sort, a la paperera amb un gest de desesperació. Es porta les mans als ulls i tira el cap enrere.
L'escriptor està esgotat.
A primera hora, amb els llumins a les mans per encendre el fogó i preparar el cafè, ho tenia prou clar. Faria una novel·la de fantasia amb una protagonista femenina (perquè ningú pogués acusar-lo d'escriure la seva autobiografia), on passarien moltes coses: lluites, amors, traïcions, nits màgiques i conxorxes polítiques que donarien sentit a l'univers que anava a compondre i a on podria desplegar tota la seva capacitat creativa i filosòfica. S'havia assegut amb il·lusió i havia començat a escriure:
La pell verda de Lyrie lluïa sota la llum de la lluna com un diamant reflectit en les tranquil·les aigües del llac. La Vern, s'havia despullat i amuntegat la roba a pocs metres de distància, deixant al damunt l'espassa corba dins de la seva funda.
Tota precaució era poca en aquell indret.
Encara que Lyrie no sentís el fred de la nit, com la resta de dones de la seva raça, cobria totalment el seu cos per evitar que el reflex de la lluna en la pell la delatés quan voltava pels boscos.
Punt i final. Ja no havia pogut continuar. La narració se li va tornar inversemblant, sense força ni sentit. ¿Com se li havia acudit escriure un relat fantàstic? ¿I amb un dona de protagonista? Ell era un home-home, ¿què anava a fer-hi entre verns i dracs?
De sobte, va tenir una inspiració. Va llençar el paper i va començar a escriure en un altre:
Ves amb compte amb el que desitges, de vegades es torna realitat.
Va deixar d'escriure tant sobtadament com havia començat. Aquesta frase la recordava en un altre lloc, en un altre llibre. No podia utilitzar-la, encara podrien acusar-lo de plagi i no sempre valia amagar-se darrere el concepte de homenatge a un altre escriptor, sobre tot si no recordava qui era. Va ratllar amb dues línies la frase i va començar a rumiar: ¿què podia escriure? Volia aprofitar el full, no ser tant malgastador i poc solidari amb el medi ambient, però conservant la tradició d'escriure a mà i amb un bolígraf Bic de punta fina, dels que tenen el cos de color taronja. Va ser llavors que va recordar la historia del laberint i, oblidant els bons propòsits, va llençar el full i va posar-s'hi de nou. Ara amb una historia que era la tercera o quarta vegada que reescrivia, millor dit, que començava a escriure de diferent manera:
Com cada matí, Claudi, va sortir de l'hostalatge, va creuar el carrer, va repenjar les mans i el front a la pared i va mirar el terra. Podia veure's els peus, les botes per caminar ben llustrades. Lentament, va alçar el cap. Per damunt la línia que marcava el mur el cel era blau, net de núvols. Llavors, va girar el cap a l'esquerra. La paret seguia impertorbable vint o trenta metres més, fins arribar a la cantonada.
“Avui és a l'esquerra”, va pensar Claudi mentre observava l'angle recta que feia el mur en la distància.
Sense separar els tres punts de contacte, va girar-se. Podia veure el lloc per on havia arribat la nit abans amb la marca que havia deixat per reconèixer-lo i no confondràs quan comencés a caminar, perquè els dos extrems eren idèntics vistos des d'on estava.
Tots dos giraven a l'esquerra, però ahir va tombar a la dreta per anar a l'hostalatge.
Va tancar els ulls per concentrar-se i va imaginar una gran zeta.
“Si vinc pel carrer de dalt, he de girar a la dreta per aturar-me aquí”.
Mentalment va dibuixar una quadricula amb dues finestres i una porta, en mig de la lletra. Un ninot, fet amb una ratlla vertical per cos, una d'horitzontal pels braços i dues de més curtes com a cames, caminava per damunt de la zeta.
“Aquest soc jo”, va pensar mentre imaginava un cercle que representés el cap. “Vinc per aquesta i m'aturo a dormir. Devien esperar que el son em desorientés”.
