Un llit; dos extrems

Hem dormit un a cada extrem de llit. Amb llàgrimes als ulls i la cara empapada. No és que no hagi intentat abraçar-lo. No. Simplement que el seu cos era d'acer. He somiat. He somiat que passejàvem, agafats. He somiat que m'acaronava, amb la pell viva, encara, sense ferides ni sang. He somiat que em besava. He somiat que em desitjava. He somiat tantes mentides! He somiat... El llit era de glaç, i els dits m'havien caigut. No podia acariciar-lo, no podia sentir-lo. He somiat que plorava, he somiat uns llavis tendres que em deleitaven sens parar. Unes mans fortes que em protegien en la foscor. Un cor latent que es fonia amb el meu. Uns cossos ardents que es confonien en la immensitat... He somiat... I quan, arrebossant de felicitat, els meus ulls han entrevist la llum del sol, he notat que em gelava. El llit era de glaç, els meus dits havien desaparegut, no podia acariciar-lo, no podia sentir-lo. I he comprovat, embogida, que aquesta nit hem dormit un a cada extrem de llit.