UN DIA DE PLUJA

Un relat de: Joan Gasset Vilaplana
UN DIA DE PLUJA

(Un conte ajornat 55 anys)




Joan Gasset i Vilaplana

En una certa època tindria jo uns trenta anys, (Allà pel 1963), treballava de visitador de farmàcies, i em va agafar la dèria de semblar-me al Bogart, Em vaig comprar una gavardina i un barret Stetson. Vaig sortir un dels matins i com que plovisquejava i feia una mica de fred, vaig pensar que era el dia ideal per vestir-me com l’Humphrey a “Tenir o no tenir”. Esperant que obrissin la primera farmàcia, vaig entrar en un bar del carrer Consell de Cent, per prendre un cafè i fer temps. A prop de la entrada hi havia un penjador de roba d’aquells de peu de fusta envernissada, dels que en dèiem de banyes. Vaig penjar la gavardina, i el barret ja mullats, i em va venir a la memòria la novel·la de l’Hemingway “Paris era una festa”; quant relata que el protagonista en un dia com aquell, de pluja i fred, entra en un cafè, acollidor, calent per la calefacció, de un bulevard de Paris, i penja la gavardina en un penjador similar, i deixa el barret sobre el tamboret del costat del que anava a seure. Immediatament el vaig despenjar i vaig deixar-lo al costat del que m’anava a asseure’m.
Em creia un tipus entre en Bogart i
l’Hemingway
Vaig demanar un cafè amb llet, vaig obrir
el porta-folis de pell, de la empresa on duia els fulletons de la meva feina, i a on també duia sempre el bloc que em servia per prendre apunts dels meus futurs contes.
Era d’hora i el cafè era buit, de sobte van entrar una parella corrent fugint de la pluja, van fer com jo, van penjar els abrics al penjador i varen asseure’s en una taula a prop de la barra, a prop meu. Ella va quedar de cara a mi, i a ell només li veia les espatlles i els cabells rossos.
Aquest seran els protagonistes del meu nou
conte, vaig dir-me, i vaig començar a escriure el que porto relatat.
La noia era bonica, duia els cabells mullats i quant va asseure encara li regalimaven gotes de pluja per la cara, fresca i jove. D’ell no vaig poder escriure res més que el que he escrit, no el veia bé. És va treure un mocador gran i blanc de la butxaca i li va donar a ella perquè s’eixugués la cara, quant ho va fer la noia és va atansar a ell i li va fer un llarg petó als llavis, davant la presencia del cambrer que se’ls mirava beatíficament.
A la Barcelona franquista, clerical, i
retrograda d’aquells anys, fer-se un petó en
públic, era, encara, per l’Església un pecat mortal i per les autoritats civils un acte obscè i libidinós. Mereixedor d’una bona munta.
Per un petit instant, ella i jo ens varen creuar les mirades. Decididament els posaria al meu conte, m’inventaria dos noms, també, que eren dos amants secrets, que s’amagaven dels seus respectius conjugues, res de matrimoni. Un amor apassionat, a la francesa,
I per descomptat que el cafè no havia d’estar al carrer Consell de Cent de Barcelona, sinó lluny, com a mínim, en un
bulevard de Perpinyà.
Vaig sortir del cafè, amb l’embrió del conte
a la cartera. Conte que encara no he escrit. Potser l’escrigui aquest 2018, la historia de la parella, (Una historia que seria fictícia, fins a cert punt). Ja que no em queda dubte que és tractava d’una parella lliure, moderna i anarquista, desafiadora de l’obscurantisme de l’època. Encara que lo del petó, ja no sigui il·legal, i ja no s’haguí d’anar a França per poder fer-se’l amb llibertat.
El cafè és dirà, Saint Germain des Pres, el carrer (miraré els pla de Perpinyà, per ubicar-lo, ha veure si ni ha un que és digui
Eddith Piaf ) I pel que fa al noms dels
amants potser estaran bé Brigitte i Gilbert .
Tinc dubtes si fer que entri al cafè el marit d’ella o la dona d’ell, en tot cas han de patir les conseqüències de les seves infidelitats. . . . . . .
==========
Però que estic escrivint !! Miserable de mí ? A França al 1963 ja existia el divorci, i a més a més, amb les infidelitats eren comprensius i tolerants.
Res !!. Fora drames, espanyols dels anys seixanta. !!.
Allò de “ la mate porque era mía” que
encara perdura en algunes ments.
Faré que s’estimin, que la seva historia sigui molt romàntica, plena de moments inoblidables, tant emocionants que tenen els encontres dels amants d’amors prohibits i que no els descobreixin mai.
No penso des lliurar-los dels seus compromisos i que és casin formalment, la historia perdria tot l’encant que li vull donar al futur conte.
Quant l’escrigui ja us ho faré saber, a lo millor el publico hi tot. Encara que sigui un conte ajornat 55 anys.
FI.

Comentaris

  • Esperar[Ofensiu]
    SrGarcia | 19-05-2018

    Podem esperar 55 anys més.
    Preferiria que en comptes de Perpinyà fos Narbona, però això son coses meves.
    Un bon relat, Joan; tot i que la veritat és que no podem esperar 55 anys més.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Joan Gasset Vilaplana

Joan Gasset Vilaplana

22 Relats

6 Comentaris

8826 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Vaig nàixer a Madrid, durant la segona República (19-11-33), fill de pare català (Lleida) i de mare Alacantina. (Benimarfull). Que eren interinament per feina a Madrid.
Quant tenia 4 anys (acabada la guerra dita Civil ), varen tornar a Barcelona, ara amb mi.
És pot dir que soc autodidacta, i aprenent, dons no he tingut estudis literaris. El meu primer conte els vaig escriure als 72 anys (2006)
Novel·les més llargues;
Vint-i-tres dies d'agost
L'avia Remei
Radio Catalunya Independent
"Cogida en la Maestranza".
18 Contes Inversemblants.
El net de'n Kees Popinga
Johan Popinga



Me les podeu demanar a jgassetvilaplana@gmail.com