El ninot s'havia estirat damunt de la quadricula, com si estigués en un llit. Va fer que s'aixequés i caminés cap a l'altra extrem de la zeta.
“Sí, sens dubte he de anar per aquí”.
Va aturar-se. Estava satisfet per l'estona que duia escrivint, però quelcom grinyolava en la historia. Quelcom, li feia veure allò com un conte i no com una novel·la. I ell no volia escriure un conte! Va desfer-se del text i va arrencar a escriure una nova idea que li voltava pel cap:
N'hi han trenta i nou. O potser, seria més encertat dir: ¿en queden trenta i nou?. Sí. De fet, encara que faci hores que no mor cap, abans eren molts més, prop de cent, bellugant-se d'un extrem a l'altre del prat. Com formigues. Millor, com paneroles. Si fossin formigues anirien en formació i tindrien un objectiu. Ells no paren de voltar inquiets, sense aturar-se, deixant un rastre de petjades en el blanc de la neu. A primera hora m'agradava mirar el dibuix que hi feien, intentar endevinar quina nova forma prendria quan creuessin els seus camins, però, a base de trepitjar una vegada i un altre, la neu s'ha transformat en una pasta marronosa que va endurint-se amb el fred i fa que rellisquin. És divertit veure'ls rodolar per terra i incorporar-se tant ràpid com poden, per seguir la marxa. Si fossin més intel·ligents ja haurien trobat un sistema per no relliscar, però no ho son pas, d'intel·ligents. Quan han despertat al ben mig del prat i s'han tret la bena dels ulls, han trigat una bona estona en reaccionar. I això que hi eren tots! Ara que estan cansats, espantats i no arriben ni a la meitat, puc comprendre que les seves decisions siguin més il·lògiques, abans no. ¿A què treia cap que s'abracessin esclatant en crits d'alegria en reconeixes els uns als altres, si no sabien on estaven?. ¿Des de quan reconèixer l'altre vol dir res?. Ximples! Els he deixat esplaiar-se, abraçar-se, petonejar-se, parlar com lloques. Alguns ploraven i tot. Quin espectacle més decebedor. Han trigat passa d'una hora en començar a explorar el prat i en descobrir el filat. Com que avançaven en grup, com un ramat, no tenien una perspectiva apropiada de l'entorn. Sort que s'han dividit en dos grups per seguir la tanca, si no encara estarien donant voltes a l'entorn del prat, buscant la sortida. Tampoc és que sigui tant gran, però la boira que hem tingut tot el dia no els deixava albirà el filat a l'altre banda, lluny, però visible.
Tampoc! Tampoc! Tampoc!
En aquell precís moment, el mon de l'escriptor va ensorrar-se incapaç de continuar escrivint amb les idees cremant dins del cervell com les brases d'un foc de camp, cada vegada més fosques i fumejants. Com tantes altres vegades, la por al paper en blanc l'ha obligat a escriure, sense solta ni volta, un miler d'inicis balders que aniran a dormir al fons d'un calaix o en un racó de la memòria adolorida.
Al seu voltant, res té sentit.
Ni la cafetera ni els papers ni el silenci que, sobtadament, entra per la finestra de la cuina desprès que els mossos d'esquadra hagin marxat acompanyant l'ambulància que s'emporta el cos de la iaia solitària, doncs per una casualitat gens pròpia de la ficció un dels mossos que volia posar fi a la trifulga veïnal ha cregut notar una ferum estranya que sortia per sota de la porta i a cop de trucar i no obtenir resposta han esbotzat la porta del pis. Un silenci culpable ha fet emmudir el veïnat: cap d'ells recorda quan ha vist per darrera vegada la iaia ara finada. Sí, millor callar i deixar per demà les lluites quotidianes, deixar que la nit ho tapi tot i que l'escriptor desorientat pugui cerca la inspiració en un procés de interiorització creativa que, ben segur, li serà més productiu que obrir els ulls i mirar per la finestra que dona al cel obert de l'edifici.