BENITO

Un relat de: Joan Gasset Vilaplana
BENITO/1
El dia 30 de novembre passat, gairebé a l’hora de dinar. Va venir a veure’m en Benito (El rodamóns oficial del barri, que viu del que troba, i del que li oferim els veïns. (Crec que en el seu dia ja ho vaig explicar, a comptar de demà us diré con van les relacions entre en Benito, els nostres veïns i la dona i jo).
Perdoni l’atreviment senyor Pere però he sabut que està malalt i .. . . . . – va dir-me quant l’hi vaig obrir la porta .
Passa.
No, no senyor només volia saber de primera ma com estava; he pujat perquè el senyor Pep el de la cafeteria m’ha animat a fer-ho ( En Pep el convida sovint a cafè amb llet, i alguns dies, quant el veu
molt descolorit al cobert diari)
En Benito presumeix de que ell no paga ni IVA, ni IRPF, ni impostos de Societats
Està equivocat.
En Pep, paga IVA, quant compra els queviures que ell és menja.
La senyora de la ferreteria, també quant li compra al fill les “wambes” que encara mig noves li regala quant el fill se’n cansa de dur-les (En Benito gasta el mateix peu)
I la meva dona va pagar IVA quant em va regalar, l’Anorak que ell porta i que se’m va quedar nou i petit en quatre dies. (ara em tornaria a anar bé, no hi ha mal que per bé no vingui)
Ja que has pujat, quedat a dinar – li ha dit la dona, sortint de la cuina
Els nostres veïns i nosaltres no ens estem de res, tenim un rodamóns particular, que sempre s’ofereix per fer-nos algun encàrrec, i que ens cobra un IVA en diferit.
En Benito és podria catalogar com un contribuent passiu.

BENITO/2
Aquesta nit passada han deixat una bicicleta mig desballestada davant de la porteria de casa, quant he sortit al carrer per caminar el que em tenen manat els metges, he vist com un veí estava parlant amb els encarregats de recollir aquestes deixalles, que van amb una petita camioneta donant voltes al marge dels grans camions recollidors de deixalles, on només hi va un xofer que mai baixa. (Acciona les palanques corresponents i automàticament buida el contenidors subterrani que li pertoca ).
Dons com anava dient, el veí els hi estava dient als recollidors de l’armilla groga, que deixessin estar la bicicleta, que agafessin els quatre “fustots”, que en Benito no trigaria en passar, hi la bicicleta era de ferro.
D’aquí mitja hora farem una altra passada, i si la tornem a veure aquí ens l’endurem – va dir un d’ells.
Van muntar en la camioneta (dit de passada, em sembla de joguina), i varen engegar.
“Señor Pedro” – em va dir el veí – Usted que va a dar un paseo si ve al Benito, dígale lo de la bicicleta.
No mel vaig trobar, però quan vaig tornar a casa, el vaig veure amb el tornavís i les alicates a les mans desmuntant el que quedava de la bicicleta, per poder emportar-s’ho amb el seu carret del Caprabo.
Que Benito ? -- li vaig dir – com van les coses ?
Ja veu, a la feina, i que no falti – em va respondre.
Vaig pujar a casa preguntant-me a quant devien pagar-li el quilogram de ferralla de ferro.

BENITO/3
En Benito, no explica massa com era la seva vida abans de viure al carrer. On va viure els dos primers anys de quedar-se a la indigència. (Ara te una habitació en un semi-soterrani de lloguer insignificant, i que el mes que no arriba li paguem un o altre)
Però quant ho fa, els que l’escoltem ens en adonem que malgrat el gran ànim que quasi sempre te per dur la seva creu, sabem que passa unes hores de baixa estima. Es quant acostuma a dir per explicar alguna cosa del seu passat:
Quant jo tenia feina. . . . .
Quant jo tenia cotxe. . . . .
Quant jo tenia casa. . . . . .
Quant jo tenia dona. . . . . .
No us penseu; no era tant feliç com havia de ser-ho, i jo em creia que ho era. Ni ara soc tan desgraciat com la gent és pensa. Ben mirat el perdre la feina i no poder trobar-ne una altra em va obrir els ulls. La dona no m’estimava. Era un miratge, no un estat feliç, perquè m’havia allunyat massa de la meva vida interior, la que sabia somiar.

