Un grapat de raïm (III)

Feia algunes hores que caminaven entre boscos i planures sense trobar cap rastre d'autovies o carreteres que indiquessin presència humana. El sol era alt i els feia suar mentre pujaven un empinat tossal. En un moment, no van saber reaccionar. Es quedaren bocabadats davant l'espectacle que tenien al davant:

Era un camp immens (no podien veure per cap direcció on acabava) curull de fileres paral·leles amb un únic element: uns diminuts arbres de tronc nuós i fulles verdes, plens de fruits triangulars d'un verd clar, gairebé transparent.

- Déu meu! -Va exclamar Stubds-. Què és això?

- Sembla una plantació. Potser ha estat feta per homes intel·ligents.

Va començar a baixar pel cantó oposat al que utilitzaren abans, cap al grup conreat. L'oficial de l'exèrcit colonial no trigà a seguir-lo.

Després d'un primer reconeixement, Tinto començà a saltar d'un lloc a l'altre rient i cantant. Acariciava les fulles, corria al voltant d'un cep fins a marejar-se, i anava al següent amb un renovat deler. En un moment donat, agafà un dels fruits, n'arrancà una de les boles que formaven la piràmide i se la posà a la boca.

-Què fa, maleït boig! Pot ser letal!

-Verinós? No sap el que és això, “colonial”? No ho sap? Raïm!!! Gran Déu, és raïm!!!

I seguí saltant d'un cantó a l'altre, mossegant l'embriagadora fruita.

-Raïm? I quina porqueria és, això?

-Abans se'n treia el vi i el xampany. Era un nèctar deliciós, tant per a reis com per a humils. L'aiguamel de la natura!

-No digui bestieses. El vi es fabrica amb vèrtebres de plasma, ho sap tothom. No existeix això que en diu... raïm.

Tinto, va callar. De cop aturà la seva boja dansa i procurà asserenar-se a poc a poc. Va prendre aire alguns cops abans de parlar.

-Fa alguns anys -explicà-, quan anava a la universitat, va arribar un viatger d'un altre planeta. Portava una estranya fruita per la qual alguns estudiants pagàrem grans quantitats per a tastar-la. Eren unes boletes que s'aixafaven a la llengua, i deixaven el record del seu sabor durant molta estona. Aquell viatger no tornà mai més, però els qui provàrem aquell fruit no l'hem pogut oblidar.

-Ja he sentit explicar abans aquesta història, al meu germà. Ximpleries! Tina, que treballa a la central de plasma, coneix molt aquest tema i creu impossible que la natura fabriqui un element capaç de substituir el plasma comestible. Hauria de saber que milers d'anys enrere l'home...

-Qui és, Tina? -Preguntà Tinto, intrigat.

Stubds semblava no voler respondre, mirava fixament a un punt llunyà, més enllà de l'horitzó, com si pengés d'un núvol.

-És la meva promesa -contestà per fi. Donà mitja volta i s'allunyà entre els ceps. El primer pilot no trigà a seguir-lo.

Caminaren alguns quilòmetres en silenci fins a un escampat més enllà del límit de la vinya. S'assegueren a l'ombra d'un arbre i tragueren les provisions.

-Tenim menjar per a quaranta-vuit hores, no el podem malbaratar -va dir Stubds.

-I ara! Però si tenim el millor aliment del món al nostre abast! A més, hi ha d'haver altres plantacions, fins i tot éssers humans. Faci'm el favor de no parlar de malbaratament, perquè a mi aquest menjar no m'agrada.

Malgrat això, menjà la ració que li corresponia. Quan s'ho va acabar s'acosta a un cep i n'agafà una branca. Tornà a asseure's al costat de Stubds, que el mirava molest.

-Com és, la seva promesa? És bonica?

-I a vostè què l'importa?

S'aixecà, carregà les seves coses i començà a caminar. Tinto, l'observava sense moure's mentre s'allunyava.

-Vaja! -va pensar-. Un tema sobre el qual no he de parlar.

Aquella tarda trobaren un home. Devia tenir uns cinquanta-cinc anys, vestia uns pantalons descolorits subjectats amb elàstics i un suèter vell amb olor de pluja. Estava repenjat sobre un cep de la vinya, la tercera des que deixaren la nau.

Veient-los arribar va deixar la seva feina i els saludà amb una mà. Tinto, amb un grapat de raïm negre, s'acostà a ell i va somriure, dubtant de si podria entendre el seu idioma.

-Veig que li agrada el raïm, ho celebro. Mengi, mengi, tranquil, és molt bo.

-No cal ni que ho juri.

-On som? -volgué saber Stubds acostant-se a l'home.

-A Potrrisvill -digué.

-Sí, molt bé. Però... a quin planeta?

L'home reculà trontollant. S'havia posat pàl·lid i els mirava amb ulls desorbitats. Tinto, féu una mirada lacerant a l'oficial. És que no havien tingut prou sort de parlar la mateixa llengua, que ho havia d'espatllar tot amb les seves preguntes?

-No s'espanti. No li farem cap mal.

L'home reculà una mica més en veure que tenia la intenció d'avançar.

-Qui són? -preguntà quasi plorant-. Per què han vingut?

-Venim d'un altre planeta -explicà Tinto, procurant fer-se entendre-. Vàrem veure el seu planeta des de la nostra nau aèria i el crèiem deshabita, per això vàrem baixar. Les nostres intencions són pacífiques, no portem armes -”mentre aquest idiota no tregui el disparador”, pensà-. Cregui'm.

-Cóm es diuen? -preguntà més calmat.

-Jo, Tinto Blas, i ell, Stubds Wellman.

-Elmo. Què volen de mi?

-Ens agradaria parlar, sentir coses del seu món, de vostè. En fi, coses.

Elmo s'acostà a Tinto i estengué un braç tremolós fins a tocar-li l'espatlla. Va saltar sobresaltat, quedant bocabadat, fins que esclatà a riure sorollosament. Tinto, va riure amb ell. Stubds romangué seriós, allunyat.