Un desig (Louvre)

Camines amb el cap mig acotat impregnada de diversos sentiments contradictoris. Les passes ressonen de forma estranya i esfereïdora, com un record de la nimietat de la que estàs feta. Les rajoles amb aquell to blanc mediocre i, en alçar la vista, deixes anar els ulls damunt de la bellesa aclaparadora d'una escultura grega. Allargues la mà amb el desig irrefrenable de tocar, sentir, notar, el temps que ha viscut aquella obra d'art, però l'atures en l'aire mentre et mossegues el llavi inferior i tornes a abaixar la mirada, avergonyida pel sol fet d'haver ni tan sols pensat, ni tan sols imaginat, el que anaves a fer.
Finalment t'apartes bruscament i segueixes caminant, aquesta vegada de forma més ràpida, com intentant fugir d'alguna cosa inexistent. Les estàtues es multipliquen al teu voltant, observant-te amb uns ulls buits i inexpressius dotats d'una bellesa extrema. Les passes segueixen ressonant sòrdidament i semblen una persecució a gran escala.
Llavors et trobes davant d'una dona de mirada penetrant i pell blanca i fina, t'observa amb aquells ulls eternament aturats i un somriure tímid atrapat en el temps. T'apartes de sobte, espantada, quan t'adones de que les estàtues han desaparegut per donar pas a un munt de quadres enormes, una bellesa acolorida i, en certa manera, irreal. Et quedes aturada, amb el cor a cent per hora i una respiració tallada i discordant, mentre els ulls, ràpids i vius, es passegen per tota la sala. Finalment et fiques les mans a les butxaques i surts de la sala a pas lent, intentant confondre't entre la multitud que, per alguna estranya raó, encara no t'havies adonat de que hi havia. Et deixes endur per la gent, gent nerviosa que xiuxiueja crits a uns i altres, fins a arribar a una sala estranya, buida en més d'un sentit, despullada d'art i escalfor. La gent s'amuntega i t'empenyen amb força mentre tu, simplement, et deixes portar sense queixar-te. I és llavors quan la veus, no és que sigui extremadament bella, ni tampoc que tingui un posat atractiu a la vista, simplement entens que és "Ella". Entre la multitud, entre el tumult que no et deixa aproximar-t'hi, pots veure els seus ulls foscos i inquietants, el seu somriure burleta, el seu secret. El temps s'atura mentre els teus ulls queden fascinats i notes com al gent, a camera lenta, passa pel teu costat per fer una fotografia i, seguidament, marxar. Allargues la mà en un va intent de tocar-la, de comprendre-la, però estàs massa lluny per, ni tan sols, veure-la realment.
Quan surts de l'edifici i et quedes observant la piràmide amb ulls inexpressius encara tens al cap aquell petit quadre que milers de persones volen veure i fotografiar, encara tens al cap aquell petit trosset de temps que, n'estàs totalment segura, mai podràs oblidar. De mica en mica la respiració se't calma i decideixes, amb un desig inamovible i etern, que algun dia aconseguiràs arribar fins a "Ella" i entendre què és el que t'ha fet sentir així.