BENITO/4
El que més valoro de la gent -- diu en Benito quant troba ha algú que el vulgui escoltar, algú com jo – És que m’escoltin. Hi ha gent que s’estima més donar-te una almoina que escoltar-te el que els vols dir. I a mi m’agrada més que m’escoltin. . . Ep!! I també se escoltar.
I és que hi ha gent que és creu que en Benito va nàixer recollint ferralla, hi que per tant no te res a dir, ni ha reclamar.
Cada ésser humà pateix les seves pròpies circumstancies – diu – tots tenim els nostres defectes i les nostres pròpies virtuts, però moltes vegades la vida és com una gran onada, que t’arrossega sense que tu puguis fer res.
Soc tant lliure, que ara ja no em tancaria en cap despatx, ni en cap caserna, ni en cap feina que em tingués tancat.
I així xerrant amb ell a vegades em quedo assegut a la terrassa del Bar d’en Pep, o a la del Bar del Mercat, mentre ell que només entra al d’en Pep, si aquest el convida, romana repenjat en el seu carretó del Caprabo.



BENITO/5
Avui he sortit una curta estona, el Sol segons en Pep estava impertinent, jo crec que més aviat el que estava era intermitent , ara surto, ara m’amago hi a
mi les intermitències no m’han agradat mai, ni de jove ni de vell.
M’he trobat al meu veí el senyor Ildefonso (No d’escala. Deu ens lliuri sinó de carrer).
El que diu que ell és “solo español” i te una bandera espanyola penjada al balcó tot l’any (Això, si, constitucional). Que m’ha agafat pel braç com aquell que et vol explicar un secret.
“Perdone Don Pedro” (A vegades em diu “Señor Pedro”, però mai em diu Pere, sempre d’una manera o altra em bateja ) Ha visto usted al Benito (mai diu el señor Benito) .
Al senyor Benito el que ens allibera de la ferralla, que els mals ciutadans deixen a fora del contenidors i els infants poden prendre mal ? – li he dit jo.
No s’ha donat per entès—Si el pordiosero – ha dit – como usted es amigo suyo. . . . . .
No; no l’he vist deu ser fen-li un favor a algú. Puc saber perquè el vol ? . Si vostè sempre diu que l’haurien de tancar preventivament .
Para que me ayude a desmontar i volver a montar en otra habitacion una libreria; el carpintero me cobre a 20 €uros la hora más IVA. Y al Benito con un bocadillo i una cerveza sin alcohol salgo del paso .
Això és un delicte fragant senyor Ildefons.
Hombre !! El Benito no estàs dado de altra, como
Empresa, no puede cargarme el IVA.
No; no em refereixo al delicte contra l’hisenda. El delicte fragant és voler pagar-li dues o tres hores de feina amb un entrepà. – li he dit, deixant-lo amb la paraula a la boca.
Quant demà vegi al Benito (Jo estic autoritzat a tutejar-lo, sinó s’emprenya). Encara que diu que ell a mi no s’atreveix, tot i que li dic que dient-me de vostè encara em fa més vell, del que ja soc.; no li diré res. Ell és un home que no necessita consells, i jo no soc són pare.

