Un grapat de raïm (II)

Com si pengés d'una teranyina, la diminuta nau es posà a terra. L'oficial Stubds anava assegut al darrere, agafat ben fort a les sotaventreres de seguretat que l'oprimien contra el respatller de la cadira. Estava pàl·lid i les mans li tremolaven.

- Què, encara no s'ha avesat als nous models Transport-Tato? -preguntà Tinto girant-se. Després murmurà: -No, ja ho veig. Aquest tipus és incapaç de fer quelcom que no estigui al reglament. Morris se'n recordarà d'això, ja ho crec que se'n recordarà!

Just feia uns mesos que havia rebut un comunicat de Ducke Morris per tal que anés a veure'l al seu despatx de la Transport Spacial. Quan el va tenir al davant somrigué i parlaren de dones, política i naus abans d'entrar de ple en el tema que els interessava.

- Bé, de què es tracta? Tens alguna feina per mi?

- Sí, i jo crec que t'agradarà. Es tracta d'un encàrrec per part de l'exèrcit; volen que portis un oficial a passejar per les estrelles i veure com estan les coses al quadrant D.

- Apa! -exclamà Tinto-. Tan malament estan els colonials que ja no envien les seves pròpies naus aèries?

- No te'n burlis, Tinto. Ho fan per evitar suspicàcies de la gent que visitareu. No volen provocar un conflicte interespacial, ja en tenen prou amb el mal funcionament de les relacions polítiques actuals. Pretenen donar la sensació de seguretat i confiança que tant busquen.

- Doncs ho tenen clar! Si continuen així, l'únic que aconseguiran serà una altra guerra. Però anem al tema: visitar el sector D vol dir que estaré un any i mig a fora, això sense comptar el salt a l'hiperespai. Cóm pretenen pagar-me?

- Per hores. Se t'han calculat un total de tretze mil cent seixanta hores, tot el que passi d'aquest límit anirà a càrrec teu.

- És massa just, no puc acceptar-lo. No tindria temps per arribar al lloc idoni per al salt. En tornar, em passaria el mateix. Acabaria per treure més de la meva butxaca que no pas ells de la seva. No, no ho puc permetre; a no ser que estiguin disposat a pujar-me el sou...

- No tinguis tanta pressa, llest! Com a col·laborador de l'exèrcit se't permetrà utilitzar el pas de Mart, amb la qual cosa t'estalvies vint-i-quatre hores de viatge. A mi em sembla una bona solució.

- ...Psí. ...Però m'agradava més la meva.

Morris va preferir donar l'assumpte per enllestit. Va treure un informe del calaix de la taula i el mostrà a Tinto, mirant distret el quadre de la Venus i el xai que penjava de la paret.

- Mai no t'ha agradat aquest quadre, oi? El de la Venus.

- És obscè. Cóm pot arribar a fer “això” un xai, home? Qui és l'oficial que m'acompanyarà? Stubds Wellman, Wellman... aquest nom em sona.

- El seu germà frank estudià amb tu a la universitat.

- Frank Wellman? -Tinto resseguí en la seva memòria-. Ah, sí! Era un noi molt simpàtic. Tenia una germana bessona que es matà en un accident automobilístic amb divuit anys.

- L'aixafà un camió -aclarí Morris-. Aquest és el germà petit, es porten deu anys. És molt jove, però ocupa un càrrec molt important dins de l'exèrcit colonial, mentre que el seu germà Frank només és l'amo d'una important cadena d'aliments plasmàtics.

- M'agradarà conèixer-lo. Quan el podré veure?

- Demà a primera hora. Vindrà per a preparar amb tu tot el necessari per a l'estança a la nau aèria.

Al matí, d'hora, trucaren a la porta. Va rebre a un jove d'uns vint-i-cinc anys, cabell ros i ulls blaus. Vestia l'uniforme dels colonials.

- Tu deus ser Stubds. Passa, noi, passa. No et quedis al rebedor. Perdona el desordre, anit vaig anar a dormir tard i ja se sap: noies, alcohol... Saps que vaig conèixer al teu germà? Era un bon company i espero que nosaltres també ho siguem.

- Però vostè qui s'ha cregut que és per a parlar-me així? Sóc un oficial de rang superior i em deu un respecte, així que no torni a tutejar-me mai més. Entesos?

Tinto, es quedà un moment en silenci, el mira als ulls i digué:

- D'acord. Com “vostè” vulgui.

D'això en feia ja tres mesos.