Un grapat de raïm (IV)

Elmo era llaurador, segons el que els va dir. Els portà a casa seva, un edifici de pedra, rodejat de jardí. Només tenia tres habitacions, una de les quals era menjador i cuina; la comuna era fora, en una caseta de fusta. La seva dona, Clea, era a la ciutat: havia hagut de visitar uns amics i s'hi havia de quedar dos dies. Els nens eren a escola, encara que no eren tant nens: el petit tenia divuit anys.

- A Potrrisvill vivim exclusivament de la terra, ella ens dóna tot el que necessitem. Aprofitem allò que no consumim per a despeses, i així aconseguim carn, roba, aparells... És una bona companya, mai enganya, encara que de vegades fa alguna mala passada.

- Estan molt avançats en tecnologia? -preguntà Stubds jugant amb una paella.

- Oh, sí! Encara que aparentment això no ho sembli, ja s'ha aconseguit enviar un satèl·lit a l'exterior. -Va callar torbat en recordar que els seus visitants havien arribat amb una nau espacial...- Encara que això, vostès, ho deuen tenir ben superat.

- Per alguna cosa es comença -somrigué Tinto.

El llaurador els preparà un sopar a base de bacon, ous fregits i patates. A les postres va portar una fruitera plena de pilotes rodones que Tinto tocà amb curiositat.

- Semblen pomes.

- Són pomes! Han d'haver vist abans l'arbre, és allí, a l'entrada. -No van tenir més remei que reconèixer la seva ignorància.- Vaja, és que no n'hi ha, de fruita, al seu planeta? -preguntà Elmo intrigat.

- Com aquesta, no -aclarí Tinto-. El nostre menjar el fabriquem nosaltres amb un producte químic anomenat plasma. I per molt que es facin les imitacions no arriben a la qualitat de l'original.

- No ho puc creure.

I per més que intentà convence'l, no ho aconseguí. Només quan va oferir-li tastar les provisions que portaven, començà a dubtar.

- Què en sap? -preguntà Stubds mossegant, primer amb por i després amb golafreria, una poma. Tinto, callava; tot i que no li agradés, havia arribat l'hora de dir, a aquell home, cóm havien estat de cruels; però deixà aquesta feina per a l'oficial colonial-. Què en sap de les guerres santes?

- Quan van passar?, no em sonen.

- Deu fer uns tres mil anys -explicà Stubds-, els homes volgueren estendre en aquesta part del cosmos la tecnologia que aportaria béns per a tot el món. Però els més avançats es negaren a rebre'ls, els despatxaren amb males maneres. L'exèrcit colonial i el govern no podien permetre que la gent es negués a rebre cultura i saviesa; ara bé, coneixedors com eren del subconscient de les masses optaren per prendre unes mesures més dissuasives. Llavors enviaren profetes de la religió a aquests mons, esperant que obrissin els braços a la nostra civilització. Aquests missioners van tenir èxit en la seva tasca, tant que, quan els planetes s'alçaren contra nosaltres, ells els recolzaren; s'havien passat a l'enemic. Durant anys foren guerres convencionals sobre sòl terrestre, però era un terreny ben conegut per a ells i guanyaven la victòria massa vegades. Fou per aquells temps que l'Església decidí participar en la lluita, per a salvaguardar, així, les ànimes dels rebels, i enviaren hordes senceres de fidels disposat a vèncer o morir. Malgrat això, seguien guanyat, per la qual cosa el govern prengué una justa decisió; ordenà retirar les tropes i llençà un ultimàtum: “tots aquells mons que no estiguin disposats a rendir-se seran bombardejats amb hidrogen fins a destruir l'atmosfera”. Cap d'ells volgué obeir i s'eliminà la vida en tots aquells mons on n'hi havia. -Aquí féu una gran pausa i mirà a Elmo que escoltava atentament-. Per això li preguntava. Vostès no devien existir.