BENITO/6
Aquest mati, he sortit del soterrani de casa amb el
cotxe, acompanyat de la dona i a la sortida he vist esperant que sortís, deixant –me passar a en Benito
amb el seu carret del Caprabo.
Ens ha saludat com sempre fa quant em veu motoritzat, amb una salutació militar, jo sempre paro, abaixo la finestreta i li pregunto.
Com anem avui Benito?.
Bé “Jefe”. – ha dit. Quant em veu motoritzat sempre em diu jefe, si vaig a peu senyor Pere.
No l’hi he dit res de que l’Ildefons ahir el cercava però ell ja ho sabia, perquè sense més ni més m’ha dit que ni boig pensava treballar per un entrepà.
En Benito duia posat l’anorac meu què la dona li va donar, una mica massa farcit pel temps que bé.
Quant tinguis un moment puja – li ha dit la Montse que tinc una caçadora més prima d’aquí el “Jefe” que no és posa i és gairebé nova.
Senyora Montse per vostè no passen els anys – li ha
dit.
La dona li ha somrigut cofoia, I és que en Benito en lloc de dedicar-se a recollir ferralla, s’hauria de dedicar a la diplomàcia.

BENITO/ 7
Al Benito el vaig conèixer ara fa uns cinc anys, va aparèixer per Viladecans sense que ningú sabés qui
era ni de on venia. Els primers veïns de barri que el varen veure varen ser els clients matiners del caixer de la cantonada del nostre carrer amb el de Verge de Montserrat, recollint el sac de dormir.
Jo particularment no vaig parlar amb ell, fins que no duia ja potser un any pel barri. El veia passar amb el seu carret de la compra, a vegades ple d’estris de ferro i d’altres vegades buit.
Va ser un dia que jo sortia del pàrking de sota casa,
i el cotxe se’m va quedar parat només posar les rodes fora. Ell creuava hi en veure el que em passava, és va acostar i em va dir:
L’ajudo “Jefe” ?.
M’havia quedat sense marxes. Va cridar a altres vianants i entre tots vàrem posar el cotxe a la cantonada, ha esperar la grua.
Li vaig voler donar una propina i no la va acceptar
Avui tinc diners, a lo millor un altre dia – va dir-me, va agafar el seu carret i va seguir la seva ruta de recollida.
A l’endemà li vaig preguntar al meu amic Pep que en sabia d’ell.
Només sé que va nàixer a Darnius pels Pirineus i que treballava a Hidrocarburs del Llobregat que el varen acomiadar per ajust de la plantilla, un dia. li
vaig preguntar que feia hi em va engegar una explicació que no vaig entendre, alguna cosa relacionada amb els hidrocarburs saturats. Què és fan servir com combustible ja que son capaços de deixar anar gran quantitat d’energia, que desprenen aigua. . . . . . . .
Devia ser químic ?. – vaig aventurar jo.
No – em va dir el cafeter -- s’encarregava del control al magatzem de les bombones de butà. El que passa és que és veu que és un home molt llegit, i volia saber el que duia entre mans i espatlla.
I de la seva dona, no en saps res ?.
No, no en parla mai, el més que diu alguna vegada és allò de “Quant jo tenia dona”.

BENITO / 8
He estat uns quants dies sense veure al Benito, he pensat que potser tenia el grip i no sortia dels del seu semi-soterrani, hi recordant que ell em a venir a veure quant va saber que havia estat malalt, he anat a veure’l. No hi era, els veïns de la seva escala m’han dit que no era a la Vila, que per encàrrec de la botiga de les pintures, havia anat acompanyant al xofer a dur una comanda important a un poble del maresme, ja que l’operari de sempre era de baixa.,
Pot ser li donin la feina fixa, i és deixa de recollir ferralla – els he dit jo.
El senyor Calders ja li ha ofert, i ell l’ha rebutjada, ha dit que per fer-li un favor el que calgui, però que això de tronar-se a tancar, que “Nanai del Paraguay”.
En Benito és ric en llibertat, a costa d’alguna estretor.

