SEGONA NOVEL·LA

Un relat de: Joan Gasset Vilaplana
SEGONA NOVEL·LA

Uns dies abans, de rebre la trucada de la senyora Puig, la ma dreta de l’editor que feia un any havia
tingut la valentia de publicar la meva primera novel·la, i de moment única, dues edicions curtes, havia acabat d’escriure el meu tercer projecte de novel·là. “La dona que ja havia escrit una novel·la”, i l’havia enviat a l’editor que va tenir la valentia de publicar-me la primera.

Hem llegit amb interès el seu original. . . . . . – va començar dient-me, i jo ja vaig veure que aquesta vegada tampoc l’havia encertada – i trobem que l’argument és prou interessant per agradar als lectors, però. . . . .
L’ha vaig tallar, ja era la tercera vegada que m’ho feia, i jo esperava com les vegades anteriors que em seguis dient . . . -- clar que la nostra opinió no és definitiva, pot provar d’enviar-la a una altra editorial; però no va dir això.
. . . . va seguir – trobem que els diàlegs i les situacions son una mica rancis. creiem que si li dona un toc modernitzant aquest extrems podríem
reconsiderar la seva publicació.

L’acció passa a l’any 1950, per tant he cregut que. . . . . . . – vaig argumentar per defensar l’escrit.
Doncs situï-la al 2016, per exemple, i sobre tot res de personatges amb noms com el de la protagonista Rosalia, ni com el del seu amant Sebastià. De Rosalies i Sebastiáns, ja no en queden.

Veuré el que puc fer – vaig respondre, no massa
convençut.

Però no tenia cap nova idea, i la meva situació econòmica, s’havia anat debilitant, no em quedava una altra sortida que refer “La dona que ja havia escrit una novel·la”, aprofitant el que pogués, i desestimant el superflu, o massa antiquat

Em dolia canviar els noms dels personatges, i el seu
tarannà, i no estava segur, tot i que jo no era vell,
de saber realment com és comportava la gent jove del carrer, no la que ens venien en pel·lícules i en
algunes series barroeres de la televisió.
De seguida vaig veure, que ells, acostumats a la primera historia, se’ls faria difícil adaptar-se al nou argument. A mi els personatges sempre m’han fet molt de respecte, i per això tant en la meva primera novel·la, com en aquesta no en basteixo cap de massa bo ni massa dolent
Ara em queia a sobre una feinada exempta de la il·lusió que ens fa als escriptoris la creativitat, quan hem trobat el filó de l’argument.
Tot per culpa de la ceguesa de la mà dreta del meu editor, la senyora Puig, perquè jo, malgrat el que ella deia, continuo creient que “La dona que havia escrit una Novel·la”, era una bona historia, i publicable, tal com estava escrita en principi.

No tenia més remei que posar-me al dia, sortir de davant de l’ordinador i trepitjar els indrets on fes vida la joventut. Saber com vivien i sobre tot com
parlaven.
La primera nit que vaig, sortir, a la barra de la discoteca vaig conèixer a la Lia.
Et puc convidar a una copa ? – li vaig dir en veure que em mirava amb una certa curiositat, imitant una escena de la novel·la on la Rosalia li deia al Sebastià, el mateix
Si vols ? – va dir-me – però has de saber que estic esperant a un amic -- i va ser per mi la primera lliçó, ni si, ni no, dos respostes amb certs compromisos.

En la novel·la la Rosalia li responia: -- No gràcies jo no bec amb el primer que és presenta – encara que això de moment no condicionava que la nit no pogués acabar com acabava en la novel·la .

Que vols prendre ? – vaig dir-li, com si no hagués sentit lo del amic -- Una del mateix – va respondre.
Fins aquell moment m’havia respost sense girar-se cap a mi, amb la mirada posada sobre la barra.

Ara ho va fer; és va girar, em va allargar el braç
oferint-me la ma. Al mateix temps que encaixàvem va dir: -- Lia, i tu ?.

