Un grapat de raïm (I)

L'ordinador de la nau espacial Explorer VI-A, detectà el camp vital que rodejava el planeta abans que aquest aparegués a la pantalla. Una successió de números vermells apareixia per la pantalla de mercuri sense que Tinto Blas, el primer pilot, n'hi fes cap mena de cas; tot el seu interès era intentar trencar una nou plasmar aixafant-la amb la mà.

S'obri la porta de la cabina i entrà un jove oficial de l'exèrcit colonialista, fàcilment identificable pel sol roig al tapacoll de l'uniforme.

- Què és això? - preguntà amb els ulls fixats a la pantalla i sense entendre res.

- Un planeta qualsevol de la nostra ruta. Res d'especial. Segurament un petit planeta sense vida ni compostos metàl·lics que ens puguin servir. Són molt freqüents en aquesta part del cosmos. Vénen a ser...

- I aquestes xifres... Què volen dir?

Assenyalà la primera línia numeral on s'hi podia llegir:

3'8 = 0

- Això - explicà Tinto - equival a la proporció d'oxigen segons l'escala de Bright. “Tres coma vuit” és la quantitat que s'hi troba per centímetre cúbic, la qual cosa el fa equivalent al terrestre. D'aquí el signe “=” i el “0”. El NP3 que assenyala a aquest cantó de la pantalla, ho veu?, correspon al grau de força del nitrogen... que és de tres ONS. Respirable! -exclamà sorprès-. Jo creia que per aquí ja no en quedaven, de planetes amb aire pur! Durant les guerres santes es va suprimir tot rastre de vida amb les bombes d'hidrogen. No s'hauria de registrar res...

- Quasi tot! - aclarí l'oficial -. Alguns mons foren respectats perquè no hi havia encara vida intel·ligent. Se'ls lliurà del caos esperant poder crear un nou gènesi.

- Quins favors que fan alguns.

- Faré veure que no he sentit això - va respondre indignat -. Ha de saber que s'intentà enviar grups de procreació, però els corrents verinosos que es formaren no ho permeteren.

- Sí, sí...! Conec aquesta història, me l'explicaren a escola, però això no justifica que milers de persones morissin per una cosa que ni els anava ni els venia, sense que no es mogués ni un sol dit en favor d'ells!

- És vostè un estúpid envanit!!! - cridà l'oficial prenent-li la nou de la mà i llençant-la contra una paret.

En el transcurs d'un minut no se sentí cap més soroll a la cabina que el monòton tic-tic del banc de dades i la respiració mig tallada dels dos contendents.

Tinto, trencà la tensió d'aquell moment:

- Molt bé, serà millor que fem les paus. Hem de viatjar junts molt de temps i no podem anar tirant-nos els plats per al cap a cada moment.

- Pel que fa a mi, d'acord.

El primer pilot s'assegué a la seva butaca. Novament callaren. Ara fou l'oficial qui parlà; ho feu a poc a poc, com si temés provocar la seva ira.

- Quant de temps haurà passat des de llavors?

- Segons el nostre registre o el de superfície?

- De superfície.

- Uns tres mil anys, si fa no fa. És molt relatiu; depèn del gir del planeta, els canvis climàtics, les possibles formes de vida... ja ho sap. A veure...

Premé alguns botons a l'ordinador i esperà el resultat.

- Tres mil dos-cents quinze. Psí! No està gens malament. Hi ha hagut temps de formar-se vida. Vol baixar?

- És que la màquina no registra totes les dades necessàries?

- Sí, és clar. Però no hi ha res com tornar a trepitjar terra després de tant de temps.

- No serà perillós? - preguntà amb una ganyota que féu somriure a Tinto.

- Pot ser... però portarem armes i no perdrem el contacte amb la nau; a més, estem vacunats contra tota classe de gèrmens coneguts. Què li sembla, Stubds, s'anima? Doncs vagi's preparant, que arribarem d'aquí a un parell d'hores.