Un al·lot pintor

L'anomenaven "es greco" per ses seves dots pictòriques. A setze anys que tenia, ja havia pintat desenes de teles. De tota mena: natures mortes, paisatges, marines i, sobre tot, retrats. De familiars, està clar. Però els seus amics i amigues li demanaven que els pintés pels motius pels quals es demana ser pintat: vanitat i enveja. Ell, en Rafel, no en volia sentir parlar de pintar qualcú que no fos de gran confiança, i com que no tenia gran confiança amb ningú, es limitava a fer ses pintures que li venien de gust.
En Rafel era fill únic, de pare sempre enfeinat fora de casa i de mare sempre atrafegada a ca d'altri. Però, família benestant que era, no li planyien res al fill artista, de manera que, a sa tendra edat de setze anys, ja tenia a sa seva disposició un estudi, a dalt de ca seua, una mena de golfes a les que s'accedia des de la sala d'estar del pis àtic, que era la residència dels Grony d'Estrac, glòria de sa petita pàtria que era Mallorca, i sedega dels envejosos de nissagues connexes -per entreparentesc, semiparentesc, i quasiparentesc. Ell, s'al∙lot, llegia, estudiava i pintava. No feia res més. Excepte, en rares ocasions, embadalir-se mirant el buit, o plorant hom no sabia per què, tot i que ell sí que devia saber-ne el motiu.
La seua vida de relació era tan escassa com corresponia a un estudiant que estudiés molt, i a un pintor que pintés sempre seguit. Però, com és natural a l'edat d'en Rafel, era conegut i amic de bona part de sa gent de s'escala de sa casa on vivia i, especialment, d'una al∙lota del pis de baix, una al∙lota de sa mateixa edat, més o manco, que es nostro Rafel "es greco". Per ventura tenia disset o divuit anys, però no més. Era molt guapa, atractiva, simpàtica, i ens podríem atrevir a dir que sensual, voluptuosa i eròtica i tot. En Rafel se la mirava sempre amb respecte, i quasi diríem que por. ¿Per què la noia, en veure'l tot passant pel seu costat, li feia aquella cara especial i aquella mirada d'estar en zel? En Rafel no ho entenia, i li hagués agradat d'entendre-ho. I per això, sols per això, un dia que ella -com qualsevol altre al∙lota de sa seva coneixença- s'atreví a manifestar-li que li agradaria tenir un retrat d'ella, fet seu, en Rafel assentí, i li demanà dues hores diàries durant vuit dies, de set a nou des matí.
-Em faràs matinar molt, Rafel!
-Es matins són ses hores en que jo em puc concentrar més en sa pintura. Es vespres són per estudiar o per llegir. Es dies, per fer feina. Ses nits, per domir. Cada cosa en son temps... Nelly.
Es deia Nelly perquè s'ho volia dir, tot i que "oficialment" es digués Elena. En pensar en el retrat encarregat, decidí la posició que podia adoptar, i com havia de guarnir-se, i de retocar-se les faccions amb cosmètics, ungüents i cremes per quedar ben afavorida. I, especialment, per agradar al seu artista, que era un al∙lot elegant en qui hi pensava moltes nits, no sabia per què, amb frissances i tot.
Artista i model començaren les activitats un dilluns, el primer del mes. En Rafel ja l'esperava, amb sa paleta a punt, amb una bata blava que es devia pensar que el caracteritzava adequadament, quan ella premé es timbre de sa casa de s'artista, i una criadeta li obrí sa porta. -El senyoret - li digué- ja l'espera.- I li mostrà es camí: s'escala de caragol que conduïa a ses golfes des pintor.
Després dels "bons dies" de tràmit, ella contemplà la saleta que feia d'estudi, observà un divan adequat per a presentar una model, i preguntà si podia estirar-se alli mateix, cara a la llum, en la posició que preferís. En Rafel, avergonyit en tractar tan sol, i tan directament, amb una dona com na Nelly, li digué a tot que sí. La noia, aleshores, es tragué es vestit, i quedà amb una camisa curta que li permetia ensenyar ses cuixes i, com que no duia sostenidors, bona part dels seus pits, amagant, naturalment, les parts compromeses.
-Et semblo bé, així com m'he posat, Rafel?
En Rafel no contestà. S'acostà a la tela que tenia preparada, agafà un pinzell gros, i croquitzà. El croquis, unicolor, durà una mitja hora. Quan cregué que la pintura ja podia ser començada, cregué entendre que els colors s'embolicarien amb la feina d'avui, feina feta que ja li agradava, i que seria molt millor seguir la pintura demà mateix. I li ho digué a na Nelly.
Nelly no ho podia entendre. Tan poc temps, i ja s'havia acabat la sessió? La noia tingué, aleshores, una inspiració ben femenina. Com que no hi havia vestidor a l'estudi, sense dir paraula al Rafel, s'assegué, es tragué la camisa i ensenyà els seus pits -magnífics pits, per cert!- . En Rafel es mirà la dona com si veiés visions. Nelly li preguntà, aleshores, si no li sembraria millor pintar el seu bust nu que pintar-la com ho havia fet fins ara. En Rafel no contestava, i seguia mirant aquelles eminències arrodonides que en podríem dir magnifiques popes.