“De Rosalies i Sebastiáns, ja no en queden” –
m’havia dit la senyora Puig, la ma dreta de l’editor, sense tenir en compte que jo me’n deia de Sebastià, igual que el personatge masculí principal de la novel·la. O potser per això mateix per fer-me veure que valdria més que emprés un pseudònim. I en aquest cas de res m’hauria servit el meu primer
èxit. Pot ser si que era millor tornar a començar.

Bástian – Li vaig respondre, després de descartar
tant el Sebastià, com el Sebas,

L’amic no acabava d’arribar i d‘una copa vam passar a dues.

I a que et dediques, apart de sortir les nits dels divendres com la canalla aquesta que és ballant a la pista ?.
Escric !.
Què vols dir, que ets escriptor professional, ?.
M’han editat una primera novel·la, hi ara estic escrivint la segona --vaig amagar- li que en realitat era la quarta, i que la segona i la tercera ja eren fetes cendres – però estic encallat.
I per això has sortit a beure ?.
A veure i esbargir-me una mica, fa dos anys que pràcticament només faig que escriure; crec que he perdut una mica el fil de la realitat.
Doncs ja veus quina és la realitat pel que fa als joves. el sexe, ballar i beure. No crec que cap dels que veus aquí s’interessi per la lectura.

Aquesta opinió s’assemblava a la de la senyora Puig, la ma dreta de l’editor. Podia ser que els joves no llegissin, perquè si havien començat una novel·la, aconsellats per algú o per la publicitat, s’havien avorrit en veure que les histories els recordaven als seus pares o als seu avis.

I quant és cansen i s’estiren al sofà, tenen els
mòbils les “tablets”, Internet. . . . . . . . les noves tecnologies us han fet molt de mal als escriptors.—va seguir la Lia.
L’amic no acabava d’arribar i de dues copes vàrem passar a tres.

Et puc preguntar una cosa ?. Veig que només parlem de mi – vaig dir-li.
Que vol saber com em guanyo la vida ? – és va avançar.
No exactament, a que et dediques ? -- la veritat era que en tenia una altra de pregunta, però al dir-me ella això, ara en tenia dues.
Netejo cases, pisos, esborro empremtes, faig desaparèixer evidencies.

Em vaig quedar amb la segona pregunta al pap, que no era una altra que preguntar-li, que com es que l’amic que esperava no donava senyals de vida. Sinó podia venir perquè no la trucava, o perquè ella no el trucava a ell per saber si li havia passat alguna cosa un, accident un mal d’ estómac. . . . . . .
Vols dir netejar cases en general o cases on hi ha
hagut algun crim. . . . . o similar ? – vaig dir sense
saber perquè vaig afegir aquella bestiesa de similar.
Exactament !!.
Tu sola ?.
No, som un equip de tres dones, cada dia tenim més feina. I no només fem la neteja científica, que també si el client vol, li aconsellem la manera de “ferho· sense emmerdar per tot arreu.

Vaig quedar bocabadat aquesta conversa valia més que mitja novel·la de la “La dona que havia escrit una novel·la” sencera. Que per esborrar totes les empremtes petjades cabells a la dutxa i altres, evidencies, com deia la Lia, la protagonista la Rosalia, (aquí no havia d’oblidar canviar de nom) és passava mig dia, cada vegada que el seu marit era de viatge, i la visitava el Sebastià (un altre nom que havia de canviar). Encara que la seva novel·la no era de crims ni assassinats, bé podia fer intervenir un inventat grup de neteja, dedicat a les infidelitats en el domicili conjugal, igual fora per
exonerar a la dona com a l’home.
La senyora Puig, la ma dreta de l’editor, tenia raó a la novel·la, tot i ser bona, li faltava un bany d’actualitat.