BENITO/ 9
En Benito te una dona que el ronda, ell fa veure que no se’n adona. En Pep li ha dit avui, quant ha
entrat a la Cafeteria, a prendre un cafè amb llet que li ha deixat pagat el senyor Calders, que estava
cansat de sentir-li dir allò de “Quant jo tenia dona”. . . . . o ”Quant jo tenia cotxe “.. . . . . o de “Quant tenia una feina normal”
Si no tens dona és perquè no és poses les piles, i lo de la feina el mateix, lo del cotxe ja son figues d’un altre paner.
Jo no ho dic perquè ho enyori, només ho dic per situar-me en el temps i l’espai -- li ha dit en Benito. El cotxe no el necessito per res, i la feina normal també és la que tinc Auxiliar Extern del Servei de Recollida d’Estris Usats.
I de la dona que me’n dius? -- li ha preguntat la senyora de la ferreteria que és amiga de la Roser (la que a ell li sembla que l’assetja) .
Què amb una vegada en vaig tenir prou – ha dit en Benito – Em va deixar quant em vaig quedar a l’atur i no vaig trobar feina. Qui em diu que si m’embolico amb una altra no deixaré de trobar ferralla al costat dels contenidors ?

BENITO/ 10
Avui m’he trobat al Benito, assegut a en un dels bancs del parc. Jo tornava de caminar per prescripció facultativa la mitja hora mínima, i cansat m’he assegut al seu costat. He vist que el carret del Caprabo era buit, sense cap estri metálic dels que acostuma a recollir.
Vostè hi entén de somnis ? – m’ha preguntat.
No gaire – li he dit jo -- tret d’alguna cosa que he llegit sobre el tema. Perquè ?.
És que fa dies que somio el mateix. I no se bé del tot si somio o és la meva imaginació que em fa males passades.
I què somies, si és pot saber ? . Que treballes en un despatx 12 hores diàries ? – li he dit jo fent-li broma. O que t’has casat ?
No. Veig dones sense rostre, i provo d’endevinar qui son sense aconseguir-ho. I que volen de mi.
Descarta possibilitats Benito, diners no poden ser, fins i tot les dones sense rostre deuen saber que no en tens, una mansió de somni tampoc. Per tant jo el que crec és que és deuen barallar par tu, per la teva vàlua personal.
Ah !! ja veig, no ensenyen el rostre perquè si me les trobo pel carrer, no fugi com anima que du el diable.
Ja t’he dit que el que jo sé de la interpretació del somnis ho he llegit. En Francoise Mouriac (Un especialista) Diu que el dia que li veus el rostre a una dona en somnis, ja estàs perdut, ho et portarà la felicitat o la desgracia. – li he dit recordant aquesta cita
Dons jo mai li vaig veure la cara a la meva ex en somnis, i mira com em va deixar al primer entrebanc que vaig tenir a la feina.
Vostè quant era jove somiava amb la cara de la senyora Montse ?.
Jo amb la cara, i el tipus de la senyora Montse, hi somio cada dia; des de fa anys; Benito