-Vine Rafel... acosta't... De prop em veuràs millor, i si em vols veure sencera, també puc fer el petit sacrifici d'exhibir-me per si creus, com artista, que podríes obtenir de mi un millor exemplar de model que el que has començat a croquitzar.
En Rafel no contestà, ni s'hi acostà. Tan sols havia deixat pinzells i paleta al racó que els pertocava, i quedà embadalit contemplant l'aparició del pecat al seu estudi. Perquè en aquell moment el pecat ja s'havia destapat del tot. I ella, fet el sacrifici, s'estirà al divan en una posició que cregué prou eròtica per animar s'artista a fer alguna cosa més que art.
En Rafel, idò, s'acostà, tremolós, a sa dona. S'agenollà al seu davant i la mirà i remirà sense treure la vista de totes les coses que aquell cos de somni li oferia. Li mirà el mont de Venus, sombrejat de vellositat vaporosa, li mirà el sexe dissimulat pels llavis exteriors de la vulva, li mirà les natges, magnífiques i terses, arrodonint un cul preciós, li mirà el ventre amb el llomblígol vanitós movent-se lleugerament al compàs de la respiració, li mirà els pits, rodons i punxeguts, amb uns mugrons que semblalven erectes... i li contemplà la cara, plena de malícia i de bellesa exòtica i luxuriosa. S'hi ajupí, acostà els seus llavis als d'ella, ella els rebé amb la boca sensualment oberta i, intranquil∙la, mové la llengua cercant el contacte d'ell. Però ell ja s'havia enretirat per a seguir contemplant-la. La joveneta, estranyada, mirà el xicot, i el veié plorós i capbaix. El braç de la dona, caigut sense esma, topà, sense voler, amb l'entrecuix del noi agenollat, per darrera del faldó de la bata que duia. I la mà, també involuntàriament, es dirigí dins dels seus calçons. I allí hi trobà el pitjor menyspreu que una dona pot sentir en una situació com aquella. S'al∙lot tenia sa busca destrempada, sense mica d'alè per demostrar la seva admiració per una feminitat com la que tenia al seu abast. Na Nelly s'incorporà, i sense dir ni paraula, es vestí a cuita-corrents i fugí de l'estudi.
Nelly no saludà més en Rafel, ni tornà al seu estudi. Allà quedà, verge, el croquis començat i acabat en mitja hora. De vegades, quan l'humor no l'acompanyava, en Rafel tornava a mirar l'apunt, i ses llàgrimes li queien. La sensació d'impotència sexual l'acompanyava, i s'al∙lot, en aquells moments, se sentia amb ganes de fer un disbarat dels grossos: el suïcidi. Fims que un dia, cavil-lós, tingué una sana idea: pintaria una dona de vida alegre, que li fes els honors de curar la seva impotència. L'excusa seria, està clar, un retrat, un nu.
Contractà una model que cregué adient a aital objecte. La model, una dona feta, d'uns trenta anys o més, es presentà al pintor (ja, ara, de disset anys complerts), com el que era: una model.
I situada convenientment al divan, nua i a gust d'en Rafel, la tela es comença bé, l'art es demostrà bé, i al cap de vuit dies la tela estava acabada, amb total satisfacció de l'artista, i amb la total indiferència, naturalment, de la model. Abans d'anar-se'n, la model digué quatre paraules a s'al∙lot pintor: "Sr. Artista, mai m'havia trobat amb un home tan poc amant de les dones com vós. M'heu tingut a l vostra disposició uns quants dies. Us he donat mostres evidents de la meva complaença amb els desitjos carnals dels homes, i encara espero una petita mostra del vostre interès per mi. I això que crec que no sóc gens lletja, i sí molt apetitosa..." Sense resposta de s'artista, la dona cobrà, se n'anà i no la veié pus. El problema de la sexualitat fallida quedava per resoldre.
S'al∙lot seguia llegint, seguia estudiant, seguia pintant, i seguia plorant, a estones, sa seva limitació orgànica. Fins que arribà un dia que cregué veure la llum. Un amic seu de la universitat -on ja estudiava "arts"- li parlà de moltes coses, i entre d'altres introduí en la conversa la transformació social que tenia lloc al món. I parlà de lesbianes i de gais, dels heterosexuals i dels homosexuals, dels pobres impotents i dels desgraciats superpotents...
-Vols venir un dia, amb mi, a un espectacle porno, Rafel?
I en Rafel digue que sí.
En Rafel veié l'espectacle, i sentí qualque cosa que no havia sentit mai. Allí mateix trobà un conegut amb qui pogué entendre's. I amb qui, des d'aquell dia, aconseguí resoldre el seu problema i el del seu conegut. I és que la naturalesa és tan difícil d'entendre!

ooo - ooo