Veuràs – vaig dir-li – en la meva novel·la un amic (ja veia que la paraula amant havia passat de moda) de la protagonista la visita quant el marit és fora, i l’amic deixa evidencies de que ha estat de visita.
És dutxa, li cauen els cabells, potineja amb les mans brutes per tot arreu, deixa petjades. . . . . . . .
I al Rosalia és veu obligada després de cada visita a matar-se viva per deixar-ho tot net, i que el marit no sospiti que ha tingut visita
En aquest casos també actueu vosaltres ?

No m’estranya gens que no et publiquin la novel·la, per antigalla. Avui dia a la teva Rosalia, l’amic. . . . . . . . encara m’estranya que no hagis escrit amant. – va començar i jo la vaig tallar.
De fet he posat amant – vaig dir i crec que s’hem van envermellir les galtes .
M’ho temia, com et deia. . . . . .Això de la “visitava” “ no és del segle XX, no; és del XIX..
I com creus que ho hauria de dir? – em veia a les seves mans però creia que aquella dona podia solucionar tots els meus problemes amb els consells literaris. Sort que el seu amic, seguia sense aparèixer, ja que si entrava i se’n anaven adéu assessor literari
Jo – va dir ella, girant-se del tot cap a mi, i mirant-me fixament als ulls – si fos escriptora d’històries d’infidelitats com tu, aniria directament al gra. Per exemple, escriuria- Ell va trucar a la porta, i quant ella va obrir se li va tirar a sobre fent-li un petó d’aquells que et deixen sense respiració, i la va arrossegar fins al llit.
Sense tancar la porta ?—només s’hem va acudir dir a mi.

L’amic de la Lia, no arribava i ens vàrem prendre la quarta copa, o potser la cinquena.
Va seguir donant-me consells literaris però jo ja no l’entenia, se li travava la llengua.
Vaig pagar el compte, i mig com vaig poder vaig baixar del tamboret. Li vaig agrair els consells, i vaig sortir de la “disco” , des de aquell dia ja no escric discoteca. . . com deia, vaig sortir de la disco, vaig agafar un taxi, li vaig donar una targeta al taxista perquè sabes on m’havia de dur. En arribar li vaig donar novament la cartera perquè ell mateix és cobrés l’import del viatge. Com vaig poder al cap de més de cinc intents vaig encabir la clau al pany.
Vaig caure damunt del llit, sense despullar-me ni tan sols treure’m les sabates, i vaig quedar torrat fins l’endemà. al mati.

Vaig dutxar-me, el que va fer que minorés el mal de cap, vaig prendre un bon got d’aigua amb un efervescent, d’aquest que anuncien a la “tele”; i vaig seure davant l’ordinador. Tenia feina.
Vaig estar tot el dissabte i diumenge rectificant “la dona que ja havia escrit una novel·la”. I el dilluns amb el nou original sota el braç era davant de la senyora Puig, la ma dreta de l’editor.
Home senyor Sebastià !! Que tal com van les coses,?.
Bástian, si no li fa res, ara em dic Bástian.
Des de quant ?.
De divendres a la nit. Una dona em va obrir els ulls.
Vaja !!. Ja era hora, ja em semblava a mi que li feia falta una bona rebolcada.
No és el que es pensa senyora Puig, em va assessorar pels canvis de la segona novel·la. Tinguí – i li vaig lliurar el nou plec de folis.
Ja ha fet els canvis que li vaig aconsellar ?.
Més que això – vaig dir-li – l’he canviat de cap a peus. Ara és el que en diuen un “triller” I he creat un nou personatge, una dona que diu: “Soc la senyora Lia, i resolc problemes”.

Dijous a la tarda la senyora Puig em va trucar per dir-me que tot el consell de lectura de l’editorial amb l’editor al cap, havien donat el seu vist i plau a la meva segona novel·la.

El que ens falta saber el nou títol el de “La dona
que havia escrit una segona novel·la” ara li escau.
Ja en tinc un altre; prengui nota – vaig dir-li.
“La dona que resolia problemes”.