BENITO/11
A en Benito a vegades (te temporades com diu ell ) tot li son puces. Ara sense saber qui se’n ha anat de la llengua, li ha caigut un problema amb l’Habitatge (si és pot dir habitatge al semi –soterrani que els veïns de l’escala del carrer Verge de Montserrat li han llogat per un minso preu simbòlic.
El president de l’escala (Per cert és tracta d’una escala que li passa com a molta gent, que amb la crisis ha vingut a menys). El semi –soterrani era destinar a la calefacció central per tots els pisos, però a uns els anava bé pagar la seva part i d’altres deien que ells no tenien tant de fred per tenir-la encesa tots els dies, varen buscar una solució però els fredolics (la gent més gran) va vetar la proposta de encendre-la parcialment. A la fi varen optar per desmantellar-la i cada veí és va instal·lar la que li va convenir individualment. També va estar preparat per encabir dues rentadores i una assecadora de roba (perquè mitjanit un pagament d’acord amb el numero de habitants a cada pis baixar a rentar i assecar, ja que no hi havia terrat practicable). Amb la crisis també va fallar l’invent. .El dos germans grans i solters que viuen al primer primera (Què de passada vull dir que han insinuat que ells pugen a peu i no haurien ve pagar el corrent i el manteniment de l’ascensor) van ser els primers en desfer el tractat, Nosaltres ens canvien de roba un cop per setmana—varen dir a la reunió- i aquí i viuen senyores que pel rastre de perfum que deixen és deuen canviar el de dins cada dia.
Resulta que el semi – soterrani va quedar buit, i com que en Benito els havia fet més d’un favor a alguns del veïns, i el soterrani no tenia cèdula d’habitabilitat no el podien llogar amb contracte.. El llum i l’aigua anava amb els comptadors de l’escala. Li varen cedir al, Benito, que dormia al caixer del Banc a l’hivern i al parc l’estiu. Per un petit lloguer comptat a ull, per el llum i l’aigua que podia gastar. I amb la condició que ho mantingues net, ja que últimament si varen veure ratolins. En Benito ho va deixar net com una patena, cuinava amb un Camping Gas, que la senyora de la ferreteria de tant en tant li cobrava i de tant en tant no.
M’ha dit en Pep, que està espantat. Ell que s’havia cregut que era una anima lliure, que no pagava impostos no sap que la societat capitalista, en quant troba que tens un duro en vol mig per ella
El volen fer fora, perquè l’Ajuntament li demana la
maleïda Cèdula, que posi una ventilació al petit lavabo, que hi instal·li una dutxa, que la cuina tingui una separació amb el dormitori, i una sortida de fums (ara és tot una peça ) Què es doni d’alta del padró municipal, amb domicili, no com passa volant, que pagui l’IBI i el cànon de les escombraries. (I sort que el carret del Caprabo no paga)
Veuré que hi puc fer, parlaré amb l’assistenta social de l’Ajuntament i amb el secretari de la seva escala. No sé si ho sabeu que jo soc una “mica” respectat per allò que diuen “El senyor Pere escriu narracions inversemblants”.
A veure si el veig i l’animo, de tota manera la Montse i jo hem decidit comprar-li un “plegatin” per que no dormi amb in matalàs al terra.. No sabem si acceptarà.
Ja ho en faré cinc cèntims.

BENITO/12
El problema de l’habitacle del Benito (Ell no en diu problema, sinó tema), va per llarg, hi i em temo que no tindrà solució. Els veïns no és volen fer càrrec de la despesa de posar en ordre el semi-soterrani. I l’Ajuntament li ha donat dos mesos de coll, per arreglar-lo deixar-lo definitivament com habitació dels mals endreços.
El secretari m’ha dit que els veïns no volen aportar més diners; dels de la quota mensual, i la Regidora de Benestar Social, m’ha dit que te una llista de encara gent més necessitada.
Bé deu tenir família al seu poble aquest tal Benito – m’ha dit
Dons el diu que no – li he respost.
De on és, d’Extremadura o d’Andalusia ? – m’ha preguntat -- Tenim un conveni de reciprocitat amb aquestes dues autonomies. Nosaltres els hi enviem un rodamóns i ells ens envien la factura del cost de la seva inserció
De cap de les dues – l’hi he dit— Em va dir un dia
que era de Darnius, un poble de Girona.
No “foti” senyor Pere. . . . . a veure; parlarem amb el Batlle de Darnius a veure si el volen repatriar.
I que ens netejarà les voreres de ferralla i estris vells ? – li he dit.
S’ha aixecat i ha donat per finalitzada la entrevista. sense donar-me resposta, és veu que ni ella mateixa se’n refia dels escombriaires.

BENITO/13
Amb el constipat aquest mati m’he despertat sense ganes de llevar-me. Ahir teníem una vista mèdica per la Montse, i no vàrem poder fer la compra setmanal, per tant avui tocava anar al Súper i el més fotut és que no ens quedava cap garrafa d’aigua.
Et llevaràs o què ? – m’ha dit la dona.
No ho sé ? –he dit
De moment baixo les escombraries, i ves fen-te l’ànim que un constipat no mata a ningú.
Quant ha pujar m’ha dit que ja no calia que em lleves, que a baix s’havia trobat al Benito, que li havia preguntat per mi, i al dir-li que estava “empiocat” i que m’hauria de llevar a la força per traginar les garrafes d’aigua, s’ha ofert per anar-les a buscar ell amb el seu carret del Caprabo.
La Montse ha dut lo altre, que ja no pesa tant, amb la bossa de la compra.
Com sempre no ha acceptat cap propina, només les admet quant no et fa cap favor. I si el convides a dinar. . . . . . . . . . . . . .
Me llevat a l’hora de dinar i segueixo fet una sopa.