- Hi ha una llegenda -començà Elmo amb els ulls tancats, acariciant-se el vòmer amb el polze i l'índex esquerres, com si volgués penetrar més dins de la seva memòria- sobre els dies més antics, quan encara no havíem desenvolupat l'art d'escriure, que diu que els homes de llavors veieren grans explosions a l'espai, veieren com s'apagaven les estrelles i veloços estels travessant el firmament tant de dia com de nit. Espantats van córrer a amagar-se a les balmes de la vida, on romangueren diverses generacions desenvolupant noves tècniques. Només després de molt de temps gosaren sortir per a comprovar que el terror havia passat. Jo no ho sé, però potser fos aquesta guerra de què em parla.

- On es troben aquestes balmes?

- No ho sap ningú. Molts les han buscat sense èxit. Formen part de la llegenda.

Tinto, sortí a l'exterior seguit d'Elmo, que deixà a Stubds sumés en els seus pensaments. S'acosta al primer pilot que mirava les estrelles brillants i li preguntà:

- Són certes totes les atrocitats que m'han explicat?

- Sí. I el que em fa més ràbia és que hi ha gent orgullosa per això.

Despararen la taula i fregaren els plats. Prepararen dos llits a l'altra habitació, orientada a les vinyes i es disposaren per anar a dormir. Però feia estona que Stubds havia desaparegut. Ara caminava per la ribera del riu proper a la casa, recercant en els seus records.

Tornà dues hores més tard i s'assegué davant de Tinto que reposava ajegut a terra sobre un coixí.

- Tinto, estàs despert?

- Sí -respongué sorprès pel tutejament.

-J o pensava que els habitants d'altres planetes eren diferents a nosaltres.

- ”... I Déu creà l'home a imatge i semblança seva”. Tots aquests extraterrestres que coneixes per les convencions, en altre temps foren semblants a nosaltres, però també estan sotmesos a un procés evolutiu. Les seves espècies són més velles, o més joves, que la nostra, per això difereixen en l'aspecte.

- Ho sé. Però jo em referia als sentiments. Elmo ens ha parlat d'amor, companyonia, treball, esforç; pensava que això només eren qualitats nostres, però aquí he vist una família com la meva o la teva o la de tants altres homes. Penso que devem ser els únics amb aquest do, que a tots els mons, per petits que siguin, hi haurà persones que s'estimin, que comparteixin il·lusions. Aquests mons deuen ser com els que hi haguera aquí fa tres mil anys. És que, Tinto, s'assassinaren nens que jugaven pels carrers, es mataren il·lusions, prometatges, fantasies...?

- Sí.

Stubds es despullà, es ficà al llit i reflexionà.

- Saps una cosa? -digué-, Tina és molt maca.

Donà mitja volta i s'adormí.

L'albada avançava lentament, i quan a la fi el sol abandonà el seu amagatall darrera les muntanyes, Tinto s'acomiadà d'Elmo.

- Ja se'n van?

- No ens queda més remei, a la nau aèria passaran ànsia.

- Els trobaré a faltar.

- Nosaltres també. No l'oblidarem mai, Elmo.

El primer pilot entrà a la casa. Es quedà sorprès en veure que Stubds encara no estava a punt.

- Es pot saber que estàs esperant? -preguntà-. No tenim tot el dia.

Es retirà de la finestra per la qual havia estat admirant el camp i s'encarà a Tinto.

- Vés-te'n tu, jo em quedo. No puc tornar al meu món, no hi tinc res a fer.

Tinto, esclatà en un crit de ràbia.

- Però, t'has tornat boig? I Tina? I el teu germà Frank? És que ja t'ha oblidat del nostre cel blau i el sol, el vent removent les fulles dels arbres les tardes d'abril, la neu caient per sobre les teulades i tantes altres coses? El fet que tu hagis descobert un error en la història no et dóna dret a jutjar la humanitat, no tot el món es regeix pels mateixos patrons. No hi ha un cànon que faci iguals als homes, i si alguna vegada s'equivocaren potser ara encertin, però això només s'aconsegueix cooperant, no abandonant al millor moment. Això és massa fàcil.