La dona que resolia problemes; va ser tot un èxit, l’associació de llibreters va emetre un comunicat dient que feia temps que no entraven a les llibreries tants joves noies i nois.
El crític de La Vanguardia va escriure: Una historia, que és miri com és miri, és un cant a la vida (...) En Bástian sembla voler dir-nos que mai s’ha de perdre l’esperança, que en el lloc més insospitat pot aparèixer la musa que resol els teus problemes.

Em vaig refer del tot, anímicament i econòmicament.

Ara només en calia donar-li les gràcies a la Lia, prenent-nos unes quantes copes junts. Aquell primer divendres vaig fer cap a la “disco”.
Vaig arribar a la disco d’hora, poca gent encara, i la barra pràcticament neta, de clients, les mateixes noies servint hi el mateix bàrman al darrera.
Vaig asseure’m al mateix tamboret i vaig demanar un doble “chivas” amb gel.

No sé si te’n recordes de mi ? – li vaig dir quant em va dur la copa – va uns quants divendres vaig estar aquí ponent copes amb una noia que és diu Lia.
Ah !! Si, aquí ve molta gent de la que no me’n recordo, però dels que l’agafen com un piano, sempre els reconec.
Que saps si vindrà la Lia.?.
Si, la Rosalia, els divendres sempre ve, com que els dissabtes no treballa en això de la neteja.
És diu Rosalia ?. A mi em va dir. . . . . . . . . . . .
Te molta fantasia, no és cregui ni la meitat.
Però amb això de que treballa en la neteja, no em va enganyar, una feina nova, agosarada, i molt meticulosa.
Home no sé que dir-li; netejar bancs i despatxos; no crec que tingui res a veure amb el que vostè diu.
De sobte hi vaig caure; burro de mi; era lògic que no anés explicant a que és dedicava en realitat.
Ho deia perquè avui dia, ja saps, si no fas be la feina t’acomiaden a la primera.
Per això potser si, perquè ella ja du més de deu anys a l’Empresa Patena. que te com clients La Caixa el BBVA, i altres bancs. ja és cap de colla.
Doncs això no treu perquè sigui una dona molt instruïda – em vaig veure obligat a defensar-la, del to que havia emprat el bàrman per referir-se a la feina de la Lia o Rosalia -- Una feina honrada – vaig afegir.
Això si, veu, aquí cada divendres fa feliç a algun client o clienta. Sense anar més lluny divendres passat jo no tenia massa feina, i vaig oir com aconsellava a un pagès de tota la vida com havia dem plantar regar i conrear les carxofes, ja que a l’home li creixien escarransides.
Esperant que arribés, vaig pensar que tenia el tema per una tercera novel·la que és podria dir: “ La dona que sabia de tot”. Clar, que comptant amb la seva ajuda. FI
.

Comentaris

  • Rosalia[Ofensiu]
    SrGarcia | 13-02-2018

    He copiat el text i l'he passat a Word amb una mida de letra de 12. Molt més còmode de llegir.
    M'ha semblat una història imaginativa, com si fos policiaca, però en que la víctima era una novela.
    Impressionant el personatge de la Rosalia, per força havia de ser la musa de qualsevol escriptor.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Joan Gasset Vilaplana

Joan Gasset Vilaplana

22 Relats

6 Comentaris

7700 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Vaig nàixer a Madrid, durant la segona República (19-11-33), fill de pare català (Lleida) i de mare Alacantina. (Benimarfull). Que eren interinament per feina a Madrid.
Quant tenia 4 anys (acabada la guerra dita Civil ), varen tornar a Barcelona, ara amb mi.
És pot dir que soc autodidacta, i aprenent, dons no he tingut estudis literaris. El meu primer conte els vaig escriure als 72 anys (2006)
Novel·les més llargues;
Vint-i-tres dies d'agost
L'avia Remei
Radio Catalunya Independent
"Cogida en la Maestranza".
18 Contes Inversemblants.
El net de'n Kees Popinga
Johan Popinga



Me les podeu demanar a jgassetvilaplana@gmail.com