BENITO/ 14
El cas és que el que jo tenia a sobre no era un senzill refredat, va resultar ser una Pneumònia, amb totes les de la llei. I vaig passar uns dies a hospital, en Benito va pujar a casa a preguntar per mi.
Ja sap senyora Montse, que jo els aprecio molt – va dir-li a la dona – I si de cas el seu marit necessita un ronyó, a mi me’n sobra un.
La dona no va saber si plorar o riure.
Un dia en Benito va desaparèixer
Les últimes noticies que tenim del Benito, son contradictòries. Uns veïns diuen que se’n ha anat a casa de la seva germana, a Albacete, uns altres que a la fi el Batlle de Viladecans s’ha posat d’acord amb el de Darnius i ha acceptat una feina , en aquell indret.
He tornat a veure a la Regidora de Benestar Social, hi ha confessat que no varen trucar a Darnius.
Se me’n va anar de cap – ha dit – Ja sap l’Ajuntament no pot dedicar-se a solucionar el problema d’una sola persona. . . . . . . . . .
I el que em va dir – li he dit jo.
És diuen tantes coses. . . . .
A la Montse i a mi ens agradaria saber on para, potser per algun dia, fer-li una visita

BENITO / 15
Molts veïns recorden a en Benito. Tot plegat han passat dos mesos des de la seva desaparició, i resulta que a molts de nosaltres en algun moment concret ens va fer algun favor, favors petits al seu abast, però que pels que els vàrem rebre varen ser
importants per l’ocasió momentània.
S’oferia quant ni tants sols nosaltres pensàvem que ens podria ajudar.
Un rodamóns que endevinava els que ens passava, abans de dir-li.
El carret del Capabro (tots el recordem carregat de ferralla i una mica atrotinat) l’han trobat a la porta quant han obert, duia una nota donant-los les gràcies, i dient que els 50 €uros de la fiança que els havia deixat els donessin a “Carites”.
El carret, tot i ser el mateix, semblava nou de trinca.
Mira que si li ha passat alguna desgracia – va dir la senyora de la ferreteria ?.
En Pep el de la cafeteria ha suggerit de contractar un detectiu privat
Els mossos han confirmat que no tenien cap noticia
d’ell ni bona,. ni dolenta.
L’alcalde de Darnius ha respost a la seva demanda, que no coneixen a ningú que hagi arribat amb les senyes que li han donat. I que estar més segurs necessitarien saber els seus cognoms.
No els saben ningú. Jo crec que no en te.

BENITO/ 16
I si resulta que en Benito no era un rodamóns , i cansat en veure que no podia arreglar el mon. (Vist des de el nostre barri), va decidir demanar-li el relleu al seu cap, i posar-se novament les ales ?.
No ho sabrem mai, però és el més probable

FI.

Viladecans, 23 d'agost del 2017















Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Joan Gasset Vilaplana

Joan Gasset Vilaplana

19 Relats

4 Comentaris

6623 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Vaig nàixer a Madrid, durant la segona República (19-11-33), fill de pare català (Lleida) i de mare Alacantina. (Benimarfull). Que eren interinament per feina a Madrid.
Quant tenia 4 anys (acabada la guerra dita Civil ), varen tornar a Barcelona, ara amb mi.
És pot dir que soc autodidacta, i aprenent, dons no he tingut estudis literaris. El meu primer conte els vaig escriure als 72 anys (2006)
Novel·les més llargues;
Vint-i-tres dies d'agost
L'avia Remei
Radio Catalunya Independent
"Cogida en la Maestranza".
18 Contes Inversemblants.
El net de'n Kees Popinga
Johan Popinga



Me les podeu demanar a jgassetvilaplana@